23 d’agost del 2017

SOBRE LA SINCERITAT

Dir el que un pensa està carregat de perills, perquè la sinceritat és l’antítesi del fingiment, la mentida, l’adulació, les mitges veritats, de la hipocresia social i, fins i tot, d’allò que hom anomena ser educat o, millor, no ser mal educat. El sempre admirat impertinent Òscar Wilde ja deia que ser una mica sincer és perillós, però massa és absolutament fatal. I això s’esdevé en tots els aspectes de la nostra vida. En les relacions de parella, en el món del treball, en les obligacions amb hisenda, en les estratègies de socialització o en les indagacions sobre nosaltres mateixos. Per això és tan important tenir bons amics com bons enemics. Entre uns i altres hi deu haver el terme mitjà. M’hi han fet pensar unes paraules que va dir l’escriptora Anna Carreras referint-se a l’amor: hauria de ser més senzill dir t’estimo. Certament, i el ridícul que es fa, o el buit que sona o el pervers que s’és quan es diu t’estimo i en realitat és tot en contrari. Recordo que no ens educaven exactament per a la pràctica de la sinceritat, però sí en allò que conté la màxima que diu si un fa el que pot no està obligat a més. O sigui, la sinceritat es desprenia de les accions i no de les paraules.

La por a mostrar-nos tal com som, a allunyar-nos un pèl massa del que són les convencions i els rituals socials sempre tems que no et portin a ser un desclassat. Per evitar-ho la humanitat va proveir-se del que anomenem la sinceritat calculada: cal saber amb qui parlem, en quin moment cal fer-ho, triar les paraules precises i explicar els motius que ens porten a dir-les. Segurament som més sincers quan expressem l’odi, quan diem no t’estimo o quan som cruels. Pot ser sí que la màxima sinceritat rau en la nostra animalitat. És indubtable que és molt perillosa la sinceritat que fereix l’altre, la sinceritat que fa impossible saludar els veïns de l’escala, els companys de la feina o menysprear tot aquell que és diferent de nosaltres. Si el nostre codi de conducta és una porqueria, la sinceritat no és res més que una gramàtica de bilis i de maldat. De fet, l’invent més genial que els humans hem aconseguit per evitar el mutu atropellament és la ironia. Aquesta forma sibil·lina del llenguatge de donar a entendre el contrari del que pensem i diem. Paraules boniques per a realitats fastigoses. L’antídot contra les manies i les passions temeràries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada