dimecres, 30 de setembre de 2015

HAURIA ESTAT MÉS FÀCIL, BABAUS?

Es diu que si el govern de Zapatero hagués sabut reaccionar a la sentència del Constitucional sobre el nou Estatut, en el sentit de mostrar determinació per blindar llengua, cultura i fiscalitat a la maneres basca i navarresa, res del que ha passat fins al dia d’avui s’hauria esdevingut. Ara sabem més que mai, però, que el PSOE no controla el seu electorat, que no hi ha líder socialista que no es blegui davant les exigències andaluses i que per ser alternança de govern amb el PP, cal que sembli tan espanyolista com el PP i tan negacionista de la nacionalitat catalana com el més espanyolista del món. El PSC, entremig, no li toca més remei que deixar de ser fins i tot els comparses patètics del drama de no ser ni carn ni peix, i esdevenir la història d’una simple anècdota tràgica finisecular de la modernitat. Per què no parlem obertament de la impotència d’Espanya? Si al llarg de trenta-cinc anys de democràcia formal a Espanya no s’ha produït un augment del nivell cultural de la mitjana de la població, i les mentalitats llegides, viatjades i contrastades no han aconseguit arraconar en els llocs de responsabilitat de govern i de poder els quadres i poders fàctics franquistes, falangistes i fundadors de la pàtria espanyola, oi que vol dir que vivim en un miratge?

Costa tant d’entendre que la majoria absoluta hagi optat per la independència? I no és el cor només que ha votat Junts pel Sí, sinó la Raó Pura de voler ser com tots els Estats que es justifiquen que ho són per les mateixes raons. I tal com diu el manual, només a l’Estat, a la sobirania que es dóna a si mateix l’Estat, aquesta organització social, econòmica, política i coercitiva, se li reconeix en el món mundial i planetari el dret per delimitar arbitràriament coordenades espaciotemporals, per definir i arbritar llengües, conceptes i símbols, per encunyar termes i atorgar significats, per institucionalitzar la seua autoritat i estatitzar el que pertoqui. Qui sanciona i acaba donant naturalesa a totes les coses, fins i tot a les raons moral, lògica, científica, i a la Raó mateixa és l’Estat i les estructures de què es dota. Què volen que els digui, benvingut sigui l’Estat català! La realitat és que el PP ha perdut, i el PSC també, i C’s, i la vella Espanya dels Sánchez, Rajoy, Borrell, Chacón, Díaz, Santamaría, Cospedal, de la CEOE i la gran banca.

dimecres, 23 de setembre de 2015

DAT I BENEÏT

O no! Perquè en això de les campanyes electorals ja estem acostumats al fet que en el darrer moment apareguin uns papers, unes cintes, unes imatges que comprometen criminalment sobretot el líder o els líders dels que defensen la independència. O no, perquè, segons alguns politòlegs i una certa intuïció, podria ser que com més gent es mobilitzi a les urnes, com més indiferents i dubtosos s’aconsegueixi que votin, més difícil és que Junt pel Sí aconsegueixi cap mena de majoria. Nogensmenys, la majoria dels habituals a les urnes, ja ho tenim clar i català. Malgrat tots els malgrats, fins i tot a pesar dels dubtes que es generen a l’entorn de les pensions i de la sortida de la UE en cas que es tiri pel dret independentista. O malgrat els que provoquen els futuribles pactes que alguns candidats prometen per encaixar millor Catalunya amb Espanya si les generals no les guanya el PP. I molta gent ja té clar què votarà (o ja ho ha votat per correu), fins i tot en el supòsit que, guanyant Junts pel Sí i posant en solfa el full de ruta, es declari el president de la Generalitat en rebel·lia, un directori de l’Estat es faci càrrec de la Generalitat i s’instal·li a Catalunya una mena de terror contrarevolucionari. Perquè hi ha molta, molta gent que té clara la seua intenció de vot de fa molts anys.

En realitat, en aquestes alçades de la campanya gairebé totes les formacions autoritzades a concórrer a les eleccions, potser excepte el partit animalista, tenen pressa a comptar vots. Si depengués d’ells, sobretot dels unionistes, avui mateix ja voldrien saber que la broma s’ha acabat. Que d’Espanya no se’n surt ni si te n’expulsen, i que todo seguirà igual. Però, també n’hi ha que diuen que el president Mas ha corregut massa a convocar-les. Que s’havia d’esperar a les generals del desembre. Que si perd el PP hi haurà una possibilitat de pactar no sabem què. S’arriben a fer un malabarismes per esgarrapar uns vots i no moure’ns d’enlloc! Com l’existència del setè cel o de les hurís amb vels transparents i regalimant mel i dàtils per als que hagin aconseguit la glòria eterna. Tot és dat i beneït, perquè si guanya el Junts pel Sí, i s’acompleixen les amenaces del govern de l’Estat, els catalans ho perdrem tot, Espanya i Europa, i nus nuets, com Adam i Eva, retornarem al Paradís de l’inici del Gènesi on no hi havia rastre encara del pecat original.

dimecres, 16 de setembre de 2015

HISTÒRIA DE CATALUNYA

Una bona part de la historia moderna i contemporània de Catalunya té com a denominador comú la resistència contra l’Estat. O dit al revés, és la crònica d’una persistent i histèrica batalla de l’Estat contra tot allò que fes tuf de singularitat: llengua, institucions, dinàmica social, pensament econòmic, manifestacions artístiques, moviments obrers, la implantació de l’anarquisme, del socialisme utòpic, etc. Per al meu coneixement i el de vostès, m’he dedicat a cercar notícia de les declaracions d’independència que els catalanes han fet fins a l’actualitat. Doncs bé, la proclamació de la República Catalana s’ha fet al llarg d’uns 370 anys, almenys, en quatre ocasions. La primera, precisament en l’inici de la guerra dels Segadors, liderada per Pau Claris l'any 1641. En el segle XIX, el març de 1873, Baldomer Lostau i altres diputats proclamaren l’Estat Català en el context de l’efímera primera república espanyola. Macià ho intentà l'any 1931 i Companys el 1934 dins la República Federal Espanyola. A veure qui tindrà l’honor de la pròxima. Sempre, però, han estat proclamacions que han durat a penes dos minuts. Que han representat presó, exili i mil desgràcies per als promotors. Però el que ens ensenya la història, com se sol dir, és que cíclicament els catalans hi tornem a ser.

I quan no, ens hem queixat formalment un munt de vegades a través dels anomenats memorials de greuges. El més famós la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, de l’any 1885. El 1888 Àngel Guimerà redactà l’anomenat Missatge a la reina regent. El 1892, encara que no fos un document presentat formalment davant cap mandatari de l’Estat, es Bases de Manresa es consideren com un altre intent de fer arribar a Madrid la voluntat de les principals forces polítiques socials i econòmiques de Catalunya de disposar d’autonomia i de pensar l’Estat en un sistema federal. En realitat, fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932 en el marc de la segona república espanyola, no es varen fer realitat reclamacions, reivindicacions que venien de molt lluny i persistents. Durà el que durà i s’hagué de batallar fins a l’Estatut de 1979 amb la recuperació democràtica d’Espanya, i aconseguir un esquifida actualització el 2006, que de tan raquítica i acompanyada d’un cerimonial administratiu esperpèntic, ens ha portat fins aquí.

dimecres, 9 de setembre de 2015

A L’ATAC

Escac i mat al Mas! Aquesta és la consigna dels qui controlen els aparells de l’Estat i de tots els partits genèricament anomenats constitucionalistes: tant els que són únicament espanyolistes, com els que pregonen el federalisme i els qui no són ni carn ni peix. Ara la cosa va molt de veres. S’ha acabat la broma, diu Albiol. Per tant, s’ha d’eliminar Mas políticament, com sigui. I, com venia a dir el líder de C’s, amb la seu banda. Res de nou sota la capa del sol. De manera que, després de la carta del santcristo gros del González, molts ja apostem que en el pic de la campanya electoral el President serà imputat formalment pel 9-N i que simultàniament la Guàrdia Civil rebrà l’ordre judicial d’escorcollar al mateix temps els despatxos de l’edifici de la Generalitat, de la seu de la conselleria de la Vicepresidència i de la conselleria d’Ensenyament. El més esperpèntic, pervers i malaltís alhora és el discurs de l’amor que segueix a la planificació de l’assassinat polític de Mas. Ens vénen a dir, els uns i els altres, que si fan tot això, és a dir –insisteixo– d’eliminar el senyor Artur Mas, és per una qüestió d’amor als catalans, d’amor a Catalunya i d’amor a la mare que ens va parir. Ja ho diuen ja que hi ha amors que maten, que hi ha amors que ens faran patir.

El més enervant i fastigós de tot plegat és la poca educació democràtica de la majoria de l’elit política, cultural i econòmica d’Espanya. En el sistema democràtic espanyol es dóna la gran paradoxa, per exemple, que si bé és lícit defensar idees independentistes i que aquestes siguin l’objectiu polític de partits i agrupacions d’electors, en el cas hipotètic que aquests partits guanyessin netament i democràtica les eleccions, no podrien fer realitat el seu programa, perquè resulta ser que, per damunt de les idees i de les urnes i dels partits i de la realitat, existeix el Concepte Previ de la Constitució o el Concepte Previ d’Espanya. Les idees de poble, de gent, de ciutadania són tan estranyes en el sistema de pensament de l’Estat espanyol com l’existència dels forats negres interestelars. El darrer exemple (fins a la redacció d’aquests article) és la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional que el PP aprovarà en solitari, pensada expressament per castigar d’una vegada per totes el dimoni d’Artur Mas encara que fes un acte de contrició. Ara, ja no hi ha perdó!

dimecres, 2 de setembre de 2015

VERGONYA!

La lluminositat i la calma pirinenca animen a veure-hi clar. Sobretot en qüestions que es plantegen ja sigui com a irresolubles lògicament ja sigui com a tabús susceptibles de morir de repent si els mires a la cara. Exemples: la viabilitat de la independència de Catalunya, la utòpica reforma constitucional, la necessitat de la monarquia, l’estranyesa de l’amor desaforat del PP per la Constitució i la legalitat de les banderes onejables institucionalment; o l’existència –en un món global i líquid- de les nacions o, fins i tot, dels Països Catalans. I et queda més clar que l’aigua que Espanya és a la cua d’Europa en tot allò que és important: en índexs de benestar, en despesa per cultura, en pobresa infantil, en nombre de gent que tenen feina, en casos de violència de gènere, en corrupció política, en incompliment de les directives europees, en fracàs escolar, en traves burocràtiques per obrir negoci, en maltractament animal, en vivenda social, en llars amb accés a Internet, en despesa pública dedicada a investigació i innovació, en el compromís amb les persones refugiades o en el nombre de psicòlegs a la sanitat pública. I ho estarà, quan s’aprovin els pressupostos per al 2016, en recursos per lluitar contra el frau fiscal.

I si Espanya és a la cua de tot, la Unió Europea, en tot allò que no són interessos merament econòmics, és una autèntica vergonya. Ni polítiques socials conjuntes, ni d’immigració, ni d’asil, ni de fiscalitat, ni de lluita contra el crim organitzat i contra la xenofòbia i el racisme, ni cap política comuna en matèria de justícia social, ni molt menys en política exterior. I si no fos pels nord-americans, ni de defensa. Europa fou un exemple d’impotència vergonyant davant la guerra dels Balcans entre serbis, croats i bosnians; fou un titella patètic davant la guerra d’Iraq. I ara Europa és un cínic continent que s’espolsa els refugiats sirians i de tot arreu on hi ha conflictes bèl·lics, com si fossin mosques. O posa el cap sota l’ala quan moren asfixiats en camions de pollastres a la vora de les autopistes. La crisi dels refugiats, com s’anomena ara la gangrena de les dictadures i els fanatismes, és la crisi de la incapacitat de prevenir, de calcular i de prendre decisions intel·ligents comunes. Si no s’atura el conflicte de Síria o la guerra santa de l’Estat Islàmic, no hi haurà tanques que aturin ningú.