dimecres, 27 d’agost de 2014

ALLÀ ON ÈREM O PITJOR

Aviat, alguns tornarem a començar. D’altres no començaran ni acabaran mai. N’hi haurà molts a qui s’acabaran les oportunitats quan pleguin les terrasses d’estiu i les platges quedin desertes. I uns pocs, els qui no es jubilen mai perquè no els ha calgut doblegar mai l’esquena, continuaran fent vacances tot l’any. Tornarem a parlar, possiblement amb més intensitat, del que vàrem deixar en punts suspensius i esgotats el mes de juliol: consulta, xoc de trens, nova fiscalitat, l’IBI impossible de Lleida, dels milions de refugiats per culpa de la violència mundial, de l’explotació infantil, de la desaparició de la classe mitjana, de la consolidació d’alternatives politiques als partits clàssics, de les eleccions municipals i la desaparició de les majories absolutes, del nou rei i la reina i els seus primers simbòlics viatges, de la lentitud de la justícia i, segurament, de si el Barça de Luís Enrique començarà un nou cicle en l’era dels nous cicles en tot i per a tot. El PSOE i la sucursal catalana tornaran a reivindicar-se com la raó moral social. Igual que els liberals. I la dreta, com sempre, s’erigirà en la reina de la raó econòmica. Gruarem perquè el miratge de la independència sembli al més real que mai. I el mur de la unitat dels partits que volen votar i més coses no s’esquerdi per res.

Però resultarà que no ens trobarem allà on érem, sinó que haurem caigut una mica més avall en l’abisme de la crisi. I els profetes i els oracles anunciaran que el 2015 serà encara pitjor per a la majoria dels treballadors. Els Jocs de mans de la nova fiscalitat, els sis mil milions que, diuen, deixarà d’ingressar el govern central, d’on sortiran, si en fa falta una milionada horrorosa per complir amb el nivell de dèficit? Preparem-nos, perquè s’aveïnen eleccions municipals, generals i autonòmiques, tant se val l’ordre. I això voldrà dir tornar a empassar-nos pacientment la teoria de com es fa la quadratura del cercle, el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos i els duros a quatre pessetes. ¿Tindrem la sort de compensar-ho amb l’inici dels processos judicials del cas Nóos, Gürtel, Bárcenas, etc.? Veurem desfilar cap a la presó els centenars d’imputats que s’han rifat de tots nosaltres descaradament, de la seua tan estimada Espanya i de la mare que l’ha parida? Veuran els nostres ulls com s’esdevé la segona transició?

dimecres, 20 d’agost de 2014

AQUESTA LLEIDA PROVINCIANA

Suposo que recorden aquella campanya comercial, en els inicis del concepte de la venda de proximitat, que deia: “al barri hi ha de tot”. Si eres d’un barri perifèric, aquest eslògan et feia mitigar el sentiment de viure en un barri de segona i t’infonia, en certa manera, una determinada autoestima i t’encomanava una espècie de sentiment d’igualtat amb els més ben dotats de tot, que sempre són arreu del món els barris alts i els del centre històric, quan, sobretot, aquest ha estat restaurat, preservat i dotat de les botigues més exclusives. Doncs bé, malgrat aquest sentiment inicial, t’acabaves enganyant, perquè no solament no hi havia de tot, sinó que el que el s’hi venia era, com el barri, normalment de segona categoria, llevat, potser, del forn, la verduleria i la bodega. Un dia, però, decideixes que cal fer el regal exclusiu, encara que sigui una vegada a l’any. T’adreces, és clar, a les zones comercials per excel·lència i entres ací i allà, remenes, preguntes, i ves per on o ja no en queda o no n’han tingut mai. T’emportaries la mateixa decepció que al barri perifèric, només que al rovell de l’ou del comerç pots tenir la sort que una dependenta amable et faci el favor de demanar-te allò tan “especial”. I que la camisa de seda arribi a temps per a les noces.

Però, i si el que vols és menjar-te un simple, però inigualable, gelat de la Jijonenca? Aquests fabricants valencians que durant tants anys varen educar el paladar dels lleidatans amb els seus granissats, les orxates insuperables, o els torrons per les festes de Nadal? Què ens ha passat a la ciutat de Lleida que ens haguem deixat perdre la Jijonenca? I no em responguin amb el que ja sabem que passa habitualment amb els comerços. La franquícia és molt cara? Tenint com tenim els Glas, algú podria dir-nos, quina falta et fan els de la Jijonenca? El fet és que no es tracta de desmerèixer ningú. La Taronja Tropical del senyor Josep Maria Casañé és una de les delicatessen més preuades del món de la geladeria internacional. Els italians, els amos del producte, l’envegen qui-sap-lo! Però el de menta, el d’stratachela, el de rom amb panses de la Jijonenca, qui és capaç d’igualar-los? No s’hi val que a Lleida puguem muntar informàticament el laboratori més sofisticat dels millors productors de xips per a drons i que no puguem llepar un cucurutxo de la Jijonenca!

dimecres, 13 d’agost de 2014

MAR I MUNTANYA

De Lleida al mar, per Tarragona, hi ha encara no cent quilòmetres. Per pujar al Pirineu, entre 130 i 160. Per anar a Vielha està projectada una autovia, de la qual s’han executat uns trams. Per sortir cap al mar, per exportar i importar mercaderia des del port de Tarragona, fins a Montblanc, l’autovia anomenada Costa Dorada està, tal com es diu eufemísticament quan el més calent és a l’aigüera, en estudi. Ja som a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI i encara ho estan estudiant. En aquestes alçades de la vida viscuda ho podem entendre tot, però no comprenem pràcticament res quan ens referim al paper estratègic de la ciutat de Lleida i al territori que capitalitza. O hem tingut pocs amics manant a Madrid o els d’aquí han tingut històricament un pes molt relatiu. No vull pas dir que no s’hagi lluitat per tenir AVE, per disposar d’autovia cap a Barcelona, per posar en funcionament un aeroport. Que no s’hagin fet mil gestions perquè no es tanqués la línia de tren de Manresa o la de la Pobla. Però es pot entendre que per anar a Balaguer hi hagi dues carreteres convencionals i no una autovia? Que per anar a Saragossa encara no ho puguis fer totalment per autovia? Que una via ràpida no uneixi Tolosa de Llenguadoc, Lleida i Tarragona amb el País valencià? Per què, des de fa segles, ens hem de fer la mateixa pregunta?

Sí, el mar és més a prop de Lleida que no pas el Pirineu. I, en canvi, se’ns va acudir anomenar Lleida-Pirineus a l’estació. Que en tot cas hauria de ser Pirineu i no Pirineus. Però, tant se val, ha resultat tan ridícul com anomenar-la Lleida-Costa Daurada. Perquè, ja m’imagino el pobre madrileny despistat planificant una esquiada de cap de setmana a Vaquèira, arribar a Lleida-Pirineus en dues hores i mitja amb l’AVE, sortir de l’estació i preguntar per les pistes d’esquí. Al primer despistat mesetari li devia agafar un cobriment de cor o, ves a saber, si es va “descollonar” de riure. I ara no em vinguin amb l’argument de la província de Lleida. No havíem quedat que a Catalunya som de vegueries i no de províncies! Els milers de lleidatans que han cercat el mar sobretot de Salou i de Cambrils, que hi han fet mitja vida a les seues platges, se’ls hauria de fer un monument. Igual que als qui han optat per abraçar les muntanyes. O dos als qui encara són vius i no s’han desanimat combinant mar i muntanya.

dimecres, 6 d’agost de 2014

ESTIUEJANT

Segons qui parla se li suposa principi de veracitat. Solem dir que parla ex cathedra. Se sustenta sobre reglaments, sobre definicions de diccionari, sobre autoritats canòniques, o senzillament perquè algú va dir que és infal·lible. Molts polítics tenen aquesta mateixa pretensió, però tothom sap que és vana, presumptuosa i temerària. Perquè, rumiant una mica sobre el que han dit els grans pensadors, hem arribat a entendre que la realitat objectiva –quan existeix- no és tal com es diu, ni de vegades tal com es pensa. Fins i tot, suposant que el que es diu és el que es pensa, també existeix la possibilitat de dir el que es pensa de maneres molt diferents, tant que pot semblar que es diuen realitats diferents. I el que es pensa de la realitat és tan infinitament divers com ho és la percepció que se’n té. Existeixen tantes variables que ens la fan percebre de manera diferent!. Vet aquí que som als inicis del pensament filosòfic: què és la realitat objectiva dellà del que percebem de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos?. Llegia que “cada pensa et canvia el biocamp electromagnètic”, tal com deia l’enginyera biomèdica Ana Maria Oliva. En positiu i en negatiu, és clar. I, en el mateix sentit, segons el filòsof i teòleg Torralba, que tot depèn de la “mirada”.

Fins ara hem convingut que el llenguatge només és una representació de la realitat. Una convenció, una forma d’anomenar les percepcions dels sentits i una manera de codificar-les. Què fa que referint-nos al que aparentment sembla el mateix, en parlem diferentment, en construïm conceptes diferents, en construïm lògiques antagòniques? Què hi tenen a veure els sentiments, les emocions, les passions, les convulsions mentals i anímiques en la referenciació de la realitat? Què hi tenen a veure les expectatives, allò d’esperar que hom digui el que tu penses que dirà? I el prejudici, el judici previ a qualsevol mètode de comprovació i de contrast, com la mateixa fórmula retòrica del diàleg?. I tanmateix convenim, multitud de nosaltres, a anomenar realitats físiques i immaterials de la mateixa manera i a creure-hi amb la mateixa convicció. Podríem viure en un estat permanent de relativisme ontològic? Sense ser capaços de saber, ni que fos mínimament, qui som nosaltres mateixos? Què passaria si el dubte metòdic no fos un esperó per al coneixement, sinó un letal paralitzador?