Tothom ha traspassat els seus límits I, diguem-ho clar, la premsa, la que s’ha considerat més seriosa i independent, també. És clar, tirar la primera pedra, si es tingués en compte tot l’argumentari ètic canònic, sempre havia estat un exercici impossible, però ara és el més normal del món. Perquè tant hi fa que un dia et lapidin a tu com que tu, si no has mort en la pedregada, t’hi tornis qualsevol altre dia. Llei del Talió: ull per ull, dent per dent! Jo robo, jo prevarico, jo faig abús de poder, jo m’enriqueixo il·lícitament, jo sóc un corrupte, un malversador, un comissionista del 3 %, jo un falsari, però tu i tots vosaltres, més que jo. I així tot queda aclarit i enllestit. En tot cas, si hi ha manera que la justícia pugui esbrinar algun dia alguna cosa, ja decidirà si tot era veritat o tot mentida o un muntatge colossal. La realitat és que tota acusació s’ha de demostrar fefaentment, empíricament, amb els arguments implacables de la llei. No en queda cap dubte, com tampoc que hi ha sentències que es poden recórrer, que tenen un llarguíssim recorregut i que un bon advocat, un bon gabinet d’advocats, et poden salvar mitja vida. L’altra, si resulta que t’exoneren o et declaren innocent , ja te l’han arruïnat els judicis paral·lels, els dits que t’han assenyalat com un més de la caterva de mafiosos, que t’han estigmatitzat.
S’ha perdut la confiança, i això és un mal que costa molt de guarir. Hi ha qui hi veu, per contra, l’inici de la regeneració democràtica. Per pura necessitat peremptòria. I diuen que es notarà en primera instància en la disgregació, centrifugació dels principals partits, els que tenen més casos d’imputats per corrupció en les seues files, militàncies i càrrecs electes. La classe política és incapaç, per definició, d’autoregenerar-se. Els sistemes de control no tenen potestats sancionadores i les comissions de control parlamentari no tenen res a veure amb les nord-americanes. I com que els codis ètics i deontològics i les lleis de transparència i de finançament de partits i les lleis electorals o bé estan a mig fer o encara no s’han replantejat o, simplement, són paper mullat, tot està per fer. I aquesta és l’autèntica esperança: que el futur és prometedor. Que hi ha molt futur per desembolicar i organitzar. I això només ho poden fer els joves, les noves lleves. Tabula rasa, senyores i senyors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada