31 de desembre del 2014

SERÀ SOUFFLÉ?

Com que en l’enquesta del CEO de la setmana passada els unionistes guanyaven els independentistes, ja hi torna haver qui parla de soufflé secessionista. Baixa el soufflé, diuen. Entre l’11-S fins al 9-N, la independència esdevingué un gran problema d’Estat. Una nosa seriosa contra la qual calia activar tot l’arsenal de l’Estat per contrarestar-la activament fos com fos: soscavar la mateixa societat civil catalana, fomentar aliances d’empresaris, periodistes i d’intel·lectuals a favor de la unió, cercar catedràtics, sobretot d’economia, que desmuntessin les tesis sobiranistes, fabricar informes inculpatoris de corrupció contra els principals responsables de la ruptura, pressionar l’advocacia de l’Estat i la fiscalia per trobar motius de delicte, etc. Però, ara, un dels miralls de la realitat és que Societat Civil Catalana s’ho està treballant molt més que C’s i UPyD. Ben mirat, ja era hora que els silenciosos parlessin. Que demostressin que els antiindependentistes són tants o més que els que ho són. Doncs haurem de concloure, segons el CEO, que, en cosa d’algunes setmanes, els catalans espanyols són més actius que els favorables a un estat propi? Que tenen tant com predicament com els altres, i que aquests han tocat sostre a dos milions i escaig?

Serà que els contraris a la independència, fins i tot Podem, es posen d’acord aviat, perquè tenen un objectiu elemental i clar, mentre que als favorables sempre els perden els matisos, els detalls, la complexitat? Serà que és més fàcil ser espanyol i fins i tot ser espanyol i català que ser només català? Serà que és molt esgotador ser rupturista, que conservador? Serà que és més fàcil acontentar-se, callar i creure, que desafiar i plantejar alternatives? La participança, com diu aquell, cansa? Estan cansats Òmnium i l’ANC de mobilitzar masses, d’infondre grans il·lusions? O, si més no, per a tan poca cosa i a més tan incerta, complicada i difícil de gestionar? L’únic de cert que sabem és que, malgrat que el procés restés asfixiat, que quedés tocat de mort perquè no tingués cap majoria postelectoral o que fos decapitat per l’acció judicial o l’acció resolutiva del parlament espanyol contra l’autonomia, cíclicament tornarà a repetir-se la mateixa demanda d’independència. És el destí de la història de Catalunya, precisament perquè el destí d’Espanya és la unidad de destino en lo universal.

25 de desembre del 2014

Nadala 2014

Ha renascut l’Infant,
com els cicles del temps.
De la tardor el codony,
carxofes i magranes.
Com els tanys de les soques
i dels botons les flors.

O l’aigua a les fonts seques,
i als llavis el somriure.
La veta de carbó
a la vella torbera,
o els pàmpols al nou cep,
i els polls als nius dels ràfecs.

O els ulls d’infants encesos
davant la lluna al ple.
O l’instint del salmó
remuntant la riera.
I l’arc de sant Martí
en acabar de ploure.

O el vaivé de les ones
i el volteig de l’esfera.
O el desig de besar
després del gust primer.
I el toc de les campanes,
o els resos de les hores.

Ha renascut l’Infant
i el món es reviscola.
L’Esperança és la línia
del recte etern retorn.


Josep Borrell, desembre de 2014

24 de desembre del 2014

BON NADAL

Saben què? Aquest Nadal desapareixeran les guerres, les ignomínies, i el valencià serà reconegut pels blaveros com la mateixa llengua denominada català al Principat. Han estat contats fets molt extraordinaris per Nadal, com el de la verge Maria i Sant Josep, i la suposada contundència assassina del malvat rei Herodes el Gran. Per Nadal de 1642 va néixer Isaac Newton. El Nadal de1933 va morir a Barcelona el president Francesc Macià. El del 1948 a Prada de Conflent moria Pompeu Fabra, l’enginyer filòleg, pare de la normativització de la llengua. L’any 2014, sobre el llom d’un meteorit reposa una sonda que espera que li toqui el sol per poder enviar–nos fotos a la terra. Tal dia com el dia de demà, el Gran dia per dedicar-lo a la bondat, com si fos el dia internacional dedicat a la humanitat de les persones, ara que ja hem esdevingut més bèsties que mai, i se’ns moren molt a prop, a cabassos, gentades innocents i desposseïts de tota dignitat, mentre demà asseguts a taula, el Nen possiblement arrencarà a plorar, com deia en vers Salvat-Papasseit, tal dia, doncs, el 25 de desembre del 800 Carlemany fou coronat primer emperador del renascut Imperi romà occidental. I curiosament 1154 anys després, el meu 1ny 1954, naixia Annie Lennox, la vocalista d’Eurythmics, una de les nostres millors muses dels vuitantes.

Ja és ben curiós el món. Resulta que el que passa per Nadal sol tenir un plus d’excepcionalitat. I precisament el que li dóna aquesta categoria, el naixement del Messies, antropòlegs i historiadors dubten que sigui veritat. Afirmen que fou una data manipulada per contrarestar paganismes i conflictes d’interessos per l’estil. En realitat no fou sinó en el Concili de Nicea (325 dC), on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement de Jesús. Es veu que en aquesta dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta o en una cova. Com que la festa tenia molt predicament i els cristians eren espavilats, es van dir: cristianitzem-la! Es tractava i es tracta, però, d’una data amb un simbolisme especial. La festa coincideix -potser més el dia 21 que el dia 25, tant se val- amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord. I com saben i esperen vostès, amb el solstici el dia es comença a allargar, de manera que representa que la Llum comença de vèncer les Tenebres. OK?

17 de desembre del 2014

NI NI

No hauríem arribat fins aquí, si no s’hagués triturat l’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament de Catalunya i refrendat pel poble de Catalunya. No s’hi hauria arribat, si Rajoy hagués negociat la proposta de pacte fiscal que li presentà el president Mas. Si el govern espanyol hagués escoltat algunes veus, centristes de pro, empresaris de pro, pensadors de pro, antics pares de pro de la Constitució, que recomanaven tancar l’encaix català blindant simplement el tema lingüístic i cultural i el model fiscal que proposava l’Estatut. I no s’hauria gestat la desconfiança absoluta si, entre l’11 de setembre de 2013 i el 9-N de 2014, del gabinet de Madrid hagués arribat una proposta negociadora. Fins i tot la que fos, només que hagués estat un gest d’elegància institucional. Però, com sap tothom, ni en el mandat del president Montilla ni en el del president Mas, mai hi hagut un intent de diàleg real sobre tot el que s’ha derivat de la negativa constitucional a l’Estatut. Ni el govern Zapatero va tenir cintura ni molt menys el seu successor. Ni el PSC va saber obrir la boca i forçar amb els seus una sortida a l’atzucac ni tots els que han reclamat des de Catalunya diàleg, quan la deriva ha portat a plantejar com a única alternativa la secessió, van saber com i què s’havia de dialogar.

Per tant, si la desconfiança ja era gran històricament respecte de l’Estat, en aquests tres darrers anys ha esdevingut enorme, colossal. La desafecció de què parlava Montilla s’ha convertit en fàstig i en fàstic. Cada dia que passa s’aixeca un mur més alt i mes gruixut entre mentalitats. Cada vegada que algun membre del PP o del seu govern o de la seua corda obre la boca, s’estén un desert més immens. Quan sents que el president del govern madrileny diu, davant una de les propostes sensates d’Iceta de reestructuració del deute autonòmic, que “Catalunya pretén que paguem el seu deute la resta d’espanyols”, no pots menys que fer les maletes definitivament i marxar ben lluny. Hom està, sí, fastiguejat de sentir-se tractat contínuament com un súbdit, una simple mà d’obra, un peó miserable. Com podem admetre la cançoneta que junts som més forts, que cal unir forces i estratègies per superar la crisi, si no hi ha dia que el govern de Rajoy no passi la trituradora contra tot el que queda de competències estatutàries i de model social, econòmic i cultural català?

10 de desembre del 2014

A PUNT DE TORNAR A PERDRE?

Ni els millors analistes s’atreveixen a predir què pot passar en la política catalana. Sí, en canvi, que plana un núvol espès de pluja de derrota. De la pluja torrencial que s’emporta per davant il·lusions, fes, desigs, esperances i confiances que la unitat dels partits faria possible recórrer amb èxit el tram final del procés. Ja es va dir que, acabat el 9-N, vindria el més difícil de tot. Que aleshores podríem comprovar si érem capaços o no de fer el salt mortal. Tal com pinten els núvols, però, el més probable és que plogui molt malament. I que, tancats a casa, esperem –estem fets per esperar eternament?– que vingui una nova primavera. I quan s’hagin de convocar eleccions al Parlament necessàriament, el país no solament sigui ingovernable, sinó que els que més ganes en tenien, segons prediquen les enquestes d’avui mateix, es trobin amb una querella moral de la societat que els acusi de matar precisament l’esperança, la il·lusió, la fe, la gana, la paciència, la confiança. Als catalans, quan s’han hagut de liderar processos polítics emancipadors, sempre ens han perdut els matisos, les minúcies, l’estètica, els personalismes, el tactisme, els egos, les desconfiances. Potser només hi hagut una excepció contemporània: el període de la Mancomunitat de Prat de la Riba!

Tornarem a lluitar, tornarem a tornar i així per a sempre? Assumir la catalanitat no vol dir exactament aprehendre la llengua i els costums i els rituals i els símbols de la comunitat de sempre, sinó amerar-se de la naturalesa d’una part important de la seua gent que no ha passat, en segles, d’aspirar, de somiar, de voler, de desitjar, de fer camí, de perseguir un ideal. De treballar-hi esforçadament i de lluitar-hi generació rere generació. Però de no poder albirar el port o l’illa o l’Ítaca gruada. Estem predestinats a tenir només un gran i noble desig? El nostre destí és el somni? Percebem que la política antiga està en un cert procés de descomposició, que hi ha voluntats d’acord, que no hi ha pors a canvis en el sistema de coses, que som a tocar de fer-se realitat el que s’ha desitjat. En sentim el perfum, veiem els gallarets de les naus que abasten les aigües de la llibertat, però el miratge ens enganya la distància real. ¿La veritable pàgina històrica que s’escriurà el 2015 serà la del pacte, la suma inequívoca per a unes eleccions constituents?

3 de desembre del 2014

CONTRA LA INCERTESA

La postmodernitat és pura incertesa. Realitat ambigua, multiforme, quàntica. O sigui, que ja no serveixen els comptes de la vella per mesurar-nos i per amidar espai i temps. Per a voler un Estat català, per exemple, no cal ser nacionalista. Per a ser un defensor de la justícia social no cal ser cristianodemòcrata ni socialista. Però, malgrat la liquiditat baumaniana de totes les coses d’aquest món,-identitats, ideologies, sistemes de valors, utopies, els paradigmes il·lustrats-, el que no s’ha carregat la hipermodernitat, com li agrada de dir a Lipovetsky, són els Estats. Ja pot prevaldre el cosmopolitisme cultural o la interdependència econòmica, que els estats són els Estats. I cada dia que passa no hi ha una comunitat de persones que aspiri a ser-ne. I els que ho són gruen per ser-ne més. La Unió europea així que força una mica la realització d’una unió política, automàticament rep la reacció d’alguns Estats que volen desfer-se’n o recuperar la poquíssima cessió de sobirania que n’han fet. El president Mas argumentava davant el periodista que si tant important era el fet de trencar fronteres o de no crear-ne de noves, per què no es dissolien Espanya o França o Alemanya en un gran estat europeu? És a dir, si del que es tractava, segons populars i socialistes, era de no compartimentar més Europa, per què aquests no es dissolen en uns Estats units d’Europa?

Sí, el tema és la llista única, plebiscitària, referendària, i els quinze mesos per preparar un parlament constituent i avall que fa baixada. Ja sé que aquesta proposta, precisament aquesta proposta, és de naturalesa absolutament antipostmoderna. I que, per això mateix ha descol·locat tothom, sobretot aquells que, sense saber-ho, viuen en el paradigma del marcar paquet o en la l’ambigua diversitat ideològica. ¿Per què una majoria de gent demana a crits grans pactes de país per a la consecució de la independència o del manteniment de la unió, o grans pactes socials contra la pobresa, la fam, per la vivenda, l’ocupació laboral o la dignitat humana? Per què la política no és capaç de donar sortida a aquestes demandes clamoroses? La fórmula del president Mas, justament, és un combat contra la incertesa, contra les deliqüescències postmodernes, contra la retòrica de la defensa de la parcel·leta particular i, en conseqüència, contra la curtesa de mires.

26 de novembre del 2014

LA POLÍTICA EN MANS DEL TSJC

El moment polític que viu Catalunya, el que es viu en relació amb l’Estat espanyol, té uns tons shakespearians. Si no fos perquè les situacions creades són tan grotesques i alguns dels protagonistes tan matussers, la realitat a què ens veiem abocats ens portaria a protagonitzar un Titus Andrònic, un Rei Lear o un Macbeth. Ens duria a representar un drama de mil dimonis. Però, insisteixo, el drama clàssic en què batallen llibertat, legalitat, legitimitat, utopia, ambició, poder, submissió, ara i aquí és tan obligat, impostat, imposat, com ridícul. Tant que està a punt de derivar en tragicomèdia o en una comèdia bufa. O en el pitjor dels casos en un esperpent nefast. Si seguíssim la lògica carpetovetònica no solament s’hauria suspès l’autonomia de Catalunya i empresonat el govern en pes, sinó que hi hauria hagut un “pronunciamiento” en tota regla. I si no hi ha estat no és perquè a Espanya hi ha una sòlida cultura democràtica que fa impensables aquestes malvestats, sinó perquè Espanya forma part de la Unió Europea, hi està atrapada econòmicament i la OTAN entreté alguns sabres nerviosos. Frases com “antes roja que rota” o que “muera la inteligencia!” no s’han pronunciat a Corea del Nord o a la dictadura militar birmana.

La querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau situa el procés en un impàs que segons com es dilucidin els propers passos judicials poden abocar molt plausiblement a unes eleccions al parlament de Catalunya, molt irades i rabioses. Encara que, de moment, cal que governi la calma i cal que la tensió no trenqui la corda en cap moment, tothom sap que el pols que es manté entre governs és desigual i parteix de mentalitats i concepcions del món diametralment oposades. I que la determinació dels uns i dels altres és sostinguda. I que la batalla pot ser llarga encara i que pot no acabar-se mai. A mi, davant la querella, em costa fer com si no existís. Em costa desconnectar de l’Estat espanyol i mirar cap a un altre lloc. Em costa pensar que és veritat que “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”. Dubto que sigui tan fàcil defensar les trinxeres si escapcen els capitans, simplement reposant-los per uns altres. Pensava això i, ves per on, en l’encantadora Teresa Roses que ens ha deixat amb el somrís a la boca i una pau immensa.

19 de novembre del 2014

LA PRESSA ÉS MALA CONSELLERA

Primer plebiscit, un èxit. Però, és cert, no sabem què volen alguns milions de catalans que no varen votar el 9-N. Com no sabem què volen alguns dels partits que estaven a favor de la consulta. Cal arriscar-se, però sabent que pots caure molt previsiblement al buit i no aixecar-te en segles. L’ideal fóra aquesta llista única entre partits de què parlen els més entusiastes. O la del partit del President que sondegen els més fifels. Però, l’ideal en política és una cosa que serveix per tenir un horitzó, per disposar de raons i conviccions i una altra és la realitat. Que es perfila una nova manera de fer política, és veritat. Que els partits tradicionals es veuran desbordats per noves maneres i propostes, és probable. Que, com en la vida associativa i en el món de l’empresa, la xarxa, la transversalitat, la cooperació són indispensables per a la definició i l’aplicació de qualsevol política, és urgent. Però, la planificació estratègica també és elemental per a fer passos de gegant en la construcció nacional definitiva. No n’hi ha prou de tenir un full de ruta. Cal haver planificat tots els passos i totes les variants possibles. El Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja especifica com arribar a la meta. El que s’ha de dirimir no és el com, sinó el temps, el quan.

I el quan condiciona la forma i el contingut dels passos a fer. Saber quina és la millor entesa per fer avançar el procés és importantíssim. Però l’objectiu és guanyar la independència. I per guanyar eleccions, per guanyar un referèndum, per guanyar mentalitats i cors a favor cal no solament un temps per explicar i convèncer que el govern de torn, a Catalunya, tindrà a punt, el dia de ningú –el dia que s’iniciï un procés constituent o que es declari una DUI–, diners per pagar pensions i sous i subvencions, sinó que comptarà amb una majoria de grans, mitjanes i petites ciutats, una gran majoria de municipis i les diputacions. És a dir, que podrà confiar, com ha passat ara amb el 9-N, amb les institucions més pròximes als ciutadans i que solen resoldre’ls en primera instància els problemes. El temps de les eleccions municipals ha de ser el temps per teixir la xarxa capaç d’arrossegar al màxim de ciutadans cap a la meta i alhora el temps per explicar fins a la sacietat els avantatges més pedestres de les virtuts de la independència.

12 de novembre del 2014

SENSE PARAR

Han feta molta pena els qui, sobretot els del PSC, que han anat titllant, els dies previs al 9-N, que tot el que envoltava la consulta era un caos i un desgavell que no entenia ningú i menys els observadors internacionals. Que la pregunta era un nyap, que no hi havia manera de comptabilitzar els resultats dels vots, que el procés no tenia cap garantia democràtica o que, com a molt, no passaria de ser una mera enquesta mal feta. És deplorable l’actitud i el discurs dels qui, quan no volen que passi alguna cosa, es dediquin a presentar-la com un desastre. O la denigrin, la minimitzin en els millors dels casos, i la considerin com un simple episodi més de les protestes petitburgeses de cap de setmana, sobretot dels qui tenen possibles per a costellades, anar al teatre o a l’òpera i a Disneyland París, perquè tenen el sou assegurat, la casa i l’hortet i els esquís a punt. Com els fastiguegen aquests catalans que parlen de nació, uns egoistes, conservadors i folkloristes. Si en fa d’anys que en sabem la cançó federalista: primer l’equitat, la justícia social, el repartiment de la riquesa, el medi ambient, la sostenibilitat planetària, etcètera, i en darrera instància allò que és propi, cultura en un sentit ampli, difós en el marc imprecís de l’universalisme federal dels pobles de la terra!

La realitat no solament els ha superat sinó que els ha convertit en estranys. La gentada que hem dipositat l’urna hem fet un dels actes més inimaginables de la nostra història comuna. I aquesta civilitat, determinació i gosadia han polvoritzat tots els mals averanys i abatut els murs de la indiferència i de l’escepticisme. I això quan del que es tractava era simplement de votar. Només de poder votar. Doncs ara mateix no em sé ni imaginar la por, l’espant, la basarda, el terror que deuran sentir els negacionistes i prohibicionistes el dia que les urnes seran i aniran de debò! Perquè el que sí que ha quedat clar el dia 9 de novembre és que això no s’atura, que això és un punt i seguit i que Catalunya acabarà essent el subjecte polític i administratiu que expressi que sigui la gent d’aquest país. Com pots educar la gent en l’exercici de la democràcia i després negar-li el dret a expressar-se, per raons formals i per interpretacions interessades de les lleis? El que va passar amb l’Estatut va ser tan fastigós que s’està disposat a tornar-ho a sofrir.

5 de novembre del 2014

OBEIR

Queden tres dies per poder anar a votar i he de dir que estic content i il·lusionat amb el futur del meu país. Tres dies per obeir la veu de la meua consciència, per ser consegüent amb els principis de la meua educació democràtica i amb els valors que m’han inculcat pares, mestres i l’experiència viscuda. Sé, alhora, que segons el Consell d’Estat estaré fent un dels actes més ominós i més antidemocràtic de la meua història civil. I sé que, segons el govern de l’Estat, estaré participant en un referèndum encobert, sense cap garantia democràtica i que he de ser conscient precisament de l’antijuridicitat dels meu acte. Queden, per tant, tres dies per fer festa grossa: votació, costellada, tortell i cava, molt de cava. Un dia històric no es viu cada dia. Però, així mateix, estic profundament dolgut i empipat per la instrumentalització de les institucions de l’Estat que el govern Rajoy està fent per evitar que pugui votar el dia nou i expressar lliurement la meua opinió. Tothom sap que la impugnació ha estat una reacció tàctica del PP per emmascarar l’estratosfèrica corrupció que ha covat el partit durant anys i de la qual encara no coneixem l’autèntica dimensió. Tothom és conscient també que la impugnació és un instrument per infondre por i desmobilitzar la ciutadania que pensa anar a les urnes.

Però el més greu, el més inconcebible, el més grotesc el més pervers, és que s’obligui el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre un acte cívic que, al capdavall, no té ni naturalesa jurídica ni, per tant, conseqüències administratives. El més incomprensible és que, després de 36 anys de democràcia, si més no formal, l’únic recurs de l’Estat per impedir que els catalans puguem expressar-nos el dia nou sigui utilitzar l’alt tribunal i, si convé, el codi penal, per dirimir els actes de naturalesa eminentment política. Un s’ha de qüestionar per força si els dos grans partits estatals, PP i PSOE, no han tingut temps, per adonar-se que gairebé és sobrehumà que la Fiscalia General de l’Estat, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional, actuïn en contra dels qui els han nomenat i puguin acomplir amb totes les garanties d’imparcialitat la seua comesa? L’altre dia llegint el dictamen del consell d’Estat en què s’afirmava que la nova consulta era molt més greu que l’anterior només se m’acudia cridar que tornés Valle-Inclán per veure-ho!

29 d’octubre del 2014

LA PRIMERA I LA SEGONA VOLTA

Finalment, sembla que ho ha entès tothom que el 9-N ha de ser un tast de quanta gent està disposada a acompanyar una DUI en les eleccions al Parlament, quan escaiguin. I dic quan escaiguin, perquè ara, com diuen els analistes ja ens trobem a la segona pàgina, la més decisiva, transcendental i temerària, de la història democràtica de Catalunya, Espanya i d’Europa. I la realitat del dia 10 de novembre, comptats i recomptats els vots, no serà una fotografia nítida fins que, al meu entendre, no sapiguem com es distribuirà el mapa polític de les eleccions municipals. De manera que el primer plebiscit no han de ser les eleccions al Parlament sinó les municipals. Sense el concert majoritari dels ajuntaments, de les Diputacions i dels Consells Comarcals a favor de les opcions independentistes en unes eleccions generals catalanes, el Parlament decidiria a cegues. Per tant, no importa tant que hi hagi llistes unitàries com que les diverses opcions polítiques, a les generals, es comprometin en el seu programa a treballar per la independència, tal com ho hauran fet en el programes municipals. La unitat que es demana hauria de ser l’expressió de la lògica de la deducció del que és particular al que és general. Perquè sense la determinació, la logística, el suport interí en la prestació de multitud de serveis bàsics dels ajuntaments en el dia després, no hi haurà DUI que suporti la pura i dura realitat.

I entre altres raons, a mi m’interessaria, si fos el cas que hagués de prendre decisions importants per Catalunya, saber si Podem, Guanyem, el Comú, els Independents per tal o tal altre poble o ciutat, els de marca blanca i els del Maragall i els de l’Elena i els d’Unió i tants altres que es poden presentar a les municipals, estan o no estan a favor de la independència. Les primeres eleccions constitucionals en el calendari electoral normal, de manera que ningú pugui dir que no tenen les garanties tècniques democràtiques, són les municipals. Doncs, vegem-ne els resultats! Que siguin el primer plebiscit! Que quan votem per Lleida, per Piera, per Almatret, per Cambrils, per Olot o Begur, votem a favor del millor per al nostre poble o ciutat i per Catalunya. I el millor per Catalunya ho expliquen, per exemple, les balances fiscals, la llei Wert, desenes de catedràtics, o quan el president Montilla parlava de la desafecció.

22 d’octubre del 2014

LA INCERTESA

Sí, és difícil governar la incertesa, com deia el President. I més encara, en una mar plena d’enigmes, amb expedicionaris cap a la Terra Promesa que et fan obrir camí i, quan més atrafegat estàs a rompre les ones, veus que les naus que venien darrere han tocat el dos. I els albires avarats en la rada d’una illa perduda en alta mar fent onejar la bandera pirata. Suspesa la Llei i el Decret, com m’hauria agradat que els líders d’IC-V i d’ERC haguessin manifestat als quatre vents que estaven disposats a sacrificar les seues vides per desobeir el TC, com ha fet la CUP. Quin exemple més emocionant hauria estat observar com acompanyaven el president Mas camí de la Model, acusats d’un munt de delictes. I com m’hauria entristit i avergonyit veure com els independentistes ens amagàvem darrere els vidres de casa nostra mostrant el nostre compungiment i una plorosa solidaritat amb els acusats! El que podia fer el president Mas en aquesta travessia ja ho ha fet fins aquí on som ara: poder votar el dia 9 de novembre. I també cal dir-ho clarament, tindrà el mateix valor que si s’hagués fet d’acord amb la llei suspesa i avortada. Perquè el més important no són exactament les garanties tècniques, sinó la magnitud de la gent que anirà a les urnes i dirà si-sí. No per aconseguir que algú reconegui que els catalans volem esdevenir un Estat, sinó per constatar que estem disposats a dir sí en les eleccions al Parlament a un programa secessionista.

Perquè, després de tot, i com ha interpretat la dreta i l’esquerra espanyolista, el tema fins ara no ha estat un altre que mirar de disposar de la formalitat legal per poder comprovar quants catalans estarien disposats a acompanyar el procés cap a la independència. Tot i així, el més difícil de tot és governar l’impossible. És a dir, la unitat dels partits catalans. Els qui demanen unes eleccions anticipades pensant que hi haurà una llista conjunta de partits a favor de la independència són uns il·lusos. Els qui s’entusiasmen en la possibilitat d’una DUI, pressuposant que la presentarà una majoria parlamentària que la defensi en el seu programa, poden patir una frustració més gran que la que han patit aquests dies quan han vist esberlar-se la ceràmica fina. La maduresa que es demana per fer avançar el país cap a la utopia no dependrà dels partits, sinó del mandat clar de la ciutadania a les urnes.

15 d’octubre del 2014

ELS ESTUDIANTS

Quan en els seixantes i els setantes es manifestaven els estudiants, sobretot els universitaris, la Terra tremolava. Paralitzar la Universitat dolia, però bloquejar la Diagonal i muntar un caos colossal a la capital era un problema seriós. Quan els universitaris muntaven una vaga volia dir que hi havia motius suficients per obrir un període no merament reivindicatiu sinó revolucionari. La darrera gran contestació dels estudiants, si no m’erro, va ser contra el Pla Bolonya i no se’n van sortir, com no se n’ha sortit el sindicalisme en entrar al segle XXI. Que tenien tota la raó els estudiants, ara s’està posant de manifest. Que els graus són una simple, encara que conscienciosa, passejada per les tapes del saber és una obvietat. Que si vols realment començar a aprendre alguna cosa, t’has de gastar un dineral en màsters, no deixa de ser una mena d’estafa matussera. Però bé, això avui no toca. El que ens ha sorprès molt agradablement és que finalment els estudiants, com una mena de classe social, hagin començat a moure’s pels carrers, a ocupar-los, per sumar-se al clam perquè es realitzi la consulta sobre el futur de l’estatus polític de Catalunya. Gosaria a dir que, sense la reivindicació dels estudiants, malgrat l’adhesió del noranta i tants per cent de municipis i de bona part de la societat organitzada, la reivindicació no hauria tingut les màximes garanties que una majoria de catalans vol votar.

Ja sabem que la generació X, si bé ha tingut temps per construir pensament revolucionari polític, no n’ha tingut massa per dedicar-lo a desmanegar el Sistema, per dir-ho d’alguna manera, fins que, a punt de rebentar, a finals del 2010 naix el moviment 15M i diu prou!, i del clam en naixen Podem, la PAH, Guanyem, el Comú, etc. Però, fins aleshores, i encara, el temps l’ha hagut d’ocupar a estudiar una, dues o tres llicenciatures, d’ampliar estudis a l’estranger, d’aprendre idiomes i a fer-se un lloc en la selva competitiva de l’era postmoderna i del capitalisme salvatge. És una generació que a penes treballa per mil euros, viu en comunitat o a casa dels pares o parents, i si té cotxe és de segona mà i vell. Amb aquest panorama com volíem que la generació següent, la Y, els nascuts en els anys 80 i 90, s’impliquessin en causes polítiques si, davant la crisi sistèmica de tot, el que aspiraven era haver nascut en un altre planeta!

8 d’octubre del 2014

DIVISIÓ DE PODERS

Estatueix i prescriu tantes coses la Constitució espanyola que els poders públics no acaben mai de complir! Per exemple l’article 35: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe”. Què passa amb els rendistes que es passen pel folre el deure de treballar? Com pot ser que es consentin 4,5 milions d’aturats que tenen dret al treball? I els salaris de misèria i d’esclavatge? Quan s’acabarà amb la discriminació salarial per raó de gènere?. Doncs, per què la fiscalia i l’advocacia de l’Estat no actuen d’ofici contra els governs de l’Estat per no acomplir amb el mandat constitucional? Ja sabem que la tècnica jurídica és molt complexa, que els principis de la Constitució s’han de desplegar per llei, i que la seua interpretació té multitud de matisos. Però, estranya molt que principis tan importants i transcendents com el deure i el dret al treball no es defensin amb tant d’afany com, per exemple, la prohibició de votar el dia 9 de novembre. I encara es fa més estrany quan pràcticament no hi ha cap constitucionalista que dubti del sentit de l’article 35 i, en canvi, n’hi hagi molts que vegin la possibilitat constitucional de votar legalment el dia 9.

Una de les curiositats que més ens ha xocat en els darrers passos del procés entorn de la consulta és que el govern d’Espanya, Rajoy i tota la cort, en tot moment s’han referit a la llei de consultes i al decret de convocatòria com a il·legals. ¿No és el tribunal constitucional qui ho ha de dirimir i declarar? O hem d’entendre, doncs, que el Constitucional farà exactament el que digui el PP i que tot és dat i beneït, i que la resta és pura escenificació? Ui, ui, ui! No diu l’article primer de la Ley Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del T. C. que “el Tribunal Constitucional, como intérprete supremo de la Constitución, es independiente de los demás órganos constitucionales y está sometido sólo a la Constitución y a la presente Ley Orgánica”? Bé, no hi insistim més. Com s’ha indicat tantes vegades per gent sàvia de tot el planeta Terra, la qüestió de votar o no votar el 9 de novembre no és un problema jurídic, sinó polític.

3 d’octubre del 2014

Car lo voler en dos parts se parteix

Aquí teniu quatre sonets del llibret Car lo voler en dos parts se parteix, nº 10 de la col·lecció Els quaderns de Mahalta de Morphosi (Lleida, 2006).

I

TOT I SER ELLA UN ENCANT DE DONA,
L’AMANT, SOBREVINGUT PER LA IMATGE
D’UN MÉS GRAN ENCANT IMAGINAT, DUBTA
ENTRE EL REAL I L’IMAGINARI


Era l’encant d’ell mateix i del món,
una princesa que al tàlam es marfon,
com en un conte de fades rafaelita,
l’urc de la tribu i àdhuc de l’eremita.

Ell, un burgès, soldat del Rotary,
platònic gest, ideals sense fita.
Ara es debat si és ella o Bobary
qui jeu al llit i es don tan sibarita.

Què és real o imaginari, amor,
si som del temps equívoques partícules?
¿És que hom confon la nítida remor

dels teus sospirs per pastoses cutícules
de verds oasis amb caldes odalisques?
Fes-m’ho saber ben nua entre les xisques!



II

DE L’AMADA QUE VACIL.LAVA
SI LA SEVA MADURESA I EXPERIÈNCIA
COHIBIRIEN L’AMANT JOVENCELL


Caduc té el pèl del pubis i l’aixella,
talment l’alzina i part de la boscúria.
Però sap del cert que viure és meravella;
com el bon Llàtzer, tot ix de la foscúria.

Té el cor madur d’amar com la femella
bregada en llengua, besada amb molta fúria.
I tem que a tu, jove de bona estrella,
núbil i verge, t’espanti la vellúria.

L’expert té anys i sap la tirania
del vi reserva i el sexe d’ambrosia.
Caduca el sol o el magma dels volcans?

Ama de nou amb flames fecundants,
i afina els dits, que destres són els palps
dels de Verona, per bé que siguin calbs.



III

D’UNA AMANT GORMANDA QUE SE SENT FATXOSA
I CULPA L’AMADOR DELS SEUS GRANS I GRASSOR


T’infles, tens gana, et pesen les parpelles;
palpites tant que qualsevol diria
que el teu amor és una anomalia,
i sents tristor que et pengin les mamelles.

Seré amatent a fer-te, com qui abdica,
amb tota higiene, l’amor més conjugal.
No són les pústules allò que et mortifica,
sinó que siguis hipersensible al mal.

Entenc molt bé que el dolç et torni foca
que les quimeres t’enardeixin la fam,
que sucs i salses et siguin damnació.

Mes, jo em marfonc amb les arts de la boca;
qui no?, quan succiones com l’abellam
la mel del meu carall en combustió.



IV

DE LA GELOSIA QUE SENT L’AMANT
EN DESPERTAR-SE LA PRIMAVERA I
TOTES LES ALTRES TAMBÉ APERDUEN LA ROBA


Sóc temorós que el gaudi m’ennuegui.
L’escot d’estiu és generós i altiu;
la vida trempa un metall eruptiu
i em bull el cap que sembla que espetegui.

Seré tot ulls per altres carns colrades?
Envejaré foranes curvatures,
sense que es noti que em tiben les costures,
o que, gelosa, em privis de palpades?

De la qui ens punxa el cor volem l’ardor,
talment aquell que d’una altra espiem.
L’amor madur té perills que hom no abasta,

com més afany més tensa l’escalfor.
Quan tot és flor i l’apetit extrem,
poder no hi basta, i el corc la carn devasta.

1 d’octubre del 2014

AIXÒ NOMÉS HA FET QUE COMENÇAR

Els catalans del no a la consulta, avui probablement ja estan molt més tranquils. Sobretot, perquè els han assegurat que la consulta no es farà de cap manera i que la maquinària administrativa i penal ja està engegada i a punt per, si cal, imputar per prevaricació i desobediència el noranta per cent dels alcaldes i milers i milers de funcionaris i persones qualssevol que col·laborin en algun dels aspectes o passos del procés preparatori de la votació del dia 9, un cop s’hagi suspès imperativament pel Constitucional. Fins i tot, els més mordaços i sarcàstics, ja se’n poden riure obertament i fer bromes pesades, i mostrar amb arrogància l’aire de superioritat que inspira sentir-se guanyador només ensenyant el bastó. Els catalans del no faran festa grossa el dia 12 d’octubre i proclamaran el seu èxtasi a tots els vents i quedarà gravada la seua resistència a totes les pàgines de la història de la pàtria celtibèrica. Més desvergonyits que mai sortiran en massa al carrer, tal com els demanen els líders espanyolistes, els federalistes, els apatridres i els d’una altra via encara per definir. I ens recordaran que ha triomfat el seny (pronunciat seni), la raó, el sentit comú rajonià i l’imperi de la llei. L’extrema dreta aprofitarà per fer llenya de l’arbre caigut i reclamarà l’empresonament del president Artur Mas, de la presidenta del Parlament i, en cadena, dels dirigents i afiliats significats de tots els partits que els va passar pel cap trencar amb Espanya.

 Però, com també assenyala la història, les victòries finals les guanyen els més perseverants. No pas els cops al cap amb el llibre de tapa dura de la Constitució. Com tampoc amb les amenaces dels instigadors de la caverna mediàtica ni amb els exorcismes que ens practiquen els satanòlegs. L’Estat ho té tot preparat per combatre les decisions del president Mas i les dels qui li facin costat. Però, no té res previst contra el que pugui fer la ciutadania o la societat civil organitzada. No té res previst, per combatre la frustració, el desengany, el dolor del cop de puny a la boca i la puntada a l’estomac que està sentint en aquest mateix moment almenys un 52% de la població catalana. Tots sabem qui són els qui desitjarien que es practiqués d’una vegada per totes allò de: todos a la cárcel! No som pitjors que ETA, com diu aquella, doncs, todos a la cárcel!

26 de setembre del 2014

Sobre l'organització de l'expressió escrita

En un centre educatiu, sigui de l’etapa que sigui, tots els seus mestres i professors han d’ensenyar a escriure i han de fer possible que no passi dia que no s’escrigui, com deia el clàssic, almenys una línia ben feta. El PEC, el document de les grans idees clau, de les línies programàtiques, dels principis ineludibles, de les visions compartides, no pot generalitzar sobre l’aprenentatge de les habilitats lingüístiques que s’han d’aprendre inexorablement. Un PEC que ha de ser avaluat periòdicament i, per tant, que ha d’explicitar indicadors de la seva aplicació, la seva execució i de les evidències en el progrés de materialització dels seus objectius, cal que sigui al màxim de concret sobretot en el que considerem la columna vertebral de l’aprenentatge: l’adquisició de la competència comunicativa en totes les seves dimensions curriculars i sistèmiques.

Per tant, en el full de ruta dels centres convindria explicitar que escoltar, llegir, parlar, escriure i codificar amb llenguatges audiovisuals han de ser pràctiques diàries, que s’han de desenvolupar sistemàticament en totes les àrees de coneixement, que hi ha d’intervenir tot el professorat i que cal consensuar-ne la seva avaluació competencial. En el PEC, que és alhora projecte organitzatiu, pedagògic, curricular, lingüístic, etc. recomanem que es facilitin guions, esquemes, pautes, indicadors, rúbriques, per donar coherència a l’acció docent en aquests ensenyaments-aprenentatges i, molt important també, per orientar l’alumnat sobre com adquirir-los i compartir-los amb els docents i amb les famílies. L’addenda a la carta de compromís educatiu hauria de contenir pactes entre escola, alumnat i família perquè es compartissin aquests objectius i l’avaluació del progrés en el seu acompliment.

L’ensenyament de les habilitats comunicatives correspon, doncs, a tot el professorat de l’escola i de l’institut. Aquest principi, però, implica que tots els docents disposin d’un determinat bagatge teòric i en comparteixin paradigma i pràctica i avaluació de la seva eficàcia. Els plans de formació de centres haurien de ser un dels marcs més idonis per aconseguir-ho. Si més no, caldria acordar i coresponsabilitzar-se que per arribar a escriure bé cal: a) dominar evidentment el codi lingüístic, o el que és el mateix, tenir una bona competència gramatical. b) conèixer les peculiaritats i, per tant, el que distingeix l’expressió escrita de l’oral i de l’audiovisual. Però sobretot, c) adquirir unes raonables competències sociolingüístiques i discursives. És a dir, és fonamental que els docent sàpiga aconduir l’alumnat a reflexionar sobre les condicions de l’escriptura. Prèviament a l’acte d’escriure, cal entrenar-se a saber què es vol dir, a qui anirà destinat el missatge, de quina manera ho direm, amb quines intencions, amb quin to o el que la lingüística textual anomena tenor, o sigui, el grau de formalitat dels textos segons qui sigui l’ interlocutor (la seva identitat social i el tipus de relació que hi mantenim) així com els propòsits comunicatius.

24 de setembre del 2014

VISCA ESCÒCIA!

A Escòcia es va votar civilitzadament, va guanyar el no, i per a la gran majoria dels observadors tot plegat ha estat un exemple modèlic de com ha de poder funcionar la democràcia. I va ser possible votar, no gràcies al fet que a la Gran Bretanya no ho prohibeixi una Constitució, perquè ho haurien pogut impedir parlamentàriament el senyor Cameron i els seus socis de govern, sinó perquè aquell Estat té deu mil vegades més cultura democràtica que Espanya. Canviarà alguna cosa aquí, dintre de mil anys? És molt agosarat pronosticar futurs que ningú dels qui som vius ara podrem veure mai, però pels antecedents que tenim i els estudis que s’han anat acumulant durant segles sobre l’essència neurobiològica de l’espanyol tipus, és molt probable que no. Llevat que, a les properes eleccions, per acumulació de corrupció, de crisi econòmica, de misèria social i altres virus, l’esquema bipartidista espanyol se’n vagi a fer punyetes, i les noves generacions demostrin que realment no deuen res a la casta, que són precisament d’un altre temps i món, i aposten per exemples com Podem i moviments per l’estil. Una certa esperança es despunta, és cert, quan una bona colla de gent té els sants trons de protestar contra la salvatjada de la festa del Toro de la Vega, exemple perfecte del carpetovetonisme patri.

Diguem-ho clar, l’exemple escocès ens anima més que mai a votar el nou de novembre. Demà passat ja sabrem si es podrà fer o no, segons que digui el Constitucional. Demà passat, alhora, sabrem també què decidiran els partits a favor de la consulta i la societat civil. Però, Rajoy, els jutges del Constitucional, els fiscals i tothom sap que la voluntat no es pot prohibir. Les voluntats, com a molt, es reprimeixen, es coarten, s’intimiden, però no es fan desaparèixer com una plaga. Els escocesos hi tornaran probablement si no hi ha peix al cove, perquè tenen marge per a ampliar l’autonomia. Els catalans, en canvi, no tenim ni horitzó de més peix al cove, perquè aquest ja es va esgotar en capolar l’Estatut i amb el cop de porta al pacte fiscal. Ni perspectives d’alguna mena de blindatge competencial a través d’una tercera via. Per tant, tots els nos del govern central són un esperó que només fa que reforçar encara més la voluntat. El PP no donarà peixet als vençuts, i al federalisme del PSOE no hi haurà mai cap dret a decidir dels catalans.

19 de setembre del 2014

Exposició "Piloretrats i altres semblances" de Josep M. Maya

Visita l'exposició de dibuxos "Piloretrats i altres semblances" del dissenyador gràfic Josep M. Maya que es podrà veure al Cafè del Teatre de l'Escorxador fins al 30 de setembre. L'entrada és gratuïta.



Per a més informació, visita el blog d'en Josep M. Maya: retornlleida.blogspot.com

17 de setembre del 2014

NI QUE FÓSSIM SET MILIONS

El Parlament encara no ha aprovat la Llei de Consultes, però el govern de Rajoy ja té preparat el recurs al Constitucional. El Parlament, doncs, aprovarà presumptament una Llei il·legal. Això sí que és un exemple meridià de proactivitat. D’una proactivitat neuròtica obsessiva. Tots els sil·logismes possibles ens porten a concloure que el govern d’Espanya té la certesa que el Constitucional, no solament en suspendrà l’eficàcia aplicativa, sinó que, possiblement passats alguns llargs mesos, perquè cal desinflar l’enuig i el catalanesc, la declararà inconstitucional. Si el govern de Rajoy pressuposa això, és perquè sap que els jutges del Constitucional que ha proposat el PP faran el que digui el govern del PP. I no hi ha res més simple que aquesta legalitat. Com si aturant la consulta, s’aturés la voluntat. Com si la ciutadania que vol votar, el 80% dels catalans, fóssim uns simples soldats que l’únic que han de fer és obeir ordres. Però, oi que és possible que governar els catalans casernàriament sigui entès com una provocació que pugui portar a la insubmissió i a la revolta i, per tant, a la confrontació total? Sabem malauradament que ni que fossin set milions els qui es manifestessin a favor de la consulta, Rajoy no faria altra cosa que el que té previst: aplicació dels articles tal i tal altre de la Constitució.

Què farem els centenars de milers de persones que reclamem votar? Què faran els partits polítics catalans a favor del dret a decidir? S’han esgotat tots els cartutxos? ¿Caldrà esperar que el PSOE guanyi les eleccions generals espanyoles i impulsi un canvi de la Constitució que permeti que els catalans puguem fer el que el PP i el seu constitucional, presumptament, no han volgut fer? ¿De veritat, algú es creu que el PSOE, si mai torna a guanyar les eleccions, proposarà una reforma de la Constitució que permeti que puguem votar el nostre destí nacional? ¿Hi ha algú, amb dos dits de front, que pugui pensar que els poders de l’Estat espanyol, la mentalitat de tots els qui puguin governar l’Estat, entendran què vol la majoria de ciutadans catalans? Espanya és un atzucac. És tan demencial la situació que porta a pensar que Espanya no podria existir si no existís Catalunya com a problema. La identitat espanyola no l’ha construïda Castella, sinó l’imaginari castellà de victòria sobre bascos i catalans.

12 de setembre del 2014

SOBRE EL PLAER DE LLEGIR

Una de les preocupacions sobretot dels mestres i professors i també de moltes famílies és que els alumnes i els fills i les filles adquireixin l’hàbit de la lectura. A l’escola es parla que l’alumnat adquireixi el gust per la lectura. I els centres educatius i les normes que en regulen el funcionament i el que s’ha d’ensenyar no han parat mai de dissenyar milers d’estratègies perquè això esdevingui una realitat que depassi les parets de l’escola. Ja ho sabem que quan els nois i les noies arriben a l’adolescència, apareixen altres gustos i passions molt més poderoses que la lectura o que les imatges tenen un poder inelectuble. Però per més difícil que sembli tot plegat crec que si parlem de gust per la lectura, per més que soni estrany, hem de poder parlar de plaer per la lectura. El bon gust és inseparable del plaer. I parlar de plaer vol dir aconseguir satisfacció dels sentits i de l’ànim per quelcom que és atractiu i agradable. I és així: quan alguna vegada t’has topat amb un llibre (normalment literari) que t’ha agradat molt, diem que t’ha enganxat, que te l’has empassat en un no res; que t’ha captivat, que l’has somiat, que la seva història t’ha perseguit dies i dies; que t’has vist vivint aquelles escenes, convertint-te en el personatge principal –com en una pel·lícula; en fi, que has xalat com un boig.

Ara bé, perquè això succeeixi, no alguna vegada, sinó moltes, crec que s’han de donar una colla de condicions, o el que és el mateix s’ha de treballar sistemàticament un entrenament:

En primer lloc: és bàsic que s’hagi estimulat la nostra imaginació. De petits, imaginem. És una de les facultats humanes més sorprenents i que desenvolupem molt aviat. Serà una forma de vèncer la por o serà la por mateixa. Trabuquem en somnis la realitat. De més grans, tothom juga a imaginar-se què faríem si fóssim una altra persona, en un altre lloc, en un altre temps; moltes vegades hem sentit a dir o ens han invitat a pensar: què podria passar si tal cosa o tal altra hagués succeït d’una altra manera; no ho sé, per exemple, quina hauria estat la història de Catalunya si el 1714 Barcelona hagués guanyat Felip V?

10 de setembre del 2014

COMISSIÓ D’INVESTIGACIÓ

El PP, i ICV, ERC, etc., és a dir tots els grups del Parlament, menys CiU, han sol·licitat una Comissió d’investigació sobre el cas Pujol i el frau fiscal. Com que el senyor Pujol ha proposat una data diferent que la que pretenien alguns grups parlamentaris, aquests s’han enfadat perquè ho han considerat una prepotència, no ho sé, una fanfarroneria de l’expresident, i han dit ah sí?, doncs ara sabràs el pa que s’hi dóna! Els ho diré ben clar: aquesta petició de comissió, em sona, ras i curt, a pura vendetta. D’una banda, es tracta d’una revenja psicològica, com si es tractés de fer pagar una penitència expiatòria pel mal emocional, sentimental que va causar la seua confessió de frau fiscal, i molt més les notícies que se’n deriven cada dia. Però, d’una altra, la comissió d’investigació el que pretén és que esdevingui tot un retiment de comptes dels 24 anys de govern de CiU, evidentment presidits per Jordi Pujol, per la sospita de corrupció generalitzada i més coses. Ah, i no menys important, per a alguns parlamentaris i algunes parlamentàries, la petició de comissió ha estat com una buidada de bilis i un alliberar la ràbia que aquests havien congriat des de sempre contra Pujol, la seua família, el pujolisme, la burgesia catalana, i tot el que fes i faci ferum convergent. Oh yeah!

¿Sadollar la set de revenja, esdevenir adalil de la moral, passar comptes, dessagnar CiU, denunciar un suposat finançament irregular del partit i senyalar els culpables? O tot forma part d’una estratègia electoral, una performance per a captar vots i fidelitzar els que se’n puguin anar, en unes properes eleccions, a Podem, Guanyem o UPyD? Què més pretenen els signants de la demanda? Posats a destapar corrupcions, fraus, estafes i trampes de tota mena, per què no mostren els peticionaris de la comissió el mateix zel contra la líder del PP a Catalunya, contra Rajoy, contra Montoro, i contra tot aquell que apareix a les llistes del pres Bárcenas? La Comissió d’Investigació no farà res més que posar la primera al ventilador de la femta, marejar la perdiu i oferir un espectacle lamentable, com sempre ha passat malauradament en aquesta mena de comissions. I mentre això passa i se n’ocupen sortosament els jutges, l’ambaixada espanyola a Holanda prohibeix una presentació a Utrecht del llibre Victus d’Albert Sánchez Piñol! Demencial!

5 de setembre del 2014

Consells per a ben llegir i escriure (en temps de l’smartphone)

Educació dels sentits, de la sensibilitat: aprendre a fer anar els cinc sentits: tocar, olorar, gustar, sentir, veure. De sentir a retenir sensacions. Posar mots al que veiem, sentim, oïm, toquem, degustem. Posar adjectius al que veiem, sentim, oïm, toquem, gustem.

Educació de l’atenció. (Selecció de les informacions més rellevants per a un objectiu). De mirar a observar i interioritzar imatges. Concentració i introspecció.

Educació de la memòria: de curt i llarg termini. Exercitar-la (Recitació, aforismes, acudits...).

Educació teatral, musical, ritme, dansa: representar, imitar, gesticular. De parlar a expressar sentiments i emocions: tonalitats, entonacions, ritmes, eufòria, tristesa, indiferència, temor, vehemència, ira, ironia...

Educació de la imaginació: induir, deduir, jocs de llengua, la metàfora, l’analogia... (La retòrica). Causalitat i finalitat...

Educació de la creativitat. Degustació dels mots, aprendre a jugar amb les paraules, amb les imatges: amb sinònims, antònims, l’al·literació (paraules amb sons similars: les canyes cruixen trinxades), paronomàsia (mots que tenen sons similars i sentits diferents: visc del vesc que busco al bosc). Mesclar les tècniques de les diferents arts. Ah, els diccionaris són els amics inseparables i Google, és clar!

Educació de la construcció del discurs: organitzem, ordenem, jerarquitzem, relacionem, deduïm, sintetitzem. Coneixement dels elements culturals propis. (Mites, símbols, tradicions, història...): identitat, psicologia, antropologia.

Llegir i escriure per imitació dels bons comportaments, dels qui ho fan bé: a casa, el mestre/professor llegeixen; els amics, el poble lector, les biblioteques; imitar els escriptors/es...

Parlar com si fos escrit; escriure com si fos dit. Conèixer la variació lingüística: varietat funcional o registres (estàndard, culte, literari, vulgar, col·loquial. I varietat dialectal (geogràfica, social o argot, històrica). Tema/canal/formalitat/propòsit-intencionalitat...

Educació del gust: els propis models, els propis herois, les pròpies metes i objectius... Del gust a la tria, a saber seleccionar... Cerca de l’estil propi.

3 de setembre del 2014

GUERRES DE TOTA MENA

Rajoy, després de la passejada amb Merkel pel un trosset de camí de Santiago, no només ha repetit que no es pot fer el referèndum, perquè és il·legal, sinó que ho reblat, envalentit per l’abraçada amb la teutona, amb que no es farà i que és un “disparate”. L’inefable periodista Luís Maria Ansón diu que Rajoy ja té a punt un dossier tan descomunal per desprestigiar el president Mas que riu-te’n del cas Pujol. Es tracta de decapitar líders i mites i fer por, tanta por que paralitzi la gent a casa el dia 9 de novembre. Els catalans que som tan donats a mitificar, que tenim un fons més romàntic que res, per pura necessitat que consti, si ens tallen el cap d’algun dels nostres mites podem agafar una depressió de cavall, de què no ens refem com a mínim durant una generació. I quan volem ser més pràctics que idealistes aleshores som tan poc catalans que ens convertim en uns simples espanyols, però tan pedants i jactanciosos que creiem que si Espanya no l’arreglem nosaltres, no la pot arreglar ningú. Per bé que el conseller Homs hagi dit que s’ha acabat el temps de les especulacions, potser és l’hora de repassar alguns conceptes de l’art de la guerra per afinar en l’estratègia de com hem de trampejar el diluvi que encara ens ha de caure a sobre.

Es conserva de fa 2500 anys un llibret titulat L’art de la guerra del general Sun Tzu, del qual, igual que feren grans generals, convé que refresquem, un cop més, algunes lliçons, començant per interioritzar que la millor victòria és la que consisteix a vèncer sense haver de combatre, i que aquesta, segons Tzu, és la distinció entre l’home prudent i l’ignorant. Com podem comprovar quotidianament l’art de la guerra es basa en l’engany. D’aquí que, conclou el general xinès, si coneixes els altres i a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes els altres ni a tu mateix, correràs perill en cada batalla. Si més no, hi ha un aspecte d’aquesta guerra que s’està lliurant amb el govern central que fins ara s’ha fet prou bé i que ha consistit precisament a cansar l’enemic mantenint-lo ocupat i no deixant-lo respirar. Això es deu, segons Tzu, al fet que fins aquí ens hem mantingut units, hem estat un poble pròsper, harmoniós i la mitjana ha viscut ordenament.

27 d’agost del 2014

ALLÀ ON ÈREM O PITJOR

Aviat, alguns tornarem a començar. D’altres no començaran ni acabaran mai. N’hi haurà molts a qui s’acabaran les oportunitats quan pleguin les terrasses d’estiu i les platges quedin desertes. I uns pocs, els qui no es jubilen mai perquè no els ha calgut doblegar mai l’esquena, continuaran fent vacances tot l’any. Tornarem a parlar, possiblement amb més intensitat, del que vàrem deixar en punts suspensius i esgotats el mes de juliol: consulta, xoc de trens, nova fiscalitat, l’IBI impossible de Lleida, dels milions de refugiats per culpa de la violència mundial, de l’explotació infantil, de la desaparició de la classe mitjana, de la consolidació d’alternatives politiques als partits clàssics, de les eleccions municipals i la desaparició de les majories absolutes, del nou rei i la reina i els seus primers simbòlics viatges, de la lentitud de la justícia i, segurament, de si el Barça de Luís Enrique començarà un nou cicle en l’era dels nous cicles en tot i per a tot. El PSOE i la sucursal catalana tornaran a reivindicar-se com la raó moral social. Igual que els liberals. I la dreta, com sempre, s’erigirà en la reina de la raó econòmica. Gruarem perquè el miratge de la independència sembli al més real que mai. I el mur de la unitat dels partits que volen votar i més coses no s’esquerdi per res.

Però resultarà que no ens trobarem allà on érem, sinó que haurem caigut una mica més avall en l’abisme de la crisi. I els profetes i els oracles anunciaran que el 2015 serà encara pitjor per a la majoria dels treballadors. Els Jocs de mans de la nova fiscalitat, els sis mil milions que, diuen, deixarà d’ingressar el govern central, d’on sortiran, si en fa falta una milionada horrorosa per complir amb el nivell de dèficit? Preparem-nos, perquè s’aveïnen eleccions municipals, generals i autonòmiques, tant se val l’ordre. I això voldrà dir tornar a empassar-nos pacientment la teoria de com es fa la quadratura del cercle, el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos i els duros a quatre pessetes. ¿Tindrem la sort de compensar-ho amb l’inici dels processos judicials del cas Nóos, Gürtel, Bárcenas, etc.? Veurem desfilar cap a la presó els centenars d’imputats que s’han rifat de tots nosaltres descaradament, de la seua tan estimada Espanya i de la mare que l’ha parida? Veuran els nostres ulls com s’esdevé la segona transició?

20 d’agost del 2014

AQUESTA LLEIDA PROVINCIANA

Suposo que recorden aquella campanya comercial, en els inicis del concepte de la venda de proximitat, que deia: “al barri hi ha de tot”. Si eres d’un barri perifèric, aquest eslògan et feia mitigar el sentiment de viure en un barri de segona i t’infonia, en certa manera, una determinada autoestima i t’encomanava una espècie de sentiment d’igualtat amb els més ben dotats de tot, que sempre són arreu del món els barris alts i els del centre històric, quan, sobretot, aquest ha estat restaurat, preservat i dotat de les botigues més exclusives. Doncs bé, malgrat aquest sentiment inicial, t’acabaves enganyant, perquè no solament no hi havia de tot, sinó que el que el s’hi venia era, com el barri, normalment de segona categoria, llevat, potser, del forn, la verduleria i la bodega. Un dia, però, decideixes que cal fer el regal exclusiu, encara que sigui una vegada a l’any. T’adreces, és clar, a les zones comercials per excel·lència i entres ací i allà, remenes, preguntes, i ves per on o ja no en queda o no n’han tingut mai. T’emportaries la mateixa decepció que al barri perifèric, només que al rovell de l’ou del comerç pots tenir la sort que una dependenta amable et faci el favor de demanar-te allò tan “especial”. I que la camisa de seda arribi a temps per a les noces.

Però, i si el que vols és menjar-te un simple, però inigualable, gelat de la Jijonenca? Aquests fabricants valencians que durant tants anys varen educar el paladar dels lleidatans amb els seus granissats, les orxates insuperables, o els torrons per les festes de Nadal? Què ens ha passat a la ciutat de Lleida que ens haguem deixat perdre la Jijonenca? I no em responguin amb el que ja sabem que passa habitualment amb els comerços. La franquícia és molt cara? Tenint com tenim els Glas, algú podria dir-nos, quina falta et fan els de la Jijonenca? El fet és que no es tracta de desmerèixer ningú. La Taronja Tropical del senyor Josep Maria Casañé és una de les delicatessen més preuades del món de la geladeria internacional. Els italians, els amos del producte, l’envegen qui-sap-lo! Però el de menta, el d’stratachela, el de rom amb panses de la Jijonenca, qui és capaç d’igualar-los? No s’hi val que a Lleida puguem muntar informàticament el laboratori més sofisticat dels millors productors de xips per a drons i que no puguem llepar un cucurutxo de la Jijonenca!

13 d’agost del 2014

MAR I MUNTANYA

De Lleida al mar, per Tarragona, hi ha encara no cent quilòmetres. Per pujar al Pirineu, entre 130 i 160. Per anar a Vielha està projectada una autovia, de la qual s’han executat uns trams. Per sortir cap al mar, per exportar i importar mercaderia des del port de Tarragona, fins a Montblanc, l’autovia anomenada Costa Dorada està, tal com es diu eufemísticament quan el més calent és a l’aigüera, en estudi. Ja som a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI i encara ho estan estudiant. En aquestes alçades de la vida viscuda ho podem entendre tot, però no comprenem pràcticament res quan ens referim al paper estratègic de la ciutat de Lleida i al territori que capitalitza. O hem tingut pocs amics manant a Madrid o els d’aquí han tingut històricament un pes molt relatiu. No vull pas dir que no s’hagi lluitat per tenir AVE, per disposar d’autovia cap a Barcelona, per posar en funcionament un aeroport. Que no s’hagin fet mil gestions perquè no es tanqués la línia de tren de Manresa o la de la Pobla. Però es pot entendre que per anar a Balaguer hi hagi dues carreteres convencionals i no una autovia? Que per anar a Saragossa encara no ho puguis fer totalment per autovia? Que una via ràpida no uneixi Tolosa de Llenguadoc, Lleida i Tarragona amb el País valencià? Per què, des de fa segles, ens hem de fer la mateixa pregunta?

Sí, el mar és més a prop de Lleida que no pas el Pirineu. I, en canvi, se’ns va acudir anomenar Lleida-Pirineus a l’estació. Que en tot cas hauria de ser Pirineu i no Pirineus. Però, tant se val, ha resultat tan ridícul com anomenar-la Lleida-Costa Daurada. Perquè, ja m’imagino el pobre madrileny despistat planificant una esquiada de cap de setmana a Vaquèira, arribar a Lleida-Pirineus en dues hores i mitja amb l’AVE, sortir de l’estació i preguntar per les pistes d’esquí. Al primer despistat mesetari li devia agafar un cobriment de cor o, ves a saber, si es va “descollonar” de riure. I ara no em vinguin amb l’argument de la província de Lleida. No havíem quedat que a Catalunya som de vegueries i no de províncies! Els milers de lleidatans que han cercat el mar sobretot de Salou i de Cambrils, que hi han fet mitja vida a les seues platges, se’ls hauria de fer un monument. Igual que als qui han optat per abraçar les muntanyes. O dos als qui encara són vius i no s’han desanimat combinant mar i muntanya.

6 d’agost del 2014

ESTIUEJANT

Segons qui parla se li suposa principi de veracitat. Solem dir que parla ex cathedra. Se sustenta sobre reglaments, sobre definicions de diccionari, sobre autoritats canòniques, o senzillament perquè algú va dir que és infal·lible. Molts polítics tenen aquesta mateixa pretensió, però tothom sap que és vana, presumptuosa i temerària. Perquè, rumiant una mica sobre el que han dit els grans pensadors, hem arribat a entendre que la realitat objectiva –quan existeix- no és tal com es diu, ni de vegades tal com es pensa. Fins i tot, suposant que el que es diu és el que es pensa, també existeix la possibilitat de dir el que es pensa de maneres molt diferents, tant que pot semblar que es diuen realitats diferents. I el que es pensa de la realitat és tan infinitament divers com ho és la percepció que se’n té. Existeixen tantes variables que ens la fan percebre de manera diferent!. Vet aquí que som als inicis del pensament filosòfic: què és la realitat objectiva dellà del que percebem de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos?. Llegia que “cada pensa et canvia el biocamp electromagnètic”, tal com deia l’enginyera biomèdica Ana Maria Oliva. En positiu i en negatiu, és clar. I, en el mateix sentit, segons el filòsof i teòleg Torralba, que tot depèn de la “mirada”.

Fins ara hem convingut que el llenguatge només és una representació de la realitat. Una convenció, una forma d’anomenar les percepcions dels sentits i una manera de codificar-les. Què fa que referint-nos al que aparentment sembla el mateix, en parlem diferentment, en construïm conceptes diferents, en construïm lògiques antagòniques? Què hi tenen a veure els sentiments, les emocions, les passions, les convulsions mentals i anímiques en la referenciació de la realitat? Què hi tenen a veure les expectatives, allò d’esperar que hom digui el que tu penses que dirà? I el prejudici, el judici previ a qualsevol mètode de comprovació i de contrast, com la mateixa fórmula retòrica del diàleg?. I tanmateix convenim, multitud de nosaltres, a anomenar realitats físiques i immaterials de la mateixa manera i a creure-hi amb la mateixa convicció. Podríem viure en un estat permanent de relativisme ontològic? Sense ser capaços de saber, ni que fos mínimament, qui som nosaltres mateixos? Què passaria si el dubte metòdic no fos un esperó per al coneixement, sinó un letal paralitzador?

30 de juliol del 2014

MODEL DE CIUTAT

L’ideal deu ser una ciutat que propiciï la felicitat. Ara, les ciutats es valoren pel grau de felicitat i pel nivell de benestar emocional que estimulen. Entre els indicadors es deuen tenir en compte el nivell de confortabilitat,  la qualitat dels serveis i dels espais per al gaudi cultural  i de l’oci i una organització horària que faci compatible la feina amb la vida personal. Evidentment on es pugui treballar i la majoria ho puguin fer en allò que els agrada o que les condicions del treball siguin dignes i gratificants. Però, també, on l’ urbanisme tingui com a subjecte primordial les persones, els vianants de totes les edats i condicions físiques. I els habitatges, a part de ser uns contenidors funcionalment suficients, siguin construccions amables i harmòniques, d’una composició formal que imiti la natura i les proporcions humanes, i on la botànica senyoregi, quan n’és el temps propici, qualsevol indret. On siguin fàcils i efecients la mobilitat i les relacions humanes. Poc soroll, molta urbanitat, respecte estricte pel mobiliari urbà, netedat, amabilitat entre veïnatge, respecte per l’autoritat, i parsimònia, que vol dir assossec en la manera de parlar i actuar. És a dir, calma, moderació, frugalitat, circumspecció, equilibri, mesura, sobrietat...Com ens agradaria, oi?, la ciutat educadora!

Només, però, que de moment, a Lleida ens plantegéssim remodelar la plaça de Sant Joan i la Rambla de Ferran ja ens hi hauríem acostat una mica més. Almenys igual que el que varen representar, en el seu dia, la canalització del Segre, la remodelació dels Camps Elisis, l’agençament de la Mitjana, la creació del camí del riu fins a Butsènit o fins i tot el traçat de vials per a bicicletes, malgrat que aquests hagin tingut un rendiment tan baix. El cas és que un determinat embrió de model de ciutat ja el tenim esquerat. Iniciatives com el concurs d’embelliment de balcons és una bona mostra de per on podríem créixer. La definició de tipologies constructives en determinats barris on el models tradicionals encara són  visibles o recuperables també ens hi ajudaria, i oblidaríem de passada el campi qui pugui que ha imperat en bona part del barri vell. El model, però, sense l’objectiu d’una ciutat saludable, d’una ciutat d’oportunitats laborals, d’una ciutat ètica, d’una ciutat del coneixement, seria un simple aparador de la buida beutat.

23 de juliol del 2014

MANIFESTOS

Sorprèn que els intel·lectuals i els artistes anticonsulta, antidret a decidir i, per descomptat antisecessionistes, hagin trigat tant a manifestar-se conjuntament. A qui se li fa estrany que un tal Boadella o un tal Espasa siguin antinacionalistes i fins i tot diria potser anticatalans? Però el més patètic és que es conjurin els de la tercera via per contestar-los com dient més enllà de l’extrema dreta, hi ha la dreta civilitzada i el PSOE, que comprenen els catalans i volen donar-los peixet. És a dir, res que no sapiguem i que no estigui previst des de l’origen de la humanitat, quan per cert Espanya ja existia i la seua particular manera d’entendre el món. L’interessant i noticiable (perquè aquesta és una altra: a què ve tant d’interès periodístic per uns manifestos dels quals ja sabem el guió de fa anys, i el peu que calça cadascú dels seus signants?); l’interessant, dèiem, fóra que aparegués un manifest d’intel·lectuals i assimilats espanyols que signessin a favor de la independència catalana. Això probablement fóra del més destacable de la història espanyola contemporània. Algú potser deixaria de ser independentista!

A Catalunya, segons calculen Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, fan falta uns 500.000 vots favorables al sí sí per assegurar la majoria independentista en la consulta del nou de novembre. Suposem, altrament, que en fan falta molts més per assegurar una participació superior al cinquanta per cent i no fer un ridícul nacional i internacional. Totes les campanyes per millorar aquestes xifres són benvingudes. Però no estaria de més, si més no per normalitzar-nos democràticament, que la inquietud per millorar la seua clientela de votants la compartissin el PP i el PSC. Perquè no serà de bon llegir que la possible abstenció se l’atribueixin aquestes partits. Creiem sincerament que si ara mateix calen alguns manifestos serien molt ben vinguts els que poguessin mobilitzar els no intel·lectuals i els simples espectadors del que fan els artistes. No sabem per què, però aquest col·lectiu, que és majoritari en totes les societats, no acabem de saber mai què caram volen, almenys fins que els analistes ho acaben esbrinant després de les urnes. Estaria la mar de bé saber què signen les mestresses de casa, les federacions de comerç, de metal·lúrgics, d’instal·ladors de gas o els col·legis professionals...

16 de juliol del 2014

NOUS TEMPS

És indubtable que els esquemes clàssics de la política s’estan somovent. Moviments com Podem, Guanyem, Comú de Lleida, que alguns ridiculitzen, poden arruïnar el bipartidisme espanyol i són capaços d’alterar els equilibris del sistema sobre el qual s’han construït majories, pactes de legislatura, polítiques d’Estat i s’han repartit el govern o el control de les institucions i dels poders mediàtics, econòmics i socials. La classe política espanyola ha demostrat, en la història contemporània, una miopia absoluta respecte del que estava passant al carrer, del que era i és el sentir de la ciutadania, les seues necessitats reals i incapaç d’assumir els seus horitzons i metes. Des que el president Montilla va assenyalar que la desafecció ciutadana per com anaven les coses de la política amb Catalunya, s’estava estenent com una taca d’oli, hem tingut la percepció paradoxal que l’autisme de la política progressava cada vegada més. Pot ser sí que les lleis de transparència han ajudat a destapar la corrupció i l’estafa sistemàtica en la majoria de les esferes del poder, sense distinció de sigles ni de credos. Pot ser sí que el moviment del 15M, si no feia política, acabaria no anant enlloc. El cas és que, ara, els hereus d’aquell malestar, s’estan convertint no només en l’alternativa als partits clàssics (bàsicament de l’anomenada esquerra), sinó que plantegen altres maneres d’organitzar-se, de fer política i de dissenyar l’arquitectura institucional.

Sentir els candidats a liderar el PSOE fa una mica de pena. Tot i que amb matisos no n’hi ha cap que plantegi alguna novetat radical. Els moviments alternatius, segons la majoria de partits institucionalitzats, ja passaran pels ajuntaments, diputacions i parlaments i allí ja es faran grans i aprendran que el que és inamovible no és pot moure ni tocar. I que al final tot passa pel pragmatisme i per picar un ferro fred. Però, diguem-ho tot, els clàssics tenen por. Temen que s’acabi tot d’una un sistema de vida. Molt important! I sobretot arriben a témer que tot plegat no es converteixi en un frontisme popular que ho faci descarrilar tot, com en els temps d’infausta memòria. Tenen por, però, no s’ho acaben de creure. No s’ho volen creure, perquè tenen pànic. Estan tan inquiets que la vicepresidenta del govern arriba a aconsellar el PSOE que no es desviï del seu camí davant l’efecte Podem!

9 de juliol del 2014

SOBRE L’ELECCIÓ DIRECTA D’ALCALDES I...

Es veu que entre les mesures rajoianes per a la regeneració política hi hauria la de l’elecció directa dels alcaldes i la dels presidents autonòmics. Això és, en poques paraules, que governaria el candidat de la llista més votada. Com que el PP a les darreres eleccions europees va perdre 2,6 milions de vots i ha vist com les noves formacions polítiques es poden menjar una part important del seu espai electoral, més que regenerar el que intenta és assegurar-se les cadires del poder municipal de les grans ciutats i de la majoria de les comunitats autònomes. Deixem-ho així, perquè si es dóna el cas que hagués de prosperar una reforma tan important de la llei de bases de règim local i de la llei electoral només amb els vots de la majoria parlamentària del PP, estaríem davant no d’una “regeneració” exprés sinó d’una autèntica cacicada. Si hem d’entrar en temes de democràcia directa, ¿per què no ens imaginem també la possibilitat que poguéssim votar directament candidats a alcaldes, a part de les llistes (fins i tot obertes) de partits?. I per què no el cap de la policia municipal i el jutge de pau? Si més no, és interessant que es torni a obrir la llauna de quin és el camí més democràtic per assumir la representativitat popular, i començar a preveure què poden representar moviments com Sumem o Guanyem.

Un alcalde amb majoria, ara, pot governar quasi per decret. A part de ser un càrrec molt personalista, l’alcalde és el màxim representant institucional, presideix el consistori, el ple, l’equip de govern, les comissions i tot el que formalment s’escaigui on s’hagin de prendre decisions o, fins i tot, s’hagi d’opinar d’alguna cosa que tingui el municipi com objecte o subjecte. L’alcalde és el qui mana més. És el manaire de tothom, responsable de tot i disposador de tot ordre tant material com immaterial. Que sigui elegit més directament o indirecta, canviaria alguna cosa essencial? Que tingui preferència la llista més votada per col·locar el seu candidat a alcalde o a president, si no és una llista oberta, no té cap garantia ni de governabilitat ni de transparència i regeneració ni d’eficàcia de res. ¿No és bo que el consistori reflecteixi la diversitat social d’idees, de prioritats o de models de gestió i que el govern del poble, vila o ciutat sigui fruit del pacte que aglutini la pluralitat?

2 de juliol del 2014

LA LLARGUÍSSIMA OMBRA DE L’ESTIRP

El llinatge, l’estirp, venir d’on véns, influeix, gairebé decisivament, en tot el que un faci, deixi de fer o somniï de fer. Fins i tot, encara que siguis el cràpula de la família. Diguin el que diguin les lleis d’igualtat de gènere, tant si es refereixen a la igualtat davant la llei com a la igualtat d’oportunitats, no és igual dir-se Borbó que Garcia. Tanmateix, el principi de no discriminació és un dels pilars de la sagrada Constitució i un dels objectius del Tractat de Lisboa de la UE. I es refereix explícitament a garantir la igualtat de tracte legal, polític i social entre els individus, sigui quina sigui la seua nacionalitat, el seu sexe, la seua raça o origen ètnic, la seua religió o les seues conviccions, la discapacitat, l’edat o l’orientació sexual. Sigui quin sigui el to que el jutge Castro hagi utilitzat per acusar Cristina de Borbó i sigui quin sigui el criteri del fiscal Horrach per convertir-se en el seu advocat defensor, més enllà de la tírria que aquest hagi pogut anar congriant contra l’instructor, en el fons només hi ha una qüestió: la senyora Cristina de Borbó és qui és i la impartició de la justícia, que la fan els homes i les dones molt preparats i amb les atribucions corresponents, no pot, pobreta, exercir-se amb imparcialitat. No ha començat cap judici encara, que la justícia és incapaç de posar-se la bena i d’equilibrar els platets de la balança.

Sí, l’estirp, el llinatge, ser fill o filla de qui ets, importa i molt. Condiciona, predetermina, prefigura, prejutja, limita o emmotlla. A l’hora de jutjar d’acord amb els preceptes legals, però també a l’hora de seleccionar algú per ocupar un lloc de treball, un lloc de responsabilitat institucional, adquirir un determinat estatus social o adquirir la categoria d’artista. Com si un estigués cridat a ser el que ha estat escrit i dictat per la superioritat. Ni la democràcia, ni el cristianisme, ni el socialisme utòpic, ni el comunisme, ni l’anarquisme han pogut somoure el que és un determinisme genètic, social, psicològic i mental. Com han dit il·lustres clarividents és possible que només ens iguali la bogeria. Fins i tot la mort discrimina. El no-res, discrimina. És clar, parlar aleshores d’independència, d’equanimitat en relació amb els judicis i les accions humanes és tan retòric com dir que cada dia surt el sol per a tothom.

25 de juny del 2014

A PROPÒSIT DE LA CORONACIÓ

Quina feinada no se li gira al nou rei només fent bé la feina que li encomana la Constitució, en un moment en què quasi tot el que es cou al carrer entre la gent desborda la carta magna. I quina no li ha caigut a sobre si ha de fer cas al que li demana el president Mas, el president Urkullu, els partits d’esquerre, una silenciosa majoria del país que hi veu una oportunitat perquè canviïn moltes de les coses que no van de cap manera, i si vol ésser fidel al seu propi discurs de coronació. Sort que aquesta mena de declamacions tenen sempre un significat molt obert, poc precís, i per tant interpretable fins allà on es vulgui. Perquè, d’una altra manera, si esperem que Felip VI, demà passat, convoqui Rajoy i Mas a posar-se d’acord sobre les qüestions pendents entre Catalunya i Espanya, ja ho podem fer asseguts i sense rellotge. De moment hi ha fets molt més bàsics que el dia de la seua proclamació varen passar al seu voltant: es va prohibir manifestar-se a Madrid en contra de la monarquia i mostrar símbols republicans. És a dir, algú es va atrevir a violar escandalosament dos principis fonamentals, el de manifestació i el de llibertat d’expressió, recollits a la Constitució, que resulta ser la de tothom, cadascú amb la seua diversitat i particularitat. D’això, ni una ratlla als diaris!

Tot molt familiar. Alguna crítica per la vestimenta del rei. Algunes observacions molt educades sobre les absències familiars de primer ordre i sobre el petó compassiu de la reina mare al rei emèrit; comentaris sobre el posat reflectit en la mandíbula de sa majestat si indicava fermesa,resolució i alhora amabilitat, molt elogis de l’elegància dels vestits dels que anaven de civil, però res de res sobre la primor de la reina. I no és que parlem frívolament, perquè una excessiva magristor, ja se sap a què condueix. Quan ets rei o reina a una certa edat en què encara llueixes físicament s’ha d’anar molt en compte amb les aparences anatòmiques, perquè ets imitable. Sempre hi ha gent, dintre les seues possibilitats, disposada a fer el que el fa el rei o la reina. Bé, el que serà interessant de comprovar, els qui tinguin l’esperança de vida per veure-ho, és si serà un nou rei per a uns temps nous o si els nous temps decidiran noves formes de cap d’Estat. I un dubte que no ens ha aclarit ningú: el discurs del rei el va supervisar Rajoy?

18 de juny del 2014

EL QUE HAVIA DE PASSAR

El que havia de passar a cal PSC ja ha passat. Navarro ha plegat, molt bé, però ara ve el més difícil o, si ho volen, el més fàcil. Amb Navarro al capdavant, entre altres coses, s’ha anat demostrant que el PSC no ha fet cap servei al PSOE, com esperava Rubalcaba, perquè no només no li ha proporcionat cap vot decisiu per remuntar el partit apostant per la via federalista, sinó que el pacte PSC-PSOE en contra de qualsevol posicionament a favor del dret a decidir o, pitjor, de pactar el traspàs de la competència per fer-ho, ha conduït el PSC a ser la quarta força política al Parlament en la intenció de vot. I al seu esmicolament. Recompondre és dificilíssim, ara que campen tants reietons i tants barrets. El PSOE és un llast que només porta al fons de l’abisme. Els qui es postulen per liderar-lo no saben ni per on començar a apuntalar-lo. Podem i altres, si es presenten a les properes eleccions, se’l poden menjar pel centre i per l’esquerra. Només es pot reorientar. O sia, que el PSC assumeixi sense complexos el dret a decidir com un dels principis democràtics del poble per al qual vol equitat, progrés, benestar, cohesió social, igualtat d’oportunitats, etc., etc., tot el que percebíem, si més no, que el definia, a Catalunya, en l’època fundacional de la transició.

Ara la preocupació que pesa entre els dissidents i els que han conduït la nau del PSC fins aquí, és que la crisi no es tanqui en fals. Estaria bé que, mirant endavant, el nou lideratge del PSC pensés seriosament en el dia després del nou de novembre, i en un hipotètic escenari d’eleccions plebiscitàries, i, encara més hipotèticament, en l’escenari d’una declaració unilateral d’independència. Perquè, quants anys haurien de passar per encarrilar una teòrica reforma constitucional que blindés Catalunya, per exemple, fiscalment i lingüística? ¿Quan el socialisme estarà en condicions d’obtenir una majoria per fer poder realitat la seua tercera via? Si l’alternativa al senyor Navarro no és algú que es proposi d’agafar el brau per les banyes en el tema nacional, que es plantegi una autèntica independència en relació amb el PSOE i una reforma creïble del model social i polític dominant, que ara mateix lideren ERC, IC-Verds, i fins i tot la CUP o Podem, ¿pot ser el PSC, algun dia, un partit que il·lusioni més enllà del seu municipalisme de rel baixllobregatina?

11 de juny del 2014

DESCONFIANCES

La majoria de les forces polítiques representades al Parlament estan a favor de l’exercici del dret a decidir, fins i tot una part molt important d’aquestes votarà sí a la independència de Catalunya. No està tan clar, en canvi, que aquestes mateixes forces estiguin d’acord a formar part de la Unió Europea ni que s’hagin plantejat amb claredat, llevat òbviament d’ERC, si la forma del nou estat català hauria de ser una república o una monarquia. Dic això perquè és xocant que, davant l’abdicació del rei Juan Carlos, a alguns partits del pacte a favor de la consulta se’ls hagi girat feina a prendre posicions davant la successió del primogènit. Quan sembla que tot està pensat i repensat, ves per on et surt un ciri trencat amb què no comptaves. Almenys, fins al dia d’avui, hem pogut saber, no massa nítidament però, quins d’aquests partits i altres d’àmbit espanyol, estan a favor de renovar la monarquia (constitucional!) i quins s’estimarien molt més una república. Un referèndum ho aclariria, és clar, però no pot ser i no convé perquè, ai mare de Déu de Montalbà, podria ser que tornéssim a viure un divuit de juliol!

Segurament no té res a veure amb el canvi de Rei, però mirin si han servit les eleccions el parlament europeu, que hem pogut saber també quins dels nous partits que han obtingut representació a Europa estan a favor de la independència catalana i quins no. Per exemple, Podem està d’acord que els catalans puguem votar el 9 de novembre, però res de secessió. Ve-t’ho aquí: així funciona l’esquerra alternativa. No sé si se n’adonen, però les dues o tres alternatives a l’estatuts quo que se’ns han presentat darrerament, el nou rei, Podem o l’autogestió model Can Vies del barri de Sants de Barcelona no trobo que creïn massa confiança entre amplis sectors de la ciutadania. De manera que, de moment, continuarem essent pessimistes sobre la recuperació econòmica, sobre l’existència d’alguna voluntat política espanyola per encaixar la “varietat” i la “pluralitat” i sobretot, sobretot, absolutament pessimistes sobre la veritat de l’amor que ens professen els líders dels partits majoritaris de l’anomenat bloc constitucionalista. Aquells que defensen la tesi que la convocatòria de la consulta ha influït en l’abdicació reial, de moment, només la intuïm en el sentit que està servint per crear més desconfiança encara.

4 de juny del 2014

A PROPÒSIT DE CAN VIES

La senyora De Luna dijous passat va oferir els serveis de la Guàrdia Civil per posar ordre al barri de Sants de Barcelona, suposo que per donar un cop de mà als Mossos, i de passada, per posar-los en evidència. No només per demostrar qui realment en sap més en la gestió de la guerrilla urbana, sinó, potser sense elaborar-ho, per destacar que només l’Estat, els Estats, tenen la propietat de la repressió. Els únics que poden, en democràcia o en dictadura, exercir la violència, tan si escau que cal imposar l’ordre i fer complir les lleis com per qualsevol altre motiu que es consideri pertorbador d’ interessos superiors. Ho ha dit gent molt qualificada: com que els catalans de l’època moderna tenim un sentit molt feble d’Estat, en qualsevol conflicte entre llei i legitimitat, entre autoritat i lliure albir, entre sistema i antisistema, el primer que fem és arremetre contra les institucions i la policia. Paradoxalment després resulta que, quan som convocats a les urnes, o bé guanya l’abstenció o bé els partits de sempre. No és menys cert, però, que la corrupció del Sistema, la sensació d’impunitat dels qui l’exerceixen o la perversió i la violació del drets fonamentals de ciutadania, han conduït ja no només a la desafecció de la política, sinó a l’organització de gent que presenta batalla i somou, de tant en tant, l’ordre establert i el violenta.

És probable que, vistos els resultats de les eleccions europees i enmig de l’estat generalitzat de corrupció, de cinisme dels poderosos i de la crisi econòmica que ho trasbalsa tot, les cambres legislatives de cara al futur s’omplin d’alternatius. Per bé que tres, quatre, cinc o sis diputats de la CUP i/o de Podemos encara seran molt pocs per a tant descontentament i tanta ràbia continguda. Em temo que el que no s’esdevindrà, ara per ara, malgrat que s’incendiïn barris sencers de tant en tant o es llencin còctels molòtov contra la policia durant una setmana, és que la massa de formigó armat del Sistema es desintegri per acció o reacció per deixar passar el comunitarisme, el col·lectivisme, l’assemblearisme, l’igualitarisme, el mutualisme, l’ecosocialisme o l’ecoanarquisme. Només que fos un toc d’alerta seriós que cal canviar la manera de fer política, els instruments per exercir la democràcia i la llibertat i eliminar les castes extractives, ja fóra molt.

28 de maig del 2014

LA LOGÍSTICA ELECTORAL

Mentre ja tindrem temps d’analitzar els resultats europeus i les possibilitats d’extrapolar-los a la realitat estatal i catalana, de moment cal celebrar que la logística per a la consulta del dia 9 de novembre ja està pràcticament a punt. La vicepresidenta Joana Ortega ens ha dit que s’està ultimant la ubicació dels locals, la fixació dels horaris, el model de paperetes i ens ha mostrat com seran les urnes: de cartró, d’un disseny modern, manejables, plegables, funcionals, molt barates –dos euros cadascuna enfront dels trenta-cinc que costen les de plàstic-, i elaborades a Lleida -tot un honor- pel CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció). Sabem, també, que dels 947 municipis catalans als quals s’ha sol·licitat la col·laboració en la preparació d’un dels esdeveniments més importants de la història de la democràcia peninsular, fins al dia 22 de maig hi han contestat afirmativament 411 i que l’havien rebutjada explícitament ajuntaments socialistes com Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià del Besòs, Sabadell, Terrassa o Sant Boi. Per als qui temem d’anar votar, perquè no volen incórrer en il·legalitats, han de saber que, molt probablement tot just després de la Diada, el Parlament aprovarà la llei de consultes no referendàries, a l’empara de l’article 122 de l’Estatut vigent. Per tant, tranquils.

De manera que mentre, ja dic, anem elaborant si el president Mas ha quedat interpel·lat d’alguna manera pels recents resultats electorals, sense oblidar que els vots europeus a ERC, a CiU i a ICV, sumen a favor de la celebració de la consulta, podem dir que tot està gairebé a punt per tornar a votar d’aquí a cinc mesos i mig. Hem de suposar, altrament, que els qui han d’evitar-ho tampoc dormen a la palla. I que, posats a pensar en un escenari de màxima eficàcia, el govern de l’Estat ja té preparada la demanda al Constitucional. Tanta preparació en un país en què semblava que tot era pura improvisació és un exemple de maduresa i de seriositat! Que tot estigui preparat per posar a prova la capacitat democràtica del sistema és sincerament impressionant. Ara, però, caldrà sondejar, testejar de tant en tant, si ho estem els ciutadans. La hipòtesi dels que no volen, precisament, és que ens desinflem, que ens cansem, i que, al final, com fills pròdigs, ens deixarem perdonar els pecats pel pare Estat misericordiós.

21 de maig del 2014

DE QUÈ SERVEIXEN ELS POETES?

Parlàvem de la utilitat de la poesia, dels intangibles espirituals i ens submergíem en una mar de dubtes. Ens feia molta pena allò de Celaya que la poesia és “un arma cargada de futuro”, en repassar de què estaven servint els poetes en una època de crisi com la que estem malvivint. Si ja ho havien dit, els poetes, feia anys i panys i amb paraules belles, ningú dels qui ordenen el món i el fan anar d’ací d’allà, no ha tingut el més mínim interès de fer-los cas. No solament als poetes, Ni als poetes ni als filòsofs ni als sociòlegs, els gurus del nostre temps. Vivim com uns titelles a mercè del que ordena la Troika (CE, BCE i FMI), que ni sabem ben bé qui és ni l’hem votada i contra la qual no podem ni adreçar un escrit de protesta. I la Troika ens fa l’efecte que no entén res de res de poesia, de filosofia ni de ciutadania ni de democràcia. D’acord: la poesia per a l’autocompassió, per a l’espernegada, per a ennuegar-nos en una bassa de plors, la poesia com a Prozac, per a fer el dol, per als bateigs i les comunions, com a companya de les solituds, per a ben morir. Però, per què ens hauríem de lamentar o s’hauran de lamentar els qui ens succeiran, si dels nostres mals i de les possibles solucions ja n’han parlat extensament Pere Quart, Espriu, Alberti, Wilde, Elliot, Baudelaire, Andrés Estellés?

Ho fèiem a propòsit de la campanya de les eleccions europees i del poc que es debat sobre com es constitueix un espai comú de convivència, una gran confederació de persones, pobles i nacions, i la suma de valors, de tradicions, d’història comuna i de projectes de futur que haurien d’abanderar la pau perpètua, l’equitat estructural, la democràcia participativa i el blindatge dels drets i els deures de ciutadania. Com sempre, la qüestió és com donar forma a la Idea. Com traspassar els límits dels Estats actuals i de la genètica imperialista de bona part d’ells. ¿De què ens han servit les lliçons terrorífiques del passat recent d’Europa, els grans poemes, quan veus que es presenten en aquestes eleccions partits o formacions neonazis o obertament antieuropees. T.S. Elliott deia: “no hi pot haver cultura “europea si els països es troben aïllats els uns dels altres. Però no n’hi pot haver tampoc, si els països són reduïts a la seua identitat. Necessitem varietat en la unitat, no en l’organització sinó en la naturalesa”.

14 de maig del 2014

ELECCIONS EUROPEES?

Que les institucions europees són molt importants i s’hi decideix quasi tot el que condiciona les nostres vides, és cert. Encara que en sabem molt poca cosa concreta i només quan els governants de l’Estat s’hi refereixen per treure’s el mort de sobre de les retallades, de les reformes laborals, de les pujades d’impostos o del dèficit zero. Europa, la Comissió i, molt en segon terme, el Parlament europeu són sistemàticament el boc expiatori de les nefastes polítiques econòmiques que han dut a la ruïna a la classe mitjana i a la pobresa absoluta a la classe més baixa de l’escalafó social. I, encara amb més perfídia, a l’estrangulament dels comptes de la Generalitat. Llegeixi’s repartiment inequitable del dèficit entre Estat i autonomies o allau de normativa recentralitzadora, que desfigura el pacte autonomista del 1978. Tot molt important, deia, però la qüestió d’aquesta crida electoral rau en el fons, per als partits PP i PSOE, a demostrar que ells són els qui guanyen i la resta, sobretot els sobiranistes (amb subtileses), ERC, CiU i IU-ICV, els qui perden. I més matisadament: que el PP té la RAÓ absoluta sobre l’absolutesa de tot, mentre UPyD i C’s són un granet insignificant. I que el PSOE, tot i guanyant els nacionalistes i els “comunistes”, pot enganyar-se igualment, si aprova justet una mena d’examen final de cicle.

Els entesos assenyalen que l’interès d’aquesta contesa va molt més enllà de les medalles que es penjaran al pit els guanyadors que ja pressuposem. Per la qual cosa, per cert, podríem estalviar-nos tanta campanya i tanta despesa. Per exemple, el frec a frec entre CIU i ERC. El professor Terricabres superarà el professor Tremosa? El PP català es veurà sotraguejat per C’s? El PSOE s’albirarà com la renovada alternativa al PP? De fet, si som una mica més empírics, per enfonsar-nos en qualsevol mar d’hipòtesis, caldria comptar amb el fet que la intenció de vot superi de molt el 50%. Perquè, si no, em fa l’efecte que tot el que es pretén d’escriure i analitzar sobre aquestes eleccions és pura retòrica i passatemps. El que de ben segur que PP i PSOE ens refregaran per la cara serà que el secessionisme ha passat a millor vida. Que s’han desactivat el president Mas i Junqueras, i el PNB i Sortu, i qualsevol aventura assajada pels flancs del bipartidisme, PP-PSOE. Que tot ha tornat al seu lloc natural, amèn!