dimecres, 30 de desembre de 2015

ENCARA POSTELECTORAL

Fixin-se quin nivell de consciència democràtica que impera encara en algun sector d’ aquest país que a un bisbe espanyol se li va acudir de dir que el resultat de les passades eleccions era una demostració de com estava de malalta la nostra societat. Com si el desballestament de l’alternança tradicional entre PP i PSOE amb l’emergència a les Corts de Podemos i Ciudadanos, s’hagues inoculat de nou a Espanya el virus de la desunió pàtria que tantes desgràcies va comportar el triomf del Front Popular el 1936. Ves per on, l’expressió popular a les urnes de la pluralitat i la diversitat, hi ha gent a l’Estat espanyol que ho considera una aberració. I per alienació i maldat absoluta el fet que a l’hemicicle hi haurà, declaradament, almenys 17 diputats independentistes. I, per a més inri, si es pot encara, que n’hi haurà 69 més que, contra tots els impossibles del PP i del PSOE, proposen un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. És clar, una cosa semblant no havia passat mai. No havia passat mai que hi hagués hagut unes eleccions després o enmig del tsunami de la crisi econòmica i de l’orgia de la corrupció viscuda aquests darrers anys. I que –havia de passar algun dia joiós- les noves generacions comencessin de liquidar d’una vegada per totes amb la transició i les seves seues seqüeles, els intocables, les castes, les baronies i els ducats.

És clar que passen coses rares amb el sistema electoral vigent, i tant! Com que a Izquierda Unida, un diputat li costi més de 450.000 vots, mentre que al PP, 58.000. Però el més rocambolesc, exactament una pèrfida extravagància, seria que acabessin pactant PP i PSOE, tal com pressionen els poders econòmics, els de l’íbexs, la troika, els conservadors europeus i els mantenidors de l’estatus quo, en nom de l’estabilitat i dels interessos financers. Per bé que, contràriament, seria el més normal que fessin, si a Catalunya hi hagués, per una casualitat surrealista, via lliure a la investidura d’Artur Mas. S’hauria produït un tsunami social si el PSOE hagués acabat consentint que el PP es fes amb la presidència del govern, però per anar en contra d’un govern independentista, l’unionisme, la madre patria, i l’essencialisme donpelaiesc, estan per sobre de tot, àdhuc de l’absurd. Quines coses que té una part important d’Espanya que 40 anys de democràcia no han acabat mai de guarir!

divendres, 25 de desembre de 2015

⭐ Nadala 2015

La boira ha fos l’Estel,
ens ha distret el gel
i hem perdut el camí.
Ai que el Nen deu delir
pel nostre besamà!
Ai com deu esperar
l’encens, l’or i la mirra!
I els besos del rei negre,
les blanques carantoines
i rosses pessigolles!

Topem amb uns pastors
que canten l’Alegria,
i ens diuen que hem fet tard,
que és nat a l’establia.
Que “els xais li han dat calor,
i els ases companyia.
El fuster ens ha promès
cleda nova de freixe,
Maria, una samarra
i una densa bufanda.
I el Nen amb els ditets,
un cel de color blau,
si us guiem pel camí
on es pot prescindir
de tot el que dueu”.

Ja xiula l’esmolet,
la vida no s’atura,
la mort no plany ningú.
Els àngels, quan llostreja,
es sortegen els torns
de les hores de guàrdia
dels dies i dels anys,
–seran uns trenta-tres–
que durarà la vida
del Nen de Nazaret.

dimecres, 23 de desembre de 2015

POSTELECTORAL

Ara és l’hora de preparar-se per governar la diversitat. Ja ens agradarà veure què fan els suplents del bipartidisme. Sí, ja ha arribat l’hora, com deia F. Schiller, que els vots, a part de comptar-los, s’hauran de poder pesar. Ara potser podríem fer les coses més ben fetes. Poder mesurar millor, per exemple, dels partits i dels qui han obtingut escons, el grau de veracitat de les seues promeses i de les seues intencions, els mitjans per a una gestió eficaç i els recursos amb què caldrà comptar per a fer possible la utopia que han venut. I, sobretot, els que realment es podran aconseguir i la capacitat intel·lectual, moral, psicològica, necessària almenys perquè es compleixi el principi que un membre d’un parlament no pot ser menys incompetent que els qui l’han votat. I haurem de disposar, en l’era de la transparència, eines manejables per qualsevol ciutadà, per conèixer el grau de cultura democràtica i capacitat de diàleg dels representants electes. Quin és el seu nivell de respecte per la diferencia. Quina és la seues capacitat d’empatitzar. Quina la seua capacitat d’anàlisi. Si els seus actes, les seus accions són presidides pel rigor i a la cerca de la màxima eficiència. Si estan entrenats en cultura avaluativa. Si disposen d’uns mínims en totes aquelles competències bàsiques per saber ser, saber estar, saber fer, saber dir, saber prioritzar, etc.

Perquè ja sabem que en política l’important no és que tinguis la raó, sinó que els altres, nosaltres, la hi puguem atorgar raonadament. ¿Per què els partits polítics en campanya sempre tenen garantides solucions per a tots els mals i, després a l’hora de la veritat tots són entrebancs i vuits i nous i cartes que no lliguen, és a dir xerrameca, banalitats i ocurrències amb què no comptaven? Perquè, és clar, com diu aquell, el polític ha de ser capaç de preveure el que passarà demà, el mes pròxim, l’any que ve, però ha de ser prou intel·ligent per explicar-nos després per què no ha tingut lloc el que anunciava. Com que estem tan escamnats, ja no hauria de passar més, com ironitza W. Allen, si és que iniciem una nova era política, que de cada possible solució se’n faci un problema. Que a cada pregunta hom es faci l’orni, que a cada evidència es negui la major. Governar, deia Confuci, significa rectificar. I, com diu un proverbi gal·lès, qui vol ser líder ha de poder ser pont.

dimecres, 16 de desembre de 2015

ELECCIONS

Fins ahir hi havia més d’un trenta per cent d’indecisos. Els debats, de fet, aporten molt poca mobilització. Els anuncis són una repetició d’eslògans desesperant. La publicitat estàtica és sòbria, missatges gens retòrics, però molt genèrics: grans conceptes, que auguren poques possibilitats de concreció perquè o bé es té interioritzat que se serà oposició. O perquè, si es detalla massa, igual la gent es pot espantar. En fi, que tot fa l’efecte que es tracta de variants tàctiques de més del mateix, malgrat el rebombori de Podem i la consolidació de C’s. Com si, cap dels partits que es presenten en aquestes eleccions es veiés amb cor de canviar gran cosa o d’anar, realment, més enllà del que s’ha deixat establert. Com si els qui pretenen el govern de l’Estat ja intuïssin que serà difícil fer govern, que serà molt difícil per no dir impossible reformar gran cosa del moll de l’os dels drets fonamentals, o que el cas dels catalans continuarà essent una penosa nosa. Perquè tothom sap, en el fons, que desviar-se del catàleg d’obligacions de la Troika, porta a l’estrangulament. Dubtem, doncs, que, com s’ha especulat, estiguem davant del final del bipartidisme, del naixement d’una nova era o davant d’una nova transició.

I l’escepticisme té la seua arrel en el fet que els grans desafiaments que té plantejats Espanya no es podran afrontar sense majories i en alguns casos molt qualificades: la reforma de la Constitució, el referèndum català, la creació d’ocupació i de qualitat, la pervivència de les pensions, el pagament del deute, la gestió de la immigració, la batalla contra violència de gènere i tota mena de violències, el dret a l’habitatge, l’abandonament escolar, la lluita contra la pobresa i la desigualtat social i la corrupció, les infraestructures estratègiques, el canvi climàtic, el finançament autonòmic, la gestió de rodalies, la inversió en investigació i recerca i en cultura, la reforma de les estructures judicials, el canvi de fus horari, o la reflotació de la classe mitjana. Llegiu-vos els programes!, ens diuen els partits. I és aleshores quan entrem en el túnel de la desconfiança, en el laberint de les promeses incomplertes, en el frau electoral. És quan Kant, que tothom cita però que els candidats reconeixen que no han llegit, entra en joc: una cosa és fenomen i una altra noümen. Molt noümen, però el fenomen està per veure.

dimecres, 9 de desembre de 2015

CRONISTES LOCALS

Admiro els antics i els moderns cronistes locals. Els oficiosos i, àdhuc, els oficialistes, aquells que eren com la veu del seu amo, perquè al capdavall, tot i el seu biaix ideològic, també acabaven deixant constància de les misèries i grandeses locals. Admiro, per tant, les ciutats, els pobles que s’han dotat d’aquests constatadors de les realitats i les seues circumstàncies i que han afaiçonat passats històrics i modelen els dies coetanis dels seus conciutadans. Sóc un admirador de Josep Lladonosa i Pujol, de Llorenç Sánchez Vilanova de La Pobla de Segur o de Miquel Polo de Mollerussa. I naturalment de tots aquells investigadors que s’agrupen en els centres d’estudis comarcans i locals i, per tant, estic molt content que acabi de nàixer el Centre d’Estudis de la Segarra, per impuls de Max Turull i altres entusiastes recercadors d’identitats i de patrimonis col·lectius. I els admiro especialment no només perquè han creat el relat de tot allò que han estat, són i poden ésser les nostres ciutats i tota mena d’agrupacions humanes a l’entorn d’un campanar, d’un cementiri i uns jornals de terra, sinó perquè ho han fet, els que jo he conegut, amb una saludable objectivitat. Però, alhora, amb aquella punta d’orgull de demostrar l’amor al terrer -paisatge, gent, institucions, fets, rituals, tradicions i anècdotes- que t’ha vist néixer i fer-te una persona de profit.

Sense les aportacions de Marià Olives, de Dídac-Joaquim Ballester, de Miquel Ferrer Garcés, el bisbe Josep Messeguer o les recerques de Pleyan de Porta, Roca Florejachs, Frederic Reñé, Enric Arderiu, del treballs del Centre Excursionista, del mateix Josep Lladonosa o dels blogaires d’Altres Històries de Lleida per citar-ne uns quants d’indispensables, a Lleida no tindríem coneixement de res. Possiblement estaríem a les beceroles d’organitzar un museu, un arxiu, una biblioteca i d’escriure alguna història. N’hi hauria d’altres? Possiblement, però l’important és que de ben prompte es tingué la consciència que per saber hom, com a societat, com a individus, s’havia de preocupar i ser capaç de saber. No perquè interessés expressament a les institucions polítiques. No perquè aquestes en tinguessin el mandat legal. Tanmateix benvingudes han estat i són quan aquestes, com el municipi d’Alguaire en el marc del patronat Josep Lladonsa, promouen premis d’Història local.

dimecres, 2 de desembre de 2015

CASTIGATS

És legal, és constitucional, és usual en les relacions entre administracions, castigar, en aquest cas, el govern de Catalunya amb l’estrangulament econòmic, perquè al govern de Madrid no li ha agradat que una majoria de gent hagi votat independentisme? N’hi ha prou amb una decisió administrativa signada per Montoro? Pel que es veu, seguint la lògica del ministre, tanta culpa té el president Mas com la resta de ciutadans catalans per tolerar que el seu govern es porti tan malament. I evidentment cal castigar els catalans perquè, això porta vots. Però, em pregunto, per què, per defecte, tots els altres, els del PSC, els del PP, els de C’S, i fins i tot els que no varen exercir el dret a vot i els qui votaren en blanc i nul·lament? ¿Per què han de pagar justos per pecadors? Suposo que tenen clar que, darrere del gentilici catalans no hi ha només una quantitat d’alumnes, perdó, de persones que es porten malament, sinó que hi ha subjectes concrets i, entre aquests, tota mena de proveïdors de serveis, petites i mitjanes empreses, farmàcies o residències de la gent gran; hi ha, en fi, ciutadans espanyols que viuen a Catalunya, que paguen els seus impostos religiosament. Els diners del FLA (i els del FLI o del FLU) també han sortit de les butxaques catalanes.

No és absolutament infantil tot plegat? No està carregat d’una immensa mala llet? No és indignant que el govern de l’Estat actuï com si fos el mestre tites que s’enrabia quan no sap conduir una classe de nens petits entremaliats. No en tenen prou Montoro, Santamaria i Fernández de fer-nos pam-pam al cul i una estirada d’orelles cada vegada que trenquem el silenci de la classe per protestar? Però el que des d’un punt de vista de la teoria de la relacions institucionals pot semblar una ridiculesa, una rebequeria, una enrabiada, des de la mirada de la realitat és una autèntica mesquinesa, que denota una talla política molt pobra. Suposo que, a més, a Montoro i companyia els ha passat pel cap que ofegant-nos econòmicament, el poble de Catalunya s’aixecarà contra Mas, que es manifestarà contra la Generalitat i que, per evitar mal majors, encara haurà de ser la policia nacional qui apaivagui el ànims dels manifestants i de les protestes aïrades. I que tindran l’excusa perfecta per acabar –no sé si tindran prou temps abans de les eleccions del 20-D- d’aplicar encobertament l’article 155.