dimecres, 27 de desembre de 2017

RESULTATS (Especial Eleccions 21D)

Segons les dades del dia 22, Ciudadanos ha guanyat les eleccions amb 1.102.099 vots. El dia 21 van votar 4.360.843 persones, el 81,95 del cens, una dada rècord en democràcia. Per tant, hi ha hagut 3.258.744 ciutadans i ciutadanes que no han votat C’s. Ho remarquem per allò de la postveritat i les fantasies que se sol empescar normalment tot guanyador. Ens hi posem com ens hi posem, les dades també indiquen incontestablement que les opcions independentistes continuen essent majoritàries i que han augmentat respecte de les anteriors eleccions. Com també és indiscutible que els partidaris de l’exercici del dret a decidir sumen molt més que tots els contraris. S’ha demostrat que C’s ha recollit el vot útil de la dreta, de l’extrema dreta, de tota mena d’espanyolisme i molt singularment del socialisme espanyolista, instal·lat majoritàriament al Baix Llobregat. I que un dels millors facilitadors de vot socialista a Ciudadanos ha estat precisament l’incendiari exministre Borrell. És obvi que el PSC ha estat el gran perdedor en relació amb les expectatives que els havien creat els amics cuiners d’enquestes mediàtiques. Em sap greu pel senyor Iceta, perquè sempre he pensat que, si enlloc de Rajoy hagués estat ell el president del govern de l’Estat, no haguéssim hagut de comptar-nos dues vegades en cosa de mesos.

El PP hi ha perdut bous i esquelles. Ja fa temps que és perdedor i fa tot el possible per ser l’últim de la fila. Tot i ser l’estendard del 155, de la unidad de la patria, el paladí del constitucionalisme, el castigador implacable del secessionisme, l’escapçador dels líders del “prucés”, no ha rascat bola. Ha fet la feina bruta per a Ciudadanos. La marca blanca s’ha menjat la patent oficial i ara els delfins, els successors de l’aznarisme, els autèntics intèrprets de la FAES, té fam de menjar-se Espanya sencera a la primera de canvi. Aquest plebiscit ha demostrat un cop més que els independentistes ni dubten ni flaquegen ni s’ho repensen. Dos milions cent mil persones són el doble dels votants de Ciudadanos. I són prop de dos-cent mil vots més que la suma de Ciudadanos, PSC i PP. És a dir, perquè ho entengui tothom, la majoria social no és unionista a Catalunya. En fi, que com diu la direcció del PNB: “el 155 no ha servit per a res”. No ha servit, si més no, ni per desinfectar Catalunya ni per liquidar l’independentisme.

dimecres, 20 de desembre de 2017

ALGUNS CATALANS SÓN MOLT DOLENTS

De dolents, de persones dolentes, n’hi ha a tot arreu, però a Catalunya més. Més que bascos i basques al País Basc. I la seua tremenda malícia no està relacionada necessàriament amb el fet que no tinguin cap control amb l’observança dels set pecats capitals (ira, enveja, gola, luxúria, avarícia, supèrbia i peresa,), no, no, sinó amb el fet que no se sentin espanyols. Més encara, que no estimin Espanya. O el súmmum, que no vulguin ser espanyols. I que consti que no és una opinió d’un llec en la matèria com podria ser un servidor, sinó la d’autoritats com la d’alguns monsenyors de renom que han arribat a dir que no és compatible ser bon cristià amb ser independentista. Darrerament els psicoanalistes dels partits unionistes s’han preguntat seriosament per les causes d’aquesta “malaltia”, d’aquesta desafecció, d’aquest fàstig moral o, en alguns casos molt greus, d’un rebuig anímic que es tradueix fins i tot en un fàstic fisiològic. S’han posat a revisar la literatura sobre el tema i han arribat a la mateixa conclusió que les autoritats guanyadores en la guerra de Successió de 1714, quan van intentar neutralitzar la dolenteria catalana amb la promulgació de les lleis més repressives dels anomenats decrets de Nova Planta, que Felip V, des de l’inic del seu regnat a partir de 1701, havia anat sancionant.

A saber: la malícia, la dolenteria, la perversitat o la malignitat d’alguns catalans i d’algunes catalanes (sí, de les dones, que potser ja són majoria), s’inocula a les aules d’escoles i instituts. Han comprovat els investigadors unionistes que bona part dels mestres i professors i dels llibres de text de l’escola de Catalunya, estan adoctrinant, disciplinant, catequitzant, les animetes de la canalla i dels jovencells, per convertir-les, sibil·linament des de la tendra edat, en futurs portadores de la llavor del mal més horrible i perniciós de la societat espanyola. Han descobert, així mateix, que la majoria d’activitats extraescolars que es fan en esplais, clubs esportius, ateneus, escoles de música, agrupacions escoltes, colles castelleres, de dimonis, bastoners, etc., estan orientades subreptíciament a la mateixa pràctica perniciosa. Fins i tot, que TV3 i tota la Corporació Catalana de ràdio i tv, subliminalment, no para d’alliçonar en el credo separatista. I es pregunten: n’hi haurà prou amb el 155?

dimecres, 13 de desembre de 2017

ENS COMPTAREM

Es calcula que, avui dia tretze de desembre, encara hi ha més d’un milió i mig de catalans i catalanes que no saben a qui votar. A propòsit, cal recordar que fins a la llei electoral del 27 de juliol de 1933 les dones, en aquesta orgullosíssima Espanya, no varen poder votar. Bé, al que anàvem, prenent com a referència l’1 d’agost en què es va tancar el cens, hi ha, segons el BOE, 5.553.983 persones amb dret a vot, dels quals 224.844 són residents a l’estranger. Concretament a la circumscripció de Lleida, entre uns i altres, sumen 313.893 electors. Comptat i debatut, els qui dubten o no volen votar o no ho volen dir representen, si fa no fa, el mateix nombre de votants que varen sumar PSC, C’s i PP en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per tant, no és una xifra a menystenir. Perquè, entre altres, demostra que una part important de l’anomenada majoria silenciosa, de moment, segons les enquestes, no se l’ha pot atribuir, com volien fer creure, els partits de l’òrbita unionista. Igual que posa de relleu que, malgrat que ens tornem a comptar i ens puguem comptar molts més que en les darreres eleccions al Parlament, mai no ens comptarem del tot. De manera que a la fi, en la nostra democràcia proporcional que arbitra la llei electoral general, guanya qui aconsegueix els 68 escons.

La qüestió de fons, però, serà, qui, més enllà del percentatge de vots i nombre d’escons, governarà Catalunya. Per descomptat que tothom haurà guanyat i que tots els partits i coalicions hauran satisfet les seues expectatives. Però, pel que anem llegint a les enquestes entre unionistes i independentistes les distàncies no seran més grans que les que coneixem ara. Per tant, la pregunta sobre qui governarà és més pertinent que mai. Perquè per governar caldrà que d’alguna manera els partits es posin d’acord no només evidentment amb els principis, sinó en com fer feliços els catalans i catalanes en tot allò que conforma la seua res publica. I el grau de felicitat tornarà a mesurar-se, diria malauradament, en funció de com es plantegi, una vegada més, què voldrem que sigui Catalunya. I la felicitat o la frustració tornaran a ser en relació directa amb l’autonomisme o la independència, o, no ho vulgui el Creador, amb el provincianisme administratiu més reaccionari. Tant és així que, indecisos, no només teniu la paraula, sinó la clau de la felicitat!

dimecres, 6 de desembre de 2017

SÍMBOLS

El llaç groc que apel·la simbòlicament a la llibertat dels presos (polítics), ha estat prohibit per la Junta Electoral, d’acord amb l’article 93 de la LOREG, als llocs oficials i immediacions on se celebrin les eleccions del 21-D i que sigui exhibit per totes aquelles persones que intervinguin en l’organització del procés electoral, presidents i vocals de les meses, interventors i apoderats. La raó és elemental: la neutralitat política ha d’imperar durant la jornada electoral. En altres mots, els llaços grocs indiquen posar-se de part d’una/unes determinades opcions polítiques (en contra d’unes altres?), com ho seria portar un color de camisa determinat, utilitzat habitualment com a símbol de l’escola pública, del trilingüisme o del joseantoñismo. Per cert, encara que no estiguin preses les persones simbolitzades i només sigui el senyal de protesta contra el que ha simbolitzat la seua detenció? Què significa el color groc? Doncs, la força del sol, l’energia pura, la vitalitat, la felicitat, la convicció de criteri. I el llaç, què? El llaç és una forma d’unió, de vincle, que representa naturalment la solidaritat, la companyonia, que assenyala el suport o una adhesió a una causa, que indica un reconeixement, un homenatge. Els llaços raríssimament indicarien un signe contrari a un fet positiu, a una causa noble, digna de l’espècie humana.

Però, a pesar que hermeneutes del dret té l’Estat, quin efecte suposen que pot tenir un llaç groc els qui l’han denunciat? ¿Algú pot creure que portar-lo en el dia de les urnes pot servir perquè alteri la consciència dels votants? Que influeixi el sentit o l’orientació del vot? Els qui creuen que l’empresonament dels Jordis i els consellers ha estat una bons decisió, un acte merescut, modificaran el seu vot si veuen un llaç groc a la solapa d’algú? ¿Se sentiran tan torbats que, alterada de sobte la seua voluntat, canviaran el seu vot unionista per una papereta d’ERC? ¿Tothom qui portés un llaç groc a la solapa hauria de ser un secessionista? Un independentista? ¿És que encara hi ha algú que no té clar, a hores d’ara, a qui no ha de votar? El poder dels símbols és incommensurable. Som persones humanes en la mesura que simbolitzem. ¿Hauríem de prohibir qualsevol forma, color, olor, gest, música, temps, espai...perquè simbolitzen esporàdicament un pensament polític el dia que anem a votar?

dimecres, 29 de novembre de 2017

RESTITUIR

Del resultat de les properes eleccions autonòmiques (i només autonòmiques segons els partidaris del 155), no només se n’hauria de derivar una asèptica restitució formal de les institucions catalanes, sinó, tot justament, una reflexió al més crua possible sobre quines són, amb l’Estatut vigent, les limitacions legislatives del Parlament i, en el mateix sentit, quines competències pot exercir realment la Generalitat. Dic això, perquè si ja és notori que en el temps que ha durat la legislatura avortada abruptament s’han suspès a proposta del govern de l’Estat 11 lleis aprovades democràticament per majoria parlamentària, no m’afiguro què podrà fer un possible nou govern de signe independentista. Recordem les lleis suspeses: la dels impostos bancaris, la llei contra els desnonaments, la de la creació de l’Agència de protecció social, la de la pobresa energètica, la d’igualtat entre homes i dones, la d’impostos als pisos buits, la de consultes populars, la del codi de consum, la del comerç, la reguladora del fràcking i la llei d’audiovisuals. Totes elles representen, fet i fet, el 50% del treball legislatiu. La majoria, amb una càrrega social indiscutible, adreçades a pal·liar pobreses de tota mena, o a assegurar drets fonamentals i a protegir l’ecosistema natural i cultural. I encara hi ha algun cínic que diu que el 2017 el Parlament només s’ha dedicat al procés!

Sense capacitat de recaptar ni de gastar, quin sentit tenen el Parlament i el Govern de Catalunya? Quina restitució de l’autogovern hi pot haver, si el Parlament s’ha de limitar a legislar sobre el sexe dels àngels (que, en realitat tampoc ho pot fer)? Es varen intervenir els comptes de la Generalitat abans del 155 per evitar que el govern es gastés un euro en el procés. Si el procés s’ha acabat, per què continua la intervenció i Montoro preveu que duri més enllà de les eleccions per si de cas els indepes guanyen i no fan bondat? Si el nou govern prorepublicà no pot recaptar ni pot gastar i el Parlament no pot legislar ni validar decrets-lleis, aleshores què caram pot arribar a fer la Generalitat? L’unionisme,en el fons, creu que això de les autonomies és una cosa residual i que l’única reforma de la Constitució ha d’anar en la direcció d’una recentralització total. Què vol dir això que he sentit d’algú del PP i de C’s que si no guanyen ells, les eleccions no valdran?

dimecres, 22 de novembre de 2017

EL COM

Reconegut que no hi havia, a part de l’entusiasme i la voluntat i d’algunes lleis amb nul·la possibilitat de desplegament efectiu, gran cosa a punt per a l’exercici de republicans i de republicanes, la qüestió fonamental és qui governarà Catalunya i com, a partit dels marges estretíssims de l’Estatut que tenim i de l’espasa damoclesina del 155 a sobre de les testes independentistes. Sense ser especulatiu, i al marge que algun dia un tribunal de justícia anul·li la convocatòria electoral perquè sentenciï, per exemple, que el 155 no podia dissoldre el Parlament ni anul·lar la potestat del President Puigdemont de convocar-les, la pregunta del qui només té tres respostes possibles: a) un tripartit, entre els partits/agrupacions electorals independentistes favorables a la República i els no-unionistes-ni-independentistess-però-republicanistes; b) un bipartit, entre els partits i/o llistes cíviques amb els seus diferents matisos independentistes; i c) els unionistes amb pactes contranatura i/o a curt termini fins a les eleccions estatals. Però, possiblement el més important, posats a jugar el joc imposat per Rajoy, és preguntar-se per com es governarà. De fet, la qüestió, des del realisme més a ran de terra i més despullat, les opcions, ensenyades les dents i alguna mossegada del 155, es resumeixen a dues: governar autonòmicament, opció de l’espectre independentista i republicà, que ara s’anomena “democràtic”. O gestionar la Generalitat, en el cas de l’unionisme, provincianament.

Sense entrar en el detall, complex i complicat administrativament, en el cas que guanyi el republicanisme possibilista, de reposar momentàniament i simbòlica el govern destituït per les potències de l’Estat, ara tenim l’evidència absoluta, sense els autoenganys sentimentals ni la fe de l’iniciat, que la governança republicana només pot aspirar a l’autonomisme. A l’autonomisme del peix al cove pujolià o el mateix que va practicar el tripartit, malgrat l’intent de fer un pas més amb un nou Estatut, que, com sap tothom, va ser l’epifania del bo i millor de la Catalunya contemporània, l’augment exponencial de l’independentisme popular, però al mateix del pitjor, la repressió de l’Estat. Perquè pogués esdevenir-se un altra via, l’única possible per sortejar el 155, hauríem de ser el 80% dels electors que féssim confiança a l’opció primera (i encara!).

divendres, 17 de novembre de 2017

Comentari al poema "PARAULES DE LA NIT" de Màrius Torres

UNA LECTURA de Paraules de la nit

Josep Borrell


1. EL SUBJECTE


Heus aquí l’escenari: la nit, com un oracle, que exhorta l’home, la Humanitat, a limitar-se a seguir la “llei” de la seva natura. Una nit, però, que més que aconsellar, adverteix, mana. I, si ens situàvem en el pla d’un cara a cara, estaríem davant d’una nit admonitòria, que ens amonesta, que ens renya. En l’estructura d’un sonet amb els elegants versos alexandrins, el poeta, des d’una concepció animista, imagina la veu moral representada en el símbol, millor, en l’al·legoria, de la nit. En la veu poètica de Màrius Torres hi ha diverses nits: la nit cruel, com una Mort, que ens encisa i ens enganya del poema La nit dels vagabunds; la nit dels nocturns musicals en què la vida del poeta madura sense témer la fosca de Música llunyana en la nit; o la nit propiciatòria, en somnis o en vigília, del record dels éssers estimats, de la mà que acaricia i el braç que agombola. I altres nits. Nogensmenys, en molts dels poemes de Màrius Torres, la nit, la fosca, les tenebres, solen ser els espais simbòlics i reals habituals, on es desencadena el misteri de la vida i la seua transcendència.

La primera pregunta, doncs, que ens fem per escatir el sentit profund d’aquest poema és: qui o què és aquesta nit que ens parla? El símbol de què, de quin irreal? Què personifica? Amb quina autoritat ens alliçona? El que queda clar només llegir el primer quartet és que existeixen dos nivells de mesures: la mesura dels homes i la mesura del que és més enllà de l’abast dels homes, de l’espècie humana. Si aprofundim una mica més, deduïm que, si bé hi ha una mesura moral dels homes que condicionen (seguint la veu aforística del Arte de prudencia del jesuïta Baltasar Graciàn) la prudència a la casuística i a la probabilitat, en una paraula, a l’ocasió, no ho és menys que existeix, des del punt de partida de la creença del poeta, una regla moral superior, la que regeix l’Univers, la que ordena radicalment la Nit, la mare de totes les coses i de tots els principis –d’acord amb la tradició simbòlica-, que traspassa tota contingència i probabilitat, qualsevol ocasió o oportunitat.

dimecres, 15 de novembre de 2017

LA VIDA ÉS DURA

Per a la gran majoria dels mortals la vida és dura. Treballar per necessitat, per viure, per menjar, per criar la canalla, per disposar d’oci, per aconseguir d’arribar en alguna meta. Tot i que hi ha opinions, poques, que ho veuen al revés, com André Breton quan afirmava que no serveix de de res estar viu si hem de treballar. Evidentment que és més dura la fam si no tens uns sou; és duríssim no tenir feina ni tenir perspectives de trobar-ne a una certa edat. Poca conya!, és dura la vida sobretot si penses diferent i compleixes mandats democràtics. Com ho és la llei: dura lex, sed lex. Com la injustícia quan volem dir que falta justícia. I dura la vida, darrerament, si proclames (potser il·lusament) que et sents més català que espanyol i no diguem si afirmes que només et sents català i no espanyol. Ui, aleshores, com se’t poden posar les coses de la vida si galleges d’aquest sentiment; i ui, ui!, si en fas un pensament, un raonament, un constructe mental, una acció política! És difícil ser un espanyol civilitzat a Espanya. Vull dir ser una persona sociable, respectuosa amb la diversitat i la pluralitat, amb els drets humans, capaç d’empatitzar amb uns i altres. Em refereixo a una persona que té com a premissa vital el diàleg, el pacte, la negociació. Que té curiositat per observar, per pensar, per il·lustrar-se, per saber, per contrastar, per comportar-se amablement i educada. ¿Podria ser que a hores d’ara comportar-se com un espanyol civilitzat fos tant o més difícil que ser un català independentista a Catalunya?

Lavorare stanca, deia C. Pavese. Sí, treballar cansa, mortifica, avorreix, sobretot quan no hi ha incentius ni ascensos socials ni agraïments ni compensacions ni dona fruits immediats. Al treball s’hi associen un munt de virtuts, totes diria. Però arriba un moment que cansa, físicament i psicològicament. I aquest és el problema. Que de tant treballar sense uns resultats palpables, comprovables, satisfactoris, la gent es pugui arribar a cansar de proclamar la llibertat dels presos polítics, de lluitar per la independència, per l’equitat, per la solidaritat. De manifestar-se dia sí dia també per intentar somoure consciències granítiques, d’avergonyir els mesquins i de vèncer la indiferència Sí, treballar és penós, cal entrenament contra la frustració, ser pacient, ser constant, ser tenaç, herculi, i CREIENT.

dimecres, 8 de novembre de 2017

MÁS DURA SERÁ LA CAÍDA

L’Estat paternalment s’ha fet càrrec de l’esgarriada Catalunya independentista que imposava la seua majoria parlamentària per violentar els principis fonamentals i fundacionals de l’Espanya eterna i contemporàniament constitucional. Uns independentistes que, segons els intèrprets de la llei i de l’ordre, es passaven precisament la llei pel forro dels calçotets. Es defensaven dient que eren consegüents (que vol dir coherents) amb el programa electoral pel qual havien estat escollits democràticament (només faltaria!) en les darreres eleccions autonòmiques del setembre de 2015, i que la legitimitat (i parauletes per l’estil) era superior a la llei. Doncs bé, ja ho sabien que la ira dels déus els cauria fulminantment. Aquest seria el relat oficial (més o menys). Ara bé, de tot el procés que ha conduït a l’acollida fraternal espanyola de l’autonomia catalana (sota les amenaces normals en aquests casos) de patir un infern pitjor que el que visità Orfeu per suplicar el rescat de la bella Eurídice, el que no s’acaba d’entendre és per què l’Estat plenipotenciari no va aplicar el 155 el primer dia de funcionament del Parlament? ¿No era un atemptat a la Constitució i, més important encara, a la Unidad de España, el sol fet de conformar un govern separatista? Per què l’Estat no es cregué el resultat de les autonòmiques de 2015?

Doncs bé, sembla ser que no es caurà en el mateix error. Perquè es vigilarà rigorosament que els programes electorals dels partits republicanistes no incorporin paraules o frases que es puguin interpretar com a invitacions a la sedició, rebel·lió i qualssevol altre delicte. Compte, eh!, perquè es tindrà una cura especial en el control (a través de tots els mitjans audiovisuals a l’abast o llogats a les grans potències) i la supervisió de totes les declaracions verbals (i expressions gestuals) en rodes de premsa, mítings i similars que insinuïn, es refereixin veladament (amb l’ús de la metàfora, de l’al·legoria, de la paràbola) o explícita a la secessió, la independència i sinònims. I el més important de tot: si fos el cas remot que les eleccions les guanyessin els partits no unionistes, cosa improbable, insistim, s’hauria de presumir que recaurien en l’error de situar-se fora de la legalitat i, per tant, caldria reactivar el 155. I no cal dir re més perquè tothom ja en sap les conseqüències.

dimecres, 1 de novembre de 2017

DE LA RÀBIA

Ja ha estat proclamada. I el 155, també. Però els més desesperats dels unionistes treuen foc pels queixals. La ràbia els supura per tot el cos. No sols desitgen fervorosament empresonar el president Puigdemont i que li caiguin 25 o 30 anys de presó o, si pot ser la perpètua, sinó que amb l’aplicació del 155 aspiren a esborrar qualsevol rastre de Generalitat, d’Estatut, de llei catalana aprovada al Parlament. I tenen unes ganes tan afamades que s’ensorri l’economia catalana, que no solament han estat animant les empreses perquè traslladessin la seu social, sinó que remoguessin fàbriques, magatzems, utillatges, treballadors i el que faci falta. Estarien disposats, si poguessin, a arrencar les vinyes, tallar els subministraments energètics, llaurar les carreteres i aixecar les vies del tren o desviar el mar i enfangar els rius, perquè quedéssim aïllats, enganats, i emmalaltíssim fins a suplicar clemència, i ens retractéssim de tot. De tot el que hem dit i fet contra la Unitat d’Espanya, nosaltres, els nostres pares i mares, avis, rebesavis, i així fins als pobladors de la Cova dels Moros del Cogul. Sí, hi ha tanta ràbia en les paraules d’alguns dirigents del PP, de C’s i del PSOE, que, ¿és possible que s’ha obert la veda de la caça de l’independentista, perquè se l’enterri el 21 de desembre amb calç viva?

Però, també hem dir que no volem veure el president Puigdemont ni el seu govern tancat a la presó, condemnat a vint-i-cinc o trenta anys. No volem veure com s’haurà arrasat tot, absolutament tot, el que s’ha construït durant quaranta anys a Catalunya. Ni haver d’explicar als qui vindran que per confiar amb Europa ens vàrem precipitar en el buit i vam haver d’inaugurar una altra transició cap a la llibertat que pot ser que duri una altra eternitat. Sí, a Espanya sempre ha estat molt difícil ser català. Un català normal, sense altra aspiració que viure tranquil amb la seua llengua, els seus símbols, els seus artistes, els seus savis, els seus ases, els seus carallots i els seus anònims. Sí, és molt difícil pensar que el govern legítim de Catalunya pot ser que sigui a l’exili. És molt dolorós haver-se de fer càrrec que la desobediència i l’objecció de consciència es castigarà amb violència, sí violència de la dura, de la que et trenca la cara, les costelles, la que t’emmanilla sense contemplacions ni filigranes jurídiques.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

PÀTRIA

Benvolents lectores i lectors, avui, davant la situació humiliant a què se’ns està conduint, la barreja de neguit, de ràbia, de desolació, d’amargor, i alhora de febrada i d’exultació de l’esperança i la fe en el nostre poble, m’ha portat a recordar –amb una nitidesa esfereïdora talment una veu oracular– els versos de Màrius Torres: Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir / entre runes de somnis colgats més prop de la terra, Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir. Aquests versos del poema titulat La ciutat llunyana foren escrits a penes un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin ocupat Catalunya. I no m’han vingut al cap, insisteixo, només per l’agre sentiment del que sent subjugat, sinó per la confiança, la fe i la determinació que el poble no es deixarà arrabassar mai la seua pàtria i que maldarà, segon a segon, per recuperar-la. I parlo de pàtria perquè tothom ho entengui. La pàtria, no només en el sentit romàntic del lligam sentimental amb els ancestres, amb l’herència intel·lectual i espiritual dels “pares”, sinó també en el sentit del bé comú públic, delimitat per la terra física on hem nascut o hem estat adoptats, i les normes jurídiques que s’ha dat el seu poble. I de la història dels fets que s’han generat i s’han interioritzat com a identitat personal i col·lectiva i han esdevingut les arrels comunes.

Els vencedors s’apropien de gent, de terres, de la història col·lectiva, de les institucions, i canvien les normes, intenten modelar noves mentalitats, dissenyar nous ritus, costums i creences i imaginaris. Però el que no poden mai els vencedors és matar l’ànima de la gent. L’immaterial que solda voluntats i sentits de pertinença. Moltes són les pàtries, però les teues que no te les toquin. Que no ens robin els cementiris, que no embastardeixin el toc de les campanes, les paraules dels poetes, que no embrutin la memòria dels nostres avantpassats que varen donar-ho tot perquè puguem continuar gaudint de presents i de futurs. Que no segrestin la voluntat popular o que no ens furtin la Generalitat. Totes les pàtries tenen els seus herois i els seus màrtirs, estendards i banderes. I és clar que, parafrasejant Pere Quart, totes les pàtries són immenses i completes. Deia Vázquez Montalbán que la història pertany als qui la prolonguen, no als qui la segresten.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

ELS FONAMENTS DE LES LLEIS

La frase el que no és legal no és democràtic, pronunciada l’altre dia per Mariano Rajoy al Congrés, referint-se al Referèndum de l’1-O i a la vinculació dels seus resultats, a mi em grinyola pertot arreu. Segons el que un batxiller en un país normal ha pogut estudiar i aprendre de qualsevol manual sobre l’origen del dret i de les lleis, la frase no suporta la més mínima anàlisi epistemològica ni conté cap criteri en què es pugui fonamentar el concepte i la pràctica de la democràcia. Les lleis, qualssevol, no descansen en apriorismes, en prejudicis, en axiomàtiques, ni en fórmules projectives de la matemàtica pura, sinó en els valors fonamentals de l’espècie humana i en els que es deriven de la vida en comú i de les dinàmiques socials. En les demandes, les necessitats dels grups humans, de les societats humanes, de la polis i de la plebs, les quals mitjançant fórmules de participació directa o indirecta, confereixen legitimitat als seus representants a partir de l’acceptació o no de les ofertes contractuals que prometen al poble. De manera que, en la mesura que n’esdevenen els representants, se’n positivitza la seua autoritat. De baix a dalt, de la legitimitat a la llei, de la necessitat social i personal a la norma.

Sense context, la frase del president del govern de l’Estat és una falsedat. Els dictadors també en fan de lleis, i moltes. Els sàtrapes, els emperadors. La màfia també té les seues lleis. Però, és clar no totes són legítimes. Ni des de l’ètica ni des de la perspectiva dels fonaments del dret. I en la jerarquia de les lleis, abans que la Constitució, existeixen els drets humans i,entre aquests, el de l’autodeterminació dels pobles. I en un Estat de dret democràtic és de rebut que els tingui en compte tots. Tanmateix, el problema de l’Estat espanyol no és de legalitats, sinó la interpretació que l’Estat fa de la naturalesa de la legalitat. El problema de l’Estat és que la legalitat primordial no s’ajusta a la legitimitat que reclamen alguns dels seus grups humans, que des de fa segles se senten nació i es desenvolupen com a tal, a pesar de tots els obstacles. L’Estat espanyol no ha estat mai un subjecte polític homogeni, una única nació. Ni des de fa cinc-cents anys. I no ho serà mai, per més que ho vulgui encarnar la Constitució o la creença metafísica instal·lada dels seus intèrprets actuals.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

NORMALITZAR ESPANYA?

¿Per normalitzar l’Espanya cavernícola, ultramuntana, manipulada fins a extrems inimaginables, caldria, Sr. Alfonso Guerra, tancar TVE, totes les televisions privades, la majoria de grans diaris estatals i algun de català, i cosir la boca a personatges com vostè que, suposant que sap alguna cosa de la història d’Espanya i de Catalunya, s’obstina, amb la fanfarroneria que el caracteritza, a mostrar-se com el més lúcid contumaç i pertinaç ideòleg de la descatalanització secessionista? No sabem què és el que li ha passat per esdevenir un dels més destacats bel·ligerants contra la causa catalana, un dels més emprenyats amb els independentistes i un dels seus més radicals estomacadors verbals. Ens temem que hi deu haver alguna cosa personal en la ràbia de les seues paraules, si no, no entenem la mala llet que l’altre dia degotaven per RNE. Vostè i els seus admiradors no s’han preguntat mai per què el franquisme, que va durar una colla llarga d’anys, no va aconseguir produir l’efecte que vostè creu que s’aconseguiria tancant TV3?

Si el missatge de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, en el temps de la dictadura, no va impregnar les animetes dels nostres pares i mares ni, molt menys, les de la meu generació, creu que rebentant el senyal de TV3 (i de Cat ràdio, és clar) es forjaran autèntics espanyols entre la majoria absolutíssima de catalans i catalanes, en les properes generacions? Vol que li enviïn els milers de pàgines que els diaris oficials d’Espanya i la munió de sentències judicials, han dedicat a prohibir llengua, cultura, institucions, projectes, intencions i voluntats catalanes al llarg dels darrers tres-cents anys? Com és que no se’n van sortir? És perquè els nostres avantpassats no miraven TV3? Una idea similar se li va acudir a l’exministre Wert quan deia que calia espanyolitzar a través de l’escola els nostres minyons. Podia el senyor Wert no adonar-se que des de 1939 fins almenys 1970, bona part de l’escola oficial i de la privada no havia fet altra cosa que espanyolitzar, i tanmateix havia aconseguit uns fruits ben magres i escassos? ¿Com es pot ser tan biliosament sapastre l’hora d’acabar amb l’independentisme? Senyor Guerra, el que vostè vol no és acabar amb el secessionisme, vostè el que es proposaria, si fos nostre Senyor Totpoderós, és acabar amb la catalanitat. I això no passarà mai.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

TO BE CONTINUED (Especial Referèndum 1O)

Ja ha passat, però no s’ha acabat. Ja està fet, però no decidit. El que serà històric, un cop més, seran les decisions que es prendran a patir d’avui. Vull dir que el que comptarà de debò serà el que els d’aquí i els d’allà decidiran. Aquí per descomptat, el 80% de catalans i catalanes que volien votar i ho han pogut fer a mitges i amb els sabres al coll, no quedarà satisfet. I els d’allà tampoc, perquè saben que la seua és una pírrica victòria. No hi han guanyat res. En canvi, els d’aquí s’han reforçat com un conglomerat de granit. Ara, ja no es tracta d’emmordassar el govern de la Generalitat, de jutjar-lo severament i portar-lo a la presó, de decapitar els responsables, d’arruïnar econòmicament centenars de càrrecs electes i voluntaris, d’aplicar totalment el 155, o fins i tot d’acarnissar-s’hi amb més sevícia a tenor del que deixa traslluir el senyor Rivera per acabar amb la maldat catalanesca. Ja no es resumeix la qüestió en el fet de tancar la Generalitat, de fer-nos creure que tots els independentistes, (en siguem motu proprio o perquè ho eren els nostres avis o els seus pares o ho són alguns parents o perquè en l’arbre genealògic siguem casualment descendents d’algun supervivent del 1714) seran sospitosos habituals i, per tant, els primers a pagar els plats trencats dels possibles mals que s’esdevinguin al món mundial. No, ara és el moment d’avaluar quant de temps, dies, mesos, anys, lustres, pot durar el problema català.

I és palmari que els qui controlen l’Estat no estan capacitats per a res més que no sigui atiar el foc de la mobilització contínua, permanent, incansable, de la societat catalana. Perquè, si com diuen alguns il·lusos, s’hagués de parar una taula per dialogar, qui creuen que s‘hi hauria de seure? Rajoy. Sánchez, Iceta, Rivera, Arrimadas i Albiol amb Puigdemont?! Després del que ha passat, el que es pugui esdevenir per part dels d’aquí no serà menor que el que ha succeït ja fa una colla d’anys. I des d’allí (i dels d’aquí que combreguen amb les rodes del molí “constitucional”), mentre duri la legislatura d’aquí o d’allà, tampoc. I si als d’allí els puja una mica més la sang al cap i acaben duent les coses al límit, si algun dia algú d’Europa obligués a seure per parlar, no hi haurà un govern de Catalunya, sinó la ciutadania sencera que ha anat a votar la qui s’asseurà en un dels costats.

dimecres, 27 de setembre de 2017

RENDICIÓ

Ara mateix ja no és es tracta de si es podrà votar o no el dia u d’octubre, la qüestió en aquests moments és què en queda de l’autonomia. I a partir del dia 2, què en quedarà. L’Estat, controlat per la majoria que conformen el PP, el PSOE i Ciudadanos, ja no només vol evitar que es faci el referèndum, sinó que l’independentisme es rendeixi incondicionalment. Que l’avortament del referèndum s’entengui, ras i curt, com una victòria absoluta contra el desafiament secessionista perpetrat tant per nacionalistes, independentistes, com si, és el cas, per anarquistes, populistes, comunistes o maçons i tot el que s’hi assembli per activa i per passiva. I que quedi clar que tots els catalans sense excepció que estan a favor del dret a decidir, ja s’hi poden posar fulles, (que vol dir foteu-vos!, perquè abans veureu volar els ases que votareu en un referèndum d’autodeterminació). Ara mateix ja no es tracta de desnaturalitzar les institucions catalanes, sinó de desposseir de ciutadania una part important del poble de Catalunya. Que no vol dir altra cosa que humiliar els bojos independentistes i, de retop, els il·lusos abduïts per aquesta vesània antinatura i il·legal fins al moll de l’os. Aquests separatistes, conscients o no, que s’amotinen, tumultuosament, pel carrers i places de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. D’una regió d’Espanya una part dels homes i dones de la qual només entén el xarop de bastó.

Una de les constatacions més rellevants del que està passant aquests dies a casa nostra és el nítid retrat que en resulta del comport de cadascú. Ara sabem perfectament, en cas que la seua retòrica ens hagués emmascarat alguna cara i alguna entranya, de quina pasta està fet el PP, el PSOE i Ciudadanos, els més papistes que el papa PP. En veure aquests rostres, en acarar-nos-hi despulladament, fit a fit i endevinar-hi la seua ment i les seues entranyes, t’adones penosament, tan penosament, que Espanya és una anomalia absoluta en el concert dels pobles i les nacions civilitzats. Demà o demà passat, quan s’hagi fet agenollar la massa independentista, la màquina de l’Estat que santifica les lleis abans que les voluntats populars, no li exigirà que demani perdó, perquè la virtut del perdó no existeix a la Constitució, sinó que la condemnarà al foc etern. Si en alguna art ha destacat Espanya ha estat sempre en la tragèdia.

dimecres, 20 de setembre de 2017

DELICTE?

Convocar un referèndum segons diuen “il·legal” –de fet, fins al dia d’avui encara no s’ha pronunciat el TC per titllar-lo amb aquest qualificatiu– és perseguible penalment? Té entitat penal l’organització d’una consulta popular via referèndum del qual no tenim la certesa absoluta que sigui declarat il·legal o contrari a norma i a competència per convocar-lo? ¿Es lògic, racional, arribar a imputar penalment milers de càrrecs públics per proposar-lo, per col·laborar-hi o afavorir-lo? I arribat el cas, acusar de delinqüents els qui hi han col·laborat de la manera que sigui, presidint meses, obrint i tancant els col·legis electorals, essent-ne interventors o apoderats, o els mateixos votants? És possible que existeixi un ordenament jurídic que persegueixi penalment posar unes urnes per votar, encara que sigui al marge de qui en tingui la competència per fer-ho. Penalment? Doncs sí. Al codi penal de l’Estat espanyol un fet així com posar urnes quan no pots fer-ho, pot ser categoritzat, al menos, – om deia el fiscal general de l’Estat–. com un acte (o un reguitzell d’actes) de desobediència, de prevaricació i de malversació de cabals públics. A propòsit, potser és bo recordar el que afirmava Montesquieu: Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa. No és just, legítim, raonable, voler votar què volem ser quan serem grans?

Al menos, perquè ja no és el fet de convocar-lo i organitzar-lo i dur-lo a terme, sinó atrevir-se a proposar l’autodeterminació del poble de Catalunya. De forma que, en la mentalitat penal, deu ser més pecat mortal el contingut del referèndum que no pas la formalitat de la convocatòria i la seua operativa. Doncs són molts els ciutadans catalans que de cor, d’entranyes, de ment i d’ànima estan i estaran delinquint Dos milions i mig, tres milions i mig, qui ho sap?, que volem votar estarem delinquint? Com és que tota aquesta gent no tenim cap consciència que estiguem delinquint a l’hora d’expressar la nostra voluntat sobre el futur del nostre país? És que som tots uns estrafets morals? Uns perversos, uns malvats? Qui ho entén això? No és un despropòsit, una bogeria, una reductio ad absurdum? Tenim la impressió que en aquest cas les paraules atribuïdes a Plató són més escaients que mai. Diuen que deia: declaro que la justícia no és una altra cosa que la conveniència del més fort.

dimecres, 13 de setembre de 2017

COM SEMPRE

Si Rajoy hagués estudiat història de Catalunya s’hauria preparat millor per afrontar el que passa a Catalunya? I els dirigents del PSOE? No ho crec. A Espanya la barrera mental és insuperable. I a Catalunya, la tossudesa superior a la manya. Fem memòria: Quevedo el 1640 afirmava: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. F. Silvela el 1900: El catalanismo es una enfermedad nerviosa. Manuel Azaña, el 1934: Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. Luís de Galinsoga el 1959: Todos los catalanes son una mierda. Però el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga del 1968: Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar. I el més sibil·lí Felipe González que el 1984 va sentenciar: El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalá.

El que més m’ha cridat l’atenció de l’enrenou ocasionat per l’aprovació de les lleis de Referèndum i de Transitorietat, ultra l’exercici de filibusterisme histèric de l’oposició –que encara és hora que sàpiga que és oposició perquè la ciutadania els va col·locar allà on són–, són les paraules del fiscal General de l’Estat quan va informar públicament que havia donat instruccions a la Policia Nacional, la Guàrdia civil, als Mossos, perquè, com a policia judicial, investiguin tot els que sigui sospitós d’organització del referèndum, perquè serien constitutius dels delictes de desobediència, prevaricació, i malversació de cabals públics i va afegir, “al menos”. És precisament aquest sintagma “al menos”, que ha passat desapercebut pels periodistes i els líders polítics, el més preocupant i intrigant de l’arsenal que l’Estat pugui utilitzar contra milers de càrrecs públics catalans i voluntaris. En fi, passi el que passi tot fa pensar que això no s’acabarà per més xarop de bastó que s’hi apliqui.

dimecres, 6 de setembre de 2017

L’ENDEMÀ MATEIX

Hi ha hagut algú que ha pensat que els atemptats de Barcelona i Cambrils, per la pressió de la consciència ciutadana, produirien canvis importants. Per exemple, en el camp de les relacions internacionals amb els països que se sap que financen terrorisme; en les mesures preventives de seguretat; en la coordinació internacional de les oficines d’intel·ligència; en l’intercanvi d’informació entre policies estatals: si renunciàvem al referèndum, en la incorporació dels mossos a l’Europol; en el control dels imams; en els processos d’integració i d’ascens social dels potencials captables per la causa jihadista; en la refundació de la marca turística de Barcelona i de Catalunya per extensió. I també, com han assenyalat alguns estudis, en l’augment de la participació electoral si tinguéssim unes eleccions a la vista; l’enfortiment del comportament cívic; l’augment de la confiança en les forces de seguretat i sanitàries. Però, de moment ja veiem en què està quedant tot plegat, per més que que Catalunya sigui on més jihadistes i presumptes terroristes del ram s’han detingut, i a pesar de l’aberració criminal amb què ens hem trobat, Ara, el més rellevant, ultra el dolor i la compassió mostrades per la gent, el discurs polític de l’Estat que s’ha volgut predominant per part del govern Rajoy i dels afins ha estat apel·lar a la unió. I quan Rajoy, el rei, C’s pronunciaven aquest mot no es referien a la col·laboració policial i institucional, sinó a la unió patriòtica espanyola, a la unió contra el govern de Puigdemont. El desembarcament de tots els representants de l’aparat de l’Estat a la manifestació del passat 26-A tenia subliminalment aquest significat.

En el marc de les conseqüències encara, es va voler fer creure, pels informatius afins als dos grans partits de l’Estat, a l’edició dels rotatius de l’endemà de l’atropellament sanguinari, que l’atac pertorbaria necessàriament el full de ruta independentista. I ara encara no fa dos dies hem vist de quina enèsima manera podia fer-se: acudint a la roïnesa més fastigosa de donar a entendre que el pecat fa forat, i que una tal barbaritat criminal era conseqüència de la política sobiranista. Com que el govern de Catalunya no ha variat ni un mil·límetre el full de ruta, la consigna només podia ser que les clavegueres de l’Estat continuessin empastifant-ho tot fins a la sacietat.

dimecres, 30 d’agost de 2017

HEROIS

Encara que, ben sustentat, existeixen més heroïnes que herois, habitualment referits a les grans gestes, a les realitzacions de majúscules transcendències, solem parlar, injustament, d’herois. Podríem pensar que la política catalana demana sempre herois i heroïnes. La realitat és que, ara, per fer política a Catalunya cal tenir fusta d’heroi o d’heroïna. Un heroi sol ser protagonista, sol tenir poders excepcionals, encarna virtuts morals, unes aptituds o unes destreses, que estan per damunt de la mitjana dels congèneres. De manera que tradicionalment s’ha dit que és un ser que és més que un home i menys que un déu. Els seus actes, doncs, tenen la pàtina, d’excepcionalitat. I per això són respectats, admirats Són tinguts com a exemplars i imitats. Modernament ho són o en són considerats, amb algun nyap, els premis Nobel de la Pau, els esportistes d’alt nivell que aconsegueixen fites inabastables per a la majoria dels mortals. O els actors i les actrius i els artistes que tenen la virtut de representar-nos i de dir-nos tan exactament que mai no ho hauríem sabut fer nosaltres sols. I, també, aquell qui, coneixent-ne les conseqüències dràstiques, s’enfronta al sistema, a la norma, al poder injust, il·legítim, deshumanitzador, aberrant.

A Catalunya avui s’estan gestant un munt d’herois i d’heroïnes. Molts d’ells encara anònims. Herois i heroïnes que ho estan sent o ho seran de ple dret no per haver obtingut victòria o per haver estat derrotats, sinó per haver guanyat. El guany moral que està per sobre de la victòria o de la derrota. El guany que, té a veure amb la consecució del desig. Ja serà ben interessant estudiar, en la perspectiva del temps, quin haurà estat el viatge d’aquestes heroïcitats. La del president Puigdemont, per exemple. I observarem segurament que el seu periple haurà seguit el patró del grans models narratius, concentrats tots ells en Ulisses. L’ésser aparentment normal, alcalde d’una ciutat, es veu convertit tot d’una en el líder de la conducció de tot un poble cap a la seua llibertat. Com assenyala el patró, l’heroi, els nostres herois i heroïnes, senten com una crida. Reben l’encàrrec d’un cos social perquè facin tots els sacrificis possibles per salvar-lo. I per fer-ho hauran de superar no només multitud de perills i desafiaments, sinó la incomprensió, de vegades, d’amics i familiars. No siguem desagraïts!

dimecres, 23 d’agost de 2017

SOBRE LA SINCERITAT

Dir el que un pensa està carregat de perills, perquè la sinceritat és l’antítesi del fingiment, la mentida, l’adulació, les mitges veritats, de la hipocresia social i, fins i tot, d’allò que hom anomena ser educat o, millor, no ser mal educat. El sempre admirat impertinent Òscar Wilde ja deia que ser una mica sincer és perillós, però massa és absolutament fatal. I això s’esdevé en tots els aspectes de la nostra vida. En les relacions de parella, en el món del treball, en les obligacions amb hisenda, en les estratègies de socialització o en les indagacions sobre nosaltres mateixos. Per això és tan important tenir bons amics com bons enemics. Entre uns i altres hi deu haver el terme mitjà. M’hi han fet pensar unes paraules que va dir l’escriptora Anna Carreras referint-se a l’amor: hauria de ser més senzill dir t’estimo. Certament, i el ridícul que es fa, o el buit que sona o el pervers que s’és quan es diu t’estimo i en realitat és tot en contrari. Recordo que no ens educaven exactament per a la pràctica de la sinceritat, però sí en allò que conté la màxima que diu si un fa el que pot no està obligat a més. O sigui, la sinceritat es desprenia de les accions i no de les paraules.

La por a mostrar-nos tal com som, a allunyar-nos un pèl massa del que són les convencions i els rituals socials sempre tems que no et portin a ser un desclassat. Per evitar-ho la humanitat va proveir-se del que anomenem la sinceritat calculada: cal saber amb qui parlem, en quin moment cal fer-ho, triar les paraules precises i explicar els motius que ens porten a dir-les. Segurament som més sincers quan expressem l’odi, quan diem no t’estimo o quan som cruels. Pot ser sí que la màxima sinceritat rau en la nostra animalitat. És indubtable que és molt perillosa la sinceritat que fereix l’altre, la sinceritat que fa impossible saludar els veïns de l’escala, els companys de la feina o menysprear tot aquell que és diferent de nosaltres. Si el nostre codi de conducta és una porqueria, la sinceritat no és res més que una gramàtica de bilis i de maldat. De fet, l’invent més genial que els humans hem aconseguit per evitar el mutu atropellament és la ironia. Aquesta forma sibil·lina del llenguatge de donar a entendre el contrari del que pensem i diem. Paraules boniques per a realitats fastigoses. L’antídot contra les manies i les passions temeràries.

dimecres, 16 d’agost de 2017

ALGUNS TÒPICS SOBRE LA CULTURA

El primer lloc comú, posem pel cas, és aquest: quan algú en algun sector de la cultura no acaba de sortir-se’n o no s’acosta prou a les expectatives que s’havia construït, diu que la cultura no va bé. A cada gremi sector, a cada tribu, a cada modalitat de la cultura, quan les coses no els van prou bé o no progressen adequadament tenen la tendència a dir que la cultura catalana (en el nostre cas) no funciona. Del particular en fan un universal, com si el teatre, l’òpera, la dansa, la pintura, l’assaig o la fotografia per elles mateixes fossin la cultura per antonomàsia. No diuen mai, per exemple, nosaltres els músics de música medieval estem fotuts, -que possiblement no és el cas-, sinó que es queixen que el panorama de la Música està malament. És un exemple a l’atzar. En canvi, quan la tribu, el col·lectiu, el gremi, o els de la modalitat van bé, diuen que la cultura està en un bon o molt bon moment. El segon tòpic consisteix a pensar que poquíssimes vegades, en general i en els temps presents, es fa bona cultura o funciona com déu mana (?). hi ha la creença elitista que, en el present dels creadors, és a dir, en el present de tots nosaltres, les coses de la cultura estan en crisi. Crisi d’idees, crisi de públic, crisi de recursos econòmics, crisi de governança i de gestió pública, de talent I, és clar, s’acaba manifestant o deduint que els temps passats sempre foren millors.

I el tercer és el referit a l’eterna queixa sobre la poca atenció (digueu-ne inversió) que l’administració dedica a la cultura. Que si no dona prou subvencions, que si només en dona als qui els són afins políticament, que si no et queixes no peixes, que només acontenta els sectors que més glamuregen. I també en el sentit invers: que una cultura subvencionada és una cultura segrestada. El cert és que, i també és un lloc comú, la subvenció mai no acontenta ningú. La subvenció gairebé sempre es percep escassa, esmirriada, poc considerada en relació amb la importància d’allò per la qual es demana. Estem d’acord que tot el que es fa en cultura, que té una intenció cultural, és importantíssim per al qui ho ha ideat, ho ha organitzat, ho ha interpretat, n’ha tret un profit vital i potser per al qui n’ha gaudit. Ara, la cultura igual que és un dels aliments indispensable de l’ànima, sol ser també el sac dels cops de les crisis perpètues.

dimecres, 9 d’agost de 2017

POSTVERITATS

Una de les postveritats més al·lucinants que ha conreat la maquinària mediàtica anticatalana és que els catalans a part de robar Espanya, quan ens visiten els fem pagar fins i tot les autopistes. Fa uns anys s’havia creat la fantasia que les autopistes catalanes les pagaven els espanyols quan circulaven per Catalunya. Quan la realitat és, encara avui, que un de cada cinc quilòmetres de peatge d’Espanya és a Catalunya. I no solament això, sinó que en aquest 2017, les autopistes de la xarxa estatal han rebaixat les seues tarifes per sobre del 0,4%. En canvi, les que són competència de la Generalitat s'han encarit un 0,7% i un 1,7%. La postveritat consisteix en això precisament: fer creure el que no és, malgrat que després la realitat demostri una altra cosa. Però el mal ja està fet. La veritat mentida ja s’ha introduït en el cervell de la gent acrítica, i la teua realitat ja té un prejudici ben arrelat. Ja pots elaborar balances fiscal que demostrin que entre el que paguem i el que se’ns retorna oscil·la entre vuit mil milions, si les calcula el PP, i quinze mil, si les confegim nosaltres, com si vols demostrar que els catalans quan agafem l’autopista paguem com tothom.

I ara ve el millor, els sona l’estafa del Castor ?, doncs continuïn llegint: una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha obligat l’Estat a indemnitzar amb 1494 milions d’euros la companyia catalana d’autopistes Abertis, perquè, segons una clàusula del conveni, si la inversió en l’ampliació d’un vial a banda i banda entre Salou i La Jonquera no es compensava amb l’augment que s’havia estimat de clients en un període determinat, l’Estat es comprometia a compensar econòmicament la companyia. És bona aquesta, no? Fixin-se, doncs, que a part de tenir un exemple més de com funcionen els convenis de l’Estat amb les grans empreses per tal que aquestes puguin eludir els riscos, ja tenim de retop muntada la postveritat total. En l’imaginari col·lectiu no costa gens de fer creure que els catalans faran pagar a tots els espanyols el cost de la inversió d’Abertis. Fins i tot és possible que en algun moment, per associació d’idees, no se’ns culpi del cost de l’enredada de la planta Castor. Ara ja no hi ha veritats, sinó perspectives diferents. Ves que Gürtel no sigui una imaginació del PSOE i que el PSOE de Sánchez no sigui la gran fantasia del socialisme espanyol.

dimecres, 2 d’agost de 2017

CALOR D’ESTIU

Els qui creiem en el canvi climàtic i observem com s’avança en la lluita contra l’envelliment, ens està envaint una ansietat que comença de no deixar-nos viure. Com es pot compatibilitzar calorada seca com un ferro roent i vellesa extrema amb una capacitat pulmonar reduïda a la mínima expressió? Les contradiccions del nostre món són insuperables. I és probable que en un altre, amb la mateixa gent, també. Succeeix com amb el fumar. Fumar perjudica greument la salut, però de moment no hi hagut cap país, diguem-ne irònicament civilitzat, que ho hagi prohibit del tot, i per tant, que n’hagi segellat el seu cultiu, la seua fabricació o la seua importació. I passa, per exemple, com amb les indispensables xarxes socials, que, si no hi ets, passes a ser un marginat social. Però els qui hi són no tenen temps per a res més que per estar amorrats al telèfon nit i dia, mentre obliden allò més elemental de les físiques relacions humanes: la intensitat de les mirades, els moviments, espontanis o estudiats, dels llavis quan ens parlem, la saliva que compartim, els ritmes musculars de tot el cos, la distància corporal, la percepció de les olors que transmetem, el to i el timbre de la veu o la sinuositat de les arrugues o la coloració que pren la nostra pell al punt d’una frase o d’un mot afalagador o impertinent.

Però, com que tard o d’hora ens adonem que les coses bàsiques han deixat de funcionar i ens violentem més del compte per quatre malentesos, em fa l’efecte que hi haurà un retorn, encara que sigui per efecte pendular, a la carta manuscrita, de la mateixa manera que ha tornat el vinil, les modistes, la farina d’espelta o de kamut. Combatre la calor és i serà tan car com combatre el fred. Ara, de pobresa energètica n’hi ha tanta a l’hivern com a l’estiu. No vull ni imaginar com es combatrà la calor que farà o el fred que s’acostarà els propers hiverns. L’avantatge de l’estiu és l’aigua. Que et pots remullar a les fonts, als rius, al mar, a les piscines, a la dutxa o a la pica de casa. Però l’aigua és un bé que escasseja. Evidentment al tercer món, però també, a l’estiu, a molts pobles de casa nostra. I és clar, si l’aigua és més o menys la mateixa i cada vegada som més al món i posem que durem de mitjana tots plegats fins als cent anys, com es menja aquesta equació? Que no falti l’aigua!, perquè si això passa, ni joves ni vells.

dimecres, 26 de juliol de 2017

AUTOAFIRMAR-NOS

Quan no tens un Estat que et preservi la identitat, necessites afirmar-te en qualsevol detall del que conforma l’espai vital. És com acte reflex social que hem de posar el nom de Catalunya en tot el que mengem, en tot el que veiem, en tot el que habitem o en tot el que pensem. Cal tenir una llengua, una història heroica, construir mites, llegendes i herois. Cal disposar d’una literatura i d’un codi d’usos i costums. Un repertori de símbols i emblemes, un folklore. Cal consignar dies de festa nacional, construir arquetips i models. I cal, entre altres, una especificitat paisatgística, una determinada fauna i flora endèmiques i una manera de cuinar i de menjar. Exactament igual, però, que els Estats que han dissolt la diversitat en una indissoluble i sagrada unicitat, com els Estats que han respectat, si més no formalment a través de federacions, les antigues nacions. Tots han construït, des de temps immemorials, la seua identitat a base d’erigir unes institucions que existiran més enllà del temps i de la història dels individus i dels grups. I tots han sacralitzat normes, emblemes i símbols, herois i heroïnes, que han fet possible la historicitat del la indissoluble unitat. Normalment morts per Déu i la Pàtria o els reis fundacionals, o pels valors inalienables de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat de la República. I l’escola, sobretot, ha estat la gran inculturadora de tot plegat.

Dit això, no saben les ganes que tinc de normalitzar d’una vegada el nom de les coses, dels llocs i de les referències temporals. D’abandonar l’absurditat d’haver d’anomenar Catalunya en el nom de carrers, places o avingudes. Quin sentit podria tenir el nom de Catalunya per a un català si Catalunya fos un Estat com qualsevol altre? Caldria aquesta redundància. Caldria dir-li-ho, a través d’una placa en els carrers, a un estranger o foraster que posés els peus a Catalunya que és a un poble a ciutat de Catalunya, com si no sabés a quin país està viatjant? Quantes places dels pobles i ciutats d’Holanda duen el nom d’Holanda o de Bèlgica a Bèlgica o de Suècia a Suècia o de Gran Bretanya a la Gran Bretanya? Caldria que els noms d’associacions, de clubs de futbol, de bars i restaurants o de partits polítics duguessin el nom de Catalunya, essent que només fossin necessàriament catalans? Caldria que ho adjectivéssim tot de català/catalana?

dimecres, 19 de juliol de 2017

El F. SOLÉ I OLIVÉ DE J. VARELA

Josep Varela acaba de publicar una biografia de F. Solé i Olivé (Gavà, 1880 - Barcelona, 1947), una de les figueres cabdals per entendre la modernització de la cultura a Lleida entre el 1920-1936. I, gràcies al treball de Varela, tenim l’oportunitat de construir, amb coneixement de causa i amb tota justícia, els fonaments del monument colossal que li hauríem d’erigir. Fou pedagog, director de la Normal masculina de Lleida; introductor juntament amb Enric Arderiu de l’ensenyament del català al magisteri i col·laborador d’A. Ma. Alcover i de P. Fabra en la seua labor lexicogràfica i normativitzadora. Geògraf, que participà amb P. Vila en l’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Militant catalanista a les files de la Lliga Regionalista. I molt especialment, activista cultural o, com es diu ara, emprenedor cultual de la major part de ples iniciatives més importants de la Lleida que s’incorporava, així, en la modernitat, de les quals destaquen: la fundació, amb P. Guimet i A. Bergós de la revista Vida Lleidatana (1926-1931), de les millors revistes ponentines de tots els temps; i de l’editorial Biblioteca Lleidatana (1929-1935). Un projecte destinat a divulgar la producció dels autors ponentins de les primeres dècades del segle XX, encetat amb la publicació de la poesia completa en català de M. Morera i Galícia, a cura del mateix Solé i Olivé.

La principal virtut de Josep Varela rau en la capacitat d’empatitzar amb el personatge estudiat i investigat. I empatia, perquè abans Varela ha triat algú que s’ho mereixia i sap que en podrà categoritzar uns valors que, en el fons, comparteix ell mateix i, en el seu imaginari pedagògic, confia que influiran en els lectors. Per tant, les biografies de Varela acaben essent biografies exemplars. En conseqüència, el relleu del personatge no es desprèn tant del seu currículum com de la capacitat de crear, d’idear, de constituir, d’influir, de protagonitzar, de liderar empreses, realitzacions i activitats, d’una transcendència impagable per entendre un determinat període històric i comprendre’n l’abast posterior. Si aïlléssim allò rellevant socialment i cultural dels anys en què Felip Solé desenvolupà la seua activitat, ens adonaríem, amb l’ajut de Varela, que precisament aquest senyor, en fou un dels autors i actors més destacats. Una de les ànimes principals.

dimecres, 12 de juliol de 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

dimecres, 5 de juliol de 2017

FORA DE LA LLEI

Que se sàpiga: els qui fan i faran en relació amb el referèndum estan i estaran fora de la llei. Els qui tenen la intenció de fer-hi alguna cosa, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, no sé ben bé si ja hi estan o hi estaran segur. Les intencions també compten, es veu. Si compten les intencions, també comptaran, doncs, les opinions a favor, i, per tant, també acabaran o ja han començat a estar fora de l’ordenament jurídic. Si allarguem el sil·logisme, haurem de concloure que els milions de partidaris del referèndum, sí, dic milions de catalans i catalanes de tota ètnia i condició, també aniran, (possiblement ja hi van i hi han anat sempre) contra la llei. Per tant, estar a favor, activament o passiva, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya està fora de la llei. Pecat de pensament, pecat de paraula, pecat d’omissió, pecat d’intenció, pecat de disposició intel·lectual i cordial, pecat total. Aquesta magnitud pecadora possiblement no s’havia vist mai en la història de la humanitat. Tot i així, si hom repassa amb deteniment la de Catalunya, almenys des de fa uns tres-cents anys, aquesta malícia és cíclica. Ergo item, Catalunya és tendenciosament pecadora. El seu cos social tradicional, amb la suma de tothom qui s’hi ha sumat al llarg dels temps, onada darrere onada de migrants, té l’esca del pecat.

Sigui per una raó o per una altra, els catalans des de 1714 sempre han estat fora de la llei. O, si més no, hi ha hagut bona colla de catalans que ho han intentat. Només cal repassar els anuaris, els diaris oficials, les memòries judicials, les col·leccions de decrets, ordres, resolucions, instruccions, cèdules reials, i tota mena de paper oficial. Se’ls ha donat autonomia i a la primera de canvi declaren la independència. Han de ser subjugats durant anys i panys, i, malgrat el xarop de bastó, broten i rebroten pecadors dessota les pedres. Tornen a tenir autonomia, a penes fa trenta-nou anys, una autonomia com mai no havien tingut, i tornen a entrapussar en la mateixa mania. Com s’ha d’arreglar això? Si ni el bastó, si ni l’anul·lació de l’autonomia, si ni les presons, si ni el toc de queda, si ni les inhabilitacions, si ni l’espanyolització escolar o l’estrangulament econòmic se n’han sortit, què queda per fer perquè es compleixin les lleis a Catalunya? Com s’ha de doblegar aquests colla de desobedients? Amb l’amor?

dimecres, 28 de juny de 2017

UN LLEIDATÀ

Ho parlàvem, l’altre dia, amb un influencer ponentí, i generalitzàvem: per a Espanya, ser català és sempre un problema. Un servidor, després, pensant-hi una mica més detingudament, arribava a la conclusió que almenys el 50% dels catalans que volem exercir com a tals, en la majoria dels cercles que configueren la marca de l’espanyolitat ben entesa, som uns pretensiosos provocadors. Ara, en les circumstàncies actuals, si es dóna el cas que ets un català independentista, o bé ets un boig delirant i indocumentat o bé ets un agent perillós d’alguna mena de contuberni trotskista-maoista-maçònic i més, que irremissiblement has de ser controlat tothora i reprimit a la més mínima insinuació de qualsevol índole. Vull dir, no només si estàs a favor del referèndum del dia 1 d’octubre. A Espanya, si surts de l’estàndard torero, sevillanes, moriles, sarsuela, la cabra de la legión, real madrid, la roja, és molt complicat, difícil, de vegades heroic, i amargant pretendre ser una altra cosa. Doncs bé, i a Lleida, què? Doncs, ser català a Lleida, encara no és una excepció, però poc li falta. Te’n surts, dient que ets lleidatà, i avall, perquè com que Lleida encara és Espanya, tal com et recorden els qui fan possible el govern de la Paeria, no et cal entrar en detalls. Però, si ets un lleidatà-català- independentista, aleshores ets una mena d’extraterrestre. Un cos estrany i una ànima extraviada.

I si et fas veure massa portes perill, perquè comences no volent bilingüisme al reglament d’usos lingüístics de la casa del poble, reclames la catalanitat de la Franja, proposes una festa major alternativa, reivindiques els Països Catalans, i acabes pretenent que la Paeria cedeixi espais per posar les urnes d’un referèndum secessionista, il·legal i no sé quantes maldats més. A veure, Lleida és una ciutat difícil per a l’exercici de la catalanitat, però, ben mirat, no ho hauria de ser tant si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions municipals de 2015, en què la suma de vots entre PSC, C’s i PP va ser molt aproximada a la dels votants de CiU, ERC i la Crida-CUP. I recordo que de les 92.798 persones censades només en varen votar 50.586. Per tant, els qui diuen que tenen el dret de no posar les urnes el tenen tan justet com els qui reclamen de posar-ne. Costa tant d’imitar el fair-plai d’Emili Medan o de l’alcalde de Terrassa?

dimecres, 14 de juny de 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

LA PREGUNTA

Ja està feta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? D’acord, jo ja ho tinc clar, però he de manifestar-los que m’inquieta una mica el sintagma “en forma de república”. Deu ser per deformació professional, atès que m’he dedicat uns anys a la decodificació textual, que no em puc estar de preguntar-me el següent: què amaga aquest complement? Què implica? En principi, és evident que descarta tots aquells que, malgrat voler la independència de Catalunya, havien pensat com a forma de govern en una monarquia. Però, fins i tot volent una república independent, a quin tipus de república es refereix la pregunta? Una república autocràtica? O a una forma de república presidencialista? Podria ser semipresidencialista? Simplement parlamentària? Per què no debatre’ns entre una república laïcista o confessional? Suposo que el mot república s’ha entatxonat a la pregunta perquè així ho haurà exigit ERC i per ajudar els Comuns a autodeterminar-se. Ara, a mi em fa l’efecte que hem posat, de moment només literalment, el carro davant els bous. Per a la gent meticulosa, que n’hi ha molts, la pregunta hauria estat una mica (només una mica, perquè també podríem matisar què vol dir independent), més clara i al meu entendre més inclusiva, més tranversal que es diu avui dia, si s’hagués formulat simplement així: Vol que Catalunya sigui un estat independent? La qüestió republicana segur que s’hauria plantejat en el període constituent. Però ja està feta i cadascú allà amb la seua consciència.

No és un tema banal formular bé les preguntes. Diuen els savis que el progrés en el coneixement depèn, precisament, de la formulació de bones preguntes més que no pas de les respostes. El que no és tan canònicament clar és el percentatge mínim de votants que cal perquè el referèndum tingui conseqüències vinculants. Almenys el 50%? Una mica més? La comissió de Venècia en té l’autoritat? Qui guanya? La meitat més u o els qui s’emporten el 60% dels vots? En aquestes qüestions no tinc clar que ens haguem posat d’acord fins ara. És probable que m’anticipi al que pugui dir l’articulat de la norma que el reguli, però també temo que els catalans en això no tendim a ser més papistes que el Papa. Com amb les garanties internacionals, o simplement l’elaboració del cens, els llocs on votar, la constitució de les meses... En fi, que ja veurem.

dimecres, 7 de juny de 2017

EL PROBLEMA

És possible que la majoria de malentesos en el regne d’Espanya provinguin de la creença tradicional carpetovetònica que és més important ser espanyol que demòcrata. Els més castissos, sense un bri d’ironia, fins i tot arribaran a justificar-ho dient que ser espanyol és una manera de ser demòcrata. És a dir, el genuí demòcrata espanyol és aquell que obeeix, respecta i és lleial als qui manen, tant si són elegits, de tard en tard, a través de les urnes com per efecte de la gràcia divina. I, sobretot, són fidels a les essències primigènies fundacionals dels nostre ésser espiritual i físic. L’operació Catalunya des de l’òptica del govern, guardià i salvador de les essències pàtries, és un dels actes més heroics que l’Estat espanyol ha ordit des de la Cruzada Nacional i després de la meravella socialista del GAL. Per salvar Espanya de l’amenaça independentista s’hi val tot. Qualsevol dels pròcers fundadors de la pàtria hauria aconsellat això i més. Per salvar la democràcia espanyola, els exaltats franquistes reciclats, uixers i macers del Palau de les Essències Protohistòriques, proclamen exaltadament: visca la guerra bruta, la guerra santa, les clavegueres de l’Estat, els delators, els mercenaris, els agents de policia encoberts, els agents infiltrats i tot el repertori de tàctiques d’espionatge i de sabotatge que siguin imprescindibles i immisericordes davant el cop d’Estat secessionista català!
Per cert, aquest tipus de serveis, duts a terme per una gent tan coratjosa i altruista com menys interferències tinguin de la fiscalia o dels jutges, millor. Més eficàcia amb el mínim de mitjans i recursos! L’únic problema és que aquests gàngsters patriòtics, que se senten còmodes amb la premsa clàssica, no havien previst que un diariet digital com Público ho podia fotre tot potes enlaire. Tot i així, com que la massa ja ha estat alliçonada, el patriòtic sap que només el xarop de bastó aturarà aquests corruptes i facciosos independentistes. Si no fos perquè el camp de concentració és massa ostentós, n’hi ha que opinen, obertament, que tot aquest joc d’espies, de falsos informes i notícies, de comissaris intrigants i de fabricació de corruptes, és perdre el temps. Com que més aviat que tard s’haurà de tancar el Parlament i començar a engarjolar diputats, alcaldes i l’ANC i l’Òmnium en bloc, que es tiri pel dret d’una vegada, coño!

dimecres, 31 de maig de 2017

PEL DRET?

La col·lisió, si no hi ha un Deus ex machina que ho remeï, és a tocar. El govern de Catalunya i la majoria del Parlament tenen el mandat de les urnes i Rajoy té el mandat del Constitucional i de la majoria parlamentària del Congrés i del Senat. Totes les positures apel·len a la democràcia, però els “demòcrates” de Madrid diuen que el que realment s’està ordint a Barcelona és un “cop d’Estat”. Ara ja no és solament la brunete mediàtica que atia el foc, sinó la premsa dita progressista i il·lustrada. El camí que està emprenent la qüestió del referèndum per la majoria dels catalans que volem votar, té tota l’aparença de l’expedició mítica dels argonautes a la cerca del velló d’or i les proves terribles a què foren sotmesos abans d’aconseguir el trofeu. Ja no són ni el portaveu del PP al congrés ni el ministre d’Economia que ridiculitzen la situació a què ens hem abocat oradament els catalans, sinó que, poca conya ja, han estat cridats a intervenir-hi el d’Interior i la ministra de defensa en persona. I aquesta senyora ha dit rotundament, més que no pas el propi Rajoy, que no hi haurà referèndum perquè no hi haurà urnes ni, suposo, paperetes ni persones que les custodiïn, ni col·legis lectorals ni ningú que en faci el recompte.

Un servidor entén, doncs, que si persistim en full de ruta i desoïm consells i amenaces, des de l’Estat s’hi intervindrà per la força. Preparem-nos, doncs, per a una batalla desigual. Refresquem-nos, si us plau, els èpics episodis de la batalla de les Termòpiles! I deixem de fer-nos els bonistes, els il·lusos i els esperadors que una imatge internacional rebentant les urnes i detenint voluntaris i votants el dia D, perjudicarà la imatge d’Espanya. La imatge d’Espanya ja és tan pobra a la Unió Europea i la Comissió Europea que vetlla perquè es compleixin les directives i reglament, que no ve d’una foto més. S’ha dit una i mil vegades que, quan dintre d’uns dies el govern de la Generalitat estigui definitivament lligat de mans i peus –potser literalment–, tota la responsabilitat recaurà de nou en el poble, en la societat civil que s’ha mobilitzat tots aquests anys. En teoria és així, si la ciutadania no continua la revolta democràtica, abans d’acabar l’any, no s’haurà produït res més que una “derrota”.

dimecres, 24 de maig de 2017

SUPORTS ENVERINATS

El govern català ha acceptat, d’acord amb la moció aprovada al Parlament, presentada per Sí que es Pot , de cercar el suport de la Comissió de Venècia a la convocatòria del referèndum d’independència. Aquesta Comissió és un organisme que depèn del Consell d’Europa que assessora els estats membres sobre procediments democràtics. Hom es preguntarà, i què caram és el Consell d’Europa? Doncs, és un organisme internacional que engloba 47 països d’Europa i en té uns quants altres d’observadors. No em preguntin, però, què vol dir ser observador i què fan aquests que només miren. La seu d’aquest Consell és a Estrasburg. Per ser-ne membre només cal que l’Estat que ho demana acrediti que es regeix perun sistema democràtic parlamentari, és a dir que garanteix els drets humans, la separació de poders i la llibertat de la ciutadania. Què té a veure aquest Consell amb la Unió Europea? Poca cosa. Són dues organitzacions diferents que acorden alguns temes d’interès comú. I sobretot no confonguin aquesta institució amb el Consell de la Unió Europea, que sí que és una institució de la UE, òrgan de representació dels estats membres, i el seu principal òrgan legislatiu i de presa de decisions.

Bé, comptat i debatut, i, no ens enganyem, per tal de sumar al projecte de referèndum els retòrics de Sí que es Pot, es busca amb la millor intenció (deixin-me seguir sent il·lús) d’internacionalitzar una mica més el tema referendari. Però, si aterrem al terra més terraqüi de la realitat, de fet no estem fent altra cosa que cercar que la dita Comissió de Venècia no digui res més que el que de moment i fins a una possible eternitat diran els governs del PP i del PSOE. A saber: no es pot celebrar un referèndum homologat, si no és pactat amb l’Estat. Un Estat espanyol el president del govern del qual diu que no pot ni vol pactar-lo. És a dir, es demana que es pronunciï una Comissió que només es pot pronunciar en el sentit que diuen que es pot pronunciar Rajoy i Santamaria. Un bumerang perfecte. Amb l’inri que si Rajoy no tenia prou munició denegatòria, ara li’n proporcionarà precisament la comissió de Venècia, a la qual els catalans de boníssima fe hem confiat un dictamen el contingut del qual remotament ens pot ser favorable. No ho sé, de vegades lamento tan profundament que no tinguem ni la més mínima finor curialesca dels cardenals vaticans!

dimecres, 17 de maig de 2017

TOT EN ORDRE

Les societats complexes són –dit molt breument- sistemes de sistemes que creen els seus subsistemes, que s’interrelacionen necessàriament, però que cadascun d’ells crea alhora forces que s’atreuen i es repel·leixen amb un magnetisme embogidor. Les nostres societats complexes són aquelles, per exemplificar-ho, en què han de conviure múltiples mirades culturals i religioses, diversitat de grups socials, de nivells econòmics, de poders i d’expectatives de futur. Mirades molt diferents sobre la realitat i en què cadascun de nosaltres tendim a construir-la segons els nostres interessos. Societats, en fi, on habiten milers de diversitats en tots els ordres de coses i se superposen necessitats que alteren constantment qualsevol ordre causal i lògic. Doncs bé, aquests nostres mons, necessiten alguna mena d’ordre que eviti el caos. Que faci possible, dit en positiu, la comunicació, que eviti la barbàrie, la depredació dels uns respecte dels altres, i preservi intimitats o espais, encara que minúsculs, de llibertat. En aquest panorama, la institucionalització de la mediació entre uns i altres, per preservar la convivència, ja no la protagonitzen els mitjans de comunicació, que, per cert, n’hi ha per a tots els gustos i ideologies. Tampoc les lleis que emanen dels parlaments. Ni les ONG que s’ocupen de la realitat de debò del dia a dia.

Els temes sobre els quals ha de pensar inevitablement la nostra complexitat social els acaben dictant els reglaments. Tot allò que acaba fixant el que s’ha de fer i el que és prohibit en la multiplicitat de subjectes i situacions. Una norma sense reglament és un cant al sol. S’ha comentat que molt possiblement Espanya sigui el país amb més reglaments del món. Diria, segons les sensacions que ara mateix tinc, que n’hi ha tants que és pràcticament impossible que un ciutadà normal no n’acabi incomplint a l llarg del dia almenys una dotzena. Igual que és molt probable que la mateixa complexitat del sistema hagi acabat convertint el reglamentisme en una cosa impossible de complir. Segons on, pel cas, ja no es podrà plegar caragols sense un carnet. O sigui, ja no es tracta simplement que el caragol quan arribi a la botiga tingui una etiqueta de la seua traçabilitat, sinó que hauràs de demostrar que estàs autoritzat a plegar-ne. Sense carnet probablement ja no es pot fer res de res en aquesta vida.

dimecres, 10 de maig de 2017

OBVIETATS

És una raó com un peu de taula: si l’economia del país va bé, la resta no importa. Tots els governs del món tenen aquesta premissa. Si la gent té feina, està contenta amb el sou que cobra, pot fer vacances, criar i pujar la canalla, regalar-se algun caprici, pagar la llum i el gas, negociar les quotes dels crèdits, divertir-se quan toca i una mica més, i mantenir amistats, no importa massa o gens la corrupció, les màfies, els trets autoritaris d’algun manaire ni les cues per visar el passaport si t’escapes uns dies a alguna illa paradisíaca de la Polinèsia. És probable que no et sàpiga greu ni haver de pagar durant trenta anys amb el rebut del gas els costos del despropòsit del Castor ni l’estatalització de les autopistes ruïnoses de la conurbació madrilenya ni el diferencial de la quota basca. Si corre el diner a totes les butxaques, el món dels pobres i dels rics és un visca la Pepa. La justícia no ha de fer hores extra. Els polítics es poden estalviar la mentida o la no-veritat. Els economistes no cal que elaborin balances fiscals i hisenda es pot estalviar la pruïja inspectora. Si els catalans haguéssim tingut un bon Estatut i el ”pacte fiscal” del govern Mas hagués tingut el recorregut que ha pactat el PNB amb el PP, ara només seríem independentistes els il·lusos de sempre. Si hi ha calés per a tothom, hi ha la llibertat suficient per compondre-te-les com et sembli, i tothom pot dir-hi la seua, no cal patir per res més. Els liberals socialdemòcrates, potser governarien una eternitat, mentre els extremistes passionals s’haurien de rosegar les ungles a la seua caverna.

Però, si el present ha de fiar-ho tot al futur a cinc anys vista, com diuen els que manen que serà una meravella, que no pretenguin que tinguem més paciència. Aquest avís que els sindicats a l’uníson varen escampar urbi et orbe el dia u de maig passat, també es pot convertir en una obvietat. La tardor calenta que anuncien, si les butxaques obreres no noten d’una vegada que també participen de la recuperació econòmica, pot convertir-se en una tardor apocalíptica si s’hi suma la pulsió del referèndum i la consegüent mobilització social per aconseguir de votar. Moralment no s’aguanta una societat que s’acostuma a la normalitat de les altes xifres de pobresa infantil, d’aturats o de milers de morts de migrants a les mateixes aigües on ens banyarem a l’estiu.

dimecres, 3 de maig de 2017

QUÈ MÉS?

Quants casos més de corrupció han d’esclatar perquè la bona gent paralitzi el país i es negui en rodó a continuar fent la vida normal? La pregunta ens l’hem feta mil vegades davant el triomf electoral del PP en les darreres eleccions generals i davant la intenció de vot que assenyalen les enquestes. Semblaria que sociològicament Espanya és un país malalt, una societat podrida, que som una colla de murris i de miserables, uns desnaturalitzats morals i no sé quantes barbaritats més. Que la nostra cultura general és presidida per l’estafa, el frau, la mentida, l’artifici, la martingala, la gansoneria i el carterisme, i que això és la manera més habitual d’anar pel món i de sortejar la vall de llàgrimes a què hem estat condemnats. Alguns més científicament, aquesta plaga de corrupció a escala mastodòntica que s’aireja a cada hora de cada dia, l’atribueixen al fet que en la transició no es va fer mai net d’allò que havia estat la rutina dels addictes al règim. Que no hi va haver determinació a ofegar en calç viva les institucions i els protagonistes de la corrupció clientelar habitual en la dictadura. Els més generalistes ho endossen al caràcter llatí i mediterrani de la nostra ètnia, resultant de la fusió de mil i una tribus, com si també formés part inevitablement del nostre ADN social. D’aquí que hom trobi normal pispar una mica, falsejar un pèl, defraudar un poquet, comissionar-se el just per retornar favors, però, ep!, sense passar-se.

Per tant, sigui tactisme, sigui oportunisme, o sigui el que es vulgui, personalment aplaudeixo estentòriament l’anunci de Podemos de presentar una moció de censura. Encara que només sigui testimonial i només per poder veure què hi diuen els altres, jo ja em donaré per ben pagat i en certa manera alleujat almenys durant uns dies. Només uns dies, perquè la sensació de sospita generalitzada sobre qualsevol que es dediqui a la política no crec que s’esvaeixi ja mai més. Vull dir que la innocència amb què ha viscut la bona gent, que n’hi ha certament, s’ha acabat irremissiblement per una colla de segles. El clima de desconfiança en les institucions, en els seus gestors, en els qui remenen les cireres, ha arribat a un extrem que o bé algú posa data a la fi de la neteja del “xoricisme” institucional, o bé algú posarà data a la formalització de l’Estat paral·lel, com es coneix vulgarment a la màfia.

dimecres, 26 d’abril de 2017

L’ENDEMÀ DE SANT JORDI

Enguany gairebé hem dedicat dos dies a festejar exclusivament el llibre (i tota la seua indústria i serveis), i l’amor (i també la seua indústria i serveis). I a celebrar així mateix que la primavera invita a estrenar sabates, vestits i pentinats, a entaular-se en restaurants de menjars tradicionals i de proximitat, a inaugurar tota mena d’aplecs carregats de rituals d’iniciació, i tot plegat amanit per una atmosfera esplendorosa, exultant, abellidora, plena d’una civilitat tan extravertida i assertiva que ha semblat que havia de durar eternament. Els llibres més venuts han estat els que ja sabíem que ho serien, i una vegada més els poetes, tan necessaris per als epitalamis, per fer companyia a la mort i per suportar soledats i desenganys amorosos, han estat els teloners de les grans estrelles. En fer balanç econòmic, llibreters i floristeries, han vist com la gent enguany s’ha tret una mica més de son de les orelles i potser s’ha donat el cas d’una millor predisposició a l’afecte i a l’enamorament. Alhora, els nostres editors i editores ha comprovat com la nòmina de grafòmans no para de créixer i d’imaginar tots els mons possibles. I les festes literàries vestides musicalment i pictòricament han engalanat carrers, castells, pavellons esportius i cafès cantants.

Tot i així, hi ha alguna cosa que no rutlla que es refereix als índexs de lectura de la nostra conciutadania. Malgrat els saníssims entusiasmes i la bella polifonia del cap de setmana passat, després de no sé quants anys de batallar en tots els fronts per fer del llibre un company de vida, hi ha encara un 40% de persones que no n’han obert mai cap. Que tant els fa un llibre com una pedra en el bec d’un canari. I el més desgraciat encara és que de la gent que llegeix no hem passat del 26% que ho fa habitualment en català. Amb l’empenta de tots els militants per la causa estic convençut que arribarem al 68% d’índex lector de la mitjana europea. El que no tinc clar és que la massa lectora, el conjunt de lectors i lectores catalans, europeus i mundials, haguem après dels llibres alguna cosa de profit. El lema tan ben trobat, “llegir, una cita amb la vida”, voldríem que fos veritat si més no per viure una vida que fos almenys humana. Em preocupa, vull dir, que no creixi el percentatge de persones llegides que no fan cap cas del que prediquen els bons llibres.

dimecres, 19 d’abril de 2017

CREUS

Sí que tenen valor les Creus de Sant Jordi. Precisament per això són polèmiques. Per això mateix dolen tant quan es concedeixen a persones que a parer de molta gent no se les mereixen. O encara més fan mal, quan no les han rebudes persones d’una excels anonimat, però d’una grandesa humana enorme. Personalment em fa molt content que la concedeixen a persones que admiro, com el poeta Jordi Pàmias o l’editor Lluís Pagès o enguany a la poeta Rosa Fabregat. I a alguns altres que ara no cal que esmenti però que ja ho saben que els tinc, els tenim multitud, un gran respecte. Però –qui no té un all té una ceba a la vida- possiblement la manera de seleccionar les propostes dels candidats i les candidates no acaba de satisfer suficientment els esperits més selectes. Mai no hi haurà unanimitat en temes de reconèixer virtuts públiques ni molt menys vides privades. No crec que fos practicable un plebiscit per decidir qui se la mereix i qui no dels qui es poguessin postular o fossin proposats en cada districte creat ad hoc entre les diverses dedicacions professionals i servant els equilibris de gènere paritaris. Com sigui, pensar a millorar la selecció de les candidatures podria ser un objectiu per a la propera edició.

Ara bé, també seria interessant que amb més freqüència aquestes distincions fossin concedides a persones que des del més pur amateurisme han contribuït a la felicitat dels seu veïnatge. Que amb la seua labor han destacat precisament per això mateix: per ser persones exemplars segons l’ideal a què aspira i ha aspirat la Humanitat. Home, em direu, així hauríem de concedir cada any milers de Creus, i el seu sentit i valor es reduiria a una simple bagatel·la, com el diploma de consolació d’un concurs qualsevol. Doncs, tant de bo! Tant de bo, fossin milers de persones mereixedores, a qui poguéssim atorgar la màxima distinció de Catalunya per aquests mèrits fonamentals d’humanitat i de ciutadania. Em temo que això sí que seria difícil de dilucidar. Que no fos ni un poeta, ni un dissenyador, ni una política, ni una atleta ni un cirurgià o un mediador internacional d’èxit. Sinó simplement una persona que és i ha estat capaç de tenir amics, de fer-se estimar, de ser generosa en tot i per a tot, i de comprometre’s en causes elementals que no tenen titulars mediàtics de cap mena, perquè simplement creu que fa el que cal que faci tothom.

dimecres, 12 d’abril de 2017

UN ALTRE PARTIT

Acaba de néixer un altre partit a Catalunya que s’anomena, de moment, Lliures. De centre, no rupturista amb Espanya, o sigui no independentista, de seny, liberal progressista, que pretén recollir aquella base electoral tradicional que se sentia tan còmoda amb l’expresident Pujol: una determina burgesia, una menestralia convertida en petita i mitjana empresa, els comerciants autòctons, la majoria de gent que se sent com a casa moltes de les associacions que cultiven la cultura popular, els que tenen respecte per les tradicions i costums, per la base cristiana de la nostra cultura europea. En fi, antics quadres de CiU que estan diuen per “la negociació, per l’acord i per crear ocupació” i, diria, per restablir valors sòlids en què aferrar-se sobretot quan el líquid, la incertesa, el tot-s’hi-val i l’escepticisme s’han apoderat del nostre horitzó. Ja m’imagino que els pot semblar, estimada audiència, que un servidor faci com que els redacta els estatuts. Doncs no. Només vull dir que és normal que naixi aquest partit. Sobretot, perquè la deriva independentista del PDCat i la seua difícil identificació ideològica enmig d’ERC i de la CUP, ha anat deixant molta gent òrfena. Gent que n’hem dit sempre d’ordre, però oberta de mires. Sense gaire matisos, perquè si no, ja ens compliquem massa. L’èxit del pujolisme, tan se val el context, era precisament aquest: grans principis, poques definicions analítiques i pocs detalls. De manera que tothom s’hi sentia més o menys còmode.

Algú podria rebatre’m que la societat ha canviat molt. Però jo els diria que el pensament i el comports basics de la nostra societat es manté pràcticament inalterat, malgrat les migracions, les noves formes de vida, l’impacte de la tecnologia, la fractura econòmica social, la minva d’efectius de classe mitjana o que abundin més els casoris civils que religiosos. Vull dir que malgrat l’IVA cultural pels núvols d’aquests darrers anys, per exemple, la gent que habitualment la consumeix, l’ha continuada consumint. I qui diu això, ha omplert les pistes d’esquí, les universitats, els bars i restaurants, etc. El problema, tot en té de problemes, és el panorama polític multipartidista de Catalunya. Els sondejos auguren un Parlament fragmentat de tal manera que ja ens agradarà veure qui caram podrà governar-lo. Només serà possible pactant. I pactant quins partits?

dimecres, 5 d’abril de 2017

L’ENQUESTA

El darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha vingut a dir, evidentment entre altres coses favorables al procés, que el sobiranismem si hi hagués eleccions, estaria a un pas de perdre la majoria absoluta, i que el suport a la independència és més minoritari que mai. Els unionistes més optimistes auguren que en el proper sondeig, posem que a les portes de les vacances d’estiu, les dades encara seran més desfavorables per als independentistes perquè faran tanta por que els indecisos se’ls faran seus. Vist això, ara que cada dia sembla més clar, segons les enquestes, que el no a la independència s’imposarà en el referèndum, gosaria a dir que s’acabarà arbitrant una fórmula perquè es pugui votar. Com se sol dir amb tota lògica, si juguem és per guanyar. La realitat és que des que vam començar aquesta aventura, aquesta odissea, diguem-ho així, pensàvem que, fent-ho bé, aportant-hi raons convincents de tota mena i exhibint els greuges històrics amb l’Estat, l’eixamplament de la massa independentista seria inapel·lable. Comptàvem sí amb totes les argúcies del govern i de l’aparat de l’Estat per fer-la descarrilar, però no amb les pedrotes pel camí (o per la mar) del suposat tres per cent ni amb els histèrics que ho voldrien fer esclatar tot, ja. Ni, diguem-ho tot, amb el límit de les forces dels que tiren del carro.

S’ha raonat que si Rajoy, l’altre dia, hagués promès que s’invertirien a Catalunya, no 5.000 milions en una eternitat, sinó 15.000 el mes vinent, el temps de fer el tràmit administratiu, el resultat de l’enquesta del CEO del mes en què haguessin arribat els euros, hauria reflectit el fiasco absolut dels proindependentistes. Certament, sembla estrany que l’Estat, encara que s’enfadessin totes les altres autonomies, no hagi utilitzat l’argument empíric de la pela és la pela (no la misèria del peix al cove) per desactivar el secessionisme. No és primordial la unitat d’Espanya? Ja ho sé que per a l’Estat la qüestió catalana és una qüestió d’orgull, d’honor i d’allonses, però el que és cert és que la massa independentista es va eixamplar quan es van fer els números i, entre altres, hom es va adonar que ho teníem tot hipotecat pel càstig sistemàtic de la Moncloa. Ara, però, també sabem que els que som no passem de la meitat i que els que no saben ni contesten, un trenta per cent?, no diuen ni diran mai res.

dimecres, 29 de març de 2017

LA CULPA

No n’hi prou a identificar el culpable de la violència que avinagra, cada dia, el nostre món, els nostres carrers, el nostres veïnatge. La que es produeix contra les dones, contra els menors, contra els migrants o els refugiats. Contra els pobres o contra l’altre per no ser ni pensar com nosaltres. Contra els opositors a Putin o a Erdogan i Trump. La violència que espetega pels carrers de Londres, Brussel·les, París, Niça o pel que resta de les ciutats arrasades de Síria, Afganistan, Iraq o allà on sigui. No apuntem prou bé, no matisem, no aprofundim, quan individualitzem el terrorista o la banda criminal, o fins i tot quan ampliem el focus i identifiquem el mal en els idearis perversos dels partits d’extrema dreta. No ho fem, perquè és probable que una mica ens tocaria el rebre a tots plegats. Mai no he arribat a comprendre per què societats cultes, on tothom ha rebut l’escolarització bàsica, amb rendes de benestar i de confort ben repartides equitativament, amb sistemes de llibertats consolidats i de protecció de drets individuals garantits per cartes magnes inviolables, un mal dia tomben cap a la violència? Per què hi ha tants ciutadans de Polònia, de França, de Bèlgica, d’Holanda, d’Àustria, que es deixen seduir per la demagògia dels il·luminats de sempre, aquells que han acabat conduint als desastres civils més sagnants i execrables?

La idea de la Unió Europea es va consolidar, entre altres raons, per forjar també una gran aliança moral que basés la governança dels països signants d’ aquell pacte en els valors de la democràcia. I superades les ferides de la segona guerra mundial, amb la reunificació d’Alemanya i el desmembrament de la URSS, sobre el paper tot feia pensar que els principis fundacionals de la germandat havia de durar una per sempre. Doncs no. No perquè simplement, abans de les crisis recents, existien els altres. I aquests, russos i xinesos, palestins i israelians i les dictadures dels països àrabs pobres i rics, no entraven en cap pla estratègic, més enllà dels contractes econòmics extractius absolutament interessats. Qui en té la culpa de la guerra de Síria? Qui en té la culpa de la vergonya de Palestina? Qui fabrica i ven les armes que utilitzen els senyors de la guerra, santa o laica? Si mai hi ha un nou procés de Nuremburg no serà contra els oficials que manen la tropa, sinó contra tota la tropa.

dimecres, 22 de març de 2017

ELS HEROIS

De passar de viure pobrament a fer-ho opulentment, si en tens l’oportunitat, no costa gens. Per poc que siguis curiós i tinguis un certs dots d’imitació, fins i tot pots passar per un ric de tota la vida. Ara bé, al revés, de ric a pobre, és molt difícil. Tant, que escauria anomenar-ho una heroïcitat. Segons una de les accepcions del diccionari, un heroi és aquella persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. De tenir a no tenir, no solament perds capacitat d’adquirir a regna solta el que et dona plaer o et procura felicitat, sinó que sols perdre els amics, els parents, els simpatitzants i tota la tropa d’afalagadors. Normalment el perdedor, ho perd tot béns materials, béns morals i qualsevol credibilitat intel·lectual. Tinc entre les mans un dels llibres que van captivar, entre altres, Pere Coromines i Joan Maragall, d’un tal Thomas Carlyle, titulat precisament Los heroes, editat el 1907 Barcelona, i traduït per Pedro Umbert. Un llibret que analitza el perquè del culte als herois i el concepte d’heroic en la història. I hi diu: existeix un deure sempitern, constant en els nostres temps, com en el passat, com en totes les èpoques: el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i ha de ser sempre dominar i subjugar la por. És evident que en Carlyle ressonen idees de Schopenhauer i de Nietzsche. Valents, perquè, seguint Schopenhauer, és amb la voluntat de viure que comprenem que la realitat és una il·lusió i la vida essencialment, dolor.

La situació política que es viu a l’entorn de la determinació de fer practicable el dret a decidir, ja està generant els primers herois carlyleians del nostre temps. La maquinària implacable de la llei, governada d’ofici i a instàncies, per la fiscalia, no té aturador, i piconarà qualsevol protagonista que intenti desobeir els mandats primordials de l’Estat de dret. Mas, Ortega, Rigau, l’ANC i Òmnium, per més recorregut que tingui la seua causa judicial, ja han experimentat en la seua pròpia pell de quina naturalesa estan fets els herois. A la llista, n’hi ha uns quants més, de candidats nomenats. La pregunta és: qui més està disposat a coronar-se amb els llorers de l’heroïcitat? I no ens referim a l’heroi discret de la quotidianitat que abnegadament es dedica als altres, o al poeta preclar i profètic que ens consola davant els impossibles.