dimecres, 29 de juny de 2016

EL MÓN AL REVÉS

L’escàndol generat per les filtracions de les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, no ha provocat, en canvi, gaire renou entre els votants del PP. Ni l’un ni l’altre no han dimitit, sinó que han desafiat tothom que llanci la primera pedra perquè aleshores,sobretot, De Alfonso n’abocarà una camionada. A part del joc brut, el fumut és que teníem l’enemic a casa. El contraespionatge és excitant i l’Estat el sap ordir perfectament. Quan parlem de construir estructures d’Estat curiosament mai no ens hi referim a l’espionatge. Mai no he llegit en els diaris en paper ni els digitals, tipus Público  que són els que s’entaforen pertot i acaben traient la brossa amb què es treballa des del poder habitualment, que des del govern de la Generalitat, des del Departament de Presidència o des d’alguna comissió del Parlament es treballi en quelcom similar a un CNI o un Mosad, posat a buscar bons exemples. És possible que s’hi treball secretament. Tant se val, la qüestió és que aquest tipus de pràctiques de les clavegueres de l’Estat, s’acabin considerant, tal és la defensa de De Alfonso, com a normals. Que els que les practiquen ho trobin tan natural com fer una truita a la francesa. Com ha estat normal durant molt de temps que, quan en tens l’ocasió, t’embutxaquis els que puguis via favors o comissions o fotent mà directament al calaix.

Ens hauria de preocupar no només el nivell astronòmic de corrupció a tots els nivells de les esferes del poder, sinó principalment la indiferència de la gent i, encara molt més, la condescendència d’uns quants milions d’espanyols davant aquestes pràctiques. De Alfonso i Fernández Díaz, si els catalans fóssim més estrategs, vull dir si tinguéssim més rapidesa reactiva, -institucions i societat civil organitzada-, ens adonaríem que ens han estalviat molt quilòmetres en el camí del nostre “Catexit” particular. Tot i així no sé si l’afer de la conspiració tindrà gaire recorregut polític o judicial i el temps l’acabarà sepultant, com ha passat en tants altres casos fastigosos. Ara bé, el Parlament, el govern, qui sigui que en pugui tenir la competència, haurien de poder disposar d’alguns camàlics per, arribats a aquest nivell de desafiament democràtic, engrapar aquests individus, treure’ls dels seus despatxos amb les seues pertinences i deixar-los al mig del carrer sense res més que la seua ignomínia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada