dimecres, 26 de novembre de 2014

LA POLÍTICA EN MANS DEL TSJC

El moment polític que viu Catalunya, el que es viu en relació amb l’Estat espanyol, té uns tons shakespearians. Si no fos perquè les situacions creades són tan grotesques i alguns dels protagonistes tan matussers, la realitat a què ens veiem abocats ens portaria a protagonitzar un Titus Andrònic, un Rei Lear o un Macbeth. Ens duria a representar un drama de mil dimonis. Però, insisteixo, el drama clàssic en què batallen llibertat, legalitat, legitimitat, utopia, ambició, poder, submissió, ara i aquí és tan obligat, impostat, imposat, com ridícul. Tant que està a punt de derivar en tragicomèdia o en una comèdia bufa. O en el pitjor dels casos en un esperpent nefast. Si seguíssim la lògica carpetovetònica no solament s’hauria suspès l’autonomia de Catalunya i empresonat el govern en pes, sinó que hi hauria hagut un “pronunciamiento” en tota regla. I si no hi ha estat no és perquè a Espanya hi ha una sòlida cultura democràtica que fa impensables aquestes malvestats, sinó perquè Espanya forma part de la Unió Europea, hi està atrapada econòmicament i la OTAN entreté alguns sabres nerviosos. Frases com “antes roja que rota” o que “muera la inteligencia!” no s’han pronunciat a Corea del Nord o a la dictadura militar birmana.

La querella de la fiscalia contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau situa el procés en un impàs que segons com es dilucidin els propers passos judicials poden abocar molt plausiblement a unes eleccions al parlament de Catalunya, molt irades i rabioses. Encara que, de moment, cal que governi la calma i cal que la tensió no trenqui la corda en cap moment, tothom sap que el pols que es manté entre governs és desigual i parteix de mentalitats i concepcions del món diametralment oposades. I que la determinació dels uns i dels altres és sostinguda. I que la batalla pot ser llarga encara i que pot no acabar-se mai. A mi, davant la querella, em costa fer com si no existís. Em costa desconnectar de l’Estat espanyol i mirar cap a un altre lloc. Em costa pensar que és veritat que “ens mantindrem fidels per sempre mes al servei d’aquest poble”. Dubto que sigui tan fàcil defensar les trinxeres si escapcen els capitans, simplement reposant-los per uns altres. Pensava això i, ves per on, en l’encantadora Teresa Roses que ens ha deixat amb el somrís a la boca i una pau immensa.

dimecres, 19 de novembre de 2014

LA PRESSA ÉS MALA CONSELLERA

Primer plebiscit, un èxit. Però, és cert, no sabem què volen alguns milions de catalans que no varen votar el 9-N. Com no sabem què volen alguns dels partits que estaven a favor de la consulta. Cal arriscar-se, però sabent que pots caure molt previsiblement al buit i no aixecar-te en segles. L’ideal fóra aquesta llista única entre partits de què parlen els més entusiastes. O la del partit del President que sondegen els més fifels. Però, l’ideal en política és una cosa que serveix per tenir un horitzó, per disposar de raons i conviccions i una altra és la realitat. Que es perfila una nova manera de fer política, és veritat. Que els partits tradicionals es veuran desbordats per noves maneres i propostes, és probable. Que, com en la vida associativa i en el món de l’empresa, la xarxa, la transversalitat, la cooperació són indispensables per a la definició i l’aplicació de qualsevol política, és urgent. Però, la planificació estratègica també és elemental per a fer passos de gegant en la construcció nacional definitiva. No n’hi ha prou de tenir un full de ruta. Cal haver planificat tots els passos i totes les variants possibles. El Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja especifica com arribar a la meta. El que s’ha de dirimir no és el com, sinó el temps, el quan.

I el quan condiciona la forma i el contingut dels passos a fer. Saber quina és la millor entesa per fer avançar el procés és importantíssim. Però l’objectiu és guanyar la independència. I per guanyar eleccions, per guanyar un referèndum, per guanyar mentalitats i cors a favor cal no solament un temps per explicar i convèncer que el govern de torn, a Catalunya, tindrà a punt, el dia de ningú –el dia que s’iniciï un procés constituent o que es declari una DUI–, diners per pagar pensions i sous i subvencions, sinó que comptarà amb una majoria de grans, mitjanes i petites ciutats, una gran majoria de municipis i les diputacions. És a dir, que podrà confiar, com ha passat ara amb el 9-N, amb les institucions més pròximes als ciutadans i que solen resoldre’ls en primera instància els problemes. El temps de les eleccions municipals ha de ser el temps per teixir la xarxa capaç d’arrossegar al màxim de ciutadans cap a la meta i alhora el temps per explicar fins a la sacietat els avantatges més pedestres de les virtuts de la independència.

dimecres, 12 de novembre de 2014

SENSE PARAR

Han feta molta pena els qui, sobretot els del PSC, que han anat titllant, els dies previs al 9-N, que tot el que envoltava la consulta era un caos i un desgavell que no entenia ningú i menys els observadors internacionals. Que la pregunta era un nyap, que no hi havia manera de comptabilitzar els resultats dels vots, que el procés no tenia cap garantia democràtica o que, com a molt, no passaria de ser una mera enquesta mal feta. És deplorable l’actitud i el discurs dels qui, quan no volen que passi alguna cosa, es dediquin a presentar-la com un desastre. O la denigrin, la minimitzin en els millors dels casos, i la considerin com un simple episodi més de les protestes petitburgeses de cap de setmana, sobretot dels qui tenen possibles per a costellades, anar al teatre o a l’òpera i a Disneyland París, perquè tenen el sou assegurat, la casa i l’hortet i els esquís a punt. Com els fastiguegen aquests catalans que parlen de nació, uns egoistes, conservadors i folkloristes. Si en fa d’anys que en sabem la cançó federalista: primer l’equitat, la justícia social, el repartiment de la riquesa, el medi ambient, la sostenibilitat planetària, etcètera, i en darrera instància allò que és propi, cultura en un sentit ampli, difós en el marc imprecís de l’universalisme federal dels pobles de la terra!

La realitat no solament els ha superat sinó que els ha convertit en estranys. La gentada que hem dipositat l’urna hem fet un dels actes més inimaginables de la nostra història comuna. I aquesta civilitat, determinació i gosadia han polvoritzat tots els mals averanys i abatut els murs de la indiferència i de l’escepticisme. I això quan del que es tractava era simplement de votar. Només de poder votar. Doncs ara mateix no em sé ni imaginar la por, l’espant, la basarda, el terror que deuran sentir els negacionistes i prohibicionistes el dia que les urnes seran i aniran de debò! Perquè el que sí que ha quedat clar el dia 9 de novembre és que això no s’atura, que això és un punt i seguit i que Catalunya acabarà essent el subjecte polític i administratiu que expressi que sigui la gent d’aquest país. Com pots educar la gent en l’exercici de la democràcia i després negar-li el dret a expressar-se, per raons formals i per interpretacions interessades de les lleis? El que va passar amb l’Estatut va ser tan fastigós que s’està disposat a tornar-ho a sofrir.

dimecres, 5 de novembre de 2014

OBEIR

Queden tres dies per poder anar a votar i he de dir que estic content i il·lusionat amb el futur del meu país. Tres dies per obeir la veu de la meua consciència, per ser consegüent amb els principis de la meua educació democràtica i amb els valors que m’han inculcat pares, mestres i l’experiència viscuda. Sé, alhora, que segons el Consell d’Estat estaré fent un dels actes més ominós i més antidemocràtic de la meua història civil. I sé que, segons el govern de l’Estat, estaré participant en un referèndum encobert, sense cap garantia democràtica i que he de ser conscient precisament de l’antijuridicitat dels meu acte. Queden, per tant, tres dies per fer festa grossa: votació, costellada, tortell i cava, molt de cava. Un dia històric no es viu cada dia. Però, així mateix, estic profundament dolgut i empipat per la instrumentalització de les institucions de l’Estat que el govern Rajoy està fent per evitar que pugui votar el dia nou i expressar lliurement la meua opinió. Tothom sap que la impugnació ha estat una reacció tàctica del PP per emmascarar l’estratosfèrica corrupció que ha covat el partit durant anys i de la qual encara no coneixem l’autèntica dimensió. Tothom és conscient també que la impugnació és un instrument per infondre por i desmobilitzar la ciutadania que pensa anar a les urnes.

Però el més greu, el més inconcebible, el més grotesc el més pervers, és que s’obligui el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre un acte cívic que, al capdavall, no té ni naturalesa jurídica ni, per tant, conseqüències administratives. El més incomprensible és que, després de 36 anys de democràcia, si més no formal, l’únic recurs de l’Estat per impedir que els catalans puguem expressar-nos el dia nou sigui utilitzar l’alt tribunal i, si convé, el codi penal, per dirimir els actes de naturalesa eminentment política. Un s’ha de qüestionar per força si els dos grans partits estatals, PP i PSOE, no han tingut temps, per adonar-se que gairebé és sobrehumà que la Fiscalia General de l’Estat, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional, actuïn en contra dels qui els han nomenat i puguin acomplir amb totes les garanties d’imparcialitat la seua comesa? L’altre dia llegint el dictamen del consell d’Estat en què s’afirmava que la nova consulta era molt més greu que l’anterior només se m’acudia cridar que tornés Valle-Inclán per veure-ho!