dimecres, 25 de desembre de 2013

BON NADAL!

Ja em disculparan la malenconia, però precisament  el dia de Nadal sempre em vénen a la memòria els versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen:


Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà a l’hora de les postres

I després de mirar-nos arrencarà a plorar.


No vull ser ni ploramiques ni malastruc ni ingenu, però els qui ens hem deixat agombolar per la tradició del Pessebre, l’Estel, el Nen Jesús, Maria i Josep, els Pastors i els Reis, i ens hem criat i educat en el missatge de l’Advent, avui especialment se’ns encomana una certa nostàlgia de pensar què hauria pogut ésser i no ha estrat, si el Salvador hagués completat la seua missió. Perquè si s’hagués resolt el problema del món, de les persones del món, si hagués sobreeixit la fe per totes les costures de la història, ja no caldria tornar a celebrar Nadal, el naixement de Jesús. No existiria aquesta roda maquiavèl·lica del temps, perquè el cel ja fóra a la terra. Ja no hauria calgut que haguéssim de debatre’ns eternament entre lliure albir i fe, entre haver d’administrar la nostra llibertat, de vegades a les palpentes, i deixar-nos portar per la mà estesa del Salvador. Perquè quin sentit té, acomplerta la Missió, haver de repetir la mateixa història?

dimecres, 18 de desembre de 2013

MÉS SOBRE LA CONSULTA

Per si algú encara no ho sap li notifico que una amplíssima representació política del Parlament ha acordat una pregunta i ha fixat una data per a un referèndum sobre quin futur volem per a Catalunya (dit resumidament). Repeteixo això així, perquè hi ha qui diu que ha estat el president Mas qui ha decidit plantejar el tema o, fins i tot pitjor, que és el President qui hauria d’haver impedit que s’arribés a tal acord. Al marge de les elucubracions sobre qui és el subjecte que ostenta la sobirania nacional espanyola, del debat que podria generar-se sobre el tema a partir de la matemàtica de conjunts, i a banda d’interpretacions jurídiques interessades, és molt estrany que qui (tot omplint-se la boca de democràcia) gosi afirmar tal cosa del President, i confongui precisament i tan matusserament l’autèntic subjecte polític de la decisió presa, dijous passat, davant la ciutadania. Doncs, per si algú encara no se n’havia assabentat, la pregunta i la data de la consulta l’han acordat 87 diputats (no oblidin que el Parlament consta d’un total de 135 escons), que representen la voluntat popular democràticament, oi?, expressada a les urnes en les darreres eleccions.

Dit això, podríem discutir esportivament, fins i tot amb els partidaris de la negació de tot, si aquests diputats poden o no poden decidir tal cosa. Si hi tenen el dret o si hi estan legitimitats. Si són subjectes individuals de la institució del Parlament o, a més a més, són subjectes de representació plural del conjunt de paperetes que han anat a parar a la seua formació política. Podríem discutir-ho tot, però que es posi en dubte l’essència de la democràcia és aberrant. Ara, com abans, (i possiblement demà) ens trobem davant un repte fenomenal, per bé que s’ha plantejat milers de vegades de formes diferents o variades en el naixement dels estats, que no és altre que el de la gestió de la voluntat popular. ¿Algú pot pensar –Rajoy, els seus i els afins ho fan, sens dubte- que impedint la consulta, declarant-la inconstitucional, bombardejant simbòlicament Barcelona, s’acabarà ipso facto la qüestió? Algú pot estar tan segur que, fins i tot matant el gos, es pot matar la ràbia? Si quaranta anys de franquisme no van poder extirpar-nos del cervell el virus del catalanisme, pretenen ara, paradoxalment, fer-ho a cops d’una interpretació partidista de la Constitució?

dimecres, 11 de desembre de 2013

MALS RESULTATS

Els resultats PISA fan tremolar. Com si ja sabéssim que no aprovarem, que quedarem per davall de gairebé tothom, que haurem de repetir els mateixos arguments exculpadors de sempre. No és ben bé per les mateixes causes, però ens sentim igual que quan Espanya és l’última en el rànquing de transparència o la primera en corrupció. Malament en matemàtiques, molt malament en ciències, una desproporció brutal de resultats segons nivells de renda i tipologia d’escoles, però millora en comprensió lectora, perquè el Departament d’Ensenyament va agafar el brau per les banyes en aquest tema i ha impulsat un pla específic de renovació de metodologies i de formació específica del professorat. No anem gens bé, quan de forma recurrent davant els suspensos tendim a donar, gairebé sempre, la culpa als alumnes i a les seues famílies. És com si de l’avaria del cotxe sempre en tingués la culpa el conductor i no s’imputés mai el fabricant. Quan els analistes han mirat amb atenció els resultats s’han adonat, entre altres, que un percentatge molt significatiu dels docents de matemàtiques no és especialista en aquesta matèria. Ah, caram!

Els models dels països que excel·leixen posen sempre per davant la disposició d’un professorat de primera línia. La despesa principal en educació no radica en més metres quadrats per aula, en més recursos tecnològics, en menys alumnes per aula, en més professors o en més instal·lacions complementàries, sinó a tenir la millor formació inicial i continuada dels professorat, en el perfeccionament de l’harmonització en la distribució entre el temps escolar i lectiu, en l’existència d’una borsa important de beques i ajuts per fer efectiva l’equitat i en la consecució de la màxima implicació dels pares i mares i de la societat. La pitjor inversió, per contra, és legislar excessivament, minuciosament i partidísticament. Ho vaticinem: la llei Wert no conduirà a cap millora de l’aprenentatge, com no l’ha conduïda cap llei darrerament que ha confiat simplement que el canvi de nom de les coses podia canviar el món. I sobretot no volem sentir a dir més que l’escola d’altres temps era molt millor. El que potser era millor era un món en què el valor de tot plegat depenia, a la pràctica únicament, de l’esforç personal i dels qui t’agombolaven i t’animaven i creien que l’ascens social era un mèrit propi i no una prebenda.

dimecres, 4 de desembre de 2013

SENTIT D’ESTAT

Bé, ja hem arribat a l’estadi de la definició de la pegunta del referèndum. Sort n’hi ha hagut dels opinadors malastrucs i dels militants del pessimisme que auguraven un sine die i un calvari estatutari, perquè el representant del govern s’apressés a dir que dintre quinze dies hi haurà acord sobre data i pregunta. Perquè, si no, hauríem tornat a demostrar el nivell d’incompetència de la nostra classe política per actuar, quan cal, en sentit d’Estat i no com a simples administradors de l’efímer. De temptacions de marejar la perdiu no en manquen. És cert que som un poble sense tradició de govern d’estructures d’Estat i que, encara no fa quatre dies, no hem començat d’aprendre a administrar la cosa pública sense majories absolutes. I que els vots de cadascun dels partits representats en el Parlament són d’una vàlua fenomenal. Però allò que se’n diu oïda fina del que circula per les entranyes i les venes de la gent del carrer no l’acaben de tenir prou ben entrenada un cop tancats en llurs comissions i plenaris. Si des d’aquí servim per a alguna cosa, us diem que estigueu a l’alçada i que la interrogació es faci a la llum aviat, i que la claredat de la pregunta sigui unívoca com quan has de respondre davant el matrimoni.

Després diran que el valor de les paraules és menor que el de les imatges. Que saber sintaxi i retòrica és menys útil que dominar les claus de l’economia! Com que això ja ho sap tothom a hores d’ara i també, especialment, els qui han de fer la feina, pesada, d’acord, de formular la pregunta, a veure si fem via i som exemplaritzants. Perquè encallar-nos ja ens encallarem o ens encallaran quan serà l’hora de muntar les urnes, de comptar els vots, de validar-los i, sobretot, d’interpretar-los. Perquè d’embolics n’hi haurà malauradament a manta, quan, acabat el procés consultiu, hom s’hagi d’enfrontar als poder coercitius de l’Estat, del tribunal Constitucional, de la maquinària dels rebentaires professionals. Guardeu les forces per a quan la Bèstia no només ensenyi les dents com ha fet fins ara, sinó per a quan comenci de queixalar de valent i les urpades ens fereixin el cos, el cor, l’ànima i ens vulguin matar tota esperança. El senyor Salmon ja ha presentat el llibre del dia després. Nosaltres no hem tingut temps d’escriure’l ni de pensar-hi. Però, si més no, us demanem que escriviu el de la supervivència!