dimecres, 25 de novembre de 2015

ELS PÀRIES DE LA TERRA

Els pobres, els desheretats, els marginats, els exclosos socialment, no solen escriure sobre la seua misèria. Tenen altra feina, evidentment. Què poden pensar, si no és en la pròpia subsistència i en la pròpia supervivència? Què poden esperar de la vida? Quina ideologia, quina religió, quina gent pot retornar-los la ciutadania, la dignitat personal, la capacitat de construir-se un projecte de vida? Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), en el 2013, la població en risc de pobresa o d’exclusió social era, a Catalunya, del 24,3 %, a Espanya del 27,3 i a la UE, del 24,5. L’abandonament prematur dels estudis, a Catalunya, del 24,7€, a Espanya del 23,6 i a la UE del 12,0. No tenir feina ni tenir estudis, ni tenir, per tant, cap perspectiva de futur et pot abocar a qualsevol cosa. I, d’entre moltes possibilitats, a les pitjors. El prestigiós politòleg Sami Nair, tot analitzant, les causes de l’atracció del reclutament gihadista entre els joves francesos, belgues i europeus en general, posava sobre la taula els vuit milions de pobres francesos, els milions de nois i noies sense feina ni estudis i per tant sense cap horitzó de futur; els milers i milers de joves que entre nosaltres, els països civilitzats, no són res. No pinten res, no són altra cosa que un conjunt completament buit.

Però el que és més aberrant i fastigós és que la bretxa entre riquesa i pobresa s’eixampla exponencialment cada dia que passa. Mentre el discurs polític s’entesta a parlar de pau social, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats, que de ben segur totes les constitucions dels països de la UE regulen amb grans i altisonants normes, la realitat ens fum una gran bufetada a la cara. Una bufetada terrorífica. L’exclusió real, la gana real, la guetització real, la manca total d’horitzó de futur positiu, condueix o a la desesperació o a l’heroisme. Si no salven els valors de la república laica o de la monarquia parlamentària, per què no poden salvar els qui et prometen que acabaran, com sigui, amb els qui t’han convertit en un no-res? Hem arribat a elaborar raonaments per entendre el suïcidi, per justificar la mort digna, per calar-se foc a l’estil bonze com un acte desesperat de protesta, però encara no hem abastat quina és la nostra responsabilitat perquè algú arribi a l’extrem d’immolar-se per assassinar tants congèneres com pugui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada