dimecres, 15 de juliol de 2015

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Per governar, sobretot per manar, quan no s’han tingut majories absolutes, tot els partits han pactat fins i tot amb el dimoni. Principalment en els ajuntaments. Crec recordar que hi hagut, en algun municipi de les nostres comarques, matrimonis de conveniència fins i tot entre ERC i PP. Per tant, això de l’acord entre C’s i PSC (i PP) de l’Ajuntament de Lleida, ja no estranyaria ningú, si no fos que el paer en cap és el president del PSC de Catalunya, un partit que s’ha reivindicat des de sempre com un dels principals impulsors de les lleis de normalització lingüística del català i una persona, el paer en cap, que s’ha manifestat sempre com un dels representants del catalanisme més obert o progressista del PSC. Encara que a la pràctica les condicions del pacte del PSC amb C’s, poden convertir-se en paper mullat, el que ha deixat descol·locats, perplexos i alarmats, el que ha decebut, el que ha estranyat, el que ha indignat una bona majoria de lleidatans i de catalans, és precisament que el paer en cap s’hagi avingut a signar les condicions de C’s que més toquen el voraviu de la nostra societat: la llengua i els símbols. Que s’hagi avingut a fer el joc al partit que pràcticament només té una missió: carregar-se l’arquitectura de la llengua catalana i dels signes d’identitat dels catalans.

El que més irrita i enrabia la gent no és que el PSC sigui constitucionalista, federalista, antisecessionista, o que mentre ha governat a Lleida no hagi volgut que en els llocs públics onegessin banderes independentistes o que hagi evitat d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. No enutja la gent la coherència i la sinceritat, sinó que per governar facis com aquell que deia: “aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”. Dit altrament, que et venguis per un plat de llenties. Aquests dies, molta gent ha recordat el pacte d’Oronich amb Alianza Popular i el grup Freixes per governar la ciutat. I el malson dels dos anys terribles i esperpèntics alhora, que es van viure a la ciutat. I com solen acabar els experiments amb gasosa. Déu nos en guard, com insinuava la senyora Ribes –i que el senyor Rivera sondeja–, que l’acord pel cartipàs municipal sigui l’antesala del que aspira que s’esdevingui ben aviat al Parlament! I Déu mos en guard, que, si això ocorregués, Lleida hagués pogut servir de laboratori de proves.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada