dimecres, 30 d’octubre de 2013

LA NACIÓ MÉS ANTIGA D’EUROPA

Darrerament el Sr Rajoy i els seus acòlits, a fi de contrarestar l’eufòria (o la deriva) secessionista, proclamen arreu que Espanya és la nació més antiga d’Europa. I es pregunten retòricament, tot apel·lant al sentit més comú que pot existir, com s’ha de trencar una nació que ha nascut a l’alba dels temps europeus i ha conformat un ADN comú indivisible. Qui gosa fer un disbarat tan colossal, tan repugnant antinatura? Com poden uns centenars de milers de persones desprendre’s de la seua natura espanyola, com qui s’amputés les extremitats o es llevés, en ple paroxisme, el cor que li dóna vida i li n’han donat des de temps immemorials desenes i desenes d’avantpassats! El problema no és l’autoamputació, l’autoimmolació, la degenerada mania de rompre el que Déu ha creat i que han afaiçonat, amb tot l’amor i amb tota la intel·ligència, cromanyons, neandertals, ibers, celtes, fenicis, grecs, cartaginesos, romans, visigots, musulmans, el Cid, don Pelayo, els Reis Catòlics, Franco, González o Aznar. No, el problema més important és que els catalans hem estat adoctrinats (llegeixi’s, se’ns ha rentat el cervell), des que existeix la Generalitat, en l’error més pervers: ens han fet estudiar una història que es una mentida absoluta. Pretendre, per exemple, que la Corona Cataloarogonesa sigui alguna cosa diferent de la història de la monarquia espanyola, de la nació espanyola, és un invent tan estrafolari que només pot ser obra de la paranoia.

I així estan les coses. La falsedat més absurda que hi pugui haver sota la capa del sol, que Espanya és la nació més antiga d’Europa, s’ha convertit en el mantra més incontestable del món i alhora en la medicina més misericordiosa per salvar a tots els qui anem desencaminats. Per reparar la nostra ignorància induïda per les forces del mal de l’escola catalana, i per caminar, finalment, una vegada més, tots junts cap a l’autèntic destí universal. És tan vell, tan fastigosament pesat i repetitiu tot això, que te’n fas creus que, encara que sigui una estratègia política, una consigna propagandística, un president del govern d’un estat formalment democràtic pugui dir unes mentides tan mentideres. No pot ser que en dir i repetir aquestes rucades, ningú del munt d’autoritats que existeixen a Europa no li digui que, si us plau, estudiï una mica o calli. Quin país, mare de Déu del Blau!

dimecres, 23 d’octubre de 2013

LES PORS, LES MATEIXES

El que més juga a favor de la política deu ser el temps. El pas del temps i la necessitat de la premsa de disposar d’un nou titular cada dia que passa. Qui es recorda del que prometien els diferents partits, ara fa un any i mesos, en els respectius programes electorals o en els seus mítings? La por de la gent que vol votar sofre el futur de Catalunya consisteix, exactament, en el fet que el procés acabi en un cansament i un avorriment oceànics. El temps és l’espai de la memòria, del record, de les il·lusions, de les projeccions cap a horitzons inabastables en generacions. El lentíssim pas del temps que adorm, que atenua, que cansa, que omple de matisos les coses, les idees mestres, els desigs, els entusiasmes, ens duu inevitablement a la inacció. El temps de la política, és desgraciadament tan penosament lent com el de l’educació social en els valors positius, l’adquisició de la ciutadania o la gènesi de les muntanyes. Amb la possibilitat d’exercir l’anomenat dret a decidir no pot passar com amb l’odissea, dramàtica per antonomàsia, de l’Estatut. Un sine die sense referendar la nostra voluntat de futur ens pot matar i enterrar per secula seculorum.

És clar que cal elogiar la tenacitat d’aquest nostre poble per reivindicar-se, per lluitar contra l’anorreament, contra la fatalitat i la frivolitat dels universalistes amb pàtries de centenars de milions de parlants i històries tan exemplars com les de la història sagrada. La fe en nosaltres mateixos ha mogut muntanyes. Si més uns mil·límetres. Hem construït mites, tòtems, hem monumentalitzat els mestres, però també hem fabricat tabús horrorosos. Ens hem afartat de temps, perquè hi ha massa morts en combat. I ves que ho han intentat els avantpassats amb la declaració de dues repúbliques catalanes i abans amb un munt de folis carregats de raons regeneracionistes, dites Memorial de Greuges. Però ens ha matat sempre la gestió nefasta del temps, la dilació en les decisions, la capacitat malaltissa d’analitzar fins al nucli o el moll del primer perquè de tot el que és, es mostra, es fa i es transforma. Tan ràpid que passa el temps de la vivència de les emocions i que lent que és el dolor de la frustració! Que fàcil que és l’horaciana vida, despreocupat de tot, fins i tot de ser d’ací o d’allà, en una illa qualsevol mentre et peixi la fina ironia i un aire de suficiència!

dimecres, 16 d’octubre de 2013

DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

dimecres, 9 d’octubre de 2013

TOT JUST COMENÇA ARA

Evidenciada amb pèls i senyals la persistència sobiranista d’una molt considerable part de la ciutadania i de la majoria parlamentària, finalment, els intel·lectuals de la part contrària s’han posat a treballar en massa i seriosament a rebatre tot l’argumentari intel·lectual i emocional possible que acompanya la casuística independentista. Ara, els qui rebaten les tesis secessionistes, catedràtics del dret, de la filosofia, de la sociologia, de l’economia, ja no polemitzen sobre la legalitat, la legitimitat o la possibilitat de la consulta, sinó que construeixen raons poderoses contra la secessió com a categoria política, moral i filosòfica. És a dir, aquestes plataformes no perden el temps a rebatre el valor d’una majoria democràtica pel sí a la independència, sinó que es dediquen a categoritzar el possible resultat favorable a la secessió com un problema, millor dit una disfunció, una patologia, mental, educacional, genètica o ambiental. Dit d’una altra manera, els qui per una raó o altra votessin sí a la construcció d’un estat propi indicaria que pateixen algun mal, alguna tara, alguna malaltia. És l’argument general de la inquisició: els secessionista no solament viu en pecat, en l’error, sinó que és el pecat i l’error.

Després que finalment Rajoy ha parlat clar, ni consulta ni reforma constitucional, ara ja s’hi val o s’hi valdrà tot. A part de mobilitzar tots els recursos per dinamitar la federació de CiU, els defensors de l’estatus quo poden passar directament a denunciar qualsevol independentista de sediciós, delicte penat entre vuit i quinze anys de presó; de nazi, de terrorista, i considerar-lo escòria, púrria o gentussa. Si és permès amb tota naturalitat de dir públicament que Barcelona podria ser bombardejada, no sense, és clar, abans haver suspès l’autonomia i empresonat els instigadors, capitostos i principals sequaços de la rebel·lió o desafiament sobiranista, com no ho ha de ser un estat d’excepció. Ara més que mai visca l’energumen, via lliure a l’exabrubte, monument al qui la diu més grossa i solleva més caterva de descerebrats contra l’independentista, crema més estelades i atemoreix, sobretot el dia de la “nación española” més catalans i catalanes (de mierda!). Tot just comença, alhora que més vies es propaguen i més reduïdes resten les forces polítiques que avalen l’estat propi.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

SOBRE EL DIÀLEG

El PP arbora la bandera del diàleg davant la voluntat majoritària dels representants polítics del Parlament de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El problema del concepte de diàleg del PP és que no vol dialogar sobre el tema de què es tracta. La seva idea és: oblidin-se de la consulta i parlarem del que creguem que hem de parlar. Ni tan sols d’allò que motiva que una bona part dels ciutadans de Catalunya reclamin la independència. No solament condicionen el sentit del diàleg i en perverteixen el sentit, sinó que els fets quotidians, la llei Wert, el decret llei Bauzá, desmenteixen qualsevol voluntat de diàleg. Per tant, quan el PP parla de diàleg no vol dir res més que: vostè digui el que vulgui, però jo faré el que diu el meu programa i la meua majoria absoluta. Vostè opina i jo mano. En tot cas d’això se’n diu diàleg jeràrquic. Per als qui no hi estiguin avesats, el diàleg és una forma de comunicació de les més complexes i belles del llenguatge. Qualsevol ciutadà amb estudis elementals hauria d’haver llegit necessàriament algun diàleg de Plató. Disposició, capacitat d’argumentació, d’anàlisi, de persuasió, de voluntat d’acord.

Detallem-ho. Per dialogar, primer, cal una disposició d’ànim a estar obert a les opinions dels interlocutors. És un procés que vol temps. Pressuposa que es reconeixen opinions diferents, constructes mentals divergents, però implica necessàriament capacitat d’escolta, d’anàlisi, de respecte, d’empatia, i desig d’entendre’s. Perquè no és un simple intercanvi d’informació, el diàleg implica posar a prova prejudicis, incorporar en els argumentaris particulars els coneixements i les informacions de l’altre, que s’influeixen mútuament i que deriven consegüentment en la trobada de punts de confluència. En el diàleg es comparteix un objectiu i un esforç de responsabilitat i al final, la voluntat i el compromís d’acord. El diàleg és una prova de cooperació. S’argumenta, s’objecta i es modifica el procés argumentatiu, es domina en un pla i s’és dominat en un altre, es concedeix, es contesta, es negocia, s’admet, es transacciona. Tot això que el PP ho sap només en teoria, a veure si resultarà que no serveix de res, tampoc, per als grups polítics que han de pactar la pregunta del referèndum. A veure si l’entusiasme democràtic es veurà capolat pel desacord en el nombre d’interrogacions.