3 d’agost del 2016

LES METÀFORES DE LA PINTURA

En una representació pictòrica, una butaca folrada amb una tela verda vol dir una cosa, i una butaca embolcallada amb una tela verda en vol una altra. Diuen els crítics que, entre una pintura i l’altra, la diferència essencial rau en l’ús de la metàfora. La tela de la butaca entapissada, podria ser la pell de la butaca (una pell marciana, tal volta). La tela que embolcalla la butaca podria ser el xal que abriga la butaca. Butaca que, en ambdós casos, representa una anatòmica forma, que, segons el desig de cadascú, vindria a ser una dama que s’exposa seductora, ornada amb una sedosa tela verda. Convenim, doncs, que la butaca és una altra metàfora. De manera que el resultat dels dos quadres són metàfores sobre metàfora. El recurs retòric de la metàfora té un llarguíssim recorregut expressiu tant en l’oralitat popular com en l’escriptura creativa, però trobo que, ara, la reapropiació que en fa la pintura és molt poc original. Avui en l’era de la complexitat, de la decodificació, dels escàners i les ressonàncies magnètiques, de la impressió tridimensional, no és una ingenuïtat o una expressió de limitació creativa enderiar-se a representar metàfores i al·legories?

En realitat, la història de la pintura n’està plena de metàfores, d’al·legories, de mites i fins i tot d’ironies. Però, un cop aquestes dèries dominants s’exhauriren amb la desclosa del romanticisme en què les teles s’ompliren de relats i retrats d’impressions, de jocs magnificents de colors sobre paisatges, persones i animals, i que derivaren, en la modernitat, en pures pulsions nervioses o per contra en objectes desconcertats i en mers concepte, ara ja no és el moment de reivindicar-los de nou en la pintura. Un cop satisfets i saturats, avorrits de tant informalisme, de tanta abstracció, de tant intel·lectualisme erm, si havia de tornar algun model pictòric, si us plau que sigui la pintura que exalti allò que ens fa més falta. Que tornin els espais de les emocions, dels sentiments, de les passions, la pura contemplació, els tocoms de l’ànima, la subtil presentació de l’objecte, la mera combinació cromàtica, o el simple perfilat d’una idea d’objecte en el seu moviment en l’espai i el temps! Si us plau, tornin a pintar-nos simples humans i complexos esperits, evoquin-nos, suggereixin-nos, proclamin imaginaris com el Jardí de les delícies del Bosco.

El Jardí de les Delícies, El Bosco (1480-1490)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada