dimecres, 6 d’agost de 2014

ESTIUEJANT

Segons qui parla se li suposa principi de veracitat. Solem dir que parla ex cathedra. Se sustenta sobre reglaments, sobre definicions de diccionari, sobre autoritats canòniques, o senzillament perquè algú va dir que és infal·lible. Molts polítics tenen aquesta mateixa pretensió, però tothom sap que és vana, presumptuosa i temerària. Perquè, rumiant una mica sobre el que han dit els grans pensadors, hem arribat a entendre que la realitat objectiva –quan existeix- no és tal com es diu, ni de vegades tal com es pensa. Fins i tot, suposant que el que es diu és el que es pensa, també existeix la possibilitat de dir el que es pensa de maneres molt diferents, tant que pot semblar que es diuen realitats diferents. I el que es pensa de la realitat és tan infinitament divers com ho és la percepció que se’n té. Existeixen tantes variables que ens la fan percebre de manera diferent!. Vet aquí que som als inicis del pensament filosòfic: què és la realitat objectiva dellà del que percebem de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos?. Llegia que “cada pensa et canvia el biocamp electromagnètic”, tal com deia l’enginyera biomèdica Ana Maria Oliva. En positiu i en negatiu, és clar. I, en el mateix sentit, segons el filòsof i teòleg Torralba, que tot depèn de la “mirada”.

Fins ara hem convingut que el llenguatge només és una representació de la realitat. Una convenció, una forma d’anomenar les percepcions dels sentits i una manera de codificar-les. Què fa que referint-nos al que aparentment sembla el mateix, en parlem diferentment, en construïm conceptes diferents, en construïm lògiques antagòniques? Què hi tenen a veure els sentiments, les emocions, les passions, les convulsions mentals i anímiques en la referenciació de la realitat? Què hi tenen a veure les expectatives, allò d’esperar que hom digui el que tu penses que dirà? I el prejudici, el judici previ a qualsevol mètode de comprovació i de contrast, com la mateixa fórmula retòrica del diàleg?. I tanmateix convenim, multitud de nosaltres, a anomenar realitats físiques i immaterials de la mateixa manera i a creure-hi amb la mateixa convicció. Podríem viure en un estat permanent de relativisme ontològic? Sense ser capaços de saber, ni que fos mínimament, qui som nosaltres mateixos? Què passaria si el dubte metòdic no fos un esperó per al coneixement, sinó un letal paralitzador?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada