dimecres, 15 de gener de 2014

LA GÈNESI DEL NO

En el tema que ens ocupa de fa dies (soterradament, però, ja fa segles), no sé s’hauran adonat que el PP, de fet, no fa una campanya pròpiament contra el dret a decidir, sinó contra la independència o, millor, contra els qui votarien sí i sí en el referèndum. El que preocupa el PP, doncs, és com ha de tòrcer el convenciment d’una majoria de catalans (de moment, relativa) que opta pel secessionisme. És com si es vingués a dir: què més, que no sigui el xarop de bastó, puc fer, quan no l’he sabuda convèncer ni argüint el paternalisme de la pàtria comuna espanyola, forjada des de temps immemorials amb sang, suor i llàgrimes, ni a través de l’amenaça d’una apocalíptica expulsió d’Europa i l’esdevenir de les set plagues d’Egipte que s’escamparan per les planes, els turons i les muntanyes d’una Catalunya estat. La gènesi del no del PP té una certa aura romàntica: farà tot el possible per no perdre els fills que tant s’ha estimat i s’estima, diu, i que ara, com si passessin una malaltia, reneguen dels pares i volen marxar de la casa comuna. Molt sovint una aura moralitzant i, de vegades, una rabieta infantiloide, com quan la mama diu: “ah, sí, doncs ara diré al papa que no et deixi el cens electoral”.

En canvi, la gènesi del no del PSC és un part dolorós. És talment el fruit d’una complexa perplexitat, desorientació i pèrdua d’identitat. De viure amb un nus a l’estómac per mirar de trobar un encaix impossible amb l’espanyolitat orteguiana del PSOE. Una desorientació de no saber adequar el catalanisme fundacional a l’evolució dels temps socials, dels canvis socials i generacionals. Una mica com li ha passat a la jerarquia romana de l’Església catòlica. El socialisme, primer encarnat en el PSUC i després liderat pel PSC, venia a ser no només un paradigma econòmic, una proposta de construcció social i cultural, sinó una ètica de la llibertat. I ara, ¿com es pot entendre que aquest partit fes tant per la història de Catalunya en el reconeixement dels drets de les dones, dels col·lectius més marginats per qüestions de gènere, d’ètnia o d’extracció social; que liderés la defensa de la solidaritat, de la sostenibilitat, i ara negui, tan rotundament i militantment, l’exercici lliure i democràtic del dret a decidir del poble de Catalunya? La gènesi del no de l’actual PSC té malauradament tot el sabor de l’epifania de la seua mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada