dimecres, 29 de gener de 2014

DEPÈN DE LA POLÍTICA

És clar que tot depèn de la negociació, de la voluntat i de la intel·ligència política que sap interpretar la complexitat dels escenaris socials. És clar que tot comença i acaba essent política o ètica en les comunitats humanes. És clar que en política el més important és la capacitat estratègica i el tactisme en cadascun dels moviments que cal fer. Que la política és escenografia, teatralitat, retòrica, eufemisme, mitges veritats, fantasies estadístiques, funambulisme, transvestisme i fregolisme. Ja no hauríem d’escandalitzar-nos perquè avui un partit defensi una opció i demà tot el contrari. Que mesuri i qualifiqui les coses, les accions i les persones segons les circumstàncies, l’estatus que ocupen en l’escalafó del partit o de la societat o segons el nivell de simpaties que generin. Forma part de l’ADN de la política, per exemple, que el PSC no obri boca quan la senyora Chacón trenca la disciplina de vot i, en canvi, s’acarnissi amb Geli, Elena i Ventura, quan aquests intenten enarborar la bandera de l’ètica i una certa lúcida percepció a favor del mateix partit. És la política que fa i desfà les lleis i les interpreta. Que fa impossible el que és possible i a l’inrevés. És la política que marca els límits de l’autonomia, que els eixampla o que la fulmina.

No demanis a la política la lògica i la coherència. Però, si un dia, excepcionalment, algú de la política resulta que decideix ésser conseqüent amb si mateix, coherent amb el seus principis, atenir-se als seus dictats més íntims i assumir amb totes les conseqüències la voluntat popular majoritària, pren-lo com a líder, fes-li confiança, camina al seu costat. Aleshores tot el recorregut que podem fer junts tindrà inevitablement el sentit d’una croada, la dimensió d’una missió, la grandesa d’una resistència numantina. No, no anirem a una guerra, on, podríem morir una vegada i prou, sinó que, com deia W. Churchill, estaríem fent política on es pot morir moltes vegades i ressuscitar tantes vegades com tantes t’han volgut extirpar tota rel i substància. La cúpula del PP, finalment, ha mogut fitxa i ha desembarcat a Catalunya per contrarestar les paranoies catalanistes. Vet aquí, malauradament, que una vegada més la política s’ha convertit, en mots de G, Marx, en l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.

dimecres, 22 de gener de 2014

I ARA QUÈ?

Les bones novel·les d’intriga són aquelles en què no saps què passarà després de cada situació creada. No intueixes ni com es desenvoluparan els fets ni què serà de cadascun dels protagonistes. Només tens indicis, sospites, algunes febles hipòtesis, que un Deus ex machina et pot desbaratar en qualsevol moment. Pot ser, doncs, que aparegui in extremis una força estranya, un fet imprevist, un subjecte generat des del no-res, un factor que no s’hagi contemplat en la lògica dels fets i dels protagonistes, que posi fi al relat o n’iniciï tot un altre. La resolució aprovada per la majoria absoluta de la Cambra en què se sol·licita a les Corts la transferència de competències a la Generalitat per poder fer el referèndum, a l’empara de l’article 150.2 de la sagrada Constitució, semblaria que posa fi a la intriga novel·lesca a què obliga una gran novel·la sobre el dret a decidir dels catalans. D’una banda, perquè ja s’ha desvetllat la sospita de la trencadissa del PSC. I, d’una altra, perquè, sabent el que votaran el PP i el PSOE, a Madrid, el final de la narració sembla més que previsible. És senzill de predir que el dau caurà de la part que ja sabíem.

Però, si això, ara, fos tan fàcil, tan lineal, tan previsible, tan automàtic, no estaríem parlant d’una novel·la d’intriga. Hem de pensar que encara queden les bales de la Llei de Consultes. Encara resta la suposada negativa rotunda del Constitucional a qualsevol altra proposta, ara per ara inimaginable, que es pogués empescar la intelligentzia del Consell Assessor. Existeix la determinació de votar, encara que sigui en unes eleccions anticipades. O, per què no, sempre hi ha la possibilitat de la màquina imprevisible del Déu sobrevingut. Perquè en aquest relat els parlamentaris i els seus grups polítics no són els únics protagonistes. Hi ha una ciutadania organitzada que espera pacient a ocupar el Palau d’Hivern, si molt convé, i a improvisar unes urnes el 9 de novembre. I existeix, igualment, la possibilitat del capítol sublim en què l’Estat anul·la l’autonomia i, com diu Rosa Díaz, amb el codi penal a la mà, els tribunals acaben, després d’un procés judicial digne d’una pel·lícula del millor director, empresonant tothom qui ha participat de l’acte de secessió. Arribats aquí, aleshores sí que el relat arribaria al cim màxim de la intriga i de la seua tensió. Fóra inenarrable!

dimecres, 15 de gener de 2014

LA GÈNESI DEL NO

En el tema que ens ocupa de fa dies (soterradament, però, ja fa segles), no sé s’hauran adonat que el PP, de fet, no fa una campanya pròpiament contra el dret a decidir, sinó contra la independència o, millor, contra els qui votarien sí i sí en el referèndum. El que preocupa el PP, doncs, és com ha de tòrcer el convenciment d’una majoria de catalans (de moment, relativa) que opta pel secessionisme. És com si es vingués a dir: què més, que no sigui el xarop de bastó, puc fer, quan no l’he sabuda convèncer ni argüint el paternalisme de la pàtria comuna espanyola, forjada des de temps immemorials amb sang, suor i llàgrimes, ni a través de l’amenaça d’una apocalíptica expulsió d’Europa i l’esdevenir de les set plagues d’Egipte que s’escamparan per les planes, els turons i les muntanyes d’una Catalunya estat. La gènesi del no del PP té una certa aura romàntica: farà tot el possible per no perdre els fills que tant s’ha estimat i s’estima, diu, i que ara, com si passessin una malaltia, reneguen dels pares i volen marxar de la casa comuna. Molt sovint una aura moralitzant i, de vegades, una rabieta infantiloide, com quan la mama diu: “ah, sí, doncs ara diré al papa que no et deixi el cens electoral”.

En canvi, la gènesi del no del PSC és un part dolorós. És talment el fruit d’una complexa perplexitat, desorientació i pèrdua d’identitat. De viure amb un nus a l’estómac per mirar de trobar un encaix impossible amb l’espanyolitat orteguiana del PSOE. Una desorientació de no saber adequar el catalanisme fundacional a l’evolució dels temps socials, dels canvis socials i generacionals. Una mica com li ha passat a la jerarquia romana de l’Església catòlica. El socialisme, primer encarnat en el PSUC i després liderat pel PSC, venia a ser no només un paradigma econòmic, una proposta de construcció social i cultural, sinó una ètica de la llibertat. I ara, ¿com es pot entendre que aquest partit fes tant per la història de Catalunya en el reconeixement dels drets de les dones, dels col·lectius més marginats per qüestions de gènere, d’ètnia o d’extracció social; que liderés la defensa de la solidaritat, de la sostenibilitat, i ara negui, tan rotundament i militantment, l’exercici lliure i democràtic del dret a decidir del poble de Catalunya? La gènesi del no de l’actual PSC té malauradament tot el sabor de l’epifania de la seua mort.

dimecres, 8 de gener de 2014

L’ANY DE LA POLÍTICA

L’any 2014 hauria de ser l’any de la política. En el sentit etimològic del terme; és a dir, la de la governança dels conflictes, necessitats i expectatives que es generen en una societat lliure, de persones lliures, que aspira a la consecució del bé comú. Això voldria dir un canvi radical de rumb en el plantejament dels principis, dels continguts i en les formes de fer dels qui s’hi dediquen. Les persones, les col·lectivitats, la ciutadania, han de tornar a ser el centre de la política, i no pas els mercats, les normes i les lleis, el poder i la força, els algoritmes, les ideologies o els oracles. Si en el 2014 no som capaços d’alliberar-nos de les sacralitzacions d’allò que ens hem dat humanament, no som prou àgils per adaptar les normes a les noves o velles necessitats que generen constantment els éssers vius, les societats lliures; si els qui governen no presten atenció a les demandes dels pobles, de les comunitats, dels ciutadans lliures, la política deixarà d’existir definitivament per convertir-se en una planificada manera de control social per part d’uns quants poderosos. La política acabarà essent una cínica superestructura per a la preservació dels vedats particulars i, quan escaigui, una màquina sinistra de fabricació d’opi per al poble.

Això ve a tomb a propòsit dels qui neguen el dret a decidir dels catalans. Dels qui no només neguen el clam de milions de catalans per poder votar el seu futur polític, sinó sobretot dels qui se’n mofen. Em pregunto: pot quedar-se tan tranquil el qui afirma que no es farà la consulta, que ha estat pactada i programada per la majoritària dels nostres representants democràtics al Parlament? Es pot estar tan segur de si mateix i ser tan prepotent com per creure que quatre o més milions de persones s’acontentaran amb un “no em dóna la gana”? O, si volen, amb la justificació d’una lectura interessada de la Constitució? Hom pot tenir la sang freda de dir que, així que es publiqui la resolució al DOGC, cal que s’empresoni ipso facto el President Mas? Aquesta gent tenen algun lloc en democràcia? No serà que la nostra democràcia és de les més febles del món formalment democràtic i de les més estigmatitzades per l’herència totalitària? Deia A. Machado: “En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quien pretendre que sople el aire donde pone la vela”.