dimecres, 26 de març de 2014

NO SE’LS MEREIX NINGÚ

Ara, amb els anys, si m’emprenya alguna cosa és el discurs dels qui sense cap responsabilitat de govern ni compromís de cap més mena que el de ser la veu de l’amo que l’ha col·locat en una llista electoral i ha tingut la sort d’esdevenir un funcionari durant un mandat electoral, té la pocavergonya de criticar sistemàticament qualsevol iniciativa de l’executiu i no aportar mai dels mais cap alternativa ni proposar cap solució raonable i factible. Ara, si em molesta alguna cosa, i abans també, és la gent deshonesta, els hipòcrites, els caragirats, els llepaculs i els arribistes. Molt més que no pas els egòlatres, els vividors, els insensats i irresponsables. Detesto vivament, doncs, els qui trenquen un pacte de cavallers, els servilistes, els qui tiren la pedra i amaguen la mà, els mistificadors o confusionaris i, òbviament, els qui callen perquè han de parar la mà. I sí, amb el anys, he après que els orats, els friquis, els carrinclons, els barbers, els dependents de comerç de tota la vida, els llibreters i els mecànics solen encertar-la sempre. I m’avorreixen els qui parlen per parlar i, més encara, em fastiguegen, els qui sempre ens han de dir en què consisteix el bé i el mal o ens han d’ensenyar a cuinar les sopes de farigola.

I no suporto aquells que, perquè un aspecte d’una determinada política sectorial no funciona i els ateny personalment, desqualifiquen la totalitat. Quan algú es queixa alegrement, vull dir genèricament, que la sanitat no funciona, la cultura està en crisi o la política agrària va a la deriva, és com si, perquè hom ha entrapussat en un esglaó, digués que tota l’escala és una merda. Amb el pas del temps, s’aprèn que al capdavall, perquè no queda bé parlar-ne des del principi, no és educat ni políticament correcte, tot comença i acaba en un pressupost i en la malaltia de l’ambició personal. És clar que hi ha excepcions. I molt honorables. I molt èpiques i molt heroiques. Com en tot a la vida. La llàstima és que duren poc i serveixen d’exemple malauradament només (o encara) en l’època de la vida en què es té el cap ple de pardals. La llàstima és la ignorància, de vegades la bona fe, i la desgràcia ser un il·lús. Deixin que els confessi que no crec en la perfecció, almenys ací a la terra, i que tinc molt poca fe en l’excel·lència. En tot cas, vostè, hi posa els exemples que més li plaguin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada