dimecres, 30 de desembre de 2015

ENCARA POSTELECTORAL

Fixin-se quin nivell de consciència democràtica que impera encara en algun sector d’ aquest país que a un bisbe espanyol se li va acudir de dir que el resultat de les passades eleccions era una demostració de com estava de malalta la nostra societat. Com si el desballestament de l’alternança tradicional entre PP i PSOE amb l’emergència a les Corts de Podemos i Ciudadanos, s’hagues inoculat de nou a Espanya el virus de la desunió pàtria que tantes desgràcies va comportar el triomf del Front Popular el 1936. Ves per on, l’expressió popular a les urnes de la pluralitat i la diversitat, hi ha gent a l’Estat espanyol que ho considera una aberració. I per alienació i maldat absoluta el fet que a l’hemicicle hi haurà, declaradament, almenys 17 diputats independentistes. I, per a més inri, si es pot encara, que n’hi haurà 69 més que, contra tots els impossibles del PP i del PSOE, proposen un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. És clar, una cosa semblant no havia passat mai. No havia passat mai que hi hagués hagut unes eleccions després o enmig del tsunami de la crisi econòmica i de l’orgia de la corrupció viscuda aquests darrers anys. I que –havia de passar algun dia joiós- les noves generacions comencessin de liquidar d’una vegada per totes amb la transició i les seves seues seqüeles, els intocables, les castes, les baronies i els ducats.

És clar que passen coses rares amb el sistema electoral vigent, i tant! Com que a Izquierda Unida, un diputat li costi més de 450.000 vots, mentre que al PP, 58.000. Però el més rocambolesc, exactament una pèrfida extravagància, seria que acabessin pactant PP i PSOE, tal com pressionen els poders econòmics, els de l’íbexs, la troika, els conservadors europeus i els mantenidors de l’estatus quo, en nom de l’estabilitat i dels interessos financers. Per bé que, contràriament, seria el més normal que fessin, si a Catalunya hi hagués, per una casualitat surrealista, via lliure a la investidura d’Artur Mas. S’hauria produït un tsunami social si el PSOE hagués acabat consentint que el PP es fes amb la presidència del govern, però per anar en contra d’un govern independentista, l’unionisme, la madre patria, i l’essencialisme donpelaiesc, estan per sobre de tot, àdhuc de l’absurd. Quines coses que té una part important d’Espanya que 40 anys de democràcia no han acabat mai de guarir!

divendres, 25 de desembre de 2015

⭐ Nadala 2015

La boira ha fos l’Estel,
ens ha distret el gel
i hem perdut el camí.
Ai que el Nen deu delir
pel nostre besamà!
Ai com deu esperar
l’encens, l’or i la mirra!
I els besos del rei negre,
les blanques carantoines
i rosses pessigolles!

Topem amb uns pastors
que canten l’Alegria,
i ens diuen que hem fet tard,
que és nat a l’establia.
Que “els xais li han dat calor,
i els ases companyia.
El fuster ens ha promès
cleda nova de freixe,
Maria, una samarra
i una densa bufanda.
I el Nen amb els ditets,
un cel de color blau,
si us guiem pel camí
on es pot prescindir
de tot el que dueu”.

Ja xiula l’esmolet,
la vida no s’atura,
la mort no plany ningú.
Els àngels, quan llostreja,
es sortegen els torns
de les hores de guàrdia
dels dies i dels anys,
–seran uns trenta-tres–
que durarà la vida
del Nen de Nazaret.

dimecres, 23 de desembre de 2015

POSTELECTORAL

Ara és l’hora de preparar-se per governar la diversitat. Ja ens agradarà veure què fan els suplents del bipartidisme. Sí, ja ha arribat l’hora, com deia F. Schiller, que els vots, a part de comptar-los, s’hauran de poder pesar. Ara potser podríem fer les coses més ben fetes. Poder mesurar millor, per exemple, dels partits i dels qui han obtingut escons, el grau de veracitat de les seues promeses i de les seues intencions, els mitjans per a una gestió eficaç i els recursos amb què caldrà comptar per a fer possible la utopia que han venut. I, sobretot, els que realment es podran aconseguir i la capacitat intel·lectual, moral, psicològica, necessària almenys perquè es compleixi el principi que un membre d’un parlament no pot ser menys incompetent que els qui l’han votat. I haurem de disposar, en l’era de la transparència, eines manejables per qualsevol ciutadà, per conèixer el grau de cultura democràtica i capacitat de diàleg dels representants electes. Quin és el seu nivell de respecte per la diferencia. Quina és la seues capacitat d’empatitzar. Quina la seua capacitat d’anàlisi. Si els seus actes, les seus accions són presidides pel rigor i a la cerca de la màxima eficiència. Si estan entrenats en cultura avaluativa. Si disposen d’uns mínims en totes aquelles competències bàsiques per saber ser, saber estar, saber fer, saber dir, saber prioritzar, etc.

Perquè ja sabem que en política l’important no és que tinguis la raó, sinó que els altres, nosaltres, la hi puguem atorgar raonadament. ¿Per què els partits polítics en campanya sempre tenen garantides solucions per a tots els mals i, després a l’hora de la veritat tots són entrebancs i vuits i nous i cartes que no lliguen, és a dir xerrameca, banalitats i ocurrències amb què no comptaven? Perquè, és clar, com diu aquell, el polític ha de ser capaç de preveure el que passarà demà, el mes pròxim, l’any que ve, però ha de ser prou intel·ligent per explicar-nos després per què no ha tingut lloc el que anunciava. Com que estem tan escamnats, ja no hauria de passar més, com ironitza W. Allen, si és que iniciem una nova era política, que de cada possible solució se’n faci un problema. Que a cada pregunta hom es faci l’orni, que a cada evidència es negui la major. Governar, deia Confuci, significa rectificar. I, com diu un proverbi gal·lès, qui vol ser líder ha de poder ser pont.

dimecres, 16 de desembre de 2015

ELECCIONS

Fins ahir hi havia més d’un trenta per cent d’indecisos. Els debats, de fet, aporten molt poca mobilització. Els anuncis són una repetició d’eslògans desesperant. La publicitat estàtica és sòbria, missatges gens retòrics, però molt genèrics: grans conceptes, que auguren poques possibilitats de concreció perquè o bé es té interioritzat que se serà oposició. O perquè, si es detalla massa, igual la gent es pot espantar. En fi, que tot fa l’efecte que es tracta de variants tàctiques de més del mateix, malgrat el rebombori de Podem i la consolidació de C’s. Com si, cap dels partits que es presenten en aquestes eleccions es veiés amb cor de canviar gran cosa o d’anar, realment, més enllà del que s’ha deixat establert. Com si els qui pretenen el govern de l’Estat ja intuïssin que serà difícil fer govern, que serà molt difícil per no dir impossible reformar gran cosa del moll de l’os dels drets fonamentals, o que el cas dels catalans continuarà essent una penosa nosa. Perquè tothom sap, en el fons, que desviar-se del catàleg d’obligacions de la Troika, porta a l’estrangulament. Dubtem, doncs, que, com s’ha especulat, estiguem davant del final del bipartidisme, del naixement d’una nova era o davant d’una nova transició.

I l’escepticisme té la seua arrel en el fet que els grans desafiaments que té plantejats Espanya no es podran afrontar sense majories i en alguns casos molt qualificades: la reforma de la Constitució, el referèndum català, la creació d’ocupació i de qualitat, la pervivència de les pensions, el pagament del deute, la gestió de la immigració, la batalla contra violència de gènere i tota mena de violències, el dret a l’habitatge, l’abandonament escolar, la lluita contra la pobresa i la desigualtat social i la corrupció, les infraestructures estratègiques, el canvi climàtic, el finançament autonòmic, la gestió de rodalies, la inversió en investigació i recerca i en cultura, la reforma de les estructures judicials, el canvi de fus horari, o la reflotació de la classe mitjana. Llegiu-vos els programes!, ens diuen els partits. I és aleshores quan entrem en el túnel de la desconfiança, en el laberint de les promeses incomplertes, en el frau electoral. És quan Kant, que tothom cita però que els candidats reconeixen que no han llegit, entra en joc: una cosa és fenomen i una altra noümen. Molt noümen, però el fenomen està per veure.

dimecres, 9 de desembre de 2015

CRONISTES LOCALS

Admiro els antics i els moderns cronistes locals. Els oficiosos i, àdhuc, els oficialistes, aquells que eren com la veu del seu amo, perquè al capdavall, tot i el seu biaix ideològic, també acabaven deixant constància de les misèries i grandeses locals. Admiro, per tant, les ciutats, els pobles que s’han dotat d’aquests constatadors de les realitats i les seues circumstàncies i que han afaiçonat passats històrics i modelen els dies coetanis dels seus conciutadans. Sóc un admirador de Josep Lladonosa i Pujol, de Llorenç Sánchez Vilanova de La Pobla de Segur o de Miquel Polo de Mollerussa. I naturalment de tots aquells investigadors que s’agrupen en els centres d’estudis comarcans i locals i, per tant, estic molt content que acabi de nàixer el Centre d’Estudis de la Segarra, per impuls de Max Turull i altres entusiastes recercadors d’identitats i de patrimonis col·lectius. I els admiro especialment no només perquè han creat el relat de tot allò que han estat, són i poden ésser les nostres ciutats i tota mena d’agrupacions humanes a l’entorn d’un campanar, d’un cementiri i uns jornals de terra, sinó perquè ho han fet, els que jo he conegut, amb una saludable objectivitat. Però, alhora, amb aquella punta d’orgull de demostrar l’amor al terrer -paisatge, gent, institucions, fets, rituals, tradicions i anècdotes- que t’ha vist néixer i fer-te una persona de profit.

Sense les aportacions de Marià Olives, de Dídac-Joaquim Ballester, de Miquel Ferrer Garcés, el bisbe Josep Messeguer o les recerques de Pleyan de Porta, Roca Florejachs, Frederic Reñé, Enric Arderiu, del treballs del Centre Excursionista, del mateix Josep Lladonosa o dels blogaires d’Altres Històries de Lleida per citar-ne uns quants d’indispensables, a Lleida no tindríem coneixement de res. Possiblement estaríem a les beceroles d’organitzar un museu, un arxiu, una biblioteca i d’escriure alguna història. N’hi hauria d’altres? Possiblement, però l’important és que de ben prompte es tingué la consciència que per saber hom, com a societat, com a individus, s’havia de preocupar i ser capaç de saber. No perquè interessés expressament a les institucions polítiques. No perquè aquestes en tinguessin el mandat legal. Tanmateix benvingudes han estat i són quan aquestes, com el municipi d’Alguaire en el marc del patronat Josep Lladonsa, promouen premis d’Història local.

dimecres, 2 de desembre de 2015

CASTIGATS

És legal, és constitucional, és usual en les relacions entre administracions, castigar, en aquest cas, el govern de Catalunya amb l’estrangulament econòmic, perquè al govern de Madrid no li ha agradat que una majoria de gent hagi votat independentisme? N’hi ha prou amb una decisió administrativa signada per Montoro? Pel que es veu, seguint la lògica del ministre, tanta culpa té el president Mas com la resta de ciutadans catalans per tolerar que el seu govern es porti tan malament. I evidentment cal castigar els catalans perquè, això porta vots. Però, em pregunto, per què, per defecte, tots els altres, els del PSC, els del PP, els de C’S, i fins i tot els que no varen exercir el dret a vot i els qui votaren en blanc i nul·lament? ¿Per què han de pagar justos per pecadors? Suposo que tenen clar que, darrere del gentilici catalans no hi ha només una quantitat d’alumnes, perdó, de persones que es porten malament, sinó que hi ha subjectes concrets i, entre aquests, tota mena de proveïdors de serveis, petites i mitjanes empreses, farmàcies o residències de la gent gran; hi ha, en fi, ciutadans espanyols que viuen a Catalunya, que paguen els seus impostos religiosament. Els diners del FLA (i els del FLI o del FLU) també han sortit de les butxaques catalanes.

No és absolutament infantil tot plegat? No està carregat d’una immensa mala llet? No és indignant que el govern de l’Estat actuï com si fos el mestre tites que s’enrabia quan no sap conduir una classe de nens petits entremaliats. No en tenen prou Montoro, Santamaria i Fernández de fer-nos pam-pam al cul i una estirada d’orelles cada vegada que trenquem el silenci de la classe per protestar? Però el que des d’un punt de vista de la teoria de la relacions institucionals pot semblar una ridiculesa, una rebequeria, una enrabiada, des de la mirada de la realitat és una autèntica mesquinesa, que denota una talla política molt pobra. Suposo que, a més, a Montoro i companyia els ha passat pel cap que ofegant-nos econòmicament, el poble de Catalunya s’aixecarà contra Mas, que es manifestarà contra la Generalitat i que, per evitar mal majors, encara haurà de ser la policia nacional qui apaivagui el ànims dels manifestants i de les protestes aïrades. I que tindran l’excusa perfecta per acabar –no sé si tindran prou temps abans de les eleccions del 20-D- d’aplicar encobertament l’article 155.

dimecres, 25 de novembre de 2015

ELS PÀRIES DE LA TERRA

Els pobres, els desheretats, els marginats, els exclosos socialment, no solen escriure sobre la seua misèria. Tenen altra feina, evidentment. Què poden pensar, si no és en la pròpia subsistència i en la pròpia supervivència? Què poden esperar de la vida? Quina ideologia, quina religió, quina gent pot retornar-los la ciutadania, la dignitat personal, la capacitat de construir-se un projecte de vida? Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), en el 2013, la població en risc de pobresa o d’exclusió social era, a Catalunya, del 24,3 %, a Espanya del 27,3 i a la UE, del 24,5. L’abandonament prematur dels estudis, a Catalunya, del 24,7€, a Espanya del 23,6 i a la UE del 12,0. No tenir feina ni tenir estudis, ni tenir, per tant, cap perspectiva de futur et pot abocar a qualsevol cosa. I, d’entre moltes possibilitats, a les pitjors. El prestigiós politòleg Sami Nair, tot analitzant, les causes de l’atracció del reclutament gihadista entre els joves francesos, belgues i europeus en general, posava sobre la taula els vuit milions de pobres francesos, els milions de nois i noies sense feina ni estudis i per tant sense cap horitzó de futur; els milers i milers de joves que entre nosaltres, els països civilitzats, no són res. No pinten res, no són altra cosa que un conjunt completament buit.

Però el que és més aberrant i fastigós és que la bretxa entre riquesa i pobresa s’eixampla exponencialment cada dia que passa. Mentre el discurs polític s’entesta a parlar de pau social, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats, que de ben segur totes les constitucions dels països de la UE regulen amb grans i altisonants normes, la realitat ens fum una gran bufetada a la cara. Una bufetada terrorífica. L’exclusió real, la gana real, la guetització real, la manca total d’horitzó de futur positiu, condueix o a la desesperació o a l’heroisme. Si no salven els valors de la república laica o de la monarquia parlamentària, per què no poden salvar els qui et prometen que acabaran, com sigui, amb els qui t’han convertit en un no-res? Hem arribat a elaborar raonaments per entendre el suïcidi, per justificar la mort digna, per calar-se foc a l’estil bonze com un acte desesperat de protesta, però encara no hem abastat quina és la nostra responsabilitat perquè algú arribi a l’extrem d’immolar-se per assassinar tants congèneres com pugui.

dimecres, 18 de novembre de 2015

JA NO SOM UNS INFANTS

Pensava en el misèries que s’ha de ser per votar en contra o abstenir-se en l’acte d’atorgament del títol de fill adoptiu de Xàtiva a Raimon, quan acabava de llegir que monsenyor Pietro Vittorelli, abat de Montecasino, almenys pel que la fiscalia romana ha pogut esbrinar, entre 2008 i 2013, va portar una vida de rei a base de practicar l’apropiació indeguda, el blanqueig de diners, i segons vox populi, comportant-se com tot un milhomes sense escrúpols endrapant ostres, bevent xampany, pagant àpats de fins a 1.200 euros i dormint en hotels de luxe. I em deia com havien de viure els prínceps cardenals del Renaixement i del Barroc! Entremig m’assaltaven les ires contra els qui continuen menyspreant els dos milions de persones adultes que vàrem votar la independència, com si fóssim una menudalla, i o una colla d’infants malcriats a qui cal castigar sense pati, i si molt convé, tancar-nos al “quarto” de les rates. Però, em reconfortava sentir que el govern basc, per boca del seu lehendakari, Iñigo Urkullu, havia proposat mesos enrere, abans que tot s’enroqués d’allò més, treballar conjuntament per a un nou model d’Estat i que respectava el camí emprès pel nostre president. Tot i així, quan retorno a les meditacions en desert, m’entristeix que llevat de tres o quatre o cinc veus crítiques, la intel·lectualitat espanyola faci un seguidisme tan badoc del procés secessionista.

Com que tot és possible, per exemple, que Artur Mas sigui investit, amb una fórmula o una altra, president de la Generalitat el dia abans que comenci la campanya de les generals, i consegüentment es constitueixi un govern que activi el full de ruta condensat, si es vol, en la declaració del Parlament el dia de la seua obertura, també ho és que els poders de l’Estat, tots, resolguin d’inhabilitar-lo en aquella data memorable. Se sap que la fiscalia general de l’Estat està molt atenta al que s’investiga al TSJC sobre la consulta del 9-N i que estudia la possible ampliació de la querella a empleats públics que haurien col·laborat en la iniciativa. Se sap que el ministre de Justícia s’ocupa d’esbrinar tots els matisos del sentit de les paraules d’Artur Mas quan va venir a dir que era responsable de posar les urnes aquell dia, també memorable. Com que tot és possible, també ho és que dels discursets de la senyora Santamaria no en quedi ni gall ni gallina.

dimecres, 11 de novembre de 2015

INCREÏBLE

Si ens ho haguessin dit que passaria algun dia hauríem pensat que ens prenien el pèl, o que qui ho hagués afirmat era un endeví de pacotilla. Doncs, sí senyor, fou tan gran l’estupefacció de veure junts el senyor Iceta al costat de la senyora Arrimadas i del senyor Albiol al vestíbul del Tribunal Constitucional presentant no sé quin recurs d’empar de no sé quina presumpta resolució del parlament que fins i tot feia esgarrifor. Si els pares del socialisme veiessin què passa a can PSC tindrien un atac de cor. És que ni guarden les formes. Ni teatralitzen en un escenari diferent i amb figurants de la seua corda. Ni se’ls acudeix de marcar una mínima distància per decòrum o dignitat dels seus votants. És increïble, sincerament. Ja és ben veritat que el món de les antigues idees fundacionals dels partits de sempre és a la deriva absoluta. I que jugar a la confusió és l’esport més de moda d’aquest final de segle que alguns s’entossudeixen a prolongar ad eternum. I a sobre tenen la barra d’apropiar-se el terme democràcia, de pervertir el concepte, per tal de defensar-se del segrest que n’estan fent en tota regla, tal com han practicat sempre els més vils mistificadors o falsejadors del Planeta.

La culpa, senyors de l’empara constitucional, no és de l’independentisme. El deplorable és que l’independentisme hagi agafat amb els pixats al ventre partits com el PSC, UDC o IxC. I encara ho és més que els hagi triturat ideològicament i política. Sí, lamentable que no hagin tingut la cintura, la perspicàcia, la intel·ligència, la visió suficient per reinventar-se, com han de fer tots els partits, governances i lideratges, si volen estat al costat dels moviments socials i entendre’n les forces que els mouen endavant, i els desigs, anhels, aspiracions i noves utopies que es generen davant les frustracions quotidianes i les patacades que es reben assíduament. És tan patètic veure ara el líder del PSC demanant empara al TC, l’organisme que ell mateix desautoritzava quan es va carregar el nou Estatut que havia nascut per iniciativa del tripartit. Ai del dia que perdem la memòria col·lectivament, perquè estarem a mercè de les vileses polítiques més repugnants. Sempre quedaran les hemeroteques i els historiadors. Però, compte, que no perdem la capacitat de dir al moment i a l’instant d’allò que passa el que ens avergonyeix i ens fa miserables.

dimecres, 4 de novembre de 2015

LES HIPOCRESIES

Totes les guerres són una vergonya i una demostració aberrant de l’estultícia humana. Paul Valéry deia que la guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per al profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren. I Giovanni Papini ho rematava d’aquesta manera: les armes són instruments per a matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no es pot usar si no és per matar algú. Per què es disparen trets a Síria? Doncs tan elemental com perquè hi ha algú que els ven les bales i les armes que les disparen. Perquè els països que protesten enfurismats per l’allau de refugiats d’aquella Síria esquarterada que penetren en les seues fronteres són els qui alimenten cínicament aquests èxodes. La roda més perversa del món: creo les condicions perquè ressuscitin monstres, armo les parts que es debatran a mort, aixeco murs i filats perquè no m’envaeixin els que fugin del foc, mentre combato aquell a qui he armat i a qui continuo venent armes i munició, fins que del país no en quedi sinó cementeris i ruïna. Amb la finalitat que qui ha venut armament i ha acabat arrasant -en nom de la pau, és clar-, el país en conflicte, pugui fer negoci després amb la seua reconstrucció.

I per què no parlem de la mentida punyetera de l’embargament d’armes? Els únics països on, més o menys, es fan efectius aquests embargaments són aquells que no tenen res per a ser saquejats. Que no tenen ni petroli ni gas ni minerals ni opi. Són precisament aquells països miserables que només podrien pagar les armes i la munició amb l’esclavatge, com ocorria en el segle XIX. Vostès mateixos poden consultar els llistats de països castigats amb l’embargament que decreta tant la UE, com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i l’ONU. Vostès mateixos poden basquejar-se veient el cinisme dels països que conformen l’OSCE i quins països són els principals exportadors d’armes del món. És tan absolutament aberrant aquesta situació que per poc que hi reflexionis et fa posar malalt. La hipocresia dels nostres governants i estadistes és tan vomitiva que només et ve al record la imatge del bíblic àngel exterminador per fer net d’una vegada per totes. Malauradament, al final, deia J.P. Sartre, sempre passa el mateix: quan els rics es fan la guerra, són els pobres els que moren.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

ETERNAMENT SOSPITOSOS

Com que les causes de corrupció no es poden dirimir amb celeritat i els casos s’eternitzen, s’acaba creant l’opinió que cavalquem a lloms d’una immensa mentida i que vivim, amb una certa naturalitat, envoltats de corruptes. Àdhuc tenim la sensació que, a pesar de la teatralització dels escorcolls i les detencions dels presumptes artífexs de les martingales financeres, s’està apoderant socialment la idea que tot plegat no és tan dolent des del vista moral, quan resulta que gratis on gratis no n’hi ha un pam de net. O més encara, que corrompre’s per diners i per poder, està ancorat en la naturalesa humana i que, per tant, ja hi pots posar el remei que vulguis que mai no ens en sortirem. Que és una de les conseqüències del pecat original o simplement, per als qui no creuen en la Bíblia ni en res que s’hi assembli, un dels pecats capitals de tots els ismes o, dit en poques paraules, del Sistema en majúscula. Abans es deia: amb la cara ja paga. O amb el ritme de vida que porta, treballant no se’n fa tants. Ara, la cara ja no diu res i el ritme de vida ja estranya poca gent, donada la multitud que ha viscut per sobre de les seues possibilitats. Quan els presumptes esdevenen eternament sospitosos, és fàcil de creure que estem condemnats a viure amb aquesta xacra.

Si aquesta fos una qüestió que afectés només l’àmbit privat de les persones, tindria la transcendència relativa que tenen totes les maldats humanes, segons les circumstàncies que les acompanyen. Quan la corrupció té lloc en l’àmbit de la cosa pública i es converteix en una pràctica normal, paradoxalment quasi deontològica, aleshores el tema no només és terrible, sinó demolidor. Quan, encara que sigui ben intencionadament, s’ha de legislar normes de transparència i crear fiscalies anticorrupció, vol dir que la cosa està molt malament i des dels fonaments. I quan fins i tot les normes sembla que haurien de ser un potent antídot la cosa no s’atura sinó que no se’n dóna l’abast, vol dir que tot el Sistema està profundament ferit i que només girant -lo com mitjó és possible arreglar alguna cosa. Algú es queixa de la radicalitat d’alguns grup polítics i es mofa de la seua utopia, de la seua inexperiència política, del seu romanticisme, però cada dia hi ha més gent que creu que per recuperar un polsim de fe en el contracte social calen no una revolució sinó unes quantes.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

ADÉU, PLANETA

El grup Planeta confirma que si Catalunya es converteix en un estat independent, se n’anirà, em penso que han dit últimament, a Sevilla. Doncs, no ho entenc. Una empresa solvent, potent, que factura més de 3000 milions, amb tentacles arreu del món i amb una rendibilitat creixent cada anys que passa, per què se n’hauria d’anar d’un estat nou de trinca amb perspectives de ser competitiu en l’ordre jeràrquic dels estats europeus i mundials? Comprendria que en el dia d’avui, davant la incertesa de la governança de Catalunya i de la possible deriva secessionista, i fins i tot com a protesta contra la majoria dels catalans que volen separar-se d’Espanya. l’empresa decidís tancar les portes ja. Però quin sentit té traslladar l’empresa, a Conca tal volta?, quan tens un estat nou de trinca per poder ser més l’amo editorial i comunicatiu que mai, encara que el gran negoci el faci a través dels recursos formatius on line? Si he de ser sincer, fa molt de temps que crec que Planeta té preparades les maletes i el camió de mudances per traslladar la seu i la central empresarial fora de Catalunya. Fa molts anys que els amos de l’editorial no se senten còmodes amb això del nacionalisme català i la nova burgesia que llegeix l’Ara, veu TV3 i no Antena 3 i ja no assisteix al sopar del premi Nadal.

La veritat, em sabrà greu pels treballadors si perden la feina o han d’anar a treballar fora de Catalunya, per les empreses que alimenta indirectament el grup Planeta, pels impostos que deixarà de pagar a l’ajuntament de Barcelona o allà on sigui, per la imatge internacional de Barcelona com a líder mundial de l’edició bibliogràfica, i perquè l’editorial ha estat una abanderada de la diversitat ideològica del país, per tot el que vostès vulguin, però més me’n sabria que l’empresa o el grup d’empreses Planeta treballessin a disgust a Catalunya. Treballar amb desgana, sentint potser que tens un entorn polític i social que no t’estima prou, porta a fer un mal producte i a contaminar-ho tot. Ho diuen tots els manuals de psicologia del treball. No crec que, altrament, siguin allà on sigui l’empresa, cap català deixarà de comprar els seus productes. De fet, ni jo mateix que he comprat tota la vida llibres em miro, ara, l’editorial que els edita. Si no és una col·lecció, vaig de cara al gra: tema i autor. Bé, doncs, si arriba el cas, passi-ho bé!

dimecres, 14 d’octubre de 2015

I SI MADRID S’ENFADA, QUÈ?

Suposem que hi ha pacte entre Junts pel Sí i la CUP, que s’enceta el full de ruta, que comencen les proclamacions constituents i s’inicien les lògiques desobediències, en fi, imaginem que es desenvolupa el que és previst: quan de temps passarà perquè Madrid no premi el botó de l’Apocalipsi? I qui diu la fi del món, posem-hi les ordres d’acabar per la directa amb tot el programa independentista? Si la lògica de la majoria parlamentària és ja poden anar dient missa, quina policia rebrà l’ordre de desallotjar, tancar i precintar el Parlament? La clausura del Parlament i l’arrest consegüent, comportarà que als parlamentaris se’ls anul·li l’acta de diputats?¿Ja és previst el lloc alternatiu per reunir-se clandestinament, si més no, els diputats secessionistes que no siguin arrestats en el moment del tancament? I una de rocambolesca: si en aquest Parlament clandestí Junts pel Sí i la CUP, per les baixes forçoses, perdessin la majoria, ¿podrien els grups unionistes, per la mateixa lògica també suspesos de les seues funcions, presentar, malgrat tot, una moció de censura simbòlica? Aquest cop d’efecte podria esdevenir retrospectivament vàlid, legal, constitucional, si es restablís expressament el Parlament? Quin abast tindria la repressió? Caurien, un a un, els socis de l’Òmnium, de l’ANC i els alcaldes de l’AMI? S’organitzaria alguna mena de resistència? ¿Com es gestionarien, al cap i a la fi, les conseqüències, ara imprevisibles, de l’ordre de dissolució de la cambra catalana?

Totes aquestes preguntes, la ciutadania hauria de poder respondre-se-les al mateix temps que se li van aclarint els interrogants sobre si haurà pacte o acord entre els seixanta-dos i els deu, i poder avaluar-les en funció de les circumstàncies que envolten i condicionen cadascú. ¿És molt suposar que hi hagi qui està sospesant seriosament les conseqüències d’un arrest domiciliari, d’un empresonament, d’un exili o, per què no, d’un acte heroic?. És possible, però, que abans d’encetar el meló constituent, es decreti la il·legalització de la CUP i mort el gos morta la ràbia? Quin és el full de ruta del govern de l’Estat? Quines són les estratègies catalanes davant la maquinària repressiva de l’Estat? ¿Cal confiar que el món civilitzat respectarà el valor suprem de la democràcia, o sigui, la possible majoria absoluta dels 73 diputats del Parlament?

dimecres, 7 d’octubre de 2015

QÜESTIÓ D’ESTAT

Els resultats electorals han estat tossudament clars, però perfectament provocadors i marejadors. Com sap tothom i possiblement quedarà incrustat a la memòria de moltes generacions, de les urnes n’ha emergit un dels problemes més típicament catalans, consistent ni més ni menys a com posar d’acord, per tal de constituir una majoria absoluta que pugui desplegar els full de ruta independentista, com a mínim dues visions de l’independentisme i de la manera de fer política. Els més pessimistes i clarividents de la tribu no patien pels resultats que podrien traure els partidaris de la independència, patien precisament per si Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta i es podria estalviar haver de negociar amb la CUP. Patien justament pel rei al cos que té tot català. Dit altrament, perquè tots pensem que toquem el cel amb el dit. Doncs, ves per on que ens trobem en la tessitura d’haver de demostrar quin nivell de sentit d’Estat, potser per primera vegada a la història de Catalunya des de la Guerra dels Segadors, tenen els uns i els altres. Fins a quin punt els objectius, les metes, els propòsits, els ideals, estan per sobre de les sigles, de les proclames electorals, dels pre-judicis i fins i tot dels personalismes.

Si volem construir un Estat català, cal necessàriament que els qui l’han de forjar institucionalment tinguin un gran sentit d’Estat. Poc ens pensàvem, –llevat dels pessimistes més conspicus i dels visionaris del no–, que la primera decisió que hauria de prendre el secessionisme en la construcció de la República Catalana seria pactar la presidència del primer govern, diguem-ne constituent!

És clar que és difícil demanar sentit d’Estat als parlamentaris contemporanis, quan fa segles que no hem vist Estat català per enlloc i no hi ha la memòria de ningú que l’hagués practicat per poder alliçonar els electes en aquestes darreres eleccions. És clar que és difícil prendre decisions que, de ben segur, tindran un valor històric notabilíssim i segons sigui el sentit de les quals et jutjaran més o menys severament i crítica les generacions futures. Seria imperdonable que, per no saber superar en moments crucials aquestes defectes tan catalans, fins i tot la imperícia o la manca d’entrenament, tot plegat se n’anés al carall! M’agrada Nelson Mandela quan diu: Sempre sembla impossible, fins que es fa realitat. Que així sigui.

dimecres, 30 de setembre de 2015

HAURIA ESTAT MÉS FÀCIL, BABAUS?

Es diu que si el govern de Zapatero hagués sabut reaccionar a la sentència del Constitucional sobre el nou Estatut, en el sentit de mostrar determinació per blindar llengua, cultura i fiscalitat a la maneres basca i navarresa, res del que ha passat fins al dia d’avui s’hauria esdevingut. Ara sabem més que mai, però, que el PSOE no controla el seu electorat, que no hi ha líder socialista que no es blegui davant les exigències andaluses i que per ser alternança de govern amb el PP, cal que sembli tan espanyolista com el PP i tan negacionista de la nacionalitat catalana com el més espanyolista del món. El PSC, entremig, no li toca més remei que deixar de ser fins i tot els comparses patètics del drama de no ser ni carn ni peix, i esdevenir la història d’una simple anècdota tràgica finisecular de la modernitat. Per què no parlem obertament de la impotència d’Espanya? Si al llarg de trenta-cinc anys de democràcia formal a Espanya no s’ha produït un augment del nivell cultural de la mitjana de la població, i les mentalitats llegides, viatjades i contrastades no han aconseguit arraconar en els llocs de responsabilitat de govern i de poder els quadres i poders fàctics franquistes, falangistes i fundadors de la pàtria espanyola, oi que vol dir que vivim en un miratge?

Costa tant d’entendre que la majoria absoluta hagi optat per la independència? I no és el cor només que ha votat Junts pel Sí, sinó la Raó Pura de voler ser com tots els Estats que es justifiquen que ho són per les mateixes raons. I tal com diu el manual, només a l’Estat, a la sobirania que es dóna a si mateix l’Estat, aquesta organització social, econòmica, política i coercitiva, se li reconeix en el món mundial i planetari el dret per delimitar arbitràriament coordenades espaciotemporals, per definir i arbritar llengües, conceptes i símbols, per encunyar termes i atorgar significats, per institucionalitzar la seua autoritat i estatitzar el que pertoqui. Qui sanciona i acaba donant naturalesa a totes les coses, fins i tot a les raons moral, lògica, científica, i a la Raó mateixa és l’Estat i les estructures de què es dota. Què volen que els digui, benvingut sigui l’Estat català! La realitat és que el PP ha perdut, i el PSC també, i C’s, i la vella Espanya dels Sánchez, Rajoy, Borrell, Chacón, Díaz, Santamaría, Cospedal, de la CEOE i la gran banca.

dimecres, 23 de setembre de 2015

DAT I BENEÏT

O no! Perquè en això de les campanyes electorals ja estem acostumats al fet que en el darrer moment apareguin uns papers, unes cintes, unes imatges que comprometen criminalment sobretot el líder o els líders dels que defensen la independència. O no, perquè, segons alguns politòlegs i una certa intuïció, podria ser que com més gent es mobilitzi a les urnes, com més indiferents i dubtosos s’aconsegueixi que votin, més difícil és que Junt pel Sí aconsegueixi cap mena de majoria. Nogensmenys, la majoria dels habituals a les urnes, ja ho tenim clar i català. Malgrat tots els malgrats, fins i tot a pesar dels dubtes que es generen a l’entorn de les pensions i de la sortida de la UE en cas que es tiri pel dret independentista. O malgrat els que provoquen els futuribles pactes que alguns candidats prometen per encaixar millor Catalunya amb Espanya si les generals no les guanya el PP. I molta gent ja té clar què votarà (o ja ho ha votat per correu), fins i tot en el supòsit que, guanyant Junts pel Sí i posant en solfa el full de ruta, es declari el president de la Generalitat en rebel·lia, un directori de l’Estat es faci càrrec de la Generalitat i s’instal·li a Catalunya una mena de terror contrarevolucionari. Perquè hi ha molta, molta gent que té clara la seua intenció de vot de fa molts anys.

En realitat, en aquestes alçades de la campanya gairebé totes les formacions autoritzades a concórrer a les eleccions, potser excepte el partit animalista, tenen pressa a comptar vots. Si depengués d’ells, sobretot dels unionistes, avui mateix ja voldrien saber que la broma s’ha acabat. Que d’Espanya no se’n surt ni si te n’expulsen, i que todo seguirà igual. Però, també n’hi ha que diuen que el president Mas ha corregut massa a convocar-les. Que s’havia d’esperar a les generals del desembre. Que si perd el PP hi haurà una possibilitat de pactar no sabem què. S’arriben a fer un malabarismes per esgarrapar uns vots i no moure’ns d’enlloc! Com l’existència del setè cel o de les hurís amb vels transparents i regalimant mel i dàtils per als que hagin aconseguit la glòria eterna. Tot és dat i beneït, perquè si guanya el Junts pel Sí, i s’acompleixen les amenaces del govern de l’Estat, els catalans ho perdrem tot, Espanya i Europa, i nus nuets, com Adam i Eva, retornarem al Paradís de l’inici del Gènesi on no hi havia rastre encara del pecat original.

dimecres, 16 de setembre de 2015

HISTÒRIA DE CATALUNYA

Una bona part de la historia moderna i contemporània de Catalunya té com a denominador comú la resistència contra l’Estat. O dit al revés, és la crònica d’una persistent i histèrica batalla de l’Estat contra tot allò que fes tuf de singularitat: llengua, institucions, dinàmica social, pensament econòmic, manifestacions artístiques, moviments obrers, la implantació de l’anarquisme, del socialisme utòpic, etc. Per al meu coneixement i el de vostès, m’he dedicat a cercar notícia de les declaracions d’independència que els catalanes han fet fins a l’actualitat. Doncs bé, la proclamació de la República Catalana s’ha fet al llarg d’uns 370 anys, almenys, en quatre ocasions. La primera, precisament en l’inici de la guerra dels Segadors, liderada per Pau Claris l'any 1641. En el segle XIX, el març de 1873, Baldomer Lostau i altres diputats proclamaren l’Estat Català en el context de l’efímera primera república espanyola. Macià ho intentà l'any 1931 i Companys el 1934 dins la República Federal Espanyola. A veure qui tindrà l’honor de la pròxima. Sempre, però, han estat proclamacions que han durat a penes dos minuts. Que han representat presó, exili i mil desgràcies per als promotors. Però el que ens ensenya la història, com se sol dir, és que cíclicament els catalans hi tornem a ser.

I quan no, ens hem queixat formalment un munt de vegades a través dels anomenats memorials de greuges. El més famós la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, de l’any 1885. El 1888 Àngel Guimerà redactà l’anomenat Missatge a la reina regent. El 1892, encara que no fos un document presentat formalment davant cap mandatari de l’Estat, es Bases de Manresa es consideren com un altre intent de fer arribar a Madrid la voluntat de les principals forces polítiques socials i econòmiques de Catalunya de disposar d’autonomia i de pensar l’Estat en un sistema federal. En realitat, fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932 en el marc de la segona república espanyola, no es varen fer realitat reclamacions, reivindicacions que venien de molt lluny i persistents. Durà el que durà i s’hagué de batallar fins a l’Estatut de 1979 amb la recuperació democràtica d’Espanya, i aconseguir un esquifida actualització el 2006, que de tan raquítica i acompanyada d’un cerimonial administratiu esperpèntic, ens ha portat fins aquí.

dimecres, 9 de setembre de 2015

A L’ATAC

Escac i mat al Mas! Aquesta és la consigna dels qui controlen els aparells de l’Estat i de tots els partits genèricament anomenats constitucionalistes: tant els que són únicament espanyolistes, com els que pregonen el federalisme i els qui no són ni carn ni peix. Ara la cosa va molt de veres. S’ha acabat la broma, diu Albiol. Per tant, s’ha d’eliminar Mas políticament, com sigui. I, com venia a dir el líder de C’s, amb la seu banda. Res de nou sota la capa del sol. De manera que, després de la carta del santcristo gros del González, molts ja apostem que en el pic de la campanya electoral el President serà imputat formalment pel 9-N i que simultàniament la Guàrdia Civil rebrà l’ordre judicial d’escorcollar al mateix temps els despatxos de l’edifici de la Generalitat, de la seu de la conselleria de la Vicepresidència i de la conselleria d’Ensenyament. El més esperpèntic, pervers i malaltís alhora és el discurs de l’amor que segueix a la planificació de l’assassinat polític de Mas. Ens vénen a dir, els uns i els altres, que si fan tot això, és a dir –insisteixo– d’eliminar el senyor Artur Mas, és per una qüestió d’amor als catalans, d’amor a Catalunya i d’amor a la mare que ens va parir. Ja ho diuen ja que hi ha amors que maten, que hi ha amors que ens faran patir.

El més enervant i fastigós de tot plegat és la poca educació democràtica de la majoria de l’elit política, cultural i econòmica d’Espanya. En el sistema democràtic espanyol es dóna la gran paradoxa, per exemple, que si bé és lícit defensar idees independentistes i que aquestes siguin l’objectiu polític de partits i agrupacions d’electors, en el cas hipotètic que aquests partits guanyessin netament i democràtica les eleccions, no podrien fer realitat el seu programa, perquè resulta ser que, per damunt de les idees i de les urnes i dels partits i de la realitat, existeix el Concepte Previ de la Constitució o el Concepte Previ d’Espanya. Les idees de poble, de gent, de ciutadania són tan estranyes en el sistema de pensament de l’Estat espanyol com l’existència dels forats negres interestelars. El darrer exemple (fins a la redacció d’aquests article) és la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional que el PP aprovarà en solitari, pensada expressament per castigar d’una vegada per totes el dimoni d’Artur Mas encara que fes un acte de contrició. Ara, ja no hi ha perdó!

dimecres, 2 de setembre de 2015

VERGONYA!

La lluminositat i la calma pirinenca animen a veure-hi clar. Sobretot en qüestions que es plantegen ja sigui com a irresolubles lògicament ja sigui com a tabús susceptibles de morir de repent si els mires a la cara. Exemples: la viabilitat de la independència de Catalunya, la utòpica reforma constitucional, la necessitat de la monarquia, l’estranyesa de l’amor desaforat del PP per la Constitució i la legalitat de les banderes onejables institucionalment; o l’existència –en un món global i líquid- de les nacions o, fins i tot, dels Països Catalans. I et queda més clar que l’aigua que Espanya és a la cua d’Europa en tot allò que és important: en índexs de benestar, en despesa per cultura, en pobresa infantil, en nombre de gent que tenen feina, en casos de violència de gènere, en corrupció política, en incompliment de les directives europees, en fracàs escolar, en traves burocràtiques per obrir negoci, en maltractament animal, en vivenda social, en llars amb accés a Internet, en despesa pública dedicada a investigació i innovació, en el compromís amb les persones refugiades o en el nombre de psicòlegs a la sanitat pública. I ho estarà, quan s’aprovin els pressupostos per al 2016, en recursos per lluitar contra el frau fiscal.

I si Espanya és a la cua de tot, la Unió Europea, en tot allò que no són interessos merament econòmics, és una autèntica vergonya. Ni polítiques socials conjuntes, ni d’immigració, ni d’asil, ni de fiscalitat, ni de lluita contra el crim organitzat i contra la xenofòbia i el racisme, ni cap política comuna en matèria de justícia social, ni molt menys en política exterior. I si no fos pels nord-americans, ni de defensa. Europa fou un exemple d’impotència vergonyant davant la guerra dels Balcans entre serbis, croats i bosnians; fou un titella patètic davant la guerra d’Iraq. I ara Europa és un cínic continent que s’espolsa els refugiats sirians i de tot arreu on hi ha conflictes bèl·lics, com si fossin mosques. O posa el cap sota l’ala quan moren asfixiats en camions de pollastres a la vora de les autopistes. La crisi dels refugiats, com s’anomena ara la gangrena de les dictadures i els fanatismes, és la crisi de la incapacitat de prevenir, de calcular i de prendre decisions intel·ligents comunes. Si no s’atura el conflicte de Síria o la guerra santa de l’Estat Islàmic, no hi haurà tanques que aturin ningú.

dimecres, 26 d’agost de 2015

L’OCCIDENT DE CATALUNYA

Mirant les sigles que representen l’absolutíssima majoria dels alcaldes dels ajuntaments de la demarcació de Lleida està clar que qui conduirà Catalunya cap a la independència serà l’Occident. Ens hi ajudarà la Catalunya Central, el Pirineu i les comarques gironines, però l’estendard l’haurem de portar nosaltres. Sempre, en els pitjors anys de la història, hem estat els primers a rebre i també els primers que hem aguantat l’embat i ens hem posat dempeus. Malgrat la tenalla de multitud d’exèrcits que ens han subjugat tothora. En aquests moments tan decisius, però, només ens falta la massa crítica suficient per alçar-nos amb la victòria. Com la majoria de catalans, els darrers deu anys, no hem posat fills al món per la crisi i per la incertesa dels futurs. Però no ho és menys que la gent de Ponent que està per la feina val per tres dels de la marina. Qui està acostumat a rebre secularment, que ho porta a l’ADN, acaba tornant-se de ferro, adust, bregós, asprot, però alhora irònic, trempat, bromista i, sobretot, franc i honest. No estem per brocs, a Ponent. No som gent de massa moral ni de massa normes. Però entenem les consignes clares: Via fora! Els desperts i sobretot els adormits!

El periodista balaguerí Francesc Canosa té més raó que un sant: com a mínim hi ha dues Catalunyes que ara per ara són irreconciliables: el Baix Llobregat i la resta. Malgrat que ERC hagi penetrat en la terra roja i la benedictina Forcades en tingui una estratègia de reconversió per la via de la teologia de l’alliberament, la majoria de metropolitans encara esperen que la màgia del federalisme els tragui les castanyes del foc. Nogensmenys, el savi balaguerí també sap que hi ha pertot, a Ponent i a Orient, de sud a nord, la Catalunya dels qui només són espanyols, la dels que són tan espanyols com catalans, la dels que només volen ser catalans i europeus, i encara els qui es proclamen apàtrides, ciutadans del món mundial. Cadascun té òbviament els votants que té i de Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases. Però, la voluntat dels qui aguanten impassibles, encara que emprenyats, 40º a l’ombra a l’estiu i -10ª a l’hivern, no la doblega ningú. La Catalunya nova no està cansada de rebre o de l’esforç de sobreposar-se, sinó que, des de Companys, no la deixin comandar les hosts. Que només serveixi de tropa i s’hagi de mamar totes les guàrdies.

dimecres, 19 d’agost de 2015

SABER ENGANYAR-NOS

Amb les paraules ben dites, en el moment escaient, pots produir tot el repertori de les emocions. La feina que representa aprendre de llegir i escriure, hauria de ser compensada amb una bona oratòria. Però no ocorre ben bé així. Com tampoc passa que saber d’escriure bé, amb precisió i ornadament si cal, impliqui saber parlar amb els mateixos atributs. Per parlar calen moltes més coses que un repertori ric de paraules, un domini segur de la morfologia i de la sintaxi, de la fraseologia i de la variació topològica i social. I, encara, del maneig dels recursos anomenats precisament retòrics. Són necessàries aptituds, diguem-ne, psicològiques, entrenament en l’expressió de les intel·ligències múltiples, i entre aquestes sobretot les emocionals, control de l’expressió corporal i de la melodia tonal, les quals. L’entrenament en el coneixement de la transcendència del significat del mots vol temps i constància. Més encara la familiaritat amb l’anàlisi del context en què cal parlar i del públic a qui hom s’ha d’adreçar. La modulació del to, de l’entonació, del ritme, el control dels silencis, la suspensió teatral de la frase, la interpel·lació retòrica, el domini de l’escena, com si fossis en un escenari teatral, la cinètica corporal, tot i més són els elements que conformen l’autèntica medul·la del bell i bon parlar.

Parlar bé per a dir veritats i mentides, per conhortar i menysprear, per dir l’amor i el desamor, per atemorir o il·lusionar. Per empatitzar. Parlar bé per a tota mena de funcions i objectius. I parlar bé sobretot per explicar la realitat de la cosa pública. Quan els partits de govern perden pistonada electoral, se’ls escapen vots per escletxes invisibles, normalment ho solen atribuir a la manca de comunicació. Al fet que no s’han explicat prou bé. Que no han sabut transmetre el missatge. Però, només reconeixen el defecte, quan perden. Com quan es lamenten a urna passada que l’abstenció hagi estat tan espectacular. Com quan són castigats complert amb el que havien promès. I tanmateix, si s’hi fixen, mai com en l’era de la comunicació, no s’havia mentit tant. I durant tant de temps. Aquesta paradoxa ens aboca necessariament a considerar seriosament fins a quin punt som analfabets de la retòrica, dels ressorts de l’oratòria, o fins a quin extrem tenim tanta necessitat de ser enganyats o captivats per les mitges veritats.

dimecres, 12 d’agost de 2015

ART PASSIÓ, ART RAÓ

Ja fa dies que s’ha deixat de posar etiquetes a l’art. Sobretot a la pintura. Passada l’efervescència de l’arbre de l’abstracció amb les múltiples branques de noms al mateix temps tan abstractes i generalistes com informalisme, sintetisme, constructivisme, suprematisme, neoplasticisme, vorticisme, expressionisme abstracte, minimalisme, cinetisme i alguns altres de què no recordo el nom, els artistes de la postmodernitat són eclèctics. Més o menys passionals i racionals, més o menys tecnològics i artesanals, més individualistes que tribals. L’artista, que es fa un nom a partir dels vuitantes, es deixa portar, fa experiments, cerca un estil, se’n cansa i en busca un altre, furga en els baguls de la raó instrumental, de la raó tècnica, de la intuïció o de la passió, però ja no té una escola o un corrent on ha de pagar quota. Fins i tot, ha oblidat (o no ha sabut mai) que hi havia escoles, tendències, moviments o sectes. A mi, dit de passada, si l’obra que observo, catalogada com a obra d’art, no m’impressiona d’alguna manera, no m’interessa el més mínim. Si em passa amb molts artistes, començo de pensar, com molts, que l’art està en una decadència absoluta. I si de mil, només n’hi ha una que em mogui els ressorts epitèlics arribo a pensar que l’art ha mort.

La postmodernitat, certament, és desencant, relativisme absolut, simulació i impostura, virtualitat, hiperrealitat, campi qui pugui, socarrim de les utopies, aberració moral, desigualtats pornogràfiques, entropia i sorolls informatius, i pantalles que es despleguen infinitament on realitat i ficció es confonen, etc. Els nous partits com Podem, la CUP i altres moviments sorgits de la brutalitat dels assots del capitalisme, han arribat en aquesta cruïlla de la història precisament per denunciar la violència del sistema i per recuperar valors, ètica, societat, civilitat, justícia, equitat, humanisme, sostenibilitat, transparència, revalorització de la memòria, però els sents a parlar molt poc de cultura. De la cultura del coneixement, de les formes artístiques, dels sistemes filosòfics, de les infraestructures i serveis, i encara menys d’arts plàstiques o de literatura. I si en diuen quelcom l’anomenen talment fos una espècie de mirall trencat, un hipertext, un metarelat, una quàntica fragmentació de la multiplicitat, una plàstica del tatuatge o de la cirurgia estètica.

dimecres, 5 d’agost de 2015

AMB UNA CATALUNYA INDEPENDENT

Si Catalunya esdevingués un estat independent, en què milloraria respecte de la situació actual? Aquesta qüestió la responen molta literatura, el manual de la transició nacional i el full de ruta. Però, com que queda pendent de definir-se encara després de trenta i tants anys la llei electoral catalana, no tinc gens clar que tot el que s’ha escrit no sigui fer voler coloms, si més no per als ciutadans de les vegueries de Lleida i Pirineu. Tampoc m’agraden gens les prospeccions de futur, sense que ningú hagi entrat a pensar com caldria organitzar administrativament el país independitzat. L’actual pla director urbanístic de Catalunya planteja un rerepaís que no m’agrada gens. Els desequilibris actuals de Catalunya, sobretot, poblacionals, no són fruit de la poca capacitat reproductiva dels pirinencs, dels baixebrencs o dels ilergets, sinó de les polítiques econòmiques, industrials, en infraestructures civils i culturals que s’han desenvolupat durant molts i molts anys en aquests territoris. Considerats en el fons i en la forma com uns vastos parcs naturals per a l’escapada saludable de metropolitans i per a les pràctiques escolars de les assignatures de ciències naturals.

Dit d’una altra manera, si la nova Catalunya ha de continuar essent com ara, només que amb mes poder econòmic i més capacitat de decisió sobre les normes que cal donar-nos i atorgar-nos, però tot continua subjugat al pes de la població, ja podem plegar. I quan sents la cançó d’un ciutadà un vot, t’esgarrifes. I quan ja no sents que calen, encara i molt, polítiques actives de reequilibri territorial, caus en el desesper. L’únic que em conformaria seria que el nostre rerepaís fos el parc temàtic de la inventiva, de la innovació, de la creativitat. Uns verals geogràfics estratègics per al desenvolupament experimental en tots els camps, no només en l’agroalimentari i ramader i de les ciències geològiques. M’agradaria, sí, que Ponent i Pirineu fossin els laboratoris dels xips del futur. Ben mirat, aquesta política no necessita grans infraestructures ni grans polígons industrials ni grans mitjans de transport. Això sí, si us plau, antenes per als satèl·lits. Perquè, és clar, no farem res sinó podem connectar-nos, com passa malauradament ara mateix (en els fabulosos inicis del segle XXI, quan un transmissor emet des de Mart) via telèfon o similars.

dimecres, 29 de juliol de 2015

DEMOCRÀCIA

Ja fa uns mesos que hem desat les urnes i que en els municipis els pactes raonables han propiciat governs presumiblement estables i governs de conveniència. Molts dies hem estat analitzant la fragmentació d’opcions d’esquerra, i molts disgustos ens hem emportat pensant en la remota possibilitat que l’opció sobiranista guanyi alguna vegada en el Parlament. Però, en comptades ocasions hem llegit algú que s’hagi entretingut a analitzar el nivell d’abstenció. Hem arribat a un nivell de desencant tal que sembla normal i rutinari que el 40% passi de les eleccions. És acceptat com a principi que en els municipis de més de 25.000 habitants la participació sigui inferior al 55%. S’ha instal·lat en el pensament sociològic que una participació major del 70%, en qualsevol de les conteses electorals, és un èxit absolut de participació. Les enquestes que s’han fet sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en municipis catalans d’entre 10.000 i 150.000 habitants, per intentar comprendre els motius de l’abstenció, indiquen que aproximadament quatre de cada deu persones no vota perquè desconfia dels polítics. Tres més al·leguen que no han votat per causes majors o imprevistes. Altres dues, perquè no s’identifiquen amb els partits. I només una de cada deu, perquè no li interessa la política. Però el 65,5 % es tornaria a abstenir.

La pesta de la corrupció, el baixíssim nivell moral d’alguns polítics, la crisi econòmica, els cinc milions d’aturats, l’escletxa cada cop més profunda entre rics i pobres, la gangrena de la classe mitjana, l’incompliment dels programes electorals, el segrest per part del FMI de les regles econòmiques, el fiasco de l’autonomia política i econòmica de l’estat de les autonomies, la desconfiança democràtica que incorporen algunes lleis aprovades recentment, com l’anomenada “llei mordassa” o la llei “Wert”, la pràctica vergonyant del nepotisme; o la incapacitat manifesta d’alguns governants per empatitzar amb els sectors socials més desfavorits i la impossibilitat per càlculs partidistes de reformar o elaborar lleis electorals més obertes, més participatives, més transparents i més flexibles, han convertit en un fracàs rotund les proclames de regeneració política. Fins i tot, els líders de Barcelona en Comú han après en dos dies que una cosa és la teoria i l’altra l’oportunitat de posar en nòmina els parents.

dimecres, 22 de juliol de 2015

NI AUTONOMIA

La paraula que més hem interioritzat molts catalans els darrers anys quan hem trucat a les portes de l’Estat ha estat NO. No a la reforma de l’Estatut, no a un Pacte Fiscal, no a una consulta. I ha estat un No sense matisos, sense peròs, sense pal·liatius. Però és que el No a tot s’ha reforçat, a més a més, com s’ha denunciat mil cops, amb un procés de recentralització sistemàtica de l’autonomia (de l’Estat de les autonomies). Perquè no puguin dir que parlem de sensacions, els convido a llegir els documents que anualment publica l’Institut d’Estudis Autonòmics, almenys des del 2012 fins a l’actualitat, sobre la tendència, la dèria, la mania o la voluntat expressa del govern del PP de desnaturalitzar les competències autonòmiques i especialment les del nostre Estatut d’Autonomia. I els invito molt amablement que s’amarin del sucós contingut de l’informe recent, titulat La crònica d’una ofensiva premeditada. Les conseqüències sobre les persones de Catalunya, publicat per la Generalitat. Si algú encara es pregunta d’on ve la desafecció contra l’Estat o es pregunta encara per què hi ha tanta gent que desitja la independència de Catalunya, doncs que llegeixi, analitzi i contrasti aquests documents. Ja els dic jo que fan venir moltes ganes de dir “adéu Espanya!”

I no cal que siguis nacionalista ni especialment catalanista ni catalanoparlant ni del barça o de la ceba. D’entrada, només cal tenir present que la modulació autonòmica, sigui quin sigui l’abast de la lletra estatutària, la decideix el govern de l’Estat segons li plagui. Doncs bé, perquè ha plagut al PP (i al PSOE), per exemple, se’ns recorda que des del 2011, no s’ha reunit cap dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat, previstos en l’Estatut, ni s’ha aprovat cap traspàs de competències. Però el més lacerant ve quan llegeixes, i copio, que: Fa més de 15 anys que l’Estat incompleix les sentències del Tribunal constitucional favorables a la gestió territorial del 0,7% de l’IRPF destinada a finalitats socials. O que l’Estat s’ha passat pel folre la seua participació del 50% en el finançament de la Llei de la Dependència, cosa que ha obligat la Generalitat haver d’aportar una mitjana de més del 82% del seu pressupost. En tots els àmbits i sectors fa feredat comprovar amb dades de tota mena com l’Estat s’ha rabejat a convertir la Generalitat en una simple oficina administrativa.

dimecres, 15 de juliol de 2015

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Per governar, sobretot per manar, quan no s’han tingut majories absolutes, tot els partits han pactat fins i tot amb el dimoni. Principalment en els ajuntaments. Crec recordar que hi hagut, en algun municipi de les nostres comarques, matrimonis de conveniència fins i tot entre ERC i PP. Per tant, això de l’acord entre C’s i PSC (i PP) de l’Ajuntament de Lleida, ja no estranyaria ningú, si no fos que el paer en cap és el president del PSC de Catalunya, un partit que s’ha reivindicat des de sempre com un dels principals impulsors de les lleis de normalització lingüística del català i una persona, el paer en cap, que s’ha manifestat sempre com un dels representants del catalanisme més obert o progressista del PSC. Encara que a la pràctica les condicions del pacte del PSC amb C’s, poden convertir-se en paper mullat, el que ha deixat descol·locats, perplexos i alarmats, el que ha decebut, el que ha estranyat, el que ha indignat una bona majoria de lleidatans i de catalans, és precisament que el paer en cap s’hagi avingut a signar les condicions de C’s que més toquen el voraviu de la nostra societat: la llengua i els símbols. Que s’hagi avingut a fer el joc al partit que pràcticament només té una missió: carregar-se l’arquitectura de la llengua catalana i dels signes d’identitat dels catalans.

El que més irrita i enrabia la gent no és que el PSC sigui constitucionalista, federalista, antisecessionista, o que mentre ha governat a Lleida no hagi volgut que en els llocs públics onegessin banderes independentistes o que hagi evitat d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. No enutja la gent la coherència i la sinceritat, sinó que per governar facis com aquell que deia: “aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”. Dit altrament, que et venguis per un plat de llenties. Aquests dies, molta gent ha recordat el pacte d’Oronich amb Alianza Popular i el grup Freixes per governar la ciutat. I el malson dels dos anys terribles i esperpèntics alhora, que es van viure a la ciutat. I com solen acabar els experiments amb gasosa. Déu nos en guard, com insinuava la senyora Ribes –i que el senyor Rivera sondeja–, que l’acord pel cartipàs municipal sigui l’antesala del que aspira que s’esdevingui ben aviat al Parlament! I Déu mos en guard, que, si això ocorregués, Lleida hagués pogut servir de laboratori de proves.

dimecres, 8 de juliol de 2015

A PROPÒSIT DE GRÈCIA

La crisi grega ens ensenya coses tan importants com que ideologia i economia són un matrimoni inseparable, per més que ens hagin acostumat a tractar-les com a mons diferents. Quan els creditors europeus exigeixen els grecs que paguin el deute i saben que no el poden pagar, no els demanen només que ingressin uns milers d’euros en una data límit en un compte determinat, sinó que exigeixen que facin reformes. No unes qualsevol, sinó les que ideològicament creuen els creditors que has de fer. Grècia no té políticament cap altra opció que actuar al dictat de la Troica. És a dir no té cap marge polític ni ideològic per ser sobirana en l’articulació de polítiques econòmiques que generin els euros per fer efectius els pagaments dels deutes. Ens entenem, oi? Quan els creditors acusen el govern de Tsipras i el seu partit (i, és clar, de retop Podemos) d’irresponsables per prometre allò que no podien, s’està dient que, quan ets membre del club de l’euro, la teua democràcia té uns límits. Sobretot, insisteixo, si tens deutes amb el FMI i els bancs d’alguns estats europeus. Curiosament, abans de Tsipras, Grècia que complia sense dir ni piu el dictat de la Troica, aparentment no tenia cap problema, però la població s’estava arruïnant miserablement i els seus grans capitals marxaven tan tranquil·lament a Suïssa o als Paradisos sense bandera.

La crisi hel·lènica ens ha recordat, per si ho havíem oblidat o no ho sabíem, que la UE és per damunt de tot una unió monetària, una mala suma de països rics i pobres, de gent que en sap i d’altres que no en saben ni un borrall, de savis i d’ases de solemnitat. I que la moneda és la regla d’or que priva per sobre de tot. Més encara, que la UE ni és una unió financera ni molt menys una unió política. Per tant, si un país empobrit, ara Grècia, té la il·lusió de votar qualsevol opció política que entengui que la moneda pot ser usada d’una altra manera diferent com la que regulen els qui tenen la paella pel mànec, que sàpiga que es mourà en l’esfera de la pura il·lusió i el somni. Com sap tothom, Grècia no pot ni podrà complir ni els seus compromisos crediticis que són enormes ni podrà endreçar el país, si no té crèdit. Ni aquest govern ni el qui pugi si hi ha noves eleccions democràtiques. O hi ha canvi de paradigma o es fa càrrec del país la burocràcia de la UE. O se’ls deixa morir lànguidament.

dimecres, 1 de juliol de 2015

UN MÀSTER

Ens fa l’efecte que el líder de Podemos, Pablo Iglesias, no tingui ni idea de la historia de Catalunya ni de la política catalana ni de de la nostra complexa, dinàmica i desacomplexada realitat social, cultural i cosmològica. Quan s’expressa sarcàsticament sobre el patriotisme del president Mas, no fa altra cosa que repetir com un lloro la tristíssima cançó del carpetovetonisme més ranci i penós. El formigó mental d’aquesta mena de progres respecte de la identitat d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya no és menys dur que el que ha sostingut la closca, tota la vida, de la dreta cavernícola. Semblava que el discurs que proclamava que la culpa de tot la tenia la burgesia catalana ja estava més que caducat. Pareixia que la teoria política ja s’havia posat d’acord a considerar que la nació no necessàriament és un concepte pervers i maligne. I que la primera lliçó de ciències polítiques diu que tota nació aspira a un Estat. Estàvem convençuts que l’únic que no havia quedat obsolet del marxisme eren els conceptes de materialisme històric i el mètode dialèctic d’anàlisi de la realitat socioeconòmica. No ens agrada que ens donin lliçons de patriotisme social quan saben, perfectament, qui tanca l’aixeta de pas.

Que li ho pregunti al valencià Ximo Puig, amb qui el seu partit ha pactat la presidència de la Generalitat, quines són les pàtries que l’han fet patir més. Sí, que li pregunti quina és la pàtria comuna de la llengua valenciana, del corredor mediterrani, d’Ausiàs March i de la festa del foc. I que li ho pregunti a la propera presidenta del govern balear, Francina Armengol, a qui ha donat suport, sobre les mateixes pàtries. De vegades tens la sensació que hi ha moments i personatges de la història que es repeteixen, que reapareixen com a fantasmes. No ho sé, estic veient, mig difuminat l’espectre erràtic d’Alejandro Lerroux com es passeja de nou pel Paral·lel de Barcelona, l’artífex del Partido Republicano Radical, però que en esclatar la guerra civil fugí, amb la cua entre les cames, a Portugal. Si han de governar o ajudar a governar a Catalunya, a partir del 27 de setembre, no estaria malament que s’anessin preparant per a un màster de desintoxicació sobre els prejudicis catalanescos. És probable que La Caixa ofereixi línies d’ajuts, reintegrables òbviament, a interès 0. Si no, ja tindríem la sonsònia de la casta per segles.

dimecres, 24 de juny de 2015

MATAR EL PRESIDENT

No ha sobtat ningú el divorci entre CDC i UDC. No cal que lamentem res. El dia que Catalunya sigui independent és probable que els idearis dels uns i dels altres es trobin necessàriament. Com és probable que C’s i PP desapareguin. Tanmateix el que volia dir és que ara mateix el discurs preponderant, tant des de la dreta i l’extrema dreta com des de l’esquerra i l’esquerra radical, és que la política catalana s’ha de fer sense CiU. Que la independència s’ha de construir sense Mas. Tal qual he sentit: se l’ha de triturar No n’hi ha hagut prou d’insultar-lo de la manera més barroera i mesquina, que, ara, se l’ha de fer desaparèixer com sigui. Jo no sé d’on ve aquesta mania que corseca tant el tàndem Herrera-Camats i Sánchez Camacho, que comparteixen la mateixa Forcades, Arcadi Oliveres i la senyora Colau o Pablo Iglesias. Possiblement mai en la història de Catalunya s’havia estat tan cínic i demagògic a l’hora de combatre un president de la Generalitat. Ja veurem el que duren els personalismes de Colau, Forcades, Rivera, Iglesias. Ja hem vist què passa amb ICV i amb UCD quan es practica el joc de la puta i la Ramoneta. El sofisma que afirma que l’eix independentista distrau l’eix social és d’un infantilisme deplorable. O, ben mirat, d’una mala llet brutal.

Com si aquests demagogs de fireta i botxins amateurs no sabessin de sobres que ni la Generalitat ni el Parlament no tenen cap competència per combatre la pobresa energètica, els desnonaments, la precarietat laboral, per fer efectiva la llei de la dependència, per regular els horaris comercials, per controlar i gestionar la major part de l’aigua que es beu a Catalunya, la xarxa ferroviària o els ports i aeroports. Per assegurar la immersió lingüística. Ni per arbitrar, de fet, cap mena d’impost contra l’avarícia dels més poderosos, contra la insuficiència financera i per compensar –diguem-ho eufemísticament– la sagnia de la solidaritat amb Espanya. Com si no sabessin quin és realment no el contrincant, sinó l’enemic. ¿On són aquests patriotes de l’equitat, de la justícia social, de l’honradesa, antiretallades, quan la consellera Rigau s’escarrassa en la defensa del model d’escola catalana o el conseller Pelegrí per una PAC més justa o quan el conseller Mascarell ho fa contra l’IVA cultural o per completar el mapa de lectura pública buscant diners sota les pedres?

dimecres, 17 de juny de 2015

CATÀFORES I PROSOPOPEIES

Als alumnes de selectivitat els van preguntar què era una catàfora. Els mitjans de comunicació es van esverar d’allò més en saber-ho. El més fumut, però, és que la gran majoria dels periodistes no ho van saber explicar. Si em permeten, és tan senzill com això. Catàfora vol dir anticipació. Un procediment catafòric sol ser l’endevinalla. Posem un exemple: en la frase “aquesta ha estat sempre la meua divisa: ensenyar el que saps al qui no sap”, tenim que el pronom aquesta anticipa el que segueix i s’explica pel que segueix: la meua divisa. Mentre que l’anàfora és al revés. És una marca de repetició d’allò que s’ha dit anteriorment, ja sigui utilitzant els mateixos mots, ja sigui els mateixos conceptes o ampliant-los a través de la metàfora: “El teu somriure, el rictus feliç dels teus llavis, em fa content”. I posats a fer pedagogia, la prosopopeia (o personificació) és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, animals o plantes: “Com riu el vent!” “Les estrelles ens miraven com si ens espiessin”. I dic la prosopopeia, perquè és un recurs retòric que els nens i les nenes de les escoles ordinàries, les de tot arreu, les aprenen a identificar de molt petits, perquè els seus contes n’estan farcits. Tot el seu món és una prosopopeia.

Es diu, una cosa és que l’alumnat de batxillerat sàpiga construir frases fent un bon ús de les anàfores i les catàfores i una altra que sàpiga que el recurs lingüístic es digui així o aixà. Doncs, perdonin, un alumne de batxillerat ha de saber que els recursos més habituals de la llengua que fa servir tenen un nom. I, sí, cal que s’aprengui el nom de catàfora i oxímoron o metonímia. No n’hi ha prou que sàpiga mesclar correctament unes substàncies químiques per produir-ne una altra de derivada i més complexa. Ha de saber el nom de les substàncies, com se simbolitzen, quina és la seua composició atòmica, la seua fórmula i la taula periòdica, si convé. Un alumne batxiller ha de saber, què és un riu i com funciona el seu ecosistema, però també hauria de saber el nom dels principals rius del món i per on flueixen. Sí, fins i tot sabent perfectament que els té tots a l’abast amb un clic de no res del mòbil. Ho sento, senyors i senyores postmoderns, hi ha coses que si no s’aprenen o es llegeixen algun dia a l’escola, després no hi haurà mai temps per fer-ho.

dimecres, 10 de juny de 2015

REPRESENTATIVITAT

Quan la llista més votada reivindica la governança municipal perquè és incapaç d’establir aliances i pactes per obtenir la majoria absoluta i es veu desbordada pels acords d’altres forces que poden sumar-la i governar l’ajuntament, convé recordar que els electors no elegim alcalde, sinó regidors i són aquests els qui el trien. I, encara, que poden triar no necessàriament el primer de la llista dels partits o agrupacions d’electors elegits. Això es tan important com per entendre que, malgrat que la figura de l’alcalde té un fort component presidencialista, no deixa de ser un primum inter pares. I ho és també, com perquè en els ajuntaments on la pluralitat representativa, per exeple en el cas de la Paeria de Lleida, ha esdevingut la norma, el ple municipal s’abstingui de delegar cap competència a l’arbitri unipersonal del qui acabi presidint la corporació. Com que a la Paeria no sembla que sigui possible formar una majoria absoluta per governar la ciutat, tampoc sembla molt legítim, encara que la legalitat ho empari, que la llista més votada amb 12.366 electors, s’erigeixi en el representat no ja dels 94.285 amb dret a vot, sinó dels 43.699 que varen votar en blanc, que ho feren nul·lament o que no varen anar a les urnes.

Ja sabem que les regles del joc de la democràcia representativa són, de moment, les que són, però fa una mica d’angúnia sentir tothora parlar de representativitat i legitimitat, quan les dades objectives són malauradament les que són. Fins i tot en el cas que a la Paeria de Lleida s’ hagués produït una majoria absoluta, amb un 45,49% d’abstencions, és molt pretensiós i irreal, ser proclamat paer en cap de la casa de la ciutadania, que vol dir de tothom. Si és preocupant que el qui ha tret més vots encara no arribi a 12.500, com és que no ens hem encaparrat encara a exposar una anàlisi del fet o no s’ha fixat a l’agenda dels partits una bateria d’accions estratègiques per reconvertir la situació. A ICV li van faltar 0,27 dècimes per obtenir representació, i a la CUP 87 vots per treure un altre regidor. Els qui en sabeu feu-nos, si us plau, una simulació de com quedaria la Paeria en el cas que votés el 95% dels lleidatans i el vot es repartís tal com s’ha fet en aquestes darreres eleccions. Seria gratificant, algun dia, saber quin és el llindar dels resultats que més s’acosten a l’autèntica representativitat.

dimecres, 3 de juny de 2015

QUI SÓN C’s?

Qui són aquesta gent que s’organitzen a Barcelona amb l’únic objectiu de batallar contra la immersió lingüística, i acaben essent els líders espanyols de l’unionisme, de l’anticorrupció, del liberalisme diguem-ne social i de l’austeritat institucional? Qui hi ha al darrere d’aquesta perfecció bioidentitària d’espanyol-català? No és curiós que l’anomenat imperialisme nacionalista català s’hagi trastocat en imperialisme nacionalista espanyol made in Catalonia? Quins poders fàctics els promouen? Qui s’ha inventat el Sr. Rivera? I el mateix ens podríem preguntar de la sereníssima Societat Civil Catalana. Qui crea aquests constructes tan immaculats, tan purs, tan espirituals? No els sona a un prefabricat modelat en algun laboratori d’Esade, d’Iese o de Princeton? No podria ser que tot fos un muntatge de l’entorn de les empreses de l’Ibex-35, que dóna per esgotat el cicle del PP i, es veu obligat a homologar a l’europea la dreta liberal? I que com a conseqüència ha de passar per elaborar un producte net, diàfan, sense passat contaminat? Qui ha pagat la campanya de C’s a tot Espanya? Qui són, d’on són, què volen per a Lleida els quatre regidors electes a la Paeria? Té fonament, doncs, la hipòtesi que el partit de Rivera és el recanvi del PP, triturat per la corrupció, envellit sociològicament, representant genuí del castellano viejo i desgastat ideològicament?

Com sigui C’s ens sona, massa pur, massa perfecte, massa centrat en el centre del centre. Massa bones persones. Massa excelsos, per a ser creïbles. Potser, ara als municipis, quan hagin de començar a pactar amb algú (segons les seues línies roges només podria ser amb partits indefectiblement constitucionalistes i que hagin rentat amb calç viva la seua militància i electes), tindrem l’ocasió de veure en què consisteix la seua pulcritud o la seua continència. Ja en tenim ganes, és clar, de veure-ho també amb els de Podemos, sobre els quals se’ns acudeix que podríem formular preguntes similars, i més incisives encara. Ja ens agradarà veure els regidors de C’s a la Paeria què demanen en la conformació del cartipàs municipal, en certa manera la primera fotografia del carnet d’identitat de cadascú. I a la Diputació i al Consell Comarcal, institucions que em fa l’efecte –amb més acritud els consells comarcals– que en el seu ideari primigeni detestaven per ser una despesa supèrflua.

dimecres, 27 de maig de 2015

GOVERNABILITAT

Com deia aquell, aquesta setmana ha començat la veritable campanya electoral en molts municipis. Primerament, per formar govern i decidir qui passarà al davant i tindrà el valor i les ganes de ser alcalde o alcaldessa. I segon, perquè d’aquí quatre dies, els resultats municipals hi animen, els ajuntaments es veuran interpel·lats, igual que tota la ciutadania, a l’hora de decidir sobre el futur de Catalunya. Quan en els ajuntaments ha calgut pactar per governar ha estat normalment una tasca bastant fàcil. Tothom vol el millor per al seu poble, sempre i quan el POUM no ens alteri o modifiqui, ni que sigui un mil·límetre, alguna propietat immobiliària. La diferència entre uns i altres líders se sol dirimir en qüestions d’estil, o de maneres de ser i de fer personals. Ço que es tradueix en més o menys personalisme, en més o menys transparència, en més o menys sensibilitat per la cultura, en la jerarquia de prioritats, de creences, d’expectatives personals i per a la ciutadania, en més o menys preparació per a la gestió de recursos de tota mena, en el pes que exerceix la filiació ideològica, o en la capacitat d’empatitzar amb els altres, de patir i alegrar-te amb els teus conciutadans, de compartir idees, projectes, voluntats, utopies i maneres de fer-les possible.

Les majories absolutes són comodíssimes per governar, però són molt traïdores perquè et porten al convenciment que tu ets la raó i la mesura de totes les coses, que la teua paraula, el teu punt de vista, les teues solucions solen ser no solament les millors, sinó les úniques. Fins i tot essent una persona d’una honestedat a prova de bomba, el lideratge absolut et converteix en protagonista i responsable absolut i per tant en un messiànic redemptor de tota mena de mancances i executor de l’única llei, la teua, que és capaç de regular i sancionar les conductes socials de tota mena i condició. La deriva cap al dogmatisme i l’absolutisme són inherents a les majories absolutes, encara que les formes siguin elegants i les actuacions ratllin l’honestedat absoluta. Però l’acriticisme –com deia aquell, l’admiració sense límits- i el papanatisme socials també. Ja que pensen per tu, ja que decideixen quines són les teues necessitats, ja que vetllen per la teua salut, ja que gestionen el teu present i et preparen el futur, Déu els do glòria! Sí, a Lleida capital comença la campanya!

dimecres, 20 de maig de 2015

LA VERITAT

Una de les coses que més m’agraden del PP en campanya electoral és la seua sinceritat. Ni Plataforma per Catalunya és tan clara en el tema de fer neteja de la immigració. Ni C’s ho és en la qüestió, recurrent, de la considerada imposició del català i de la immersió lingüística escolar. Ni Societat Civil Catalana s’atreveix a dir tant com quan parla la Sra. Camacho de la bandera estelada. I és que el PP té molta més munició que tota la dreta haguda i per haver. Les coses clares: no és que li agradi (dic agradi perquè ja no és una qüestió racional, sinó visceral) el bilingüisme, sinó que a alguns dirigents del partit els empipa soberanament que existeixi una altra llengua a Espanya que no sigui el castellà-espanyol. No és que els molestin algunes autonomies, és que a la majoria del PP, l’estat de les autonomies, sobretot per culpa de la díscola Catalunya, l’eliminarien d’un cop de peu de la Constitució. Ves que en una hipotètica reforma, fins i tot no s’hi avinguessin e PSOE, Podemos, Ciudadanos i, si en quedés rastre, UPyD! El ministre Fernández l’altre dia, davant l’acusació del conseller Espadaler que agents de la Policia Nacional havien alertat gihadistes que eren investigats pels Mossos, va ser molt contundent: “la lluita antiterrorista... no es pot deixar en mans dels que no tenen cap mena de sentit de l’Estat”.

No em diran que les paraules i els fets dels ministres Wert i Fernández no siguin un exemple preclar de sinceritat! Ara, sobretot ara, quan algú crida que ve el llop, ve realment el llop. La sinceritat té la virtut de la claredat, de la llum, de l’absència de giragonses, de replecs i de complexitats. Fins i tot, la virtut d’una certa honestedat. Però també, l’avantatge que els qui s’han de defensar poden escollir les armes, les estratègies i les tàctiques més efectives, dintre, és clar, dels seus límits. Una de les asseveracions que, personalment, més m’han impactat, al llarg de la legislatura, d’aquests exercicis de sinceritat és que s’havia d’espanyolitzar els catalans. És sublim! Diuen alguns filòsofs que no existeix l’etern retorn nietzschià, però jo, sincerament des de l’experiència de la meua ciutadania catalana, crec tot el contrari. Aquesta frase és una mania, una neurosi que no ha deixat de persistir des de l’origen dels temps del que coneixem com a Espanya, regne d’Espanya o república espanyola. Així ha estat i serà.

dimecres, 13 de maig de 2015

ENQUESTES

Si les enquestes em donaven guanyador no estaria gens tranquil. Si em deien el contrari, tampoc. Les previsions que feien les de la Gran Bretanya han estat un fiasco descomunal. Les enquestes sempre les cuina algú interessat. Indiquen tendències, potser sí, però com que per telèfon hom pot dir el que li doni la gana, ningú no pot saber si la resposta és sincera o és una mentida com una casa. La gent ens hi juguem molt dient la veritat. Primer, perquè tampoc tenim tan clares les coses. No sempre saps a favor de qui has de votar i, en canvi, tens més clar contra qui o què ho has de fer. Ja no som militants cecs de les diferents opcions polítiques i seguidors fidelíssims de les persones i dels seus idearis i de les seues accions. Els models de gestió, de governança, les ideologies polítiques, ja no tenen uns perfils perfectament escairats. Ja fa temps, des del final de la modernitat, des de l’inici de les societats líquides, deliqüescents, que tot depèn de les variables incontrolables. I segon, perquè ni la veritat ni la mentida de les teues respostes serviran per a gran cosa. Ni la teua opinió ni el teu vot condicionen ningú dels electes a seguir els nostres desigs electorals. Les opinions i els vots són un simple instrument per aconseguir el poder. I quan es governa, rarament, es pregunta a la gent què li sembla tal cosa o tal altra.

L’enquesta, però, que falla rarament és la que es fa a peu d’urna. Deu ser que, com que ja has fet la feina, ja no et pots tornar enrere, ara ja pots dir la veritat. Potser no tota la veritat, però déu n’hi do. Però, com que això no succeirà fins al dia 24, mentrestant continuarem especulant i cada formació mantindrà la flameta de la il·lusió amb l’enquesta que li és favorable. I si no, amb la que s’ha fet elaborar per l’autosatisfacció i el manteniment de la il·lusió o de l’esperança d’un, menys o menys, confortable horitzó de futur. Però, què faríem, avui, sense les enquestes, quan l’univers d’opcions ha esberlat la seguretat que dóna el bipartidisme o el tripartidisme, per exemple, lleidatà? Dia a dia hem esdevingut més dubtosos, perquè tot és més incert, més obert, més indeterminat. A les municipals votàvem, pràcticament, persones. Però, fins i tot aquestes, ara, hem experimentat amargament que són vulnerables, canviants, susceptibles de fer tot el contrari del que semblen, aparenten i diuen.

dimecres, 6 de maig de 2015

DEL LOCALISME

A l’orient, Barcelona, a l’occident Lleida. El cronista Muntaner ho deia d’una altra manera, però, ja ens entenem. Com que la Capital queda lluny i Catalunya és Barcelona, el ressort psicològic compensatori dels perifèrics consisteix a protestar mitificant-nos, ja sigui reivindicant el leridanismo, una forma sui generis de ser espanyol, ja sigui, en els temps més moderns, amb la reivindicació d’una lleidatanitat provinciana i escarransida. Hi ha honroses i excel·lents excepcions en sectors clau de la nostra economia, de la inventiva i recerca productiva. Els talents, és cert, no tenen mai fronteres. Hi ha, també, iniciatives culturals, com la candidatura de la Seu Vella, a ser proclamada patrimoni de la humanitat, que han enfocat la qüestió molt més enllà del valor local i l’han presentat com a un monument que explica Lleida, un paisatge, una història, un vast territori, una voluntat de pau i concòrdia i bona part de la història de Catalunya. Bravo!!! Però, les excepcions solen confirmar la regla: normalment encara treballem en provincià, ens satisfem en el clos del nostre niu, i aspirem a la simple autosatisfacció i al propi emmirallament. I si hi ha una ciutat que presenta molt sovint els tics d’aquesta síndrome de la closca del caragol, és precisament Lleida, la nostra capital.

Preguntem-nos: Lleida ciutat, tot els seus agents, manifesta alguna voluntat de ser realment la capital de l’Occident català? ¿Ha tingut algun paper decisiu, col·laboratiu i permanent en la consolidació de noves centralitats culturals de la plana, com Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Guissona, Solsona, Torà, Agramunt, Les Borges Blanques, Almacelles, tot el Baix Segre, el món ibèric d’Arbeca, Tornabous, Verdú, etc? ¿Fins a on ha maldat per posicionar-se rotundament en els mapes reals de la política catalana global, aquells on la inversió pública estableix prioritats i jerarquies; i en els mapes simbòlics, aquells on els imaginaris col·lectius determinen valors i importàncies? ¿Per què val menys el que és de Ponent que el que és d’Orient? Leridanismo i lleidatanisme són, certament també, expressions victimistes. Els poders públics, institucionals, possiblement, o no han aspirat a més o no els ha esperonat ningú per reivindicar-se a ser alguna cosa més. Sí, en el fons, també, és una qüestió d’autoestima, de talent, de coratge i de determinació.

dimecres, 29 d’abril de 2015

DE LES ELECCIONS

Encara no hem votat municipals que ja s’especula amb les eleccions al Parlament. Com hem dit mil vegades, els resultats de les urnes del 24 de maig seran una radiografia de com poden anar les coses de cara a les catalanes. Si bé és cert que a les municipals hom vota perquè el pobles o la ciutats gaudeixin d’un bon nivell de benestar i de confortabilitat i les coses més pròximes funcionin bé, aquest cop s’hi afegirà amb més intencionalitat l’expressió de les voluntats independentistes o unionistes. En certa manera, aquest valor afegit ja ha condicionat la confecció de les llistes i s’ha manifestat obertament en els canvis de sigles o de partits dels candidats a alcaldes que aspiren a repetir mandat. De tal manera, que obertament la majoria de partits estan preparant les municipals en clau de catalanes. Partits i especialment les empreses comunicatives i les entitats i moviments socials, tant els partidaris de la secessió com els defensors de l’estatus quo. I entre aquests, especialment Societat Civil Catalana que crida a mobilitzar els seus (el nombre dels quals encara no hem pogut comptabilitzar, per cert) i molt intel·ligentment i en especial a tots els indecisos (que freguen la majoria) en contra de la independència, diuen, a les urnes del 27 de setembre, quan en realitat volen dir ja ara, el 24 de maig.

Si les municipals no es decanten obertament a favor de formacions independentistes, els unionistes demanaran eleccions al 27 de setembre i si pogués ser abans millor. Per contra, a l’ independentisme potser ja no li vindrà d’un any ni del resultat de les eleccions generals, en el cas que se celebressin abans de les autonòmiques reglamentàries. Si són favorables globalment i a les grans ciutats a l’ independentisme, tal com haurien desitjat els unionistes, fins i tot es podrien avançar un pelet, si ho permetia la norma. Si, com diu SCC, no hi ha una majoria independentista, el souflé es desinfla i s’ha incrementat el nombre de cagadubtes, i comproves com cada dia que passa l’Estat és mes agressiu amb la política de la Generalitat i de la majoria del Parlament, vol dir, primer, que no es creuen el que diuen. I segon que tenen una por visceral que el PP i el PSC siguin escombrats dels municipis i després del Parlament no tant per CiU i ERC com per les forces, incontrolades, que els substituiran per la dreta i per l’esquerra.

dimecres, 22 d’abril de 2015

EL CAOS?

Després del bipartidisme, el caos, l’anarquia, vénen a dir els analistes espanyols instal·lats en el repartiment del poder entre PP i PSOE. Espanya pot ser pitjor que Itàlia! L’Estat, serà ingovernable! Quan sents aquestes afirmacions, només pots pensar en la misèria de país en què vivim. O sigui, ¿després de vora quaranta anys de democràcia, encara no s’ha paït que la gent arriba un dia en què deixa de ser carallot? És que en tots aquests anys no hem après res? Encara no som prou madurs perquè ens hagin de portar de la maneta els qui, després de tant de temps han acabat convertint-ho tot en el seu pati particular? Una cort gegant infestada de podridura? En un despropòsit colossal? Segons les darreres dades, –dic les darreres perquè cada segon que passa no paren d’augmentar– els casos judicials relacionats amb la corrupció política a Espanya, sobretot a Andalusia i al País Valencià, ascendeixen a 1.700 causes, amb més de 500 imputats i amb tan sols uns 20 condemnats i empresonats. Arriba un moment que un no pot deixar de pensar que la transició es va organitzar de tal manera que, per no fer més sang i acontentar uns i altres, calia pactar algun sistema de benefici perpetu en el repartiment del pastís de l’Estat.

Algú pot esperar que les noves generacions s’acontentin amb l’estatus quo? Algú encara creu que es xumaran el dit, sobretot quan observen atònites cada dia que passa quin és el panorama moral, social, i d’oportunitats que els han deixat i deixen els pares de la pàtria? Les actituds que més fereixen i revolten i condueixen a la situació previsible del mapa polític enrevessat que configurarà tant els parlaments autonòmics com els ajuntaments de les grans capitals són el cinisme amb què se’ns ha tractat, i la perversitat amb què s’ha operat. No sabem què faran els nous partits i els emergents. Diuen que no tenen experiència de govern. Que el sistema se’ls acabarà engolint, com ho fa amb tot. Que la naturalesa la cobdícia és una tara humana. Que la governança del món ja no la tenen els governs locals o regionals, sinó els invisibles de les grans corporacions opaques, Que si el món és així i fot-te, si no ets de la casta o hi tens amics o més que coneguts. Si un futur estudiant d’història contemporània s’ha d’estudiar tots els casos de corrupció des del govern González fins a la seua actualitat, pot morir literalment en l’intent.

dimecres, 15 d’abril de 2015

CONVERSOS

Què volem dir quan parlem de conversos en relació amb els detinguts de la cèl·lula jihadista preparada per atemptar a Catalunya? Un convers, segons els diccionari, és una persona, normalment musulmana o jueva, convertida, especialment entre els segles XIV i XVI, al cristianisme. I per extensió se n’anomena a qualsevol persona que renega d’una religió per acceptar-ne una altra.També s’empra el terme per referir-se a algú que ha acceptat una ideologia política distinta a la que mantenia fins en aquell moment. Em fa l’efecte que la premsa i alguns contertulians han utilitzat la paraula amb una certa alegria i amb una imprecisió absoluta. Dels detinguts, dels qui s’ha dit que eren conversos, sap algú de quina religió provenien i quina, exactament, havien abraçat? ¿Se suposa, tal volta, que pel fet d’haver nascut en territori espanyol eren batejats en la religió catòlica? Eren uns batejats, realment? Ho ha comprovat algú? Per poder afirmar canònicament que hom passa d’una religió a una altra, es deu haver de fer alguna renúncia explícita de la primera per poder abraçar la segona. I per poder afirmar taxativament que ja tens una segona religió no hi hauria d’haver alguna evidència que ho pogués corroborar?

Ens movem en el terreny de les presumpcions. I de les pressuposicions. No sabem ni quina era la religió primera dels suposats conversos, no sabem ni si n’eren realment creients i practicants i tampoc no tenim clar si es varen convertir a alguna altra religió diferent de la que se suposa que tenien originàriament. Dels relats de la premsa i similars es despendria que haurien abraçat l’islam. Però no es té constància que fossin fidels seguidors d’algun imam o que resessin en alguna mesquita. Suposem que s’afirma tal cosa en la lògica que adherir-se, si es pot dir així, al jihadisme vol dir necessàriament fer acte de fe d’un dels deures religiosos més importants de tots els musulmans: el manteniment de la lluita espiritual interior i la lluita física exterior contra els enemics de l'islam, que, segons els entesos, pot ser violenta o no violenta. Haurien demostrat la seua conversió en la mesura que haurien practicat la lluita física, el que aquí en diem actes terroristes? Aquest hauria estat el seu autèntic “bateig”? Així haurien testimoniat davant els seus la seua conversió? Perdonin, però, tenim massa preguntes sense respostes clares...

dimecres, 8 d’abril de 2015

ANDALUSIA, UN MIRALL?

La vencedora socialista Susana Díaz està convençuda que podrà governar Andalusia amb minoria. Aviat veurem si C’s i Podem són alguna cosa més que el PP i el PSOE versió 2.0, com diu el senyor Jordi Turull. El més inquietant de la democràcia és que la gent, gairebé sense voler, acaba recol·locant tothom al seu lloc. Si C’s o Podem s’abstenen en la investidura de la senyora Díaz, a canvi d’algun gest simbòlic, el senyor Turull tindrà tota la raó. Si voten en contra i deixen que el PSOE governi en minoria, però sota el dictat i la tutela ara dels uns ara dels altres, també. L’únic interessant que han demostrat les eleccions andaluses fins ara és que el bipartidisme PSOE-PP està canviant de sigles i molt probablement passarà a dir-se Podem/Podemos i Ciudadanos/Ciutadans o una coalició espanyolista el nom de la qual agrupi la majoria de la dreta més o menys liberal. Si bé la majoria de vots han continuat anant al sac del PSOE per una actitud bàsicament conservadora, perquè hi ha molts interessos en joc quan s’ha governat durant tota la vida democràtica, no és menys cert que la corrupció ha passat factura als grans partits, i les noves generacions que s’incorporen a les urnes prefereixen cares noves i discursos aparentment nous.

Un dels més preocupats i espantats en aquest escenari és precisament el PP. Hi ha moltes causes judicials obertes que apunten als secretaris generals i als presidents del partit, i l’honestedat d’alguns i les pilotes enfora de la majoria dels seus dirigents no han fet sinó agreujar el seu problema. Ai, si deixen de tenir la paella pel mànec i l’alta justícia deixa de ser mediatitzada!. Però n’hi ha uns altres que, cada dia que passa, es dilueixen més en el magma del no-res, o el que és mateix en la lava dels personalismes, de la indefinició, de la teoria i del que és més greu, del sofisme, que són la gent d’IU i els seus ad lateres. Si a Andalusia hi ha hagut eleccions anticipades podríem atribuir-les a un acte de responsabilitat d’IU. Però la seua pèrdua dramàtica d’escons vol dir que han estat engolits pel que queda del PSOE i sobretot per Podemos. Aquests els han robat la cartera a Andalusia i ho faran a Catalunya. Aquí, perquè, malgrat el seu ideari fundacional, no han sabut respondre a la demanda d’un independentisme d’esquerres. I perquè l’equitat del tripartit no fou sinó foc d’encenalls.

dimecres, 1 d’abril de 2015

ELS LÍMITS DE L’ART

Ningú no sap què passa (però ho sap tothom i és profecia) que del MACBA tots els directors en surten escopetejats. L’últim perquè va prendre la decisió de censurar l’exhibició d’una obra que semblava que atemptava contra la corona. Una obra que, com sol passar en aquests casos, va poder avaluar tothom abans que el director es replantegés la decisió, fins i tot els qui els importa un rave l’art i molt més el contemporani. Un sacrifici personal que no ha servit sinó per posar en crisi la mateixa institució, ara es diu que s’ha de refundar, i per constatar per postres, segons els crítics, que no n’hi havia per tant, car l’obra en qüestió és una boutada fallera, un nyap, una ridiculesa que no es mereix ni que sigui considerada obra d’art. Vaja, que el senyor director dimissionari hauria tingut raó si hagués dit que enretirava l’obra de l’exposició titulada precisament per més inri La bèstia i el sobirà perquè era una merda. Visca el cinisme! Com sigui, aquesta història desgraciada ha tornat a posar sobre la taula el tema etern dels límits de l’art. El més extraordinari del debat és la mar de tòpics que hom fa servir per parlar-ne i les rucades ontològiques amb què es defensa la santa llibertat de l’art. És a dir, encara és hora que algú ens hagi aclarit què és art o què vol dir llibertat artística, simplement perquè tot això depèn del nom del creador, del context social en què el fa, de la intencionalitat i, no ho oblidem, de qui paga.

Els senyors censors i els amants acadèmics de la llibertat artística s’haurien responsabilitzat de mostrar una simple tassa de wàter en una exposició del MACBA? O d’un miserable cagalló? El mitjó de Tàpies era una obra d’art? La capseta amb llumins animant a cremar esglésies? El filòsof Jacques Derrida, autor de l’obra el títol de la qual dóna nom a l’exposició de la discòrdia, tracta precisament de qui pot fer què en l’ordre de la jerarquia social. I ves per on ens dóna la clau per entendre l’embolic etern entre la llibertat creativa i els seus límits. Certament, l’únic límit, a part del codi penal, és el sobirà, que no necessàriament és el rei o la reina, sinó allò tan català de qui paga, mana. Tant si sap què és art com què no. O encara que pagui en nom dels diners de tothom. Quan es diu que l’art ha de ser autònom no s’expressa altra cosa que una mera il·lusió, és a dir una supina impotència.

dimecres, 25 de març de 2015

QUADRAR ELS NÚMEROS

La revisió obligatòria del finançament autonòmic aviat portarà dos anys de retard. El compliment de les addicionals de l’Estatut s’han evaporat. Al govern del PP hi ha obligacions que li sonen a música celestial. L’objectiu del dèficit que l’Estat va fixar per a Catalunya en el 2014 era de l’1% i, fets els comptes, resultarà ser una mica més del doble. Això significa que la despesa s’ha disparat en més de 4000 mil milions d’euros. No solament es va fixar un nivell de dèficit irreal, que va obligar a instrumentalitzar uns pressupostos pràcticament inassolibles, sinó que el govern de Rajoy ha tombat totes les mesures fiscals que la Generalitat ha intentat implementar per fer quadrar els números. Segons el govern de l’Estat, Catalunya no solament gasta molt més del que ho pot fer, sinó que gasta malament i supèrflua, i sobreviu gràcies al FLA i a la generositat de l’Estat que es fa càrrec de la mà foradada del president Mas i de les seues obligacions amb les farmàcies, amb les residències geriàtriques, amb els dependents, amb el tercer sector i amb tothom. Aquest és un discurs tan pervers que ve a dir, si fa no fa, el següent: si no fos per Rajoy a Catalunya no solament no podrien cobrar els funcionaris, sinó que no podríem pagar ni la llum.

El més escandalós és que es pugui ser tan cínic. Que el PP i altres que els fan el joc, tinguin la barra d’acusar el govern de la Generalitat de retallar a tort i a dret, de fer patir els més desafavorits, de propagar la pobresa social i les pitjors pestes del món, quan sistemàticament es fa tot el possible per ofegar literalment la Generalitat! El dèficit del govern de Catalunya, al cap i a la fi, és un dèficit que es tradueix en deute i al capdavall en un deute de l’Estat. I el deute públic de l’Estat és astronòmic. Però, és clar, quan asfixies Catalunya que t’aporta gairebé un 20% del PIB o ets un desastre de comptable o ets un bergant que no té altra intenció que desacreditar-te i fer-te desaparèixer del mapa. Que alguna cosa hi ha en la ment de la dreta que governa les Espanyes que això de les autonomies és més una nosa que una altra cosa. Ja no és un tema de recentralització per la via del desgast polític, l’ofec econòmic i la incapacitació legislativa del Parlament, sinó que és l’estratègia de fer veure que si no és pel Pare pedaç els catalans no saben ni poden anar sols pel món.