dimecres, 18 de febrer de 2015

L’ÚNIC QUE ENS SALVA

Si hom confia que la bona praxi política o una gestió justa, equitativa de l’economia, el faran feliç, està molt equivocat. Si no fos pel cinema, pel mòbil, per l’esport i per la literatura o la música, no hi hauria manera de sobreviure. Si no fos, àdhuc, pel carnestoltes, no ens seria possible riure’ns del mort i del qui el vetlla. En fi, si no fos que no haguéssim inventat la festa, no hauríem evolucionat mai com a humans. Hauríem restat uns animals simples, tristos, escuats i plumbis. Si no fos per la ironia, per l’humor, ens les emprendríem a cops de puny amb tothom per qualsevol fotesa. A hores d’ara, en el breu període de temps que està semblant una eternitat, de la crisi financera i econòmica i política i ètica i de tota mena que vivim i patim adànicament, caínicament, ja no quedaria ni l’apuntador. Sort en tenim, insisteixo, del ridícul carnestoltes i de la gaubança festiva. Sort en tenim que a Catalunya, que a la mediterrània, cada dia, ben mirat, és festa. Cada dia es pot celebrar alguna efemèride, alguna patrona, algun sant, alguna tradició, algun aniversari. I, sort en tenim, com a conseqüència, d’haver elaborat unes defenses filosòfiques tan sòlides com l’agnosticisme, l’epicureisme o l’hedonisme, el cinisme, i per què no, l’ascetisme.

Sense agnòstics, epicuris, cínics o ascetes, la guerra i la dictadura haurien sembrat la inanitat o la vacuïtat social. El món seria una quaresma eterna. Un sistema que genera milers de corruptes i degenerats cada segon que passa és inaguantable. Un sistema en què el 10% de la població mundial acumula tanta riquesa com el 90% restant és insuportable. Un sistema que cada dia que passa fa més abismal la diferència entre rics i pobres és fastigós i repugnant. Una civilització tan avançada tecnològicament i científicament, que no hagi estat capaç de fer progressar el més mínim l’exercici dels drets humans universals és una civilització horrorosa, terrible. Com deia Cutilles, viure, mata. Però mata molt més estar obligat a viure malament, a viure enganyat sabent-ho, a viure sense poder viure. A viure sense cap mena d’horitzó, sense cap mena d’utopia, d’il·lusió, encara que sigui tan senzilla com deixar d’escoltar o de llegir cada dia que s’ha enxampat una nova bossa de corruptes o que Rajoy ha interposat un altre contenciós constitucional contra una llei del parlament de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada