dimecres, 27 de febrer de 2013

CONTAMINACIÓ AMBIENTAL

La pestilència política acaba enrarint l’atmosfera social de tal manera que la majoria d’objectius de governació acaben diluïts o difuminats en el no-res. No només repercuteix, evidentment, en el desgast de l’estratègia sobiranista, sinó també en el mateix cor de les ideologies polítiques, de la configuració tradicional dels partits. El caos, el desconcert, el fangar, que s’ha instal·lat en la base de l’estructura dels partits polítics, la desorientació en què viuen els principals sindicats de classe, la llunyania del gran empresariat dels interessos de la classe treballadora i la sensació d’impotència amb què treballa la justícia per posar ordre a tot plegat, estan anul·lant qualsevol horitzó programàtic de govern. I ja no es tracta tant de discernir que el que passa no és altre que la fi rocambolesca com tots els finals, d’una època, sinó d’escatir qui hi ha darrere d’aquest joc de despropòsits. Qui regula, segons les circumstàncies, el ritme de les notícies de corrupció, d’espionatges, d’impostures o de traïcions? Qui té els fils que mouen aquest entramat de podridura? O qui és que s’inventa, si fos el cas, tot el merder generalitzat? Qui són els autors d’aquesta novel·la negra?

¿Pot ser que sigui tan casual que, periòdicament, es vagin destapant misèries dels uns i dels altres? Tan capriciós és l’atzar? On s’amaga aquest Deus ex machina? De moment, qui planifica la contaminació, la gasificació mostassa de la ciutadania no ha aconseguit, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, de desmoralitzat el vot potencialment independentista! Per tant, hi ha dades que permeten pensar que estem bastant preparats per a la tempesta perfecta. El que em té inquiet és imaginar com arribarà, com es manifestarà, quina estratègia té pensada, aquesta mà negra de la desestabilització, un cop estigui tothom més o menys untat amb el quitrà de la corrupció? Si no fos que..., un cop d’Estat armat? Un atemptat mortal a un altíssim dirigent? Perquè, cada dia que passa i es perd temps en els tripijocs dels pocavergonyes, si no ens sobreposem, si no activem les potències ètiques més interioritzades, és molt factible que acabem totalment idiotitzats, que perdem l’oremus, que ens sobrevinguin paranoies terribles i vegem en cadascun dels nostres congèneres un potencial enemic, un miserable estafador, un espia del CNI, un assassí a sou.

dimecres, 20 de febrer de 2013

DESESPER

La gent se suïcida perquè no pot pagar la hipoteca, el lloguer, el viure diari. L’altre dia va ser admesa a tràmit la ILP perquè es resolgui legalment la dació en pagament i desapareguin altres injustícies i aberracions relacionades amb el dret a la vivenda. No són suïcidis testimonials, no, és un seguit de gent que es llevat la vida perquè està desesperada. I això ocorre en el millor món possible, amb una Constitució de les més sagrades de la galàxia i amb uns governants que tenen una ànima cristiana de les més excelses. Jo, si tingués responsabilitats parlamentàries, ara mateix, tindria por. Por de ser linxat, apedregat, tirotejat, esquarterat, per la munió de gent desesperada que pensa que abans que llevar-se la vida, se n’ha de carregar uns quants. Que creu fermament que la venjança és el seu únic remei moral. I, si fos un parlamentari creient, terror, d’acabar, a més a més, els meus dies en un infern absolut. El que és inconcebible o impensable és que en un sistema formalment democràtic, amb tot de mecanismes de control i alarmes, d’indicadors de tota índole, no s’hagi arribar a preveure què podia passar quan aquest model tan perfeccionat, entrés en estat de xoc. Ja sé que els apocalíptics i els cínics tenen la resposta: els danys col·laterals!

La gent se suïcida, doncs, no en la més pura i simple intimitat, sinó pornogràficament. Als morros de la maquinària d’un sistema que és controlat formalment per l’Estat i les seues institucions. L’Estat democràtic que per definició hauria de ser la norma, la regla moral! Se suïcida sense cap mena de ritual ni metàfora, justament perquè a qui legisla, a qui aplica la llei, a qui vigila que es compleixi, la seua mort els peti a la cara, els esquitxi la roba i els faci culpables de per vida i de per mort. Però, el més sorprenent encara és que cap ni un dels qui formen l’hemicicle mostri la més mínima compunció, el més mínim senyal de contrició. De tant sorprenent, no et pots creure que la situació hagi arribat a tals nivells d’aberració. Gairebé tan impúdic com l’acte de proclamar la guerra. Un polític, una vegada, responent a les preguntes d’un periodista deia que no es pot tenir ni la pell dura ni vessar llàgrimes de cocodril. I em pregunto: no podria ser que alguna vegada veiéssim algun legislador que mostra una pell sensible i alhora com li cauen algunes llàgrimes públiques?

dimecres, 13 de febrer de 2013

TOT S’HA DE DEMOSTRAR

Tothom ha traspassat els seus límits I, diguem-ho clar, la premsa, la que s’ha considerat més seriosa i independent, també. És clar, tirar la primera pedra, si es tingués en compte tot l’argumentari ètic canònic, sempre havia estat un exercici impossible, però ara és el més normal del món. Perquè tant hi fa que un dia et lapidin a tu com que tu, si no has mort en la pedregada, t’hi tornis qualsevol altre dia. Llei del Talió: ull per ull, dent per dent! Jo robo, jo prevarico, jo faig abús de poder, jo m’enriqueixo il·lícitament, jo sóc un corrupte, un malversador, un comissionista del 3 %, jo un falsari, però tu i tots vosaltres, més que jo. I així tot queda aclarit i enllestit. En tot cas, si hi ha manera que la justícia pugui esbrinar algun dia alguna cosa, ja decidirà si tot era veritat o tot mentida o un muntatge colossal. La realitat és que tota acusació s’ha de demostrar fefaentment, empíricament, amb els arguments implacables de la llei. No en queda cap dubte, com tampoc que hi ha sentències que es poden recórrer, que tenen un llarguíssim recorregut i que un bon advocat, un bon gabinet d’advocats, et poden salvar mitja vida. L’altra, si resulta que t’exoneren o et declaren innocent , ja te l’han arruïnat els judicis paral·lels, els dits que t’han assenyalat com un més de la caterva de mafiosos, que t’han estigmatitzat.

S’ha perdut la confiança, i això és un mal que costa molt de guarir. Hi ha qui hi veu, per contra, l’inici de la regeneració democràtica. Per pura necessitat peremptòria. I diuen que es notarà en primera instància en la disgregació, centrifugació dels principals partits, els que tenen més casos d’imputats per corrupció en les seues files, militàncies i càrrecs electes. La classe política és incapaç, per definició, d’autoregenerar-se. Els sistemes de control no tenen potestats sancionadores i les comissions de control parlamentari no tenen res a veure amb les nord-americanes. I com que els codis ètics i deontològics i les lleis de transparència i de finançament de partits i les lleis electorals o bé estan a mig fer o encara no s’han replantejat o, simplement, són paper mullat, tot està per fer. I aquesta és l’autèntica esperança: que el futur és prometedor. Que hi ha molt futur per desembolicar i organitzar. I això només ho poden fer els joves, les noves lleves. Tabula rasa, senyores i senyors!

dimecres, 6 de febrer de 2013

GENEALOGIA D’UNA ALTRA MORAL

Amb tant de lladre, de poca-vergonya i de perdonavides, amb tanta femta en la política, sempre presumpta i amb la sensació que aquesta gentussa mai no seran acabats de condemnar, que no els veuràs mai a la presó, que ningú no ens parli més, si us plau, de dignitat, de justícia, de solidaritat i de voluntat de servei. Ja ho ha dit algú que en sap més que no pas jo: si cau el PP, arrossegarà PSOE i tots els altres, els més grans i els més petits. Potser fins i tot els que diuen que tenen les mans netes com ERC, IC-verds, IU, C’s, la Rosa Díez i la mateixa CUP. Perquè el problema no és de quantitat de lladronici i de corrupció, el drama és la creença generalitzada que fotre la mà al calaix, fer alguna trampa, parar la mà, rebre comissions, saltar-se la norma, és la cosa més normal del món. Com és el més normal del món i fins avui el més legal del món, desnonar, tenir sis o set milions d’aturats, entre els quals algun milió de ni-nis, o no albirar cap mena de futur per als qui s’han de jubilar. És clar que tot això ja ha estat dir, analitzat i demostrat a bastament al llarg de la història de la Humanitat, tant si aquesta està constituïda democràticament com d’alguna altra manera. Tant si hem estat educats en la bondat com si ho estat en la maldat, com si no hem estat educats de cap manera.

Nietzsche, a la Genealogia de la Moral, explica perfectament com naix això de la moral i com, fet i debatut, tot plegat s’acaba simplificant en: la moral del senyor i la moral de l’esclau. Només que ara mateix ja no hi pinta res la religió o la consciència o la humanitat com a concepte superior en l’escala de les espècies. Ara mateix ja no importa la democràcia com a sistema de llibertats regulades pel dret, per valors suprems, per codis socials ancestrals o litúrgies d’iniciació i de fidelització a principis inviolables. Que va! Ara mateix tot l’engranatge de la moral i de l’ètica és pura formalitat, pura verbositat, pura buidor, pur conjunt zero. Davant el panorama, què ens queda, doncs? La revolta en defensa pròpia? El campi qui pugui? L’anarquisme? Entrar en una secta? O provocar, a la manera de Gandhi, una mena d’engendrament de l’home nou, d’una nova societat, del nou Estat, pel qual tanta gent sospira? Va, baieta, raspall de pues, granera, salfumant i amoníac, calç viva, i a netejar sense parar fins a fer net del tot!