dimecres, 28 de setembre de 2016

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Què és un Estat, es pregunta als estudiants de tots els Estats: una organització política (i social i religiosa, hi afegeixen alguns) sobirana que es reconeix per tenir un territori, una bandera, una llengua, un exèrcit i, molt important, una policia judicial. Un Estat democràtic, hi afegiria un sistema de llibertats públiques i individuals, de partits, de sindicats, d’institucions governades per persones que han estat elegides a les urnes, i per òrgans de control i d’avaluació que n’assegurin el correcte funcionament, sota l’imperi de la llei i l’existència de tres poders independent, el legislatiu, el judicial i l’executiu. Etc. Etc. Els més avantatjats de ben segur que citarien Max Weber, un dels pares de sociologia moderna, que allà en el 1919 el definia així: l’Estat és una "associació de dominació de caràcter institucional que ha tractat, amb èxit, de monopolitzar dins d’un territori la violència física legítima com a instrument de dominació i que, amb aquesta finalitat ha acaparat tots els mitjans materials en mans dels seus dirigents, després d’expropiar-los als qui els posseïen per dret propi, i els ha substituït amb les seues pròpies jerarquies supremes”. Si a algú, després de llegir aquesta definició, no se li posen els pèls de punta, és que encara no s’ha assabentat del món en què vivim.

Veure l’altre dia l’exalcalde Trias queixar-se amargament de la nul·la reacció política dels partits que s’anomenen les forces polítiques del canvi després que fou acusat falsament de blanqueig de diners, i després d’escoltar les converses fetes públiques pel diari Público entre Fernández Díaz i De Alfonso, només pots que sentir vergonya de pertànyer en aquest país de miserables. És veritat i dolorós: un Estat sense clavegueres on es fabriquin falsos testimonis, falses acusacions i denúncies i tot tipus d’alteracions de la veritat, és un Estat de paper de cel·lofana. Un Estat ideal. Un Estat sense màcula, sense un bri de corrupció, sense brutícia, és una entelèquia. Max Weber, certament, s’ha de llegir obligatòriament així que hom comença a tenir ús de raó, per prevenir-nos de no caure en la més absoluta imbecil·litat. Quan un Estat necessita lleis de transparència vol dir que és el fracàs de l’ideal d’Estat. I més quan aquestes normes no deixen de ser al capdavall una forma d’expiació exprés dels propis “pecats”.

dimecres, 21 de setembre de 2016

LA MALA VIA

El Tribunal superior de Justícia de Catalunya va desestimar la setmana passada els recursos presentats per Mas, Ortega i Rigau contra les acusacions de desobediència i prevaricació i aniran a judici. En la resolució dels jutges s’hi deixa entrellegir que actuen al marge de qualsevol judici d’intencions. La independència del poder judicial és, arreu del món, i per la pròpia naturalesa de les creacions humanes, un principi retòric. Bé, diguem, un principi teòric. Cap ésser humà, desenvolupi la feina que desenvolupi, per més alta, conspícua, transcendent, extraordinària o àulica, no actua fent abstracció absoluta de les seues idees, del seu sistema de valors, de les seues creences, de les seues tendències o de les seues manies o afinitats electives sobre totes les coses, persones o fets que són o ocorren en el món més pròxim o llunyà. La discussió filosòfica sobre el criteri propi i la independència del criteri té un llarguíssim recorregut. Però és E. Kant a Crítica de la raó pura qui posa les bases per entendre quasi definitivament com i en què es fonamenta el coneixement. Un dels encerts més transcendentals per a la humanitat ha estat precisament demostrar que el coneixement no s’obté posant l’ull sobre l’objecte, sinó en la forma que té el subjecte de conèixer l’objecte. Els fets objectius, de la realitat, que es descriuen en els articles del codi civil o del codi penal, són fets que contenen, a més, espai, temps, raó, sentiment, conceptes, criteri o valors, i experiència.

Serà un judici polític, doncs, el que tindran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau? Serà un judici imparcial, doncs? Serà un judici just i legítim? ¿La història dels fets que han conduït fins a la inculpació, carregada de múltiples i rocambolescos condicionants, permetrà la mera imparcialitat tant si són declarats culpables com innocents? La naturalesa dels fets que es jutjaran té prou substància transgressora i pertorbadora de l’ordre social, dels principis i drets humans o fins i tot de les resolucions de superiors jeràrquics? Ja sabem que totes aquestes preguntes han estat dirimides i contestades pels qui tenen la responsabilitat de substanciar-les a la llum d’interpretacions ajustades al sentit literal dels codis normatius. Però també sabem que la naturalesa política del que es jutja és impossible que no contamini o constrenyi una suposada raó pura.

dimecres, 14 de setembre de 2016

ELS SENSE NOM

La democràcia parlamentària europea i de mentalitat occidental ha consistit bàsicament a repartir-se el poder entre conservadors-liberals i socialdemòcrates-socioliberals. Ara tu, ara jo i el bipartidisme ha anat acontentant tothom. Per cert, després de dues investidures quasi fallides, ja hi ha qui el reivindica per llei. Les majories absolutes, solen tenir es mateixos comports i les mateixes potencialitats, salvant les formes i la retòrica, que les dictadures: s’imposa el criteri únic i es fan complir els designis, les promeses, i tot el que se t’ocorre sobre la marxa, per la directa del decret llei o per la teatralització, normalment humiliant, del procediment administratiu en la tramitació de les lleis que s’aprovaran amb tota seguretat. La majoria del PP, com en el seu dia, la del PSOE, (les majories absolutes del parlament català no han dirimit mai realment sobre la vida i la mort) no ha fet altra cosa que satisfer les seues ambicions, i a fer complir un programa d’ideals de virtut ja sigui de forma directa i explícita com implícita o sobreentesa. De forma, en fi, que ens quedés ben clar què era Tòtem i què Tabú per al comú dels mortals.

Des de l’alineament de CiU a les tesis independentistes, un dels propòsits del PP i de C’s i sobretot dels seus entorns mediàtics i econòmics, ha estat, no pas combatre la idea i l’objectiu polític del partit català sinó soscavar-lo, provocar-ne la seua ruïna, eliminar-lo de l’escena política. Potser es pretenia fer-ho de forma subtil, com les conxorxes palatines, les maquinacions o les conspiracions versallesques. O potser sí que es volia que tot fos com una flamarada fallesca. El que ha passat, però, és que com que no tothom té la traça maquiavèl·lica que es demana per a afers d’aquesta índole, s’ha acabat tirant pel dret de la forma més matussera i cínica. De moment, l’antiga CiU ara per ara no té per no disposar ni de nom. Per acabar de reblar el clau hi ha una remor de fons que insinua que a la demolició s’hi acaben d’apuntar la mateixa ERC, els cupaires i els Podem i els seus parents. Encara que tot plegat sigui un despropòsit colossal, ara mateix, fa l’efecte que la major part de les formacions polítiques catalanes, les autòctones i les sucursalistes, farien festa grossa si el PDC acabés enterrat en calç viva. Visca el rancor i el caïnisme! Qui ho havia de dir, eh Brutus?

dimecres, 7 de setembre de 2016

TOT ESTÀ PER FER

Una de les afirmacions més tristes que he sentit aquest estiu, terriblement desesperant políticament, és la que va fer l’atleta jamaicà Usain Bold reclamant la seua immortalitat en la nòmina, suposo, dels grans velocistes. Em fa pena que tenint ús de raó com suposo que la té, aquest paio no sàpiga encara el sentit de la sentència llatina sic transit gloria mundi. On són, Usain Bold, les marques dels teus antecessors Jesse Owens, Carl Lewis o Justin Gattin, més enllà del bagul de la marcescible memòria i de la dubtosa immortalitat dels registres de rànquings? La glòria d’aquest món, Bold, s’acaba quan un altre atleta farà els 100 metres llisos en 9,50 segons i esdevindrà tan immortal com tu, per una temporada. Aquesta sentiment i desig d’immortalitat, però, el deu inocular el fet de competir en uns jocs olímpics. No debades l’Olimp és la seu per excel·lència dels déus. Tan trista com la il·lusió de Bold ho és el desig del líder de C’s quan afirma que cal que hi hagi govern a Madrid “per Espanya”. Ja n’hem parlat, però, mira que n’és de desafortunat el sintagma. Voldria creure que es tracta d’una metonímia del tot per les parts. Perquè, si no, ¿cal entendre que Espanya és més important que els espanyols? Els salvapàtries fan por. Una altre dels tòpics que s’acostuma a utilitzar amb una alegria misticoide molt deplorable és quan s’afirmen les virtuts de la “pau interior”. Es diu, per exemple, “sense pau interior no es pot gaudir de res”. La gent normal pot no tenir mai recança o remordiments o mala consciència de res del que ha fet a la seua vida?

Malgrat la tristesa que inoculen certes persones i certs pensaments, el futur de la humanitat està per construir, malgrat tots els determinismes i els conservadors. Sobretot la que ens toca de més a prop. En aquest mes de setembre és possible que els catalans passem d’assentar les bases de la futura república a retrocedir a l’edat de pedra regionalista. Que s’escriguin les pàgines més heroiques o les més desgraciades del segle XXI. La incògnita aquesta vegada no té l’ajuda de l’atzar o del miracle. Tot està per fer, però tot està escrit i previst. Les causes, les raons, les justificacions, les possibilitats, les estratègies, tot és en els manuals. El més fumut és que encara ens falten els subjectes i els verbs. I no es pot escriure cap història, si no hi ha subjectes ni verbs.