dimecres, 7 de setembre de 2016

TOT ESTÀ PER FER

Una de les afirmacions més tristes que he sentit aquest estiu, terriblement desesperant políticament, és la que va fer l’atleta jamaicà Usain Bold reclamant la seua immortalitat en la nòmina, suposo, dels grans velocistes. Em fa pena que tenint ús de raó com suposo que la té, aquest paio no sàpiga encara el sentit de la sentència llatina sic transit gloria mundi. On són, Usain Bold, les marques dels teus antecessors Jesse Owens, Carl Lewis o Justin Gattin, més enllà del bagul de la marcescible memòria i de la dubtosa immortalitat dels registres de rànquings? La glòria d’aquest món, Bold, s’acaba quan un altre atleta farà els 100 metres llisos en 9,50 segons i esdevindrà tan immortal com tu, per una temporada. Aquesta sentiment i desig d’immortalitat, però, el deu inocular el fet de competir en uns jocs olímpics. No debades l’Olimp és la seu per excel·lència dels déus. Tan trista com la il·lusió de Bold ho és el desig del líder de C’s quan afirma que cal que hi hagi govern a Madrid “per Espanya”. Ja n’hem parlat, però, mira que n’és de desafortunat el sintagma. Voldria creure que es tracta d’una metonímia del tot per les parts. Perquè, si no, ¿cal entendre que Espanya és més important que els espanyols? Els salvapàtries fan por. Una altre dels tòpics que s’acostuma a utilitzar amb una alegria misticoide molt deplorable és quan s’afirmen les virtuts de la “pau interior”. Es diu, per exemple, “sense pau interior no es pot gaudir de res”. La gent normal pot no tenir mai recança o remordiments o mala consciència de res del que ha fet a la seua vida?

Malgrat la tristesa que inoculen certes persones i certs pensaments, el futur de la humanitat està per construir, malgrat tots els determinismes i els conservadors. Sobretot la que ens toca de més a prop. En aquest mes de setembre és possible que els catalans passem d’assentar les bases de la futura república a retrocedir a l’edat de pedra regionalista. Que s’escriguin les pàgines més heroiques o les més desgraciades del segle XXI. La incògnita aquesta vegada no té l’ajuda de l’atzar o del miracle. Tot està per fer, però tot està escrit i previst. Les causes, les raons, les justificacions, les possibilitats, les estratègies, tot és en els manuals. El més fumut és que encara ens falten els subjectes i els verbs. I no es pot escriure cap història, si no hi ha subjectes ni verbs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada