dimecres, 30 de novembre de 2016

HIPOCRESIA

L’hipòcrita és un fingidor de sentiments i de pensaments. Algú que diu una cosa i en fa una altra. Un hipòcrita, per tant, és un fals. Algú que predica unes virtuts i valors que no té i fins tot menysprea. És precisament en la política on se sol produir el que se’n diu hipocresia organitzada. És un sistema de caretes que protegeix socialment el partit davant qualsevol error en la governança, i una estratègia davant les crítiques dels adversaris. Paradoxalment és un dels pecats morals més fastigosos però alhora de les virtuts polítiques més necessàries. M’hi ha fet pensar l’actitud d’alguns que s’autoanomenaven amics de l’exalcaldessa Rita Barberà. És clar, un hipòcrita és un traïdor. I un polític hipòcrita és un traïdor compulsiu. Un traïdor professional. Les derivades del cas són espantoses. Per exemple la que proclama que es pot ser amic personal i al mateix temps enemic polític. No contrincant polític, enemic. Per exemple, la que ve a dir que una cosa són els partits i una altra els seus afiliats. O la que s’ha fet famosa darrerament: una realitat és Espanya i l’altra els espanyols. No només com entitats diferents, sinó, segons com i per a què, contradictòries. El més perillós, però, és quan a sobre d’aquestes tesis es construeix el sentit i el valor de la democràcia i de la llibertat.

El diccionari Oxford ha escollit com a paraula de l’any “post-truth”, que vol dir literalment postveritat. Un terme per explicar que els fets objectius, la veritat tal com l’entenem des de l’empirisme, poden no ser veritat segons se’ls manipuli emocionalment o sofísticament. Exemples de postveritat: alguns mitjans de comunicació i les xarxes socials en la campanya presidencial dels EUA van fer córrer la barbaritat que Obama havia fundat l’Estat Islàmic. Doncs, resulta que milions de persones, pel valor que han merescut tradicionalment els mass mèdia, s’ho van creure al peu de la lletra. Fins i tot, n’hi ha que encara s’ho creuen malgrat que s’hagi demostrat tot el contrari. L’endemà del Brexit, els mateixos defensors reconeixien haver exagerat o mentit sobre algunes de les raons de per què calia votar no a la Unió Europea. Tots aquests mentiders, però, campen tan tranquil·lament com si res. Perquè en el fons pensen que som tan carallots que no ho podem ser més. Bé, entenen per què l’atmosfera del nostre temps fa tanta pudor de podrit.

dimecres, 23 de novembre de 2016

QUÈ LI PASSA AL PSOE?

¿Per què Felipe González encara és el guru del PSOE? Per què el PSOE està llençant a l’aigüera els actius socialistes catalans? ¿Per què tots els membres de la gestora semblen funcionaris del partit? ¿Què té la senyora Susana Díaz que no tinguin els seus acòlits, per exemple Mario Jiménez, perquè gairebé tothom la situï lideressa del partit que ha de renàixer de les cendres després de matar simbòlicament Pedro Sánchez? ¿Com és que no connecta el PSOE amb les classes mitjanes, amb els cooperativistes, els pagesos, els mileuristes, els estudiants universitaris, els més desafavorits, les ONG, les feministes, els gais i les lesbianes, els ecologistes o els intel·lectuals de formació marxista i els pensionistes? ¿Per què s’ha quedat sense diaris afins? ¿Per què els qui s’han fet amb el partit no han entès encara que Espanya és un Estat amb diverses nacions, molts ciutadans de les quals aspiren a esdevenir un Estat? ¿Per què el PSOE ha anat a remolc de les plataformes socials, i remugant, en temes tan lacerants com el cínic espectacle de la pobresa i la impossibilitat de pagar hipoteques, de cuinar o d’escalfar-se? O s’ha comportat tan poc combatiu davant l’exclusió social produïda pels motius estructurals més que analitzats? O davant les causes i els efectes de les migracions de tota mena i els processos d’acollida i de cooperació?

¿Com és que el PSOE no ha assumit que les seues derrotes electorals es deuen precisament al fet de no saber donar respostes a les principals preocupacions dels més necessitats i de la gent amb més desigs de llibertat, de necessitat de nous horitzons, de noves maneres de participar en les coses de la res publica? Per què el PSOE s’ha quedat sense pensament filosòfic críic, sense intel·lectuals, sense debat, sense models de bones pràctiques, llevat de l’acció municipal en quatre comptades ciutats? Els socialdemòcrates estan atrapats en la paradoxa que sense rompre el sistema capitalista, no hi ha alternativa, que qualsevol proposta o és una utopia o un sistema surreal com el xinès. La realitat més crua és que els populismes que s’estenen amb horror com una taca d’oli a tot Europa vénen a dir no pas que es liberalitzi tot, sinó que, amb l’excusa de la protecció del pare Estat, s’estatalitzi sobretot la llibertat de les persones, de les seues idees, dels seus moviments, i de les seus paraules.

dimecres, 16 de novembre de 2016

LES MANERES

l que més m’ha exasperat de les eleccions nord-americanes ha estat la  brutalitat de les formes o, si volen, la barroeria de les maneres. Trump, el flamant nou president, s’hi ha comportat com una verro. Un autèntic poca-vergonya. El paio més menyspreable del món. Ha defecat, literalment, sobre tot el més sensible de la societat civilitzada. Ja ho sabem que els representants de  l’espècie humana podem arribar a ser els més miserables, cínics, perversos i degenerats del món. Però hem convingut, durant molts segles, per a la pau social i la pròpia integritat, acordar unes normes de conducta, d’educació, de formalitat, per evitar precisament desastres irreparables. I era en la política, en el debat d’idees i de projectes, que les formes eren la màxima expressió de civilitat. Però en aquesta darrera campanya presidencial nord-americana tot aquest escut de les formes, tota aquesta careta cultural, tot aquestes vestidures de civilització han saltat pels aires. I al final què? Doncs que, malgrat tot, ha guanyat. Avui el senyor Trump, virtualment el nou comandant en cap de l’exèrcit dels EUA i  responsable del botó nuclear, ja no necessita la carota de perdonavides. I nosaltres ja no cal que temem que actuï com un boig i inundi de bombes atòmiques el planeta i surti a caçar de nit, amb el Ku Klux Klan, immigrants de qualsevol color o condició.
Fins ara sabíem que en política el més normal era la immoralitat de la mentida. Ja no ens feia ni fred ni calor que els candidats en campanya prometessin una cosa i que a l’hora de la governança diguessin i fessin tot el contrari. Igual que amb el temps hem anat acceptant, amb tota normalitat, la nostra estupidesa  de creure’ns tant una cosa com l’altra; com de perdre amb tota la gràcia del món la memòria. Ara, el que encara  no havíem presenciat  amb tanta cruesa, a través de la campanya de Trump, és que es poguessin atropellar, triturar i llençar a les escombraries segles de civilitat amb tanta lleugeresa i vulgaritat. ¿És digerible que un paio que està cridat a ser l’amo del món, amb el permís de Putin, de  Xi Jinping, i de Nostre Senyor, hagi pogut insultar impunement mitja Humanitat? Sense maneres, sense litúrgies, la nostra animalitat fa molta por. ¿Ja ho saben que ens podem tornar a menjar els uns als altres en qualsevol moment, com hem fet tantes vegades al llarg de la història?

dimecres, 9 de novembre de 2016

OBEIR-DESOBEIR

La imatge de l’alcaldessa de Berga conduïda pels Mossos cap al jutjat és una de les fotos que pot representar un abans i un després en tot el que hem convingut a anomenar el Procés. La senyora Montse Venturós de la CUP, alcaldessa electa de la ciutat de Berga, té dues causes obertes: per un presumpte delicte electoral, en negar-se a treure l'estelada del balcó de l'Ajuntament durant els períodes electorals. I per desobediència, en no comparèixer a declarar així que fou citada pel magistrat per declarar respecte del primer presumpte delicte. Tots ho sabem: la llei és la llei, l’autoritat és l’autoritat, i si la fas la pagues. Fins aquí, tot hauria de ser més clar que l’aigua. Però resulta que no. Entre altres coses perquè, com deia el periodista Francesc Canosa amb una imatge ferotgement brillant, tal com ens té acostumats, no sé a qui convé convertir Catalunya en un gran Alcatraz. Imaginem la seqüència: continua caient una pluja de denúncies pel mateix presumpte delicte. Es produeixen multitud de desobediències per les mateixes raons que la senyora Venturós. S’arresten munió d’electes per desobeir ordres de jutges i magistrats. S’acumulen presumptes delictes i es dicten consegüents sentències condemnatòries. I ja tenim l’illa presó de Catalunya.

Si la premissa és no tenim por, no reconeixem la jurisdicció espanyola, el final de l’inici ja és escrit. Si la desobediència se circumscriu als de la CUP, hi haurà renou, però potser que sigui controlable. Ara, si s’estén a la resta de municipis per la independència, la cosa canvia. O sigui, si la lluita té un caràcter merament personal, individual, és qüestió de temps, de paciència i de força. Sobretot de la força de qui en té més o la té tota. Si, en canvi, és massiva, un Alcatraz, encara que sigui la presó per al 48% dels catalans, no és suportable per cap norma ni per cap govern ni per cap aparell repressiu. És escrit en tots els manuals que les possibles solucions de qualsevol conflicte passen per dialogar. És cert que de vegades de la claudicació els guanyadors també en diuen diàleg. Com sigui, no ens fem la idea que la interlocutora del conflicte català pugui ser la ministra d’administracions públiques, Soraya Sáenz de Santamaria. Si la ministra en qüestió té una virtut és que és la més antipolítica del govern del PP. Més enllà de s’ha de complir la llei, no hi ha res més.

dimecres, 2 de novembre de 2016

LA INVESTIDURA

Ja està: almenys durant un any no cal anar a les urnes per decidir qui ha de governar Espanya. Les Corts aviat ja podran tornar a legislar, i el govern, ara sí, estarà obligat a donar comptes. Com era d’esperar, l’objectiu principal del nou període serà el mateix que el del vell: lluitar contra els independentistes catalans o dit més eufemísticament, preservar la unitat d’Espanya. Primer de tot, doncs, Espanya! Després, en tot cas, els espanyols: és a dir, la creació de llocs de treball i tota la resta. El que es pregunta tothom, però, és quina política farà el nou govern? Una pista la tenim en allò que va dir Albert Rivera, que dels 150 compromisos signats amb el PP n’hi havia 100 que coincidien amb els que havia signat primer amb el PSOE. Doncs bé, amb els 100 compromisos coincidents, semblaria lògic que el bloc constitucionalista i antisecessionista, format pel PP, C’S i el PSOE (i, naturalment, els diputats de Coalició Canària, d’UPN i Foro Asturias), podrà viure més o menys tranquil una legislatura completa. I, ara mateix, se’n podria deduir que Podemos i afins, més ERC, PDECAT, PNV, i tots els altres del grup mixt, no pintaran res de res. O sigui, que la gran coalició que defensava Rajoy fa ja gairebé un any, esdevindrà una realitat després de marejar la perdiu fins a tornar-la boja.

Per tant, al final l’autèntic home d’Estat, de fet el primer home d’Estat del segle XXI, haurà estat el senyor Rajoy, de qui més de la meitat dels espanyols s’ha fet un tip de riure, i de qui els grans polítics vius del segle XX no haurien donat mai un duro. Espanya sempre és diferent! Quan el PSOE, que encara semblava ser la segona força política espanyola, fidel al programa electoral deia no a la investidura de Rajoy, poc es pensava que acabaria essent triturat per la paciència rajoiana. Poc es pensava que la corrupció no passaria cap factura als conservadors, perquè poc havia calculat que la xifra de jubilats a Espanya superava a finals de 2015 els nou milions de persones. D’on es pensaven els socialistes que sortirien els vots dels conservadors? De què havia de servir deixar la caixa de les pensions pràcticament a zero, si no era acontentar el personal més desconfiat del món? Ja ho han dit tothom, quan Podemos demostri que les alternatives són fiables, o sigui, que podrem cobrar la pensió, pot ser sí que seran l’alternativa.