dimecres, 25 de setembre de 2013

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada