Ens sorprèn que la qüestió catalana sigui tractada amb tanta dedicació i entusiasme pel titular d’Exteriors del govern espanyol. Tant és així que es molt fàcil deduir que l’estat espanyol ho està gestionant com si per majoria ja haguéssim votat i decidit la secessió. Fins i tot el fet que la setmana passada el ministre Margallo s’oferís a explicar el cost de la independència catalana al Parlament és com si l’ambaixador espanyol li vingués a dir a l’ambaixador català que vol parlar de les condicions de l’acord de repartiment de béns i de rendes que han de constar en el tractat de separació. No ho sé, però els moviments i memoràndums del ministre encarregat de parar-nos els peus amb condemnes siderals i ruïnes còsmiques, les ja anomenades “margallades”, fan l’efecte com si Madrid tingués més pressa que nosaltres a tancar la qüestió. I sobretot poder dir, per a la història, que ja ens van avisar del pa que s’hi coïa i no ens queixéssim pas que no ens farien cap caritat. De vegades penso que els funcionaris que han de redactar aquests papers de la por del ministre en deuen estar fins als dallonses. A no ser que els escriguin els de la FAES o d’alguna empresa creada per a l’ocasió. O, vés a saber, per alguns catedràtics aspirants a membres del tribunal constitucional.
Tot llegint la formidable novel·la Els ambaixadors d’Albert Villaró se m’acudia pensar si ja tenim programada una escola consular per a quan haguem d’obrir representacions estrangeres pel món. D’agents culturals i comercials ja en tenim molts d’entrenats, però d’allò que se’n diu autèntics ambaixadors, com ho ha estat, per exemple, el senyor Bardolet de la Seu d’Urgell, anem bastant justos. El nostre cos consular hauria de ser un dels més exquisits del món. Ocupar les primeres ambaixades que és molt probable que fossin les d’Israel, els EUA i el Vaticà, no és qualsevol cosa. Hauríem d’exportar el millor ADN de què disposem. Sobretot, també, perquè, quan toqués d’enviar-hi plenipotenciaris a l’Espanya rabiosa, caldria haver desenvolupat una murrieria, sagacitat i un aplom, un sentit del deure i una valentia, similars als del Mossèn Farràs de la novel·la de Villaró. I, més principalment perquè caldria avortar, molt probablement, els plans de fabricar la bomba atòmica que el dia menys pensat hauria d’acabar, d’una vegada per totes, amb la ruqueria catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada