dimecres, 15 de febrer de 2017

LES EMOCIONS

Segons diuen els darrers avenços en neurociència, les emocions són el que ens governa. Quan el senyor Catalá, ministre de Justícia del govern del PP, amb el suport de C’s i l’abstenció del PSOE, diu que l’acompanyament de 40.000 persones a Mas, Rigau i Ortega, segons la guàrdia urbana barcelonina, al Palau de Justícia, fou un numeret, no el movia a dir la gracieta que va dir la raó objectiva, sinó les emocions: estava molt empipat i per això ridiculitzava i menystenia sarcàsticament la manifestació. Jo de seguida vaig pensar en aquella frase memorable de “los hilitos con aspecto de plastilina” que el 2012 va pronunciar Mariano Rajoy, aleshores vicepresident del govern Aznar, referint-se al vessament de 67.000 tones de fuel del Prestige. I, a sobre, ho reblava afirmant que el resultat d’aquell desastre no era en cap cas una marea negra, sinó que es tractava “sólo de manchas muy localizadas". Hi ha polítics que sempre parlen amb les emocions negatives a flor de llavi: l’Arrimadas n’és un paradigma. N’hi ha, com la Saénz de Santamaria, que no es poden treure mai del rictus dels llavis el to de suficiència, d’amonestació i de superioritat jurídica. Sí, les emocions ens traeixen i, si no, ens tradueixen. Ja veurem què dirà, tal volta, el senyor Català el dia que el seu col·lega d’Interior mani a milers de policies que avortin el “numerito” del referèndum il·legal.

El mateix fiscal del judici estrella d’aquests dies, que ha pretès collar sagaçment els encausats i els testimonis, i que ha fet un ús molt estratègic de les seues emocions, s’ha vist que estava content de la seua feina. Fins i tot que s’ho passava bé preguntant i repreguntant. Que era un autèntic professional. Però s’ha vist, també, o ho han vist els meus ulls, que les emocions que devia solidificar en les hores d’estudi del cas, unes emocions segurament contradictòries, entre el gaudi i l’enuig, entre el remordiment de no haver actuat quan en el dia “D” no va dir denunciar i ara que podia redimir-se’n, han impedit que fossin alterades per les respostes dels seus interrogats. Em pregunto: com és que no ha variat ni una coma la seua petició de pena, després de sospesar les respostes dels seus interrogats i dels al·legats fonamentadíssims dels advocats defensors? ¿Com és que no hi ha hagut res de res de l’oït que hagi pogut remoure la seua opinió preestablerta?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada