dimecres, 1 d’abril de 2015

ELS LÍMITS DE L’ART

Ningú no sap què passa (però ho sap tothom i és profecia) que del MACBA tots els directors en surten escopetejats. L’últim perquè va prendre la decisió de censurar l’exhibició d’una obra que semblava que atemptava contra la corona. Una obra que, com sol passar en aquests casos, va poder avaluar tothom abans que el director es replantegés la decisió, fins i tot els qui els importa un rave l’art i molt més el contemporani. Un sacrifici personal que no ha servit sinó per posar en crisi la mateixa institució, ara es diu que s’ha de refundar, i per constatar per postres, segons els crítics, que no n’hi havia per tant, car l’obra en qüestió és una boutada fallera, un nyap, una ridiculesa que no es mereix ni que sigui considerada obra d’art. Vaja, que el senyor director dimissionari hauria tingut raó si hagués dit que enretirava l’obra de l’exposició titulada precisament per més inri La bèstia i el sobirà perquè era una merda. Visca el cinisme! Com sigui, aquesta història desgraciada ha tornat a posar sobre la taula el tema etern dels límits de l’art. El més extraordinari del debat és la mar de tòpics que hom fa servir per parlar-ne i les rucades ontològiques amb què es defensa la santa llibertat de l’art. És a dir, encara és hora que algú ens hagi aclarit què és art o què vol dir llibertat artística, simplement perquè tot això depèn del nom del creador, del context social en què el fa, de la intencionalitat i, no ho oblidem, de qui paga.

Els senyors censors i els amants acadèmics de la llibertat artística s’haurien responsabilitzat de mostrar una simple tassa de wàter en una exposició del MACBA? O d’un miserable cagalló? El mitjó de Tàpies era una obra d’art? La capseta amb llumins animant a cremar esglésies? El filòsof Jacques Derrida, autor de l’obra el títol de la qual dóna nom a l’exposició de la discòrdia, tracta precisament de qui pot fer què en l’ordre de la jerarquia social. I ves per on ens dóna la clau per entendre l’embolic etern entre la llibertat creativa i els seus límits. Certament, l’únic límit, a part del codi penal, és el sobirà, que no necessàriament és el rei o la reina, sinó allò tan català de qui paga, mana. Tant si sap què és art com què no. O encara que pagui en nom dels diners de tothom. Quan es diu que l’art ha de ser autònom no s’expressa altra cosa que una mera il·lusió, és a dir una supina impotència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada