dimecres, 7 de gener de 2015

I PARLANT DEL TEMPS

La mesura del temps en la mecànica clàssica distingeix el passat, el futur i el que no és ni passat ni futur. En la mecànica relativista, la durada d’un procés depèn del sistema de referència que utilitzi l’observador i el seu estat de moviment, que, més o menys, en literatura i retòrica anomenem perspectiva. En mecànica quàntica les barreres temporals encara es difuminen més. Però el més interessant per al meu propòsit es la percepció del temps, és a dir, la concepció subjectiva del pas del temps. Els sentiments o les emocions, pel cas, condicionen enormement la durada d’un període i d’un procés. La formació rebuda i la cultura en què hom s’ha criat i modelat també. Quan estàs content i et diverteixes,el temps passa de pressa. Si estàs avorrit, passa lentament. Com més jove, més lentament s’esdevé l’experiència del temps. I com més gran més ràpidament s’esdevé tot, perquè no cal tant esforç cognitiu davant d’allò que ja és conegut i, per tant repetit. En fi, un món interessantíssim que explica com es conformen els sentits de les coses. Quan som grans, ens fa l’efecte que la història es repeteix manta vegades. Quan som joves tot és nou i, millor, cerquem que tot sigui una novetat per al coneixement i els sentits.

Quants segles fa que parlem, doncs, d’autodeterminació del poble de Catalunya? Quant fa que s’està coent el procés independentista? Quants anys vam estar discutint, debatent, negociant el nou Estatut? Què és un sense fi? Quanta gent no percep que fa molt de temps, massa temps, que duren les negociacions per arribar a un consens per la forma en què cal convocar, a Catalunya, unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari? Com més desitgem que passi alguna cosa i tarda el que ha de tardar, per la complexitat que té la mateix procés, ens fa l’efecte que no s’acaba mai. I és normal, en el fons. Quants anys tenim de lucidesa, els humans, quants anys durem, una mitjana de vuitanta? Quants intents d’independència pot viure una persona que arribi als vuitanta anys, però que amb ús de raó i amb capacitat d’actuar en pot esmerçar tirant llarg uns cinquanta? Quants anys han passat perquè l’ independentisme en el segle XX i el que portem del XXI s’hagi vist les orelles com fins ara? Vuitanta anys? Quan t’agafa un mal dolent en ple carrer i t’ha de socórrer una ambulància i tarda sis minuts, és una eternitat, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada