dimecres, 25 de març de 2015

QUADRAR ELS NÚMEROS

La revisió obligatòria del finançament autonòmic aviat portarà dos anys de retard. El compliment de les addicionals de l’Estatut s’han evaporat. Al govern del PP hi ha obligacions que li sonen a música celestial. L’objectiu del dèficit que l’Estat va fixar per a Catalunya en el 2014 era de l’1% i, fets els comptes, resultarà ser una mica més del doble. Això significa que la despesa s’ha disparat en més de 4000 mil milions d’euros. No solament es va fixar un nivell de dèficit irreal, que va obligar a instrumentalitzar uns pressupostos pràcticament inassolibles, sinó que el govern de Rajoy ha tombat totes les mesures fiscals que la Generalitat ha intentat implementar per fer quadrar els números. Segons el govern de l’Estat, Catalunya no solament gasta molt més del que ho pot fer, sinó que gasta malament i supèrflua, i sobreviu gràcies al FLA i a la generositat de l’Estat que es fa càrrec de la mà foradada del president Mas i de les seues obligacions amb les farmàcies, amb les residències geriàtriques, amb els dependents, amb el tercer sector i amb tothom. Aquest és un discurs tan pervers que ve a dir, si fa no fa, el següent: si no fos per Rajoy a Catalunya no solament no podrien cobrar els funcionaris, sinó que no podríem pagar ni la llum.

El més escandalós és que es pugui ser tan cínic. Que el PP i altres que els fan el joc, tinguin la barra d’acusar el govern de la Generalitat de retallar a tort i a dret, de fer patir els més desafavorits, de propagar la pobresa social i les pitjors pestes del món, quan sistemàticament es fa tot el possible per ofegar literalment la Generalitat! El dèficit del govern de Catalunya, al cap i a la fi, és un dèficit que es tradueix en deute i al capdavall en un deute de l’Estat. I el deute públic de l’Estat és astronòmic. Però, és clar, quan asfixies Catalunya que t’aporta gairebé un 20% del PIB o ets un desastre de comptable o ets un bergant que no té altra intenció que desacreditar-te i fer-te desaparèixer del mapa. Que alguna cosa hi ha en la ment de la dreta que governa les Espanyes que això de les autonomies és més una nosa que una altra cosa. Ja no és un tema de recentralització per la via del desgast polític, l’ofec econòmic i la incapacitació legislativa del Parlament, sinó que és l’estratègia de fer veure que si no és pel Pare pedaç els catalans no saben ni poden anar sols pel món.

dimecres, 18 de març de 2015

CONTRA CATALUNYA

Contra Catalunya, a Espanya s’aconsegueixen molts vots. Sobretot per a les butxaques del PSOE, del PP i d’UpyD. Més exactament, anant en contra dels nacionalistes, dels independentistes, de CiU, contra el Tripartit quan governava, contra el Barça, contra la burgesia catalana quan n’hi havia, contra els esportistes que passegen una copa amb la senyera a l’esquena, contra els peatges de les autopistes “catalanes”, contra el PIB català, contra el cava català, contra “la jerga” lingüística catalana, contra les puces autòctones catalanes si n’hi hagués, i contra el que sigui que recordi alguna particularitat catalana com per exemple que hi ha gent que estranyament es diu Robert i no Roberto. El “yo no quiero ni me gusta que a Andalucía se la mande desde Cataluña ni que su futuro lo decida un político que se llama Albert”, que vociferava el senyor delegat del govern d’Andalusia i dirigent del PP, Antonio Sanz, referint-se a C’s i a Albert Rivera, forma part de l’ADN de la política espanyola. És esperpèntic que un partit espanyolista com C’s, exasperi el PP. Però, en canvi, atacar la catalanitat és d’una eficàcia absoluta. El tòpic funciona a la perfecció, tant que no se li acudiria ni a Nostre Senyor que un català dit Albert d’un partit anomenat Ciutadans/ciudadanos pretengués governar Andalusia.

Fixin-se que passen aquestes coses, malgrat l’eliminació de l’analfabetisme peninsular, a pesar que tinguem una de les generacions de joves més ben preparades de la història d’Espanya i de la facilitació de l’intercanvi personal i social gràcies a la universalització de les tecnologies del coneixement i de la informació. No hi hagut manera de desmuntar els tòpics ni gràcies als Erasmus, ni al turisme cultural i religiós de Setmana Santa ni als presumptes miracles del papat cismàtic del Palmar de Troya. És tan evident que no caldria ni parlar-ne. De fet, no en voldríem parlar per cansament. Però, com que se’n diuen de tan grosses se te’n va la mà, una mà que només pots dirigir cap al paper d’escriure o a la pantalla de l’ordinador. És molt sorprenent que ni Madrid ni els castellans no tinguin un tòpic degradant? És que no el té ni la Costa del Sol. Fins i tot d’Euskadi tot són flors i violes. Andalusia, en canvi, en té tants com els catalans. Què ho fa això? I el més espaterrant és que quasi la meitat dels catalans té un origen andalús.

dimecres, 11 de març de 2015

SER O ESTAR

Algunes enquestes anuncien que el moviment independentista perd pistonada. A part que totes les enquestes són interessades, aquestes vindrien a deduir que l’independentisme és una qüestió més emocional que racional, més conjuntural que estructural i, en conseqüència, més anecdòtica que categòrica. Fins i tot, podríem arribar a concloure que les adhesions ideològiques en política –com en tota altra mena de filiacions– depenen del soroll social i mediàtic predominant i de la empremta emocional que provoca en els individus. Els preocupats pel que consideren la paranoia independentista, des de fa uns dies, estan molt més tranquils. Fins i tot han recuperat la confiança que la independència de Catalunya no ocorrerà ni dintre de 100.000 mil anys. I esperen que com més ens atansarem al 27 de setembre, més es desinflarà l’emoció, i que els partits que es presentin amb l’opció rupturista no aconseguiran la majoria al Parlament. Els partidaris de l’unionisme, doncs, creuen, fins i tot irracionalment, que els únics que són d’una peça mental són ells. Que la fe, indestructible i indeleble, –permetin-me la tautologia–, i la raó només són patrimoni dels qui defensen l’estatus quo. Ells són els únics que són. Tota la resta, està. Roman temporalment, ocasionalment, i així que el vent bufa d’un altre costat, s’esfuma per l’espai sideral de la indiferència o canvia de bàndol i, com la paràbola del fill pròdig, retorna a la Raó.

El Constitucional ha tombat part de la Llei del Síndic de Greuges del Parlament. La mateixa sort ha patit la Llei de Consultes. Fa no res que el govern central ha interposat recurs d’inconstitucionalitat a l’obertura de delegacions de la Generalitat a Roma i a Viena. Tant se val, tothom sap, els unionistes i els sobiranistes i els indiferents, que sigui quina sigui l’acció legislativa del Parlament català que vagi dirigida a reforçar ni que només sigui l’autogovern en el marc interpretable de l’Estatut, serà recorreguda, suspesa, i declarada inconstitucional. I aquesta creença és tan racionalment objectivable que no permet cap mena de diàleg, entesa o acord entre uns i altres. Que no s’enganyi ningú: igual que existeixen fes, convenciments i dades objectives per part dels uns, n’existeixen per part dels altres. Però mentre que els uns disposen al seu arbitri de la Norma, els altres malden per crear-ne una que els legitimi.

dimecres, 4 de març de 2015

HIPOCRESIA

Una de amenaces més elaborades i repetides de l’Estat Islàmic diu textualment: “Prendrem Roma, trencarem les seues creus i esclavitzarem les seues dones amb permís d’Al·là”. No se li escapa a ningú que conquistar Roma per a l’autoanomenat califa Abu Bakr-al–Bagdadi vol dir la victòria final contra els infidels. I tal com van les coses de la guerra contra l’EI, no m’estranyaria gens que la profecia es fes realitat al llarg d’aquest segle. Els analistes d’aquest fenomen ens avisen que als gihadistes no els interessa el petroli o els diamants, sinó les ànimes dels homes. És fenomenal! I nosaltres mirant d’arreglar els problemes a base sil·logismes ètics i axiomes sociopolítics. Aquests milers de joves europeus, catalans, que s’han allistat als exèrcits de l’EI per lluitar a Síria o a l’Irak i practicar les salvatjades més horroroses, què els ha donat l’estat del benestar, què han après del sistema escolar, què han assimilat dels nostres drets i llibertats, què els ha facilitat la integració? Per què no han trobat entre els models occidentals de convivència, on s’han criat i educat, cap mena d’ideal, de fe, d’horitzó, de possibilitat de dur a terme algun projecte de vida? Perquè, quin model pot ser la nostra societat, farcida de corrupció, de dobles morals, incapaç d’aturar l’abisme aberrant entre els rics i els pobres, de posar fi a la tortura, a la violació, a la ignomínia contra els més febles? Volen exemples?

La hipocresia, el fariseisme, el fingiment, són termes inventats pràcticament en el nostre món occidental. On més es practica i més tradició ha creat. I més adeptes ha tingut i té. Tant que gairebé s’ha convertit en una virtut o, en molts casos, en una estratègia necessària, un mal menor, per evitar un mal major. Els gihadistes no s’inspiren només en la interpretació de les sures de l’Alcorà, sinó que tenen un catàleg exquisit d’exemples en la nostra pròpia història. La cristiandat ha torturat, ha esquarterat, ha degollat i cremat més gent que no pas tot el que pugui practicar el gihadisme en el que li queda d’història. Facin números. Només s’hi comptéssim una per una les brutalitats de les guerres que s’han anat succeint a Europa o en què han participat els europeus a qualsevol indret del món, per qualsevol ambició personal o política o per les guerres santes i santes croades, de l’esgarrifança no podríem viure mai més tranquils.