29 d’abril del 2015

DE LES ELECCIONS

Encara no hem votat municipals que ja s’especula amb les eleccions al Parlament. Com hem dit mil vegades, els resultats de les urnes del 24 de maig seran una radiografia de com poden anar les coses de cara a les catalanes. Si bé és cert que a les municipals hom vota perquè el pobles o la ciutats gaudeixin d’un bon nivell de benestar i de confortabilitat i les coses més pròximes funcionin bé, aquest cop s’hi afegirà amb més intencionalitat l’expressió de les voluntats independentistes o unionistes. En certa manera, aquest valor afegit ja ha condicionat la confecció de les llistes i s’ha manifestat obertament en els canvis de sigles o de partits dels candidats a alcaldes que aspiren a repetir mandat. De tal manera, que obertament la majoria de partits estan preparant les municipals en clau de catalanes. Partits i especialment les empreses comunicatives i les entitats i moviments socials, tant els partidaris de la secessió com els defensors de l’estatus quo. I entre aquests, especialment Societat Civil Catalana que crida a mobilitzar els seus (el nombre dels quals encara no hem pogut comptabilitzar, per cert) i molt intel·ligentment i en especial a tots els indecisos (que freguen la majoria) en contra de la independència, diuen, a les urnes del 27 de setembre, quan en realitat volen dir ja ara, el 24 de maig.

Si les municipals no es decanten obertament a favor de formacions independentistes, els unionistes demanaran eleccions al 27 de setembre i si pogués ser abans millor. Per contra, a l’ independentisme potser ja no li vindrà d’un any ni del resultat de les eleccions generals, en el cas que se celebressin abans de les autonòmiques reglamentàries. Si són favorables globalment i a les grans ciutats a l’ independentisme, tal com haurien desitjat els unionistes, fins i tot es podrien avançar un pelet, si ho permetia la norma. Si, com diu SCC, no hi ha una majoria independentista, el souflé es desinfla i s’ha incrementat el nombre de cagadubtes, i comproves com cada dia que passa l’Estat és mes agressiu amb la política de la Generalitat i de la majoria del Parlament, vol dir, primer, que no es creuen el que diuen. I segon que tenen una por visceral que el PP i el PSC siguin escombrats dels municipis i després del Parlament no tant per CiU i ERC com per les forces, incontrolades, que els substituiran per la dreta i per l’esquerra.

22 d’abril del 2015

EL CAOS?

Després del bipartidisme, el caos, l’anarquia, vénen a dir els analistes espanyols instal·lats en el repartiment del poder entre PP i PSOE. Espanya pot ser pitjor que Itàlia! L’Estat, serà ingovernable! Quan sents aquestes afirmacions, només pots pensar en la misèria de país en què vivim. O sigui, ¿després de vora quaranta anys de democràcia, encara no s’ha paït que la gent arriba un dia en què deixa de ser carallot? És que en tots aquests anys no hem après res? Encara no som prou madurs perquè ens hagin de portar de la maneta els qui, després de tant de temps han acabat convertint-ho tot en el seu pati particular? Una cort gegant infestada de podridura? En un despropòsit colossal? Segons les darreres dades, –dic les darreres perquè cada segon que passa no paren d’augmentar– els casos judicials relacionats amb la corrupció política a Espanya, sobretot a Andalusia i al País Valencià, ascendeixen a 1.700 causes, amb més de 500 imputats i amb tan sols uns 20 condemnats i empresonats. Arriba un moment que un no pot deixar de pensar que la transició es va organitzar de tal manera que, per no fer més sang i acontentar uns i altres, calia pactar algun sistema de benefici perpetu en el repartiment del pastís de l’Estat.

Algú pot esperar que les noves generacions s’acontentin amb l’estatus quo? Algú encara creu que es xumaran el dit, sobretot quan observen atònites cada dia que passa quin és el panorama moral, social, i d’oportunitats que els han deixat i deixen els pares de la pàtria? Les actituds que més fereixen i revolten i condueixen a la situació previsible del mapa polític enrevessat que configurarà tant els parlaments autonòmics com els ajuntaments de les grans capitals són el cinisme amb què se’ns ha tractat, i la perversitat amb què s’ha operat. No sabem què faran els nous partits i els emergents. Diuen que no tenen experiència de govern. Que el sistema se’ls acabarà engolint, com ho fa amb tot. Que la naturalesa la cobdícia és una tara humana. Que la governança del món ja no la tenen els governs locals o regionals, sinó els invisibles de les grans corporacions opaques, Que si el món és així i fot-te, si no ets de la casta o hi tens amics o més que coneguts. Si un futur estudiant d’història contemporània s’ha d’estudiar tots els casos de corrupció des del govern González fins a la seua actualitat, pot morir literalment en l’intent.

15 d’abril del 2015

CONVERSOS

Què volem dir quan parlem de conversos en relació amb els detinguts de la cèl·lula jihadista preparada per atemptar a Catalunya? Un convers, segons els diccionari, és una persona, normalment musulmana o jueva, convertida, especialment entre els segles XIV i XVI, al cristianisme. I per extensió se n’anomena a qualsevol persona que renega d’una religió per acceptar-ne una altra.També s’empra el terme per referir-se a algú que ha acceptat una ideologia política distinta a la que mantenia fins en aquell moment. Em fa l’efecte que la premsa i alguns contertulians han utilitzat la paraula amb una certa alegria i amb una imprecisió absoluta. Dels detinguts, dels qui s’ha dit que eren conversos, sap algú de quina religió provenien i quina, exactament, havien abraçat? ¿Se suposa, tal volta, que pel fet d’haver nascut en territori espanyol eren batejats en la religió catòlica? Eren uns batejats, realment? Ho ha comprovat algú? Per poder afirmar canònicament que hom passa d’una religió a una altra, es deu haver de fer alguna renúncia explícita de la primera per poder abraçar la segona. I per poder afirmar taxativament que ja tens una segona religió no hi hauria d’haver alguna evidència que ho pogués corroborar?

Ens movem en el terreny de les presumpcions. I de les pressuposicions. No sabem ni quina era la religió primera dels suposats conversos, no sabem ni si n’eren realment creients i practicants i tampoc no tenim clar si es varen convertir a alguna altra religió diferent de la que se suposa que tenien originàriament. Dels relats de la premsa i similars es despendria que haurien abraçat l’islam. Però no es té constància que fossin fidels seguidors d’algun imam o que resessin en alguna mesquita. Suposem que s’afirma tal cosa en la lògica que adherir-se, si es pot dir així, al jihadisme vol dir necessàriament fer acte de fe d’un dels deures religiosos més importants de tots els musulmans: el manteniment de la lluita espiritual interior i la lluita física exterior contra els enemics de l'islam, que, segons els entesos, pot ser violenta o no violenta. Haurien demostrat la seua conversió en la mesura que haurien practicat la lluita física, el que aquí en diem actes terroristes? Aquest hauria estat el seu autèntic “bateig”? Així haurien testimoniat davant els seus la seua conversió? Perdonin, però, tenim massa preguntes sense respostes clares...

8 d’abril del 2015

ANDALUSIA, UN MIRALL?

La vencedora socialista Susana Díaz està convençuda que podrà governar Andalusia amb minoria. Aviat veurem si C’s i Podem són alguna cosa més que el PP i el PSOE versió 2.0, com diu el senyor Jordi Turull. El més inquietant de la democràcia és que la gent, gairebé sense voler, acaba recol·locant tothom al seu lloc. Si C’s o Podem s’abstenen en la investidura de la senyora Díaz, a canvi d’algun gest simbòlic, el senyor Turull tindrà tota la raó. Si voten en contra i deixen que el PSOE governi en minoria, però sota el dictat i la tutela ara dels uns ara dels altres, també. L’únic interessant que han demostrat les eleccions andaluses fins ara és que el bipartidisme PSOE-PP està canviant de sigles i molt probablement passarà a dir-se Podem/Podemos i Ciudadanos/Ciutadans o una coalició espanyolista el nom de la qual agrupi la majoria de la dreta més o menys liberal. Si bé la majoria de vots han continuat anant al sac del PSOE per una actitud bàsicament conservadora, perquè hi ha molts interessos en joc quan s’ha governat durant tota la vida democràtica, no és menys cert que la corrupció ha passat factura als grans partits, i les noves generacions que s’incorporen a les urnes prefereixen cares noves i discursos aparentment nous.

Un dels més preocupats i espantats en aquest escenari és precisament el PP. Hi ha moltes causes judicials obertes que apunten als secretaris generals i als presidents del partit, i l’honestedat d’alguns i les pilotes enfora de la majoria dels seus dirigents no han fet sinó agreujar el seu problema. Ai, si deixen de tenir la paella pel mànec i l’alta justícia deixa de ser mediatitzada!. Però n’hi ha uns altres que, cada dia que passa, es dilueixen més en el magma del no-res, o el que és mateix en la lava dels personalismes, de la indefinició, de la teoria i del que és més greu, del sofisme, que són la gent d’IU i els seus ad lateres. Si a Andalusia hi ha hagut eleccions anticipades podríem atribuir-les a un acte de responsabilitat d’IU. Però la seua pèrdua dramàtica d’escons vol dir que han estat engolits pel que queda del PSOE i sobretot per Podemos. Aquests els han robat la cartera a Andalusia i ho faran a Catalunya. Aquí, perquè, malgrat el seu ideari fundacional, no han sabut respondre a la demanda d’un independentisme d’esquerres. I perquè l’equitat del tripartit no fou sinó foc d’encenalls.

1 d’abril del 2015

ELS LÍMITS DE L’ART

Ningú no sap què passa (però ho sap tothom i és profecia) que del MACBA tots els directors en surten escopetejats. L’últim perquè va prendre la decisió de censurar l’exhibició d’una obra que semblava que atemptava contra la corona. Una obra que, com sol passar en aquests casos, va poder avaluar tothom abans que el director es replantegés la decisió, fins i tot els qui els importa un rave l’art i molt més el contemporani. Un sacrifici personal que no ha servit sinó per posar en crisi la mateixa institució, ara es diu que s’ha de refundar, i per constatar per postres, segons els crítics, que no n’hi havia per tant, car l’obra en qüestió és una boutada fallera, un nyap, una ridiculesa que no es mereix ni que sigui considerada obra d’art. Vaja, que el senyor director dimissionari hauria tingut raó si hagués dit que enretirava l’obra de l’exposició titulada precisament per més inri La bèstia i el sobirà perquè era una merda. Visca el cinisme! Com sigui, aquesta història desgraciada ha tornat a posar sobre la taula el tema etern dels límits de l’art. El més extraordinari del debat és la mar de tòpics que hom fa servir per parlar-ne i les rucades ontològiques amb què es defensa la santa llibertat de l’art. És a dir, encara és hora que algú ens hagi aclarit què és art o què vol dir llibertat artística, simplement perquè tot això depèn del nom del creador, del context social en què el fa, de la intencionalitat i, no ho oblidem, de qui paga.

Els senyors censors i els amants acadèmics de la llibertat artística s’haurien responsabilitzat de mostrar una simple tassa de wàter en una exposició del MACBA? O d’un miserable cagalló? El mitjó de Tàpies era una obra d’art? La capseta amb llumins animant a cremar esglésies? El filòsof Jacques Derrida, autor de l’obra el títol de la qual dóna nom a l’exposició de la discòrdia, tracta precisament de qui pot fer què en l’ordre de la jerarquia social. I ves per on ens dóna la clau per entendre l’embolic etern entre la llibertat creativa i els seus límits. Certament, l’únic límit, a part del codi penal, és el sobirà, que no necessàriament és el rei o la reina, sinó allò tan català de qui paga, mana. Tant si sap què és art com què no. O encara que pagui en nom dels diners de tothom. Quan es diu que l’art ha de ser autònom no s’expressa altra cosa que una mera il·lusió, és a dir una supina impotència.