dimecres, 28 de setembre de 2016

LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

Què és un Estat, es pregunta als estudiants de tots els Estats: una organització política (i social i religiosa, hi afegeixen alguns) sobirana que es reconeix per tenir un territori, una bandera, una llengua, un exèrcit i, molt important, una policia judicial. Un Estat democràtic, hi afegiria un sistema de llibertats públiques i individuals, de partits, de sindicats, d’institucions governades per persones que han estat elegides a les urnes, i per òrgans de control i d’avaluació que n’assegurin el correcte funcionament, sota l’imperi de la llei i l’existència de tres poders independent, el legislatiu, el judicial i l’executiu. Etc. Etc. Els més avantatjats de ben segur que citarien Max Weber, un dels pares de sociologia moderna, que allà en el 1919 el definia així: l’Estat és una "associació de dominació de caràcter institucional que ha tractat, amb èxit, de monopolitzar dins d’un territori la violència física legítima com a instrument de dominació i que, amb aquesta finalitat ha acaparat tots els mitjans materials en mans dels seus dirigents, després d’expropiar-los als qui els posseïen per dret propi, i els ha substituït amb les seues pròpies jerarquies supremes”. Si a algú, després de llegir aquesta definició, no se li posen els pèls de punta, és que encara no s’ha assabentat del món en què vivim.

Veure l’altre dia l’exalcalde Trias queixar-se amargament de la nul·la reacció política dels partits que s’anomenen les forces polítiques del canvi després que fou acusat falsament de blanqueig de diners, i després d’escoltar les converses fetes públiques pel diari Público entre Fernández Díaz i De Alfonso, només pots que sentir vergonya de pertànyer en aquest país de miserables. És veritat i dolorós: un Estat sense clavegueres on es fabriquin falsos testimonis, falses acusacions i denúncies i tot tipus d’alteracions de la veritat, és un Estat de paper de cel·lofana. Un Estat ideal. Un Estat sense màcula, sense un bri de corrupció, sense brutícia, és una entelèquia. Max Weber, certament, s’ha de llegir obligatòriament així que hom comença a tenir ús de raó, per prevenir-nos de no caure en la més absoluta imbecil·litat. Quan un Estat necessita lleis de transparència vol dir que és el fracàs de l’ideal d’Estat. I més quan aquestes normes no deixen de ser al capdavall una forma d’expiació exprés dels propis “pecats”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada