dimecres, 29 de juny de 2016

EL MÓN AL REVÉS

L’escàndol generat per les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, no ha provocat, en canvi, gaire renou entre els votants del PP. Ni l’un ni l’altre no han dimitit, sinó que han desafiat tothom que llanci la primera pedra perquè aleshores,sobretot, De Alfonso n’abocarà una camionada. A part del joc brut, el fumut és que teníem l’enemic a casa. El contraespionatge és excitant i l’Estat el sap ordir perfectament. Quan parlem de construir estructures d’Estat curiosament mai no ens hi referim a l’espionatge. Mai no he llegit en els diaris en paper ni els digitals, tipus Público  que són els que s’entaforen pertot i acaben traient la brossa amb què es treballa des del poder habitualment, que des del govern de la Generalitat, des del Departament de Presidència o des d’alguna comissió del Parlament es treballi en quelcom similar a un CNI o un Mosad, posat a buscar bons exemples. És possible que s’hi treball secretament. Tant se val, la qüestió és que aquest tipus de pràctiques de les clavegueres de l’Estat, s’acabin considerant, tal és la defensa de De Alfonso, com a normals. Que els que les practiquen ho trobin tan natural com fer una truita a la francesa. Com ha estat normal durant molt de temps que, quan en tens l’ocasió, t’embutxaquis els que puguis via favors o comissions o fotent mà directament al calaix.

Ens hauria de preocupar no només el nivell astronòmic de corrupció a tots els nivells de les esferes del poder, sinó principalment la indiferència de la gent i, encara molt més, la condescendència d’uns quants milions d’espanyols davant aquestes pràctiques. De Alfonso i Fernández Díaz, si els catalans fóssim més estrategs, vull dir si tinguéssim més rapidesa reactiva, -institucions i societat civil organitzada-, ens adonaríem que ens han estalviat molt quilòmetres en el camí del nostre “Catexit” particular. Tot i així no sé si l’afer de la conspiració tindrà gaire recorregut polític o judicial i el temps l’acabarà sepultant, com ha passat en tants altres casos fastigosos. Ara bé, el Parlament, el govern, qui sigui que en pugui tenir la competència, haurien de poder disposar d’alguns camàlics per, arribats a aquest nivell de desafiament democràtic, engrapar aquests individus, treure’ls dels seus despatxos amb les seues pertinences i deixar-los al mig del carrer sense res més que la seua ignomínia.

dimecres, 22 de juny de 2016

QÜESTIONS ELECTORALS

Fóra bo d’analitzar, també, el nivell d’abstenció en funció de la sintonia radiofònica de la propaganda electoral. Hi ha molta gent que així que sent les quatre notes d’aquesta sintonia que canvia d’emissora compulsivament. A ningú se li ha acudit canviar-la? Quan algun partit demana que es pugui votar a partir dels setze anys, per què no demana tot seguit que sigui considerada una edat punible penalment amb presó, si fos el cas? Per què, ara en campanya, a algú se li ha acudit que caldria revisar la llei electoral pel que fa a les limitacions de vot de segons quin grau de discapacitació? Per què en campanya es posen tants límits els grans partits si haguessin de pactar, quan tot fa preveure que, si no hi ha pactes, anem de pet a unes terceres eleccions? Per què diuen els quatre grans partits, per activa i per passiva (i perifràstica, dixit Sra. Chacón), que no hi haurà terceres eleccions?. També es diu que la suma de Comú-Podem amb el PSOE podria donar una majoria d’esquerres i, amb unes selectes abstencions, arribar a investir un president i formar govern. Però si Podem diu que el referèndum no és negociable, el PSOE sumarà alguna cosa sense els vots que aporti la Sra. Díaz, que és qui decideix què pot pactar el PSOE i què no?

El PP amb C’s podrien sumar, però, segons Rivera, sense el Sr. Rajoy. És molt difícil, però per evitar unes terceres urnes seguides, ¿la patronal i els altres poders fàctics podrien “obligar” a formar un govern de tecnòcrates triats pel PP, C’s i la Troika?. I a casa nostra, si CDC perd diputats i queda en mal lloc i ERC es fa amb la majoria del vot independentista, repercutirà en els equilibris necessaris en el si de Junts pel Sí? Què se n’haurà fet del PSC, després de tot plegat, entre altres les bufetades de la Sra. Díaz, i si perdés algun diputat més? Es continua preveient un panorama complicat, certament, però també s’albira que més del mateix amb un PP en la línia dels darrers quatre anys, sobretot en la manera de gestionar els conflictes i els problemes (Catalunya, finançament autonòmic, reforma laboral, llei d’educació, deute astronòmic, etc), el sistema no ho suportaria. Al final, també és previsible que la culpa del desgovern espanyol l’acabi tenint Catalunya, com a gran abstracció del pecat original. I que alguns facin números per si falla la moció de confiança del setembre.

dimecres, 15 de juny de 2016

TRENCADISSA

L’esmena a la totalitat dels pressupostos ha dolgut i dol. I és evident que ho patirem tots plegats, els independentistes no masoquistes, els unionistes i els indiferents. Primera qüestió i la més principal, la nuclear, la bàsica. S’ha trencat una de les virtuts, un dels valors més bàsics de la convivència i de les relacions humanes: la confiança. El fet de confiar mútuament. Ho entén tothom això, encara que no hi hagués lletra menuda que detallés la cosa, si més no els d’una determinada edat. Amb la paraula donada, la gent tradicionalment ha comprat i ha venut de tot, ha fet tota mena de transaccions. no calien notaris. Justament quan s’han hagut de fer papers, és quan més problemes hi ha hagut per cobrar o obtenir la correspondència del que fos. La resta del negoci entre la CUP i Junts pel Sí és pura retòrica. Intento imaginar-me què farà la CUP al setembre quan es voti la moció de con-fi-an-ça que presentarà el president Puigdemont. A canvi de què dirà la CUP? I la majoria ens preguntarem: fins a quan durarà la nova confiança “mudant”? En tot cas, ho pregunto a un tractant de bestiar que tradicionalment ha assistit a la fira de Salàs o de Verdú. I em contesta que si he de fer tractes amb la gent que m’ha trencat la confiança una vegada, malament rai. Oi que entenen vostès el que em ve a dir el tractant?

Segona qüestió: com pot afectar la trencadissa dels pressupostos a les files de CdC? Amb quina moral, no la de la independència, sinó la de tirar endavant la legislatura, s’afronten els mesos que vindran, si és el partit que, tal com sembla, hi perd més? Crec que faríem bé d’escoltar Artur Mas, el president de CdC, i Francesc Homs, un dels seus més fidels i clarividents col·laboradors. Ja pressuposo que saben el que responen. Tercera qüestió: i la ciutadania il·lusionada amb el procés com es refà de la solitud sobrevinguda? ANC i Òmnium, i els partits secessionistes ja tenen la massa crítica suficient per continuar somiant i acabar decidint d’aquí a uns mesos? Em fa l’efecte que no, i a més, aquesta mena de crisis emocionals i de relacions humanes són d’una virulència que maten literalment. El no als pressupostos, dit brutalment, han deixat molts cadàvers a la voravia. Els crits d’ànim o les proclames de no defallir, ja em disculparan, sonen a retòriques d’ofici, de manual. En casos així s’ha de notar que estàs emprenyat!

dimecres, 8 de juny de 2016

DADES COMPROMETEDORES

El darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas (Càritas és una organització catòlica) sobre l’exclusió i el desenvolupament social a Espanya és una autèntica bomba de destrucció massiva. Diu coses que ens van repetint tots els mèdia dia rere dia, però Foessa ara hi posa unes dades i uns números que més aviat semblen d’un altre món. Una de les realitats incontestables és la bretxa social que s’ha expandit amb la crisi entre els que viuen i viuen molt bé, i sobretot, entre que viuen molt bé i els que no poden viure. Tretze milions de ciutadans espanyols al llindar de la pobresa. Un milió de ciutadans que tenen problemes per poder menjar. I com raonen els seus redactors farien falta uns 10.000 milions d’euros per redreçar la situació amb un pla de mesures, que –dic jo- ni el sistema econòmic ni el sistema polític ni el sistema dels sistemes, el capitalisme globalitzat, estan en condicions d’arbitrar. Conscients d’aquesta tessitura terrible, i com a conseqüència dels acords parlamentaris sobre la pobresa i l’exclusió social, el govern de la Generalitat ha fet mans i mànigues perquè les partides més significatives dels pressupostos que ha presentat al Parlament vagin destinades a pal·liar la desigualtat.

Per poder presentar uns números al màxim de socials, com es diu ara, estem segurs que s’ha hagut de fer molts equilibris comptables i s’han intentat sortejar tota mena d’obligacions i amenaces de l’Estat. Però tot i així, la CUP que ho vol tot, i els altres que només volen que caigui el govern ignominiosament, hi van presentar esmenes les conseqüències de les quals en condueixen a un carreró sense sortida. Amb l’excusa dels uns, perquè no hi ha prou ruptura amb l’Estat, o l’excusa dels altres, perquè es financen estructures d’Estat, el peremptori pot quedar en mera xavalla. Aleshores és quan t’has d’empassar els grans discursos sobre la responsabilitat dels governants dels sempre moralistes socialistes i t’has de sentir culpable perquè no saps negociar, no saps fer una anàlisi prou fina de la realitat o no entens quins són els límits de la fantasia independentista. Aleshores t’has de començar a sentir jutjat per la història perquè vas malmetre el temps en aventures que no duien enlloc i romanços per l’estil. La llàstima és que el no als pressupostos no només fa més difícil el futur, sinó que pot ser que sigui inexistent.

divendres, 3 de juny de 2016

RECITAL : Vespres en Vers al Cafè del Teatre


Són 42 minuts de poemari propi recitat per un servidor al Cafè del Teatre de l'Escorxador​ dins del cicle VESPRES EN VERS sota el títol "Els mots són el repòs" (4 maig 2016).



Per a vosaltres, amb tot l'afecte.

dimecres, 1 de juny de 2016

PROPORCIONALITAT I MESURA

S’hi hauran fixat, oi? Esclaten uns aldarulls en uns carrers de Gràcia (barri molt guai de Barcelona) i, segons els mitjans audiovisuals públics de la futura república catalana, és com si Catalunya estigués en flames. Hores i hores de ràdio i televisió, des dels estudis i amb seguiment mòbil, debatent-ho en tertúlies, interpel·lant tota mena d’autoritats i curiosos, donant tombs com sempre als mateixos falsos problemes, que si els encaputxats que aprofiten l’ocasió per rebentar tot el que faci pudor a sistema, que si la proporcionalitat dels Mossos i la seua mesura a l’hora de fer la seua feina, i vinga explotació morbosa fins a la sacietat. Durant quatre dies a Catalunya no ha passat gairebé res més que el que ha succeït en un centenar de metres quadrats de Barcelona. De tal manera s’ha elevat la notícia a l’enèsima potència que algun diari nord-americà ha aconsellat els turistes que visitin la capital catalana que s’abstinguin de passejar per la zona de guerra. Home, no s’hi val! Però qui selecciona les notícies d’aquests mitjans? Qui fa d’àrbitre informatiu? Qui és el responsable de tot plegat? Què hi pintem els que no som metropolitans?

¿És que a Catalunya no passa res més important que el desallotjament forçós d’un local okupat? Han sentit alguna notícia, insisteixo, en els mitjans públics de difusió sobre la tancada al rectorat d’alumnes de la UdL i el seu boicot a les classes d’una professora d’aquesta universitat? En saben els motius, n’han sentit debatre res en alguna tertúlia? ¿Per què s’ha de sotmetre a l’hermenèutica més cara de la història informativa el que ha ocorregut al barri de Gràcia? Com deia el meu amic, per què ens ha d’interessar més la festa major de Gràcia que les 200 o 300 que se celebren els mateixos dies a Catalunya, tant o més singulars que aquella tan agraciada. El dia 25 de juliol una jutgessa d’Osca ha ordenat que les peces del monestir de Sixena, comprades, custodiades, catalogades per la Generalitat de Catalunya, i una bona part exposades al Museu de Lleida: diocesà i comarcal, siguin transportades al dit monestir. Als mitjans audiovisuals públics de Catalunya no els interessa el tema? És que és una simple anècdota d’àmbit local? No és una qüestió de dignitat nacional? Compte, que s’està jugant amb foc, hi ha unes eleccions a tocar, i n’haurà una mica més enllà de catalanes.