dimecres, 22 de febrer de 2017

L’ESTAT

Per què vols un Estat? Doncs, perquè un Estat està per damunt de tot, més enllà del Bé i del Mal, fins i tot de persones. I òbviament de la seua Carta Magna, si és que en té. I faci el que faci amb la seua gent, amb les seues institucions, normalment els altres Estats el deixen fer, mentre no els toqui les fronteres o no els amenaci bèl·licament. Perquè un Estat, doncs, sigui considerat com a tal entre els seus consemblants, és bàsic que els altres Estats li’n reconeguin les propietats d’estatalitat, les quals podríem resumir, segons els teòrics del tema, en: capacitat d’obtenir el reconeixement d'altres Estats. Capacitat d'institucionalitzar la seva autoritat: i de crear les estructures professionals de control fiscal, jurídic, policial, educatiu, etc. I capacitat de creació d’una identitat col·lectiva, a base de símbols, icones, tòtems i tabús, que generin sentiments de pertinença i d’identificació comuna com les banderes, els himnes, els patrons, les festes i les diades. Els caps d’Estat i els presidents dels Estats són els màxims representants d’aquest constructe, el qual, i això és molt important, està per sobre de qualsevol ideologia, partit polític i forma de govern.

Posem uns exemples. Un: es dona el cas, de tant en tant, que el govern del PP incompleix presumiblement sentències del Tribunal Constitucional, i la fiscalia no s’hi querella ni és denunciat per cap partit estatal. Per què? Probablement, perquè el govern és el govern legítim de l’Estat i com que l’Estat i la seua estatalitat tenen les seus raons superiors, són immunes, i per tant no es poden jutjar. Dos: en nom de l’Estat s’ha demostrat que pots organitzar un GAL o una activitat presumptament conspiradora, anomenada Operación Cataluña, per dinamitar el procés secessionista, i no passa res. Bé, a la millor, una comissió d’Investigació al congrés, per a gaudi de la premsa sensacionalista, i reparació moral dels perjudicats. Per què? Perquè la raó d’Estat és superior a qualsevol norma, dret o excepció. Tres: la sentència del cas Nóos ha absolt la germana del Rei. Per què? Doncs, ras i curt, perquè no coneixia que el seu marit delinquís. És a dir, la filla del cap d’Estat emèrit no pot delinquir ni conèixer delicte, perquè és substància de l’Estat i les accions dels subjectes de l’Estat es justifiquen a si mateixes. Un altre dia ja parlarem de democràcia.

dimecres, 15 de febrer de 2017

LES EMOCIONS

Segons diuen els darrers avenços en neurociència, les emocions són el que ens governa. Quan el senyor Catalá, ministre de Justícia del govern del PP, amb el suport de C’s i l’abstenció del PSOE, diu que l’acompanyament de 40.000 persones a Mas, Rigau i Ortega, segons la guàrdia urbana barcelonina, al Palau de Justícia, fou un numeret, no el movia a dir la gracieta que va dir la raó objectiva, sinó les emocions: estava molt empipat i per això ridiculitzava i menystenia sarcàsticament la manifestació. Jo de seguida vaig pensar en aquella frase memorable de “los hilitos con aspecto de plastilina” que el 2012 va pronunciar Mariano Rajoy, aleshores vicepresident del govern Aznar, referint-se al vessament de 67.000 tones de fuel del Prestige. I, a sobre, ho reblava afirmant que el resultat d’aquell desastre no era en cap cas una marea negra, sinó que es tractava “sólo de manchas muy localizadas". Hi ha polítics que sempre parlen amb les emocions negatives a flor de llavi: l’Arrimadas n’és un paradigma. N’hi ha, com la Saénz de Santamaria, que no es poden treure mai del rictus dels llavis el to de suficiència, d’amonestació i de superioritat jurídica. Sí, les emocions ens traeixen i, si no, ens tradueixen. Ja veurem què dirà, tal volta, el senyor Català el dia que el seu col·lega d’Interior mani a milers de policies que avortin el “numerito” del referèndum il·legal.

El mateix fiscal del judici estrella d’aquests dies, que ha pretès collar sagaçment els encausats i els testimonis, i que ha fet un ús molt estratègic de les seues emocions, s’ha vist que estava content de la seua feina. Fins i tot que s’ho passava bé preguntant i repreguntant. Que era un autèntic professional. Però s’ha vist, també, o ho han vist els meus ulls, que les emocions que devia solidificar en les hores d’estudi del cas, unes emocions segurament contradictòries, entre el gaudi i l’enuig, entre el remordiment de no haver actuat quan en el dia “D” no va dir denunciar i ara que podia redimir-se’n, han impedit que fossin alterades per les respostes dels seus interrogats. Em pregunto: com és que no ha variat ni una coma la seua petició de pena, després de sospesar les respostes dels seus interrogats i dels al·legats fonamentadíssims dels advocats defensors? ¿Com és que no hi ha hagut res de res de l’oït que hagi pogut remoure la seua opinió preestablerta?

dimecres, 8 de febrer de 2017

NEGRE

Malgrat tota la bondat que existeix en el món i les santes persones, que n’hi ha pertot, i altruistes, un servidor cada té més clar que el Mal existeix. Més encara, que el Mal i el Bé són en l’origen dels temps, del món i de tot el que s’hi engendra. Dualisme antropològic, dualisme filosòfic, dualisme moral, diguin-li com vulguin. La qüestió és que cadascun dels dos, el Bé i el Mal, mantenen una pugna constant per fer-se amb el domini del món. I tots nosaltres som a mercè de l’un i de l’altre, segons els temps i les circumstàncies que ens toquen de viure, i de vegades aleatòriament, tant si hem estat educats en el rigor dels principis morals més positius com si ho hem estat en els més revulsius. El més preocupant de la nostra postmodernitat líquida és la dificultat per saber què és de part del Bé i què ho és de part del Mal. Qui fa el Bé i qui fa el Mal. Ja no trobem un gran consens per titllar Jean Marie Le Pen, Putin,Trump, May o Kim Jong-Un com l’encarnació del Mal ni per considerar models de Bondat els premis Nobel de la Pau, per exemple. Se’ns imposa un relativisme moral en què tot depèn de qui o de què. I aquest desgavell produeix monstres tan perfectes i seductors com decretar, a Romania, que defraudar o practicar l’esport de la corrupció per sota de 44.000€ no serà considerat delicte.

Igual que el canvi climàtic és una evidència científica inapel·lable, el món s’està convulsionant exponencialment.. Els bonistes, els il·lusos, els que viuen a la lluna de València, els entaforats en les seues autístiques mansions de marfil, ho neguen. Possiblement no en veuran l’evidència fins al dia que una massa de gent irada i sense res a perdre perquè haurà comprovat que s’han esgotat totes les possibilitats que en altres temps oferia la tradició il·lustrada, civilitzada, fotrà el món enlaire i tornarà el cruixir de dents i tota allò bíblic. Quan molts de nosaltres serem acusats de tràfic de persones per haver ajudat un refugiat a entrar al país, o per haver assenyalat amb el dit públicament un traficant d’armes o un dictador, és possible que es produeixi la Revolta. S’haurà acabat clamar en el desert. El que aterra, com diu Nietzsche, no és que ens hagin mentit o que ens menteixin contínuament, sinó que ja no me’ls pugui creure mai més. Llegeixin, si us plau, Nietzsche. Tornin a llegir-lo i preguntin-se per què deia que Déu ha mort.

dimecres, 1 de febrer de 2017

NO ANEM BÉ

A Rússia exercir la violència física contra la dona i els fills ha deixat de ser delicte penal per passar a ser simplement una falta administrativa castigada, si és la primera vegada i no hi ha lesions greus, amb 500 euros. Algunes de les raons es referien al fet que el sistema judicial no donava l’abast per atendre les moltíssimes demandes que rebia. Segons dades oficials russes el 2015 es varen cometre 49.579 assassinats amb violència familiar. A Espanya s’ha condemnat algun mestre i fins i tot algun que altre progenitor per fúmer una bufetada a un alumne o fill. L’altre dia un xaval d’uns 19 anys va filmar-se mentre oferia a un rodamón una galeta oreo farcida de pasta de dents, i comentava, estúpidament, que de la mateixa manera que li servia d’aliment, de passada l’ajudava a rentar-se les dents. Tractar els pàries d’aquest món com si fossin ninots de fira, espero que no formi part d’un procés de desnaturalització humana irreversible. Fa un temps que era força habitual trobar-se amb l’individu que tot just sortia de casa i sentia l’impuls d’ataconar el primer que passava, simplement per què sí. Trump no té cap vergonya per afirmar públicament que la tortura, i una mena de tortura sofisticada, dóna molt bons resultats i, per tant, que és una pràctica que no pensa ni de lluny abolir. L’altre dia, el president del govern espanyol a preguntes d’un periodista sobre el problema del cost de l’energia no se li va ocórrer res més que donar les culpes a la meteorologia.

Tot fa preveure que l’ambaixador dels EUA per a la UE serà un paio que ve amb la intenció de dissoldre la UE, d’abolir l’euro i de començar a negociar la sortida del seu país de l’OTAN. I així, per desgràcia, cada dia que passa fa més la impressió que la ruqueria i la mala bava arrelen més desvergonyidament pertot. Dit d’una altra manera, cada dia es fa més realitat allò que deia Einstein: "Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur". I tot això no passa per atzar o perquè ens hem tornat carallots de sobte, sinó perquè, com diu també el físic, les persones diguem-ne sensates permetem la maldat, no ens rebel·lem prou contra la niciesa o ens hem tornat tots tan líquids que tant ens fa la mentida, com la veritat. Quan els fets objectius tenen menys importància que els missatges intencionadament falsos, molt malament.