dimecres, 27 de març de 2013

PALS A LES RODES

Contra els procés sobiranista hi van també aquells qui, dia sí dia també, posen en dubte el pacte de CiU amb ERC. El més lamentable del nostre poble, mira que ho han dit i ho han escrit repetidament els més il·lustres pensadors patris, és aquest caïnisme compulsiu amb què escrivim la nostra història moderna i contemporània. A través del mirall del Parlament, esdevenim un poble, excusin-me les excepcions, incapaç d’anar a la una per alguna cosa pública, comunitària, que pagui la pena. L’atomisme ideològic, la fragmentació partidista, és tan eixarreïdor, tan paralitzant, que priva que mai no pugem albirar futurs mínimament realitzables. Quan t’adones que els processos legislatius democràtics són tan lents i d’una eficàcia tan tardana, només ens falta aquesta malaltia de dur cadascun de nosaltres un rei sobirà. Quina desgràcia, caram, de ser tants caps tants barrets. Ja poden ser els anys i panys de pagar sense rebre a canvi només que almoines, ja pot ser el xantatge permanent, emmurriat o rioler, de l’Estat, ja siguin els incompliments persistents dels compromisos estatutaris, o l’estrangulament financer de la Generalitat, que no hi ha manera, no de tenir la sensació, sinó de poder constatar que som els catalans en bloc els qui defensem la nostra supervivència.

Solidaris, com els qui més. Som campions en les lluites per totes les causes mundials que clamen justícia. Ara i sempre a favor de la llengua, contra els desnonaments, per la convivència amb l’altre, per l’ajut al tercer i quart món. Però, així que hem de defensar políticament allò que ens caracteritza i que ens ha fet com som, ens rebel·lem en una mena d’anarquisme infantiloide d’un patetisme insuportable. Què caram ens passa? És que ja no podem parlar d’un nosaltres en referir-nos a la cosa pública, a la salut nacional? El paisatge, malauradament, és una plaga de jos que es miren de reüll i es maregen només que hagin de decidir plegats posar una coma en un article d’una llei o un sinònim en un manifest unitari. Em poden dir, i la manifestació de l’11 de setembre, què? No parlo del poble anònim, sinó d’alguns que professen la política i tenen el deure professional de fer-nos més lliures, més cultes, més sans i més contents. La sort que tenim és que el procés que es va iniciar l’11 de setembre passat no va començar des de dalt, sinó precisament des de la base.



dimecres, 20 de març de 2013

PROTAGONISTES

El temps que dedica la premsa i la televisió catalana a Pere Navarro es correspon als seus 20 diputats al Parlament de Catalunya? És que tal volta, la tercera força del Parlament s’ha constituït com a grup en cap de l’oposició? Què li ha passat al PP de Sánchez-Camacho, amb 19 diputats, que pràcticament ha desaparegut del dia a dia de les notícies, si no és pel serial de les escoltes i espionatge? És que, decididament, de la seua política ja se n’ocupen des de Madrid, les senyores de Cospedal i Soraya de Sanatamaría? Per què l’encant de la CUP rep un tracte tan mínim, tan nimi, tan discret? On és l’empenta i la ràbia de C’s que en veure’s encimbellats amb 9 representants ja es veien en cor de fer fora de la presidència el senyor Mas? L’oratòria convincent de Camats i Herrera es tradueix en alguna eficiència transformadora de la realitat? O, per contra, descol·locats per la força d’ERC que els cruspeix part del programa social, no saben o no tenen on ubicar-se? No és prou representativa la suma de 50 diputats de CiU més els 21 d’ERC –en un Parlament amb 135 escons- , és a dir, el 53,3% de l’hemicicle, no perquè sigui legítim el pacte de la seua governança, sinó perquè se’ns el presenti, manta vegades, com els corders degollats?

Com és possible que no hi hagi de fet cap mitjà de comunicació ni cap tertulià d’ofici del RAC, Catalunya Ràdio i similars, (on –per cert- sempre són els mateixos), que defensi, diguem-ho clar, el govern? És que darrerament aquests periodistes s’han convertit, per art de màgia i per una mala consciència en la veu crítica del poble? La veu d’un poble que interpreten que n’està fart de la política? Mai no hi havia hagut tant franctirador per centímetre quadrat en emissores, ràdios, en digital i paper imprès com en aquesta legislatura! La prepotència, la fatxenderia, la superioritat moral i intel·lectual amb què parlen alguns, és senzillament fastigosa. Quan sap tothom que la Generalitat està absolutament intervinguda, l’Estatut és un paper mullat i el marge d’acció és pitjor que el d’un pres de Guantànamo, com es pot anar pel món donant lliçons i fent rialletes, com els magnífics i il·lustríssims líders de l’oposició, talment fossin l’oracle de l’esperit sant? Sobre pontificar com es pot governar sense tenir-ne ni idea, deixin, com amonestava Plató, que en parlin els poetes, els lírics, si us plau!

dimecres, 13 de març de 2013

QUÈ CAL INFORMAR?

La sobreabundància de notícies com les del cas Bárcenas, de la trama Gürtel, dels embolics reials, de l’habilitat de Nóos per signar contractes milionaris amb ingènues administracions, de la morbositat capolada de les escoltes i espiades de Método 3 a la senyora Sánchez-Camacho, o de l’espectacle de la mort, urbi et orbe, de l’embalsamat Chávez, fan perdre de vista tant la realitat més crua del nostre dia a dia, com l’acció del govern i, sobretot, de la societat organitzada en la direcció de la construcció del futur de Catalunya. Posats a informar de tot, potser seria més convenient avisar-nos de les amenaces nuclears als EUA de Corea del Nord i les possibilitats reals que s’esdevingui alguna catàstrofe irreparable, que no pas dilatar eternament la imatge d’un munt d’imputats en els múltiples casos de corrupció anat i venint dels jutjats sense que no aparegui mai la que esprem amb candeletes la gran majoria: com passen per la porta de les presons més reputades del país i s’hi floreixen una llarga temporada. Com que la imatge dominant és que tot està més que trinxat, podrit i acabat, el deure dels mèdia també hauria de ser informar que hi ha molts catalans que estan disposats a mossegar el morro i les orelles del llop.

Sí, encara existeix un gran entusiasme per una Catalunya independent. Una fe de ferro en el fet que, peti qui peti, es farà la consulta sobiranista. Que hi ha un munt de gent que prepara el futur amb consciència i té a punt un munt de respostes per si demà calia començar de bell nou. Els qui teniu dubtes sobre si badem, ens estem apagant o, per contra, estem més desperts que mai, consulteu la pàgina web www.elclauer.cat i us adonareu que, primer, la unió fa la força. La unió de la societat civil és indispensable en qualsevol procés revolucionari, transformador, projector d’esperança. Segon, que hi ha imaginació, intel·ligència, i també realisme, pragmatisme i resolució. I tercer, que no ens podem entretenir massa en allò que mareja la perdiu constantment. O, si més no, sobretot i amb virulència des que hem iniciat el camí de no retorn. No tot és caos, misèria i perdició i gent abatuda i enfonsada. Possiblement no hi havia hagut en la nostra història recent tanta xarxa social solidària i disposada a construir el nou món. La irritació de la classe mitjana només pot tornar-se en acció per un gran canvi.

dimecres, 6 de març de 2013

NEGAR-HO TOT

Passem una mala època, certament. No pas només econòmicament, sinó en tots els ordres. Ja no hem estat mai un Estat que haguem lluït en intel·ligència i que haguem estat entre els primers en exemplaritat democràtica o respecte a les minories, o que se’ns reconegui una potència ètica. Les proves, les demostracions que vivim un desgavell generalitzat se succeeixen sense parar. S’ha arribar a dir, per persona que se suposa formada, que la pàtria és anterior a la democràcia, i per tant seria justificat en cas de ruptura catalana d’aquesta pàtria de passar-nos per les armes. És a dir, no estaria justificat per un article determinat de la santa Constitució, no, sinó per una suprema entelèquia sentimental. I te les van fotent als nassos, sense ni entrar a discutir què vol dir contracte social, legitimitat, drets individuals, o simplement, com és que hi ha tantes pàtries com individus sota la capa del sol. Doncs bé, ara resulta que ens hem convertit, gràcies a dos professors universitaris, dos matemàtics, un de la Universitat del País Basc i un altre de la Universitat de Múrcia, en els campions del neogeocentrisme: ni la terra és un planeta, ni orbita al voltant del Sol ni fa cap mena de rotació sobre si mateixa. Som el baricentre de l’Univers! No els han expedientat i tothom tan content

Qui va elaborar aquell informe en què es deia que les famílies de Mas i de Pujol s’havien fet un tip d’evadir euros a Suïssa? Els periodistes del diari El Mundo que va publicar la notícia en plena campanya electoral catalana, evidentment per influir-hi i distòrcer-la, han dit davant jutge que els papers van sortir de la policia. La policia ho nega rotundament. Els responsables polítics de la policia ho neguen més encara. En sabrem alguna cosa, algun dia? I així, una rere l’altra. Vas malbaratant tots els valors amb què ens hem sustentat, els vas minant, els arruïnes del tot i només et queda la bretolada. Ni indicis, ni senyals, ni evidències. La consigna és negar-ho tot. Millor dir, l’esport és negar-ho fins a tres-centes vegades absolutament tot. El cas Bárcenas s’ha convertit en el paradigma dels temps, com en altres ho fou el de Judes Iscariot. En aquest context, com demostres que abans ets català que espanyol, si resulta que només hi ha una pàtria primigènia, si la matemàtica ha demostrat que la geoespanyolitat és el centre de l’Univers?