dimecres, 27 de novembre de 2013

ENQUESTES

La prospecció del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la setmana passada informa que, si demà hi hagués convocatòria a les urnes, ERC guanyaria les eleccions el Parlament, seguida de CiU, Ciutadans, el PSC, el PP i de la CUP. Més o menys. Si es fes ara mateix a nivell de l’Estat guanyaria el PP, malgrat tot i més. També avisen, els darrers estudis, que una majoria molt alta de ciutadans catalans aprova que es faci un referèndum per saber cap on volem anar. I també diuen anàlisis vàries que una majoria simple, potser una mica més però no massa, votaria sí a la independència. O sigui que en el dia d’avui tot és més clar que l’aigua o s’hi assembla, pràcticament sense fer ús de les urnes de veritat i sense cap convocatòria formal. De manera que, després d’un any i mig de debatre i rebatre el tema a fons, a pesar dels diàlegs, dels intents de convèncer i de desenganyar dels uns i dels altres i de marejar la perdiu per part de l’alternativa federal, estem on estàvem. Davant d’un munt d’impossibles futurs seguint les vies reglamentàries, però davant d’un horitzó lluminós, si, ara mateix, se’ns permetés convertir la il·lusió, el desig i la fe en pura realitat. Convindran, doncs, que la feina més treballosa és endevinar què fem per desentranyar el que sembla clar.

Com dèiem, en el supòsit que ni legalment ni a la valenta s’acabés fent el referèndum, posats que les enquestes es traduïssin en un resultats electorals tals quals, també traduirien el mateix atzucac. Només que delegarien a ERC la formació de govern, la responsabilitat de governar-nos i necessàriament de desembullar el fil d’Ariadna. La lògica de les eleccions anticipades altra vegada, per tant, és més que plausible. I que esdevinguin plebiscitàries, encara més. I que hi hagi xoc de trens, inevitablement. I que, de resultes de tot plegat, encara que la Generalitat estigués suspesa, prohibida qualsevol proclama i ensenya separatista i se n’haguessin empresonat dirigents per sedició, l’increment del separatisme, de la desafecció, de la rancúnia, vés a saber si fins i tot de l’odi a Espanya, seria...inimaginable. És clar que és difícil pensar en l’escasíssim marge dels contraris, dels pols oposats, però conduir un poble al límit només pot conduir-lo a sortir per la tangent. Pessimistes són els qui ens recorden el 1934, però serà veritat que Europa farà el que ha de fer?

dimecres, 20 de novembre de 2013

UN EXCÉS DE PRUDÈNCIA…

En aquest país no passa dia que no salti pels aires un axioma o un principi incontestable: tant el que proclama que tots som iguals davant la llei o qui la fa la paga, com el que assegura que el poder emana del poble o que la societat del coneixement i la comunicació és més democràtica i justa. Està a punt de petar la tan magnificada idea que en les formacions d’esquerres és possible la discrepància interna enfront del monolitisme de les dretes, i s’està preparant l’esmicolament del moviment independentista, així que algun dels seus líders hagi de proposar, davant la sordesa del govern de l’Estat davant la petició de consulta, accions que ja no siguin només una festa reivindicativa, cívica i pacífica. La resposta a les paraules d’Oriol Junqueras en què reptava de parar l’economia catalana si se’ns posa entre l’espasa i la paret, és una prova magnífica per entendre que, si els catalans ens hem de rascar la butxaca per forçar la situació, no hi haurà més independentista en acció que els qui hagin fet vots d’immolació.

L’estereotip català parla de gent d’ordre, d’anar per feina, creatius, emprenedors, educats, seriosos. Som gent d’estètica, de formes i maneres. Per tant, la mitjana dels catalans s’escandalitza quan un diputat, com David Fernández, exhibeix una sandàlia amenaçadora davant d’un dels pitjors gestors d’un dels bancs ensenya d’Espanya. Aquesta mitjana moderada s’ofèn quan Oriol Junqueras avisa que els catalans, igual que som capaços de fer una via reivindicativa de quatre-cents quilòmetres de cap a cap del Principat, podem aturar l’economia catalana una setmana i destarotar el PIB espanyol. S’irrita la catalanitat quan algú traspassa el límit de la bona educació, de l’estètica i de la ironia civilitzada. Aquesta mitjana sent vergonya aliena, que es diu. I, en canvi, pocs opinadors no s’adonen que el cop simbòlic de sandàlia del diputat de la CUP no és altra cosa que una espardenyada maternal al cul del senyor que s’ha portat malament, molt malament o, diguem-ho gens políticament, la pallissa que la multitud dels indignats i emprenyats haurien o volen encara clavar a tots els qui ens han arruïnat miserablement. Oi que ara entenen què volia dir el senyor Junqueras amb l’aturada econòmica? Oi que no es pot estar sempre parant l’altra galta? Ja ho diu la sentència: massa prudència ens pot fer ser traïdors.

dimecres, 13 de novembre de 2013

SEGONA TRANSICIÓ

En el context de crisi econòmica, de manca de confiança en la classe política, de fiasco de les mateixes regles del joc de la política, de la sensació d’un estat generalitzat i institucionalitzat de la corrupció, d’indefinició crònica de l’encaix de Catalunya a Espanya, del manteniment atàvic dels privilegis de les “classes extractives”, es parla, més o menys afortunadament, de la conveniència urgent de dur a terme una segona transició. De manera genèrica, hom s’hi refereix com al pas necessari i urgent cap a la maduresa de la cultura i l’ètica democràtiques o, dit altrament, cap a la regeneració primer i perfeccionament després de tot el sistema. I, en aquest paquet de grans objectius, la imperiosa obligació de repensar el marc autonòmic en clau regional i/o nacional tota una altra que l’espanyola. El fet és que aquesta transició ja fa dies que està en marxa, sobretot des de la legislatura d’Aznar, i, més concretament, des de la trabucada, decapitació i esquarterament del Pla Ibarretxe. Amargament t’adones que aquest salt que s’està produint en la història d’Espanya no reflecteix res més que una repetició dels esquemes bipolars amb què s’ha afaiçonat tradicionalment des de la restauració borbònica.

Per als uns, la segona transició consisteix a fer passos enrere i retornar a l’Origen preconcebut i ahistòric, és a dir a l’edat lítica anterior a la primera transició; i per als altres, a saltar el marc constitucional i qualsevol tanca o prejudici. Per als uns, la segona transició vol dir fer un viatge en el passat, el monolitisme unitarista jeràrquic, i per als altres, un ajustar-se al pas avançat de la societat que progressa tot creant nous ordres socials, nous paradigmes de pensament, reformula models morals i ètics i en l’emblema de la seua bandera figuren els mots llibertat, equitat i cultura. Ben mirat, l’única revolució, en el sentit modern del terme, que s’ha produït a l’Estat espanyol es va intentar en la darrera República i fou un fracàs descomunal. Es convertí en una sagnant guerra civil i en una repressió obsessiva, paranoide, horrorosa. I en una destil·lació permanent, constant, diària, de fastigosos tics feixistiodes. Sembla com si estiguéssim lligats a una roda atemporal en què si alguna vegada ha saltat la cadena de l’engranatge ha estat per atzar o per pura temeritat. Què és el determinisme? Espanya!



dimecres, 6 de novembre de 2013

PSOE-PSC

El PSOE no és independentista. Tampoc és el referent de l’obrerisme, si aquest existeix com a tal. En canvi, és tant o més espanyolista que el PP, encara que, paradoxalment, cregui en l’estat de les autonomies, sobretot en l’Andalusa, i estigui empoderat, almenys intel·lectualment, d’una utopia anomenada federalisme. Per les causes que sigui, fa dies que està en hores baixes, les passa molt magres a l’oposició, el seu líder no sap com compondre-se-les davant la llopada que espera cruspir-se’l així que s’obri el meló de primàries, i té un ull de poll, dit PSC, que l’incomoda tant o més que Rosa Díaz o IU de Cayo Lara. Sobretot després que el PSC hagi plantejat que té un problema a Catalunya davant el repte de l’exercici del dret a decidir i que en tindrà un de colossal en el marc d’una Catalunya futura. Principalment, doncs, quan li planteja al PSOE que si no es renovava ja no li aportarà els diputats d’or al parlament madrileny que tant de valor tenien en el passat, i que el seu enfonsament progressiu en les eleccions autonòmiques arrossegarà indefectiblement el PSOE a l’ostracisme més tenebrós i anorèctic. És justament aleshores que el PSOE més ranci, més caspós, va i es planteja, molt seriosament ara, d’enviar el PSC a pastar fang i obrir delegació pròpia a Catalunya.

Si diem que el PP d’Espanya no entén res de Catalunya ni entén la pròpia Sànchez Camacho, la lideressa que més ha fet pel PP en tota la seua història, el PSOE encara menys. S’ha de ser molt cec per no veure que la direcció actual del PSC és la més psoista que mai hagi pogut tenir el PSOE. Sí, molt més que quan el liderava el molt honorable Montilla. Però no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. El més fastigós de tot plegat, és que per evitar abismes i complicitats en els xocs de trens i derives imprevisibles, els socialistes s’inventen caramelets com una reforma federal de la Constitució, que no es farà mai i si es fes seria precisament per acabar amb l’autonomisme, reforçar l’estat central, la unitat de mercat, de pensament i de comportament. Llàstima que el socialisme s’acabi tan malament! Quina llàstima que el senyor Obiols clami en el desert del socialisme català o del socialisme espanyol! Quina pena que el socialisme dels socialistes oficials no hagi sabut palpar el canvi dels temps, de les persones, del món! I no és cap ironia, amics meus.