26 de març del 2014

NO SE’LS MEREIX NINGÚ

Ara, amb els anys, si m’emprenya alguna cosa és el discurs dels qui sense cap responsabilitat de govern ni compromís de cap més mena que el de ser la veu de l’amo que l’ha col·locat en una llista electoral i ha tingut la sort d’esdevenir un funcionari durant un mandat electoral, té la pocavergonya de criticar sistemàticament qualsevol iniciativa de l’executiu i no aportar mai dels mais cap alternativa ni proposar cap solució raonable i factible. Ara, si em molesta alguna cosa, i abans també, és la gent deshonesta, els hipòcrites, els caragirats, els llepaculs i els arribistes. Molt més que no pas els egòlatres, els vividors, els insensats i irresponsables. Detesto vivament, doncs, els qui trenquen un pacte de cavallers, els servilistes, els qui tiren la pedra i amaguen la mà, els mistificadors o confusionaris i, òbviament, els qui callen perquè han de parar la mà. I sí, amb el anys, he après que els orats, els friquis, els carrinclons, els barbers, els dependents de comerç de tota la vida, els llibreters i els mecànics solen encertar-la sempre. I m’avorreixen els qui parlen per parlar i, més encara, em fastiguegen, els qui sempre ens han de dir en què consisteix el bé i el mal o ens han d’ensenyar a cuinar les sopes de farigola.

I no suporto aquells que, perquè un aspecte d’una determinada política sectorial no funciona i els ateny personalment, desqualifiquen la totalitat. Quan algú es queixa alegrement, vull dir genèricament, que la sanitat no funciona, la cultura està en crisi o la política agrària va a la deriva, és com si, perquè hom ha entrapussat en un esglaó, digués que tota l’escala és una merda. Amb el pas del temps, s’aprèn que al capdavall, perquè no queda bé parlar-ne des del principi, no és educat ni políticament correcte, tot comença i acaba en un pressupost i en la malaltia de l’ambició personal. És clar que hi ha excepcions. I molt honorables. I molt èpiques i molt heroiques. Com en tot a la vida. La llàstima és que duren poc i serveixen d’exemple malauradament només (o encara) en l’època de la vida en què es té el cap ple de pardals. La llàstima és la ignorància, de vegades la bona fe, i la desgràcia ser un il·lús. Deixin que els confessi que no crec en la perfecció, almenys ací a la terra, i que tinc molt poca fe en l’excel·lència. En tot cas, vostè, hi posa els exemples que més li plaguin.

19 de març del 2014

AFERS EXTERIORS

Ens sorprèn que la qüestió catalana sigui tractada amb tanta dedicació i entusiasme pel titular d’Exteriors del govern espanyol. Tant és així que es molt fàcil deduir que l’estat espanyol ho està gestionant com si per majoria ja haguéssim votat i decidit la secessió. Fins i tot el fet que la setmana passada el ministre Margallo s’oferís a explicar el cost de la independència catalana al Parlament és com si l’ambaixador espanyol li vingués a dir a l’ambaixador català que vol parlar de les condicions de l’acord de repartiment de béns i de rendes que han de constar en el tractat de separació. No ho sé, però els moviments i memoràndums del ministre encarregat de parar-nos els peus amb condemnes siderals i ruïnes còsmiques, les ja anomenades “margallades”, fan l’efecte com si Madrid tingués més pressa que nosaltres a tancar la qüestió. I sobretot poder dir, per a la història, que ja ens van avisar del pa que s’hi coïa i no ens queixéssim pas que no ens farien cap caritat. De vegades penso que els funcionaris que han de redactar aquests papers de la por del ministre en deuen estar fins als dallonses. A no ser que els escriguin els de la FAES o d’alguna empresa creada per a l’ocasió. O, vés a saber, per alguns catedràtics aspirants a membres del tribunal constitucional.

Tot llegint la formidable novel·la Els ambaixadors d’Albert Villaró se m’acudia pensar si ja tenim programada una escola consular per a quan haguem d’obrir representacions estrangeres pel món. D’agents culturals i comercials ja en tenim molts d’entrenats, però d’allò que se’n diu autèntics ambaixadors, com ho ha estat, per exemple, el senyor Bardolet de la Seu d’Urgell, anem bastant justos. El nostre cos consular hauria de ser un dels més exquisits del món. Ocupar les primeres ambaixades que és molt probable que fossin les d’Israel, els EUA i el Vaticà, no és qualsevol cosa. Hauríem d’exportar el millor ADN de què disposem. Sobretot, també, perquè, quan toqués d’enviar-hi plenipotenciaris a l’Espanya rabiosa, caldria haver desenvolupat una murrieria, sagacitat i un aplom, un sentit del deure i una valentia, similars als del Mossèn Farràs de la novel·la de Villaró. I, més principalment perquè caldria avortar, molt probablement, els plans de fabricar la bomba atòmica que el dia menys pensat hauria d’acabar, d’una vegada per totes, amb la ruqueria catalana.

12 de març del 2014

ALTRES QÜESTIONS

Com que la societat civil organitzada a favor de la consulta i de la independència fa alguns dies que no protagonitza notícies, tampoc sentim la senyora Camacho ni el senyor Navarro. Una mica de treva va bé a tothom, sobretot després que totes les parts ja han exposat els seus arguments a favor en contra i s’han decantat cap a un costat o l’altre o han tirat pel mig intel·lectuals, juristes, economistes, empresaris, catedràtics de totes les disciplines hagudes i per haver, franctiradors professionals i estrelles de l’espectacle i de l’esport. Per cert, mai hauríem pensat que hi hagués tant catedràtic a Espanya i a Catalunya. Sembla com aquell exèrcit d’abans, en què hi havia més oficials i caps que tropa. Doncs, bé, en aquest intermedi, algú aprofita per organitzar-se per al dia després. Es diu que aquesta crisi política catalonoespanyola durà a una redefinició dels espais polítics, de les ofertes partidistes i modulacions ideològiques noves i el cert és que en comencem a tenir alguns exemples. ERC és la formació més activa en aquest sentit. Pesca entre els confosos socialistes, pescarà entre totes les marques blanques independents i a l’olla de CiU si grinyola més del compte el matrimoni entre CDC i UDC.

A veure, si segons que sembla a les enquestes, ERC s’ha de fer càrrec de conduir el timó del país després de la consulta, s’ha d’espavilar a sumar tant que pugui. Si ERC es mou estratègicament, segur que té decidit, igual que el president Mas, el moment en què haurà de fer-hi front des del govern. Sobretot perquè caldrà sumar decisions de pes, de molt de pes i molta, moltíssima, responsabilitat. No serà fàcil gestionar, en cada cas, ni l’eufòria ni la frustració. De la mateixa manera, en aquest entretemps, també observem amb claredat per on es poden perdre majories pel dret a decidir i per a l’Estat propi. Quan els catalans ens hem de pronunciar al mateix temps, simultàniament, per l’alliberament nacional i de classe, ens atomitzem infinitament. Quan hem de prioritzar una cosa o l’altra, ens multipliquem exponencialment. Quan cadascú lluita per posa davant de la marxa el seu penó, el seu guru, el seu catedràtic, el seu filòsof o el seu Marx o Keines particular estem perduts. Perduts i desorientats, com hem estat anys i panys, per no saber fer les coses una darrera de l’altra, una com a conseqüència de l’altra.

5 de març del 2014

LATÈNCIES

Quan escric això, la península de Crimea està a punt de tornar a esdevenir una república més de la federació Rússia. Ucraïna haurà perdut un territori autònom, tan gran com Sicilia, i des d’on, concretament a Ialta, els mandataris, Churchill, Roosevelt i Stalin, guanyadors de la segona guerra mundial, es repartiren, el 1945, el món. Un dia o altre havia de passar. El que està latent, el que bull ocultament, el que no s’ha acabat de resoldre mai, hi ha un dia que explota. I aleshores o bé retornes a uns orígens que poden ser tan problemàtics com els que està vivint avui mateix, (recordem la Guerra de Crimea, de 1854 al 1856, entre russos i una coalició de britànics, francesos, turcs i piamontesos), o bé reconvertir-te en el que fou el vell regne de Gotnia. Crimea durant un mil·lenni llarg fou envaïda per totes les tribus euroasiàtiques hagudes i per haver. Al port de l’heroica Sebastòpol, la ciutat autònoma dins la península autònoma de Crimea de la república d’Ucraïna, que al seu dia va patir l’extermini de pràcticament tots els seus habitants per les tropes nazis, Rússia hi té una base naval militar. Ja està tot dit, oi? I no hem parlat dels tàrtars, més de 250.000, que viuen a Crimea, i més de 150.000 que són a l’exili. Ja els estima Putin?

L’Europa dels grans Estats, França, Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, tremola. L’OTAN es pixa a les calces. I els qui ho han d’arreglar tot, els nord-americans, no estan per treure’ns les castanyes del foc una vegada més, sobretot en un indret on saben que posis com t’hi posis no ho arreglaràs mai, no en trauràs l’aigua clara i cap benefici. Al capdavall els turcs són els seus aliats i del mar Negre no en surt ningú si tapes els estrets de Bòsfor i Dardanels. Els catalans no som ni tàrtars ni Crimea ni res que s’hi assembli, però formem part del tauler dels problemes latents de la vella Europa, feta i refeta a base de patacades, multitud de guerres amb milions de morts, i amb una incapacitat absoluta per prevenir trencadisses sempre anunciades. Ni França ni la Gran Bretanya ni Espanya ni Itàlia han aconseguit mai galvanitzar, fusionar, en un sol home, en una sola dona, la multitud d’identitats nacionals diverses que integra cada un d’aquests i altres Estats. Sense catalans ni escocesos ni flamencs ni corsos ni bascos ni bretons ni turcs, etc., no hi haurà mai unió europea.