3 de maig del 2017

QUÈ MÉS?

Quants casos més de corrupció han d’esclatar perquè la bona gent paralitzi el país i es negui en rodó a continuar fent la vida normal? La pregunta ens l’hem feta mil vegades davant el triomf electoral del PP en les darreres eleccions generals i davant la intenció de vot que assenyalen les enquestes. Semblaria que sociològicament Espanya és un país malalt, una societat podrida, que som una colla de murris i de miserables, uns desnaturalitzats morals i no sé quantes barbaritats més. Que la nostra cultura general és presidida per l’estafa, el frau, la mentida, l’artifici, la martingala, la gansoneria i el carterisme, i que això és la manera més habitual d’anar pel món i de sortejar la vall de llàgrimes a què hem estat condemnats. Alguns més científicament, aquesta plaga de corrupció a escala mastodòntica que s’aireja a cada hora de cada dia, l’atribueixen al fet que en la transició no es va fer mai net d’allò que havia estat la rutina dels addictes al règim. Que no hi va haver determinació a ofegar en calç viva les institucions i els protagonistes de la corrupció clientelar habitual en la dictadura. Els més generalistes ho endossen al caràcter llatí i mediterrani de la nostra ètnia, resultant de la fusió de mil i una tribus, com si també formés part inevitablement del nostre ADN social. D’aquí que hom trobi normal pispar una mica, falsejar un pèl, defraudar un poquet, comissionar-se el just per retornar favors, però, ep!, sense passar-se.

Per tant, sigui tactisme, sigui oportunisme, o sigui el que es vulgui, personalment aplaudeixo estentòriament l’anunci de Podemos de presentar una moció de censura. Encara que només sigui testimonial i només per poder veure què hi diuen els altres, jo ja em donaré per ben pagat i en certa manera alleujat almenys durant uns dies. Només uns dies, perquè la sensació de sospita generalitzada sobre qualsevol que es dediqui a la política no crec que s’esvaeixi ja mai més. Vull dir que la innocència amb què ha viscut la bona gent, que n’hi ha certament, s’ha acabat irremissiblement per una colla de segles. El clima de desconfiança en les institucions, en els seus gestors, en els qui remenen les cireres, ha arribat a un extrem que o bé algú posa data a la fi de la neteja del “xoricisme” institucional, o bé algú posarà data a la formalització de l’Estat paral·lel, com es coneix vulgarment a la màfia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada