24 de febrer del 2016

PRESENTACIÓ : “Poemes en construcció” al Res Non Verba

Notícia publicada al diari de ponent La Mañana

La periodista Rosa Peroy dialoga amb el poeta i filòleg Josep Borrell sobre la seva trajectòria literària i sobre la seva propera obra "Aigua, Ànima",  que encara es troba en fase de “construcció”. El dramaturg Jaume Belló llegeix alguns poemes de l’autor. Presenta: Josep Castellà, president de Res Non Verba.

Vegeu el vídeo de la presentació aquí sota:


Via Jaumedelleida

COM UN ESPORT

Des de l’inici de la darrera legislatura del PP, encara no ha sortit una llei qualsevol del forn del Parlament que automàticament ha estat i és, encara, sospitosa d’envair competències de l’Estat o de saltar-se directament la Constitució. Devem ser l’autonomia amb més recursos interposats davant d’aquest tribunal. Potser al mateix nivell d’Espanya respecte als seus incompliments amb les directives europees. Res, que Catalunya és la campiona de la presumpta il·legalitat sistemàtica. I suposo que quan s’actua sistemàticament i presumpta en contra de la legalitat constitucional, deus incórrer, a més a més, en algun tipus de delicte convencional. Ja ho esbrinaran els tribunals ordinaris, si és el cas. En tot cas, ves que els vigilants de l’ordre constitucional no acabin sospitant que els legisladors catalans a part de legislar malament, ho facin expressament. Jo si fos del Tribunal Constitucional i absolutament independent, vull dir, no alineat políticament, n’estaria una mica tip ‘aquesta pràctica. De fet, llegint a fons les darreres sentències, ja ho vénen a dir: si us plau, primer, tractin políticament els conflictes que ens presenten. Nosaltres som el darrers recurs. Doncs, ni cas. Al final, en una proporció similar, encara que no es noti –mana qui mana-, als del Constitucional no crec que els caiguem massa simpàtics, catalans i govern espanyol.

I ara, a sobre, hauran de fer complir les seues sentències en cas que algú es faci el ronso. No sé si la idea original d’aquest tribunal en el moment de redactar la constitució es correspon exactament amb alguns dels papers que se li fan fer des de fa una colla d’anys. Sobretot, des del dia que va haver de dirimir sobre el nou Estatut de Catalunya. Sigui com sigui, el catalans, vull dir els nostres representants polítics, els responsables de les nostres institucions, tenen la virtut (més que no pas el defecte) de plantejar gairebé sempre una determinada modernització de l’Estat. El conflicte, amb una mirada positiva, implica posar en dubte l’estatus quo. I alhora obliga a cercar solucions imaginatives, la qual cosa implica reposar, certa manera, models i obrir nous paradigmes. Dic això, pensant en el fet que si hi ha actualment una pràctica hermenèutica solvent en el Constitucional l’ha afavorida en gran part el conflicte competencial que li ha estat plantejat des de Catalunya.

17 de febrer del 2016

LES PARAULES TRAMPOSES

La gran coalició que prediquen, encara PP i C’s, no solament és una proposta que redueix la política a l’absurd i esdevindria la perpetració d’un dels actes més horribles contra la natura de les coses, del pensament i de les ideologies, sinó que apel·la a practicar l’amnèsia col·lectiva. Seria com invitar-nos a fer una tabula rasa de tot, i a començar el procés constituent d’una Espanya fundacional, com si reculéssim en els temps dels Reis Catòlics. La de los Principios Fundamentales. Ui, que tramposos poden ser els grans objectius, i sobretot les grans paraules! El federalisme placebo que defensen els teòrics del PSOE no deixa de ser una Espanya autonòmica, però amb més (o menys) cafè per a tothom. Amb el federalisme l’únic que hi guanyaria seria un pas de rosca més cap a l’uniformisme. Perquè, per exemple, el que no propiciaria, evidentment, seria una extensió a totes les autonomies del foralisme econòmic i financer. Siguem sincers, caram. L’únic sentit de la defensa de la gran coalició entre PP, PSOE i C’s no és altre que fer front comú al gran problema del secessionisme català. No és l’atur, no són els drets civils, no és l’educació, no és la regeneració democràtica o la lluita contra la corrupció. Ni és l’estrangulament econòmic a què la troica continuarà sotmetent l’Estat que derivarà principalment cap a les autonomies.

Ai la trampa de les paraules, sí, les que conformen els sintagmes del pacte entre Junts pel Sí i la CUP! Així que s’acosten les negociacions del pressupost de la Generalitat per a enguany, s’aixequen tot de veus dient que els acords d’estabilitat governamental diuen i no diuen això o allò. Encara no hem fet dues passes en la direcció prevista i ja tenim una colla d’hermeneutes interpretant la Torà. No només les frases del que és escrit, sinó el que n’ha quedat i en resta cada dia de la seua transmissió oral. Si seran complicades les interpretacions que només falta que ho salpebrem amb les espècies de l’estat d’ànim amb què ens aixequem aquell dia en què hem de negociar. La CUP trasllada la decisió de la seua positura al mes de maig, quan de fet la missa ja és dita pràcticament. És a dir, tot i saber que si no hi ha pressupostos, no hi haurà ni mitja fava per a res que s’assembli a cap full de ruta, primer, pel que sembla per a alguns en aquest país, és jugar amb les paraules i obviar la realitat.

10 de febrer del 2016

EL SISTEMA

La darrera batuda policial contra la corrupció al País Valencià ha desmantellat pràcticament el PP en aquell territori. De tal manera que els que han quedat incòlumes, de moment, fins i tot havien pensat de canviar el nom del partit. Així que hem anat sabent més detalls de l’operació Taula hem vist que la cosa funcionava com la Cosa Nostra. Ja no eren uns quants, sinó tot un sistema organitzatiu que beneficiava noms i cognoms, el partit, i contaminava bona part de l’oferta i la demanda de l’obra civil. Els dirigents del partit els han expulsat sense contemplacions i no en volen saber res. I ja està. Com si les parts no afectessin el tot, una vegada més no hi ha hagut dimissions ni assumpcions de responsabilitats de cap mena. El CIS la setmana passada, en cas d’haver de repetir les eleccions generals, donava com a guanyador el PP. L’operació Taula, és cert, encara no s’havia fet pública. Però, tant se val, l’enquesta venia a dir que hi ha uns set o vuit milions d’espanyols que, peti qui peti, creuen que el PP és el partit que millor pot conduir aquest país. En la partida per poder formar govern, C’s, l’adalil –soi dissant– de la regeneració democràtica, no es cansa de repetir que no es pot deixar de banda el PP en una futura coalició de govern. I el PSOE que té l’encàrrec, de moment, de formar govern pensa que l’alternativa a Rajoy passa per sumar amb C’s.

Estaria bé que en el negoci del PSOE per fer possible la governabilitat de l’Estat, el Sr. Iceta expliqués al Sr. Sánchez qui són realment C’s. Perquè, entre altres, s’adonaria que no hi tenen res a veure: ni en temes socials, ni organitzatius de l’Estat, ni en la reforma de la Constitució, si fos el cas, ni en el sistema de finançament de les autonomies, ni en qüestions tan sensibles com les possibles reformes laborals, financeres o de regeneració democràtica. O que són antagònics, fins i tot en la defensa de la unitat d’Espanya enfront del repte catalanesc. El problema d’Espanya malauradament no és només la manca de cultura del pacte, del diàleg, sinó sobretot de nivell general de cultura política democràtica. O dit altrament, la incapacitat per gestionar la diversitat i la complexitat d’idees i de maneres d’entendre no només la cosa pública, sinó les mateixes idees i la seua materialització en nous ordenaments jurídics que saltin per sobre dels prejudicis i els status quo.

3 de febrer del 2016

ELS TEMPS D’ESPERA

El temps d’espera per trobar un desllorigador a la governabilitat espanyola produeix estralls: fa trontollar lideratges, especialment en el cas de Rajoy i Sánchez i, en certa manera, el d’Iglesias. Posa al descobert les tensions que generen els diferents corrents i estratègies dins dels mateixos partits o coalicions. Desnaturalitza els grans objectius i promeses amb què alguns partits es varen presentar a les eleccions. Mostra l’autèntica naturalesa oportunista d’alguns altres o el seu desconcert en saber-se, malgrat el bon nombre de diputats aconseguit, fora de joc. I, per sobre de tot, evidencia com d’immadura és la política democràtica espanyola en el moment precís en què has de gestionar la complexitat, –la que de fa temps s’expressa en la societat–. Les campanyes electorals la majoria de les vegades són suïcides. La prova la tenen quan, vista la fragmentació del vot, es planteja, curiosament com a solució més assenyada, una gran coalició entre PP-PSOE i C’s. Després que has alçat en campanya murs infranquejables, només s’entendria com una estafa democràtica colossal. Ho deia, per cert, un baró socialista: si féssim aquest pacte, els militants ens cremarien les seus.

En aquest temps d’espera, és previsible que encara en passin de més grosses. Unes ja s’estan anunciant, sobretot els moviments que fa la Sra. Colau, en llançar la idea de crear un gran partit que aglutini tota l’esquerra, des de l’alternativa a la socialdemòcrata. I que representi el revulsiu definitiu a la vella política del PSOE i, en certa manera, d’IU i els seus parents regionals respectius. I unes altres es podrien derivar de les conseqüències de la darrera macrooperació contra la trama de corrupció del PP valencià. Ara que el govern Rajoy en funcions ja no té el control absolut de les regnes de tots els aparells de l’Estat, hom es pregunta qui controla el tempos polítics de les ràtzies policials contra la corrupció? Els qui estan donant suport a C’s? Les agendes dels qui, des dels poders fàctics, empreses i mitjans de comunicació, ja donen per amortitzat el PP? ¿Està tan clar, com vaticinen alguns oracles, que si es va a una repetició de les eleccions, el PP pot millorar els seus resultats a costa de C’s? El més xocant de tot, però, és veure com, fent totes les sumes per governar, la paella pel mànec la tenen nacionalistes i independentistes.