25 de setembre del 2013

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

18 de setembre del 2013

MOURE FITXA

La dreta i l’extremadreta mediàtiques, el capital que les controla, els polítics que els donen suport i els alimenten i la majoria dels seus lectors, histèrics davant la demostració de força de l’embat independentista, exigeixen mà dura contra el que consideren, es digui Via Catalana, Govern de la Generalitat, ERC o CUP, delictes de sedició i fins i tot de rebel·lió que és més greu que la sedició. Perquè tothom ho entengui la sedició es defineix com una acció violenta col·lectiva, duta a terme mitjançant el boicot, la propaganda o una altre mitjà, destinada a aixecar el poble contra el poder establert, l’ordre públic o la disciplina militar. I mà dura hem d’entendre que no vol dir res més que suspensió de l’autonomia, en aplicació del 155 de la Constitució; arrest dels principals sospitosos de ser-ne els incitadors, principalment el president Mas que se li podrien imputar els delictes d’usurpació d'atribucions, prevaricació i desobediència; i judicis exemplars (i sumaríssims, si pogués ser). Si convé, i els ultres consideren que convé moltíssim (si no és que es reorganitzi una triple A o els escamots de la mort a la caça del separatista), intimidació armada i toc de queda a tot el territori català.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ho explica molt bé. Els el recomano, perquè els bosc de l’entusiasme no ens privi de veure l’espècie de cadascun dels arbres. I sobretot perquè, arribats a un extrem, el fervor i la il·lusió, sàpiguen traduir-se en valor i fortalesa per resistir tots els extrems del codi penal. El moviment de fitxes dels responsables polítics institucionals que es deriven de l’èxit del clam de la Via Catalana per la independència (de moment, les úniques veus majoritàries que s’han expressat públicament) i del mutis de la carta de Rajoy, continua passant inevitablement per trobar el desllorigador de fer convergir legalitat amb legitimitat. La CATC parla de cinc vies legals. Una d’elles, la reforma de la Constitució: descartem-la. Dues més depenen de la voluntat política de Rajoy, i de moment marrameu!. Una quarta, la llei de consultes del Parlament,està al Constitucional. Res. I la cinquena, la de referèndums, que encara s’ha de tramitar i el més segur és que serà impugnada a l’alt tribunal. Atzucac o ja ho veurem? Com deia el president Mas, només ens resta la via del plebiscit?

11 de setembre del 2013

FESTA NACIONAL

Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.

Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.

4 de setembre del 2013

ATACS DE SINCERITAT

Se li escapava a Merkel que Grècia mai no hauria d’haver entrat a l’euro. I multitud opinem que Espanya mai no hauria hagut de gaudir de fons europeus per fer línies d’AVE i autopistes no només innecessàries sinó autèntiques ruïnes. Els atacs de sinceritat, especialment dels polítics, són un comprovant, un certificat, una acta de fe, immillorable, del pensament real, el pensament profund de qui dirigeix, governa o gestiona. O l’estructura profunda de la sintaxi, diria algun nostàlgic del generativisme, de l’acció d’aquestes mateixes persones. Rafael Hernando, diputat del PP, per exemple, considerava que el PSOE havia d’expulsar els afiliats que exhibissin banderes republicanes perquè a part de ser tan inconstitucionals com la bandera franquista, la República va portar un milió de morts a Espanya. I tan ample, olè! O la senyora Sánchez Camacho quan, apel·lant que el president Mas es tragués la careta i assistís a la manifestació per la independència, proclamava que ella formaria part del cordó que encerclarà la Sagrada Família, el dia 11 de setembre, com a rèplica a la Via Catalana que també passa per allí, promoguda per la plataforma espanyolista 12-O Movimiento Cívico; que considera que la cadena catalanista és un acte poc menys que de sedició.

Així ens agrada, que la política no sigui només una vàcua verbositat o un tractat d’eufemística. Les coses clares! I els qui sobresurten darrerament a dir-se-les amb més alegria i assertivitat són els socialistes d’un bàndol i d’un altre. El foc creuat que ha mantingut la senyora Tura amb els dirigents del PSC no té preu. N’ha d’estar molt d’emprenyat el senyor Balmón per dir-li a la Tura que n’està fart d’ella. Gairebé podríem dir que el PSC, sense proposar-s’ho, ha trobat per fi el camí de la regeneració del llenguatge de la política. La llàstima és que aquestes mostres només són una descàrrega d’adrenalina, de quan un ja no es pot contenir més i no surt d’entre les dents, res més que allò que penses en el fons de l’ànima. Alguna cosa deu passar del que deia el gran poeta Mario Benedetti quan afirmava que “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, han canviat totes les preguntes”. Potser sí que aquestes actituds, encara que forçades, ens ajudin a avançar cap a un nou sistema electoral en què la sinceritat dels candidats sigui el preu de la seua elecció.