dimecres, 27 de setembre de 2017

RENDICIÓ

Ara mateix ja no és es tracta de si es podrà votar o no el dia u d’octubre, la qüestió en aquests moments és què en queda de l’autonomia. I a partir del dia 2, què en quedarà. L’Estat, controlat per la majoria que conformen el PP, el PSOE i Ciudadanos, ja no només vol evitar que es faci el referèndum, sinó que l’independentisme es rendeixi incondicionalment. Que l’avortament del referèndum s’entengui, ras i curt, com una victòria absoluta contra el desafiament secessionista perpetrat tant per nacionalistes, independentistes, com si, és el cas, per anarquistes, populistes, comunistes o maçons i tot el que s’hi assembli per activa i per passiva. I que quedi clar que tots els catalans sense excepció que estan a favor del dret a decidir, ja s’hi poden posar fulles, (que vol dir foteu-vos!, perquè abans veureu volar els ases que votareu en un referèndum d’autodeterminació). Ara mateix ja no es tracta de desnaturalitzar les institucions catalanes, sinó de desposseir de ciutadania una part important del poble de Catalunya. Que no vol dir altra cosa que humiliar els bojos independentistes i, de retop, els il·lusos abduïts per aquesta vesània antinatura i il·legal fins al moll de l’os. Aquests separatistes, conscients o no, que s’amotinen, tumultuosament, pel carrers i places de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. D’una regió d’Espanya una part dels homes i dones de la qual només entén el xarop de bastó.

Una de les constatacions més rellevants del que està passant aquests dies a casa nostra és el nítid retrat que en resulta del comport de cadascú. Ara sabem perfectament, en cas que la seua retòrica ens hagués emmascarat alguna cara i alguna entranya, de quina pasta està fet el PP, el PSOE i Ciudadanos, els més papistes que el papa PP. En veure aquests rostres, en acarar-nos-hi despulladament, fit a fit i endevinar-hi la seua ment i les seues entranyes, t’adones penosament, tan penosament, que Espanya és una anomalia absoluta en el concert dels pobles i les nacions civilitzats. Demà o demà passat, quan s’hagi fet agenollar la massa independentista, la màquina de l’Estat que santifica les lleis abans que les voluntats populars, no li exigirà que demani perdó, perquè la virtut del perdó no existeix a la Constitució, sinó que la condemnarà al foc etern. Si en alguna art ha destacat Espanya ha estat sempre en la tragèdia.

dimecres, 20 de setembre de 2017

DELICTE?

Convocar un referèndum segons diuen “il·legal” –de fet, fins al dia d’avui encara no s’ha pronunciat el TC per titllar-lo amb aquest qualificatiu– és perseguible penalment? Té entitat penal l’organització d’una consulta popular via referèndum del qual no tenim la certesa absoluta que sigui declarat il·legal o contrari a norma i a competència per convocar-lo? ¿Es lògic, racional, arribar a imputar penalment milers de càrrecs públics per proposar-lo, per col·laborar-hi o afavorir-lo? I arribat el cas, acusar de delinqüents els qui hi han col·laborat de la manera que sigui, presidint meses, obrint i tancant els col·legis electorals, essent-ne interventors o apoderats, o els mateixos votants? És possible que existeixi un ordenament jurídic que persegueixi penalment posar unes urnes per votar, encara que sigui al marge de qui en tingui la competència per fer-ho. Penalment? Doncs sí. Al codi penal de l’Estat espanyol un fet així com posar urnes quan no pots fer-ho, pot ser categoritzat, al menos, – om deia el fiscal general de l’Estat–. com un acte (o un reguitzell d’actes) de desobediència, de prevaricació i de malversació de cabals públics. A propòsit, potser és bo recordar el que afirmava Montesquieu: Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa. No és just, legítim, raonable, voler votar què volem ser quan serem grans?

Al menos, perquè ja no és el fet de convocar-lo i organitzar-lo i dur-lo a terme, sinó atrevir-se a proposar l’autodeterminació del poble de Catalunya. De forma que, en la mentalitat penal, deu ser més pecat mortal el contingut del referèndum que no pas la formalitat de la convocatòria i la seua operativa. Doncs són molts els ciutadans catalans que de cor, d’entranyes, de ment i d’ànima estan i estaran delinquint Dos milions i mig, tres milions i mig, qui ho sap?, que volem votar estarem delinquint? Com és que tota aquesta gent no tenim cap consciència que estiguem delinquint a l’hora d’expressar la nostra voluntat sobre el futur del nostre país? És que som tots uns estrafets morals? Uns perversos, uns malvats? Qui ho entén això? No és un despropòsit, una bogeria, una reductio ad absurdum? Tenim la impressió que en aquest cas les paraules atribuïdes a Plató són més escaients que mai. Diuen que deia: declaro que la justícia no és una altra cosa que la conveniència del més fort.

dimecres, 13 de setembre de 2017

COM SEMPRE

Si Rajoy hagués estudiat història de Catalunya s’hauria preparat millor per afrontar el que passa a Catalunya? I els dirigents del PSOE? No ho crec. A Espanya la barrera mental és insuperable. I a Catalunya, la tossudesa superior a la manya. Fem memòria: Quevedo el 1640 afirmava: Son los catalanes aborto monstruoso de la política. F. Silvela el 1900: El catalanismo es una enfermedad nerviosa. Manuel Azaña, el 1934: Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. Luís de Galinsoga el 1959: Todos los catalanes son una mierda. Però el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga del 1968: Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar. I el més sibil·lí Felipe González que el 1984 va sentenciar: El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalá.

El que més m’ha cridat l’atenció de l’enrenou ocasionat per l’aprovació de les lleis de Referèndum i de Transitorietat, ultra l’exercici de filibusterisme histèric de l’oposició –que encara és hora que sàpiga que és oposició perquè la ciutadania els va col·locar allà on són–, són les paraules del fiscal General de l’Estat quan va informar públicament que havia donat instruccions a la Policia Nacional, la Guàrdia civil, als Mossos, perquè, com a policia judicial, investiguin tot els que sigui sospitós d’organització del referèndum, perquè serien constitutius dels delictes de desobediència, prevaricació, i malversació de cabals públics i va afegir, “al menos”. És precisament aquest sintagma “al menos”, que ha passat desapercebut pels periodistes i els líders polítics, el més preocupant i intrigant de l’arsenal que l’Estat pugui utilitzar contra milers de càrrecs públics catalans i voluntaris. En fi, passi el que passi tot fa pensar que això no s’acabarà per més xarop de bastó que s’hi apliqui.

dimecres, 6 de setembre de 2017

L’ENDEMÀ MATEIX

Hi ha hagut algú que ha pensat que els atemptats de Barcelona i Cambrils, per la pressió de la consciència ciutadana, produirien canvis importants. Per exemple, en el camp de les relacions internacionals amb els països que se sap que financen terrorisme; en les mesures preventives de seguretat; en la coordinació internacional de les oficines d’intel·ligència; en l’intercanvi d’informació entre policies estatals: si renunciàvem al referèndum, en la incorporació dels mossos a l’Europol; en el control dels imams; en els processos d’integració i d’ascens social dels potencials captables per la causa jihadista; en la refundació de la marca turística de Barcelona i de Catalunya per extensió. I també, com han assenyalat alguns estudis, en l’augment de la participació electoral si tinguéssim unes eleccions a la vista; l’enfortiment del comportament cívic; l’augment de la confiança en les forces de seguretat i sanitàries. Però, de moment ja veiem en què està quedant tot plegat, per més que que Catalunya sigui on més jihadistes i presumptes terroristes del ram s’han detingut, i a pesar de l’aberració criminal amb què ens hem trobat, Ara, el més rellevant, ultra el dolor i la compassió mostrades per la gent, el discurs polític de l’Estat que s’ha volgut predominant per part del govern Rajoy i dels afins ha estat apel·lar a la unió. I quan Rajoy, el rei, C’s pronunciaven aquest mot no es referien a la col·laboració policial i institucional, sinó a la unió patriòtica espanyola, a la unió contra el govern de Puigdemont. El desembarcament de tots els representants de l’aparat de l’Estat a la manifestació del passat 26-A tenia subliminalment aquest significat.

En el marc de les conseqüències encara, es va voler fer creure, pels informatius afins als dos grans partits de l’Estat, a l’edició dels rotatius de l’endemà de l’atropellament sanguinari, que l’atac pertorbaria necessàriament el full de ruta independentista. I ara encara no fa dos dies hem vist de quina enèsima manera podia fer-se: acudint a la roïnesa més fastigosa de donar a entendre que el pecat fa forat, i que una tal barbaritat criminal era conseqüència de la política sobiranista. Com que el govern de Catalunya no ha variat ni un mil·límetre el full de ruta, la consigna només podia ser que les clavegueres de l’Estat continuessin empastifant-ho tot fins a la sacietat.