És possible que el més important de la sessió del dia vuit al Congrés s’hagi traduït en el contingut de la conversa que l’endemà varen mantenir Duran i Rubalcaba. Suposem que per tractar una via de sortida al que pot esdevenir-se un carreró sense sortida legal a la voluntat majoritària de consulta. Si és el cas que la voluntat dels vuitanta per cent de catalans en edat de votar no s’ha desinflat, cal preparar alguna compensació seriosa al no que vindrà a la llei de consultes del Parlament i al nos que seguiran a tota la resta que es pretengui de fer. Tant si són unes eleccions en clau plebiscitària, en què Unió pot despenjar-se de CDC, com si és una declaració unilateral d’independència, a la qual només se sumarien ERC i la CUP (sempre que aquesta formació es presentés a les properes eleccions i obtingués representació). Igual que no votem mai, els catalans, com un sol poble, tampoc serem tan audaços per reeditar un front popular que porti com a consigna la independència. L’únic que pot preocupar Duran i Rubalcaba és que, davant qualsevol període d’eleccions, ja siguin les europees, ja siguin les municipals o les catalanes i espanyoles, algú amb un cert pes social mantingui la tensió i obligui la política a moure fitxa, a fer concessions. Sobretot, per mantenir quotes de poder polític i consegüentment per poder aconduir el tema català entre els límits estrictes de la política.
Perquè aquest és el nucli de la qüestió: que les reivindicacions nacionalistes no superin la tanca del joc polític. Perquè el temor de Duran i Rubalcaba, i d’altres líders, és que l’ANC, i totes les organitzacions socials i ciutadanes favorables a la independència, no acabin substituint literalment la política, i la tensin tant, que l’acabin fent impracticable. La qual cosa, evidentment, sempre afavoriria la dreta, el PP i, encara més, tots els seus extrems. La qüestió hamletiana és com evitar l’atzucac, la frustració i, de retop, vés a saber quina mena de revolta. Ara ja ho sap tothom el que vol una majoria de catalans. Però el món només observa. Alguns inquiets, no fos cas que se’ls despertés el monstre que contenen, d’altres flegmàticament i encara alguns amb indiferència. Ningú, però, no mourà un dit per la causa catalana. A fe de món que, per mantenir la flama, caldrà molta fe, perseverança, intel·ligència i encara més imaginació i sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada