dimecres, 30 de març de 2016

ANTIPOLÍTICA

Si hi ha una característica que ha definit la manera de governar del PP i la que continua practicant fins al dia d’avui, mentre està en funcions, és l’antipolítica. I la mentora principal d’aquest fórmula és la senyora Sáenz de Santamaria. Podríem resumir dient que el govern del Sr. Rajoy s’ha comportat com si fos el despatx de l’advocacia de l’Estat. L’única resposta als conflictes polítics ha estat el recurs als tribunals, i sobretot, al Tribunal Constitucional, convertit en una mena d’enllestidor professional i definitiu del litigi. Han desaparegut els marges interpretatius de les normes, s’han desdibuixat els camins dels pactes, de les negociacions i dels possibles acords. I en el seu lloc s’han instal·lat garites amb gendarmes severs en tots els camins d’encontre, que ara ja s’han convertit pràcticament en autèntiques barreres en el desert. La llista d’incompliments de sentències del Constitucional de l’executiu Rajoy també és pública i notòria. I la manera de portar l’aigua al seu molí, aquests darrers dies, tan desvergonyida que fa fins i tot pena patètica. No m’imagino la cara de la vicepresidenta llegint un titular de diari que deia: “La “insubmissió” de l’Executiu activa el procés al Congrés per anar al TC”. L’executiu en funcions interpreta que no s’ha de sotmetre al control de la Cambra i a les seues comissions. L’executiu en funcions interpreta que no ha de fer política.

Resulta que els guardians de la llei, sense cap mena de cintura política, plantegen per a la història un conflicte institucional entre govern i congrés, mai vist. Ni possiblement mai previst, per allò que a Espanya la democràcia o ha estat bipartidista, monopartidista o de los fueros de los españoles. El problema no és el d’un govern en funcions que no pot fer segons què, segons s’interpreta la llei del govern, sinó el d’un partit que no pot governar no només perquè no té la majoria de la cambra, sinó perquè quan governava amb majoria absoluta, i en solitari, va convertir tots els altres representants en enemics o, com a mínim, en contraris. Després de quatre anys fent el que t’ha donat la gana, actuant de legislatiu, d’executiu i judicial, ara que ja no tens qui t’estimi, pretens encara anul·lar la política? Home, si no fos perquè sabem de quina pasta està feta la naturalesa humana, diríem que semblen els nens mimats a qui han dit ja n’hi ha prou.

dimecres, 23 de març de 2016

IGNOMÍNIA

La majoria dels governants europeus atrapats entre mil focs –les crisis econòmiques de cada país, els problemes d’integració de les darreres immigracions massives, el deute descomunal dels Estats, les pressions dels grups financers i dels fabricants d’armes, la por als populismes i a la violència de l’extrema dreta, la volatilització dels valors humans més elementals, etc- no han sabut afrontar el gravíssim problema dels refugiats provinents de les zones de guerra, principalment de Síria. Ni solidaritat ni humanitat ni res que s’assembli als valors fundacionals de la UE. Finalment serà Turquia qui farà de gendarme a canvi d’euros i de prometre’ls el paradís de la Unió. ¿I els que no vulguin anar a Turquia, perquè no se’n fien? Espanya, fins al dia d’avui, ha contribuït amb l’acollida d’a penes dotze persones, mentre Grècia el país més pobre i empobrit d’Europa, ja no sap on instal·lar-los. Una vegada més, jugant-s’ho tot, l’única que ha donat la cara ha estat la Sra. Merkel. I ves per on, els refugiats volen anar justament allà on diuen que la gent és culta, rica i neta. I aquests dies, no ho puc evitar, remiro les imatges dels milions de persones desplaçades de la primera i segona guerra mundials, de la guerra civil espanyola, amb els farcells al coll o en carros, i la canalla plorant o amb la tristesa arrapada a tot el cos, arrossegant-la cap a enlloc pels camins polsegosos, enfangats, triturats per la metralla.

I ara, tanta empatia com ens han ensenyat, tan humanament complets que creiem que som, veiem les mateixes persones humanes, llançades per les voravies, les carreteres i les vies del tren d’Europa, ofegades a les platges d’Europa, espellifades sobre les prades i els boscos d’Europa, sense poder-hi fer res més que la volenterosa caritat. I a vegades m’imagino viure prou per veure com aquesta gent, a qui hem dit que no poden quedar-se entre nosaltres, un dia ens apliquen la llei del Talió i s’hi tornen. ¿S’imaginen el dia que els haguéssim de demanar que ens deixessin passar les seues fronteres, per escapar-nos de la vesània dels dictadors de torn, apoderats de les nostres felices nacions? M’imagino essent aquell sirià que ho havia perdut tot i clamava poder viure en pau allà on fos i ara compadint-se de vosaltres. Que no hagi de passar mai, eh!, perquè si el nostre Déu és recte i just, Al·là, també. Som uns miserables!

dimecres, 16 de març de 2016

BRETXA SOCIAL

Totes les dades indiquen que les nostres desigualtats socials són un escàndol. La bretxa entre els que poden viure i els que no tenen els mínims és cada cop més obscena. Segons el FMI (Fons Monetari Internacional), en el darrer informe de fa quatre dies, indica que Espanya és l’economia de la UE on més han augmentat les diferències entre rics i pobres. La bretxa salarial de gènere a Espanya és la sisena més alta de la Unió Europea. El grau de desigualtat és un indicador del malestar, però els índexs de pobresa són una bomba d’espoleta retardada. I la pobresa infantil una vergonya que ens pot passar una factura d’una radicalitat moral sense precedents contemporanis. En molts països en conflicte, la canalla només serveixen de carn de canó. I en tants d’altres, d’esclaus per a les nostres meravelloses tecnologies de la comunicació. La suma de desigualtats aberrants, pobresa lacerant, milions d’aturats, milers de persones sense cap mena de subsidi, amb el cinisme, la prepotència i la frivolitat humiliant de determinats governants, dels rendistes que van amb banyador tot l’any i del dandisme fastigós de certs autodenominats intel·lectuals, no entenc com no produeix una bomba nuclear que ho enviï tot a pastar un fang radioactiu pels segles dels segles.

La setmana passada el Parlament va aprovar una colla de mesures de xoc per pal·liar-ho tot plegat una mica. El gest ètic que tant esperàvem finalment es va produir a ulls de tota la ciutadania, atònita pels viaranys que ha pres ja fa temps el desmembrament de la societat del benestar i la tan afamada cohesió social. Però, és clar, falta el més important: uns pressupostos que ho facin possible, diguem-ho tot, en la mesura de les possibilitats. Perquè, ja hem sentit dir, per activa i per passiva, que les partides destinades a combatre l’emergència social seran insuficients. Evidentment! I que el problema no és conjuntural, sinó estructural, que és conseqüència del model econòmic neocapitalista imperant. Oi tant! Hi va haver un temps que aquests abismes tan bestials provocaven unes revolucions esfereïdores. Quan els revolucionaris havien guanyat la partida, no passaven uns anys que queien en les mateixes aberracions que els qui havien combatut. Fins que es va inventar la socialdemocràcia i aquesta, al seu torn, va ser seduïda pels sense ànima dels indicadors borsaris. I en aquestes estem.

dimecres, 9 de març de 2016

A PESAR DE TOT, ANEM FENT

El candidat fallit de moment a la presidència del govern vol els vots dels altres, però no vol les seus polítiques. Necessita Podem i no perdre C’s. I no vol, en el fons que ni un ni altre, condicionin el seu programa. El que vol el Sr. Sánchez és la quadratura del cercle. Si no la pot fer ell, diu que ho intentarà el Sr. Rajoy. Aquestes operacions de convergència dels contraris, en els manuals, apareix com una necessitat només en casos d’emergència. El fet és que, de moment, ja portem uns mesos sense govern i el país va fent com sempre. Els problemes són els de sempre i el que va bé, funciona, i el que era impossible d’arreglar ho continua essent i potser encara ho serà més governi qui governi. Es venen més cotxes, es presten més crèdits, es desnona si fa no fa, l’atur baixarà una mica amb el bon temps, els qui no poden pagar l’electricitat respiraran alleugerits així que dintre de poc s’escalfi l’ambient i per Setmana Santa alguns sortiran esperitats de la feina per passar desapercebuts un quants dies. El Constitucional va omplint lleixes amb recursos de signe català, i els universitaris protesten, amb raó, per la fórmula 3+2. De tant en tant, algun banc i algun analista interessats afirmen que aquesta paràlisi alenteix el creixement econòmic, quan el que realment passa és que Brussel·les ja frisa per saber a qui ha d’aplicar la tisora de vuit mil milions com a mínim.

El govern català, mentrestant, governa. Va trampejant la situació amb la mirada posada en una meta molt clara, no sense algun ensurt, per allò de no semblar que tot és una bassa d’oli i flors i violes. I de Madrid només espera, suposo, saber a qui ha de saludar i, si fos possible, amb qui pot parlar. És clar que sempre seria millor fer-ho amb un Sánchez que no pas amb Rivera o un Rajoy. I millor encara, si es donés el cas, amb un Iglesias que amb un Sánchez. Encara que el més probable, tant si és amb un d’aquests com amb qualsevol altre, amb els qui més conversa tindrem serà amb jutges i fiscals. Però bé, això, ja ho portarà el temps, perquè mentrestant, insisteixo, la gent normal i corrent va fent com pot, amb penes i treballs o molta alegria, perquè ja fa dies que el terme mitjà està en procés d’extinció en aquest país. Si he de ser sincer, de la xerrameca d’aquests dies l’únic que me n’ha quedat és la proposta que han fet alguns d’un referèndum.

dimecres, 2 de març de 2016

BILINGÜISME?

Si una de les tesis bàsiques de C’s i PP en què basen la defensa del bilingüisme és que la llengua és de les persones i no dels territoris, per què a tot el territori espanyol no tenen la mateixa categoria legal i de possibilitats d’ús les llengües dites regionals? Que no són persones els qui tenen com a llengua principal el català, el basc, el gallec, i altres? Per què, quan un catalanoparlant viu fora de l’àmbit lingüístic on es protegeix legalment l’ús de la seua llengua, no té el dret de ser entès en català? Per què, si seguim el fil de la tesi del PP i de C’s, no existeix el compromís reformista, democràtic, equitatiu, de legislar per un Estat plurilingüe? Si les llengües no són territorials, per què l’excepció de l’espanyol? O la mitja excepció del català a Catalunya o de l’euskera al País Basc i Navarra? El bilingüisme que reclama la dreta a Catalunya (per què no parlar de plurilingüisme?), per què no el reclama, doncs, a l’Estat Espanyol, a tot el seu territori? Perquè si estirem encara més el fil de la tesi del PP i de C’s, per què discriminar les llengües dels nouvinguts?

No. La tesi del PP i de C’s és una enorme fal·làcia, fonamentada en un contradicció total. El que existeix, certament, són les llengües de les persones i les llengües oficials dels Estats, i, misericordiosament en alguns casos, les llengües regionals. El concepte clau sobre el qual s’organitza el dret lingüístic no és altre que el de llengua oficial. Llengua que es correspon amb els límits d’uns Estats, d’unes institucions, que legislen sobre els seus drets i deures. En qualsevol Estat, tota altra llengua que s’hi parli que no tingui la mateixa protecció legal que la que té l’estatus d’oficial, està condemnada a la desaparició. Fins i tot una llengua oficial com el català a Catalunya, en competència amb la llengua oficial de l’Estat unilingüe, sempre té les de perdre. En les llengües en contacte, dissimètriques, la més feble sempre acaba reculant en el seu ús. L’oficialitat del català a Catalunya no té el mateix abast normatiu i funcional que el castellà o espanyol. Si el català no pot ser tan prevalent funcionalment com el castellà, de molt poc li serveix l’oficialitat. Només acotant usos preferents per a les llengües amb menys capacitat de mercat, menys drets d’ús en determinats espais i àmbits funcionals plens, és possible una certa supervivència.