dimecres, 31 de juliol de 2013

FER EL SALT

Una opinió podria ser que Lleida té el que li correspon, d’acord amb la seua mesura demogràfica, la seua estructura social i el seu nivell de renda. Una altra que Lleida podria ser el que volguessin que fos el seus emprenedors, els seus intel·lectuals, els seus governants, els seus quadres. Tot plegats i compartint projectes amb alçada de mires. I una altra encara, que Lleida podria ser el que hem dit abans, però comptant de bo de veres amb les ciutats i poblacions que té al seu entorn; amb les seues dinàmiques, les seues noves centralitats referencials i les seues potencialitats. Hi ha algú que ha dit que Lleida no farà mai el salt qualitatiu que li fa falta, malgrat el seus equipaments i la seua capitalitat administrativa, si no compta amb Almacelles, Alcarràs, Mollerussa, Balaguer o Tàrrega. Hi va haver una vegada que l’alcalde de la capital va tenir la idea de crear una àrea metropolitana. Aleshores parlar-ne, pensant en la que existia a Barcelona, era, en segons quins cercles i partits altres que no fossin el PSC, com parlar del dimoni banyut. Perquè, certament, el model era simplement centrípet, o sigui tot per a mi, tot centrifugat cap a Lleida, tot controlat sota els designis d’una satrapia.

És curiós, quan es va acabar l’eix transversal es varen encendre unes il·lusions de col·laboració amb Girona que semblava com si d’un dia per altre Lleida, sobretot Lleida, havia d’esdevenir la germana bessona de la carolíngia capital de la Catalunya Vella. Que ens impregnaríem dels seus tresors, de la seua dinàmica transfronterera, dels seus actius econòmics, culturals i històrics. I la realitat han estat simplement uns minsos intercanvis. Lleida mira cap a l’Aragó. Hi mira des del subconscient. I també està bé que l’estimi i sobretot que agomboli els veïns de la Franja. I després o abans, tant se val, Lleida es mira el melic. És difícil de comprendre, no?, que els seus capitostos abans hagin aconseguit que s’iniciés una autovia cap a Osca que cap a Tarragona. Ja fa temps que tenim la sensació que a Lleida li fa falta fer el salt qualitatiu com a capital de la terra ferma i referent ineludible de l’occident de Catalunya. Lleida hauria d’esdevenir el primus inter pares (el primer entre iguals) del territori. Sí, tal com entén políticament el concepte la confederació Helvètica. I tal com l’entenen les xarxes solidàries.

dimecres, 24 de juliol de 2013

MODELS DE VIRTUT

Els qui en plena trajectòria vital, és a dir quan encara no han passat el sedàs crític de la distància que marca la mort, esdevenen ja models de virtut, herois de la moral, paradigma de ciutadania, exemple de santedat, per més ben dotats que estiguin de bondats, sempre estan subjectes al caprici de l’atzar, a l’imperi de la contingència i de la mutabilitat. Sempre és possible que pateixin un canvi, una mutació, una metaforsi, una evolució, una transformació de caràcter, de pensament i d’acció. Necessitem en aquests temps líquids, incerts, de pensament feble, de manca de referents, de dissolució de les utopies i desaparició d’horitzons, grans lideratges. Ansiegem perfectes Pares i Mares. I hem tendit –ara ja ens ha passat la fal·lera-, així que ha destacat algú per sobre del que és normal, sobretot en el món de l’esport, a fer-lo sant de patac sense esperar la beatificació. Més encara, a mitificar-lo. Però, un maleït dia, resulta que aquest sant humà, flors de virtut, canvia, fa una transmutació, és sotmès per les forces incontrolables d’altres poders, potser subconscients, que solen tenallar, per cert, tantes persones d’aquest món. I resulta que, contra tota lògica de la virtut i del bé, abandona el seu millor amic, quan més ho necessitava, en un hospital de Manhattan.

In media res stat virtus. La virtut no vol extrems. Ni poc ni molt. Ni poc ni gens. Ni poc ni gaire. Ni ase ni bèstia. Ni rei que ens governi ni papa que ens excomuniqui. Ni sí ni no, sinó tot el contrari. Etc. La fraseologia popular és sàvia. Però, som tossudament ignorants. Quan tenim tanta necessitat d’encimbellar persones, en el transcurs del seu viure, per sobre de les deïtats, vol dir que som febles com a comunitat. Una cosa és la consideració per l’obra feta, la gratitud personal i social per les accions realitzades, el reconeixement puntual, la solidaritat concretada en mèrits objectivables, però una altra la deïficació. La sublimació. I en aquest món nostre, tot allò que puja, baixa irremissiblement. Mira que n’és d’expressiva i senzilla la metàfora de l’escuma del xampany, senyores i senyors divinitzadors! Quants trastorns transitoris últims, com aquell que diu en els darrers moments de la vida, no han malbaratat una trajectòria extraordinària, tota una vida reeixida? Sic transit gloria mundi, que en són d’efímers els èxits d’aquest món!