dimecres, 12 d’agost de 2015

ART PASSIÓ, ART RAÓ

Ja fa dies que s’ha deixat de posar etiquetes a l’art. Sobretot a la pintura. Passada l’efervescència de l’arbre de l’abstracció amb les múltiples branques de noms al mateix temps tan abstractes i generalistes com informalisme, sintetisme, constructivisme, suprematisme, neoplasticisme, vorticisme, expressionisme abstracte, minimalisme, cinetisme i alguns altres de què no recordo el nom, els artistes de la postmodernitat són eclèctics. Més o menys passionals i racionals, més o menys tecnològics i artesanals, més individualistes que tribals. L’artista, que es fa un nom a partir dels vuitantes, es deixa portar, fa experiments, cerca un estil, se’n cansa i en busca un altre, furga en els baguls de la raó instrumental, de la raó tècnica, de la intuïció o de la passió, però ja no té una escola o un corrent on ha de pagar quota. Fins i tot, ha oblidat (o no ha sabut mai) que hi havia escoles, tendències, moviments o sectes. A mi, dit de passada, si l’obra que observo, catalogada com a obra d’art, no m’impressiona d’alguna manera, no m’interessa el més mínim. Si em passa amb molts artistes, començo de pensar, com molts, que l’art està en una decadència absoluta. I si de mil, només n’hi ha una que em mogui els ressorts epitèlics arribo a pensar que l’art ha mort.

La postmodernitat, certament, és desencant, relativisme absolut, simulació i impostura, virtualitat, hiperrealitat, campi qui pugui, socarrim de les utopies, aberració moral, desigualtats pornogràfiques, entropia i sorolls informatius, i pantalles que es despleguen infinitament on realitat i ficció es confonen, etc. Els nous partits com Podem, la CUP i altres moviments sorgits de la brutalitat dels assots del capitalisme, han arribat en aquesta cruïlla de la història precisament per denunciar la violència del sistema i per recuperar valors, ètica, societat, civilitat, justícia, equitat, humanisme, sostenibilitat, transparència, revalorització de la memòria, però els sents a parlar molt poc de cultura. De la cultura del coneixement, de les formes artístiques, dels sistemes filosòfics, de les infraestructures i serveis, i encara menys d’arts plàstiques o de literatura. I si en diuen quelcom l’anomenen talment fos una espècie de mirall trencat, un hipertext, un metarelat, una quàntica fragmentació de la multiplicitat, una plàstica del tatuatge o de la cirurgia estètica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada