dimecres, 28 d’octubre de 2015

ETERNAMENT SOSPITOSOS

Com que les causes de corrupció no es poden dirimir amb celeritat i els casos s’eternitzen, s’acaba creant l’opinió que cavalquem a lloms d’una immensa mentida i que vivim, amb una certa naturalitat, envoltats de corruptes. Àdhuc tenim la sensació que, a pesar de la teatralització dels escorcolls i les detencions dels presumptes artífexs de les martingales financeres, s’està apoderant socialment la idea que tot plegat no és tan dolent des del vista moral, quan resulta que gratis on gratis no n’hi ha un pam de net. O més encara, que corrompre’s per diners i per poder, està ancorat en la naturalesa humana i que, per tant, ja hi pots posar el remei que vulguis que mai no ens en sortirem. Que és una de les conseqüències del pecat original o simplement, per als qui no creuen en la Bíblia ni en res que s’hi assembli, un dels pecats capitals de tots els ismes o, dit en poques paraules, del Sistema en majúscula. Abans es deia: amb la cara ja paga. O amb el ritme de vida que porta, treballant no se’n fa tants. Ara, la cara ja no diu res i el ritme de vida ja estranya poca gent, donada la multitud que ha viscut per sobre de les seues possibilitats. Quan els presumptes esdevenen eternament sospitosos, és fàcil de creure que estem condemnats a viure amb aquesta xacra.

Si aquesta fos una qüestió que afectés només l’àmbit privat de les persones, tindria la transcendència relativa que tenen totes les maldats humanes, segons les circumstàncies que les acompanyen. Quan la corrupció té lloc en l’àmbit de la cosa pública i es converteix en una pràctica normal, paradoxalment quasi deontològica, aleshores el tema no només és terrible, sinó demolidor. Quan, encara que sigui ben intencionadament, s’ha de legislar normes de transparència i crear fiscalies anticorrupció, vol dir que la cosa està molt malament i des dels fonaments. I quan fins i tot les normes sembla que haurien de ser un potent antídot la cosa no s’atura sinó que no se’n dóna l’abast, vol dir que tot el Sistema està profundament ferit i que només girant -lo com mitjó és possible arreglar alguna cosa. Algú es queixa de la radicalitat d’alguns grup polítics i es mofa de la seua utopia, de la seua inexperiència política, del seu romanticisme, però cada dia hi ha més gent que creu que per recuperar un polsim de fe en el contracte social calen no una revolució sinó unes quantes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada