dimecres, 16 de setembre de 2015

HISTÒRIA DE CATALUNYA

Una bona part de la historia moderna i contemporània de Catalunya té com a denominador comú la resistència contra l’Estat. O dit al revés, és la crònica d’una persistent i histèrica batalla de l’Estat contra tot allò que fes tuf de singularitat: llengua, institucions, dinàmica social, pensament econòmic, manifestacions artístiques, moviments obrers, la implantació de l’anarquisme, del socialisme utòpic, etc. Per al meu coneixement i el de vostès, m’he dedicat a cercar notícia de les declaracions d’independència que els catalanes han fet fins a l’actualitat. Doncs bé, la proclamació de la República Catalana s’ha fet al llarg d’uns 370 anys, almenys, en quatre ocasions. La primera, precisament en l’inici de la guerra dels Segadors, liderada per Pau Claris l'any 1641. En el segle XIX, el març de 1873, Baldomer Lostau i altres diputats proclamaren l’Estat Català en el context de l’efímera primera república espanyola. Macià ho intentà l'any 1931 i Companys el 1934 dins la República Federal Espanyola. A veure qui tindrà l’honor de la pròxima. Sempre, però, han estat proclamacions que han durat a penes dos minuts. Que han representat presó, exili i mil desgràcies per als promotors. Però el que ens ensenya la història, com se sol dir, és que cíclicament els catalans hi tornem a ser.

I quan no, ens hem queixat formalment un munt de vegades a través dels anomenats memorials de greuges. El més famós la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, de l’any 1885. El 1888 Àngel Guimerà redactà l’anomenat Missatge a la reina regent. El 1892, encara que no fos un document presentat formalment davant cap mandatari de l’Estat, es Bases de Manresa es consideren com un altre intent de fer arribar a Madrid la voluntat de les principals forces polítiques socials i econòmiques de Catalunya de disposar d’autonomia i de pensar l’Estat en un sistema federal. En realitat, fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932 en el marc de la segona república espanyola, no es varen fer realitat reclamacions, reivindicacions que venien de molt lluny i persistents. Durà el que durà i s’hagué de batallar fins a l’Estatut de 1979 amb la recuperació democràtica d’Espanya, i aconseguir un esquifida actualització el 2006, que de tan raquítica i acompanyada d’un cerimonial administratiu esperpèntic, ens ha portat fins aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada