dimecres, 3 de desembre de 2014

CONTRA LA INCERTESA

La postmodernitat és pura incertesa. Realitat ambigua, multiforme, quàntica. O sigui, que ja no serveixen els comptes de la vella per mesurar-nos i per amidar espai i temps. Per a voler un Estat català, per exemple, no cal ser nacionalista. Per a ser un defensor de la justícia social no cal ser cristianodemòcrata ni socialista. Però, malgrat la liquiditat baumaniana de totes les coses d’aquest món,-identitats, ideologies, sistemes de valors, utopies, els paradigmes il·lustrats-, el que no s’ha carregat la hipermodernitat, com li agrada de dir a Lipovetsky, són els Estats. Ja pot prevaldre el cosmopolitisme cultural o la interdependència econòmica, que els estats són els Estats. I cada dia que passa no hi ha una comunitat de persones que aspiri a ser-ne. I els que ho són gruen per ser-ne més. La Unió europea així que força una mica la realització d’una unió política, automàticament rep la reacció d’alguns Estats que volen desfer-se’n o recuperar la poquíssima cessió de sobirania que n’han fet. El president Mas argumentava davant el periodista que si tant important era el fet de trencar fronteres o de no crear-ne de noves, per què no es dissolien Espanya o França o Alemanya en un gran estat europeu? És a dir, si del que es tractava, segons populars i socialistes, era de no compartimentar més Europa, per què aquests no es dissolen en uns Estats units d’Europa?

Sí, el tema és la llista única, plebiscitària, referendària, i els quinze mesos per preparar un parlament constituent i avall que fa baixada. Ja sé que aquesta proposta, precisament aquesta proposta, és de naturalesa absolutament antipostmoderna. I que, per això mateix ha descol·locat tothom, sobretot aquells que, sense saber-ho, viuen en el paradigma del marcar paquet o en la l’ambigua diversitat ideològica. ¿Per què una majoria de gent demana a crits grans pactes de país per a la consecució de la independència o del manteniment de la unió, o grans pactes socials contra la pobresa, la fam, per la vivenda, l’ocupació laboral o la dignitat humana? Per què la política no és capaç de donar sortida a aquestes demandes clamoroses? La fórmula del president Mas, justament, és un combat contra la incertesa, contra les deliqüescències postmodernes, contra la retòrica de la defensa de la parcel·leta particular i, en conseqüència, contra la curtesa de mires.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada