25 d’octubre del 2017

PÀTRIA

Benvolents lectores i lectors, avui, davant la situació humiliant a què se’ns està conduint, la barreja de neguit, de ràbia, de desolació, d’amargor, i alhora de febrada i d’exultació de l’esperança i la fe en el nostre poble, m’ha portat a recordar –amb una nitidesa esfereïdora talment una veu oracular– els versos de Màrius Torres: Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d'ideals que volíem bastir / entre runes de somnis colgats més prop de la terra, Pàtria, guarda’ns: –la terra no sabrà mai mentir. Aquests versos del poema titulat La ciutat llunyana foren escrits a penes un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin ocupat Catalunya. I no m’han vingut al cap, insisteixo, només per l’agre sentiment del que sent subjugat, sinó per la confiança, la fe i la determinació que el poble no es deixarà arrabassar mai la seua pàtria i que maldarà, segon a segon, per recuperar-la. I parlo de pàtria perquè tothom ho entengui. La pàtria, no només en el sentit romàntic del lligam sentimental amb els ancestres, amb l’herència intel·lectual i espiritual dels “pares”, sinó també en el sentit del bé comú públic, delimitat per la terra física on hem nascut o hem estat adoptats, i les normes jurídiques que s’ha dat el seu poble. I de la història dels fets que s’han generat i s’han interioritzat com a identitat personal i col·lectiva i han esdevingut les arrels comunes.

Els vencedors s’apropien de gent, de terres, de la història col·lectiva, de les institucions, i canvien les normes, intenten modelar noves mentalitats, dissenyar nous ritus, costums i creences i imaginaris. Però el que no poden mai els vencedors és matar l’ànima de la gent. L’immaterial que solda voluntats i sentits de pertinença. Moltes són les pàtries, però les teues que no te les toquin. Que no ens robin els cementiris, que no embastardeixin el toc de les campanes, les paraules dels poetes, que no embrutin la memòria dels nostres avantpassats que varen donar-ho tot perquè puguem continuar gaudint de presents i de futurs. Que no segrestin la voluntat popular o que no ens furtin la Generalitat. Totes les pàtries tenen els seus herois i els seus màrtirs, estendards i banderes. I és clar que, parafrasejant Pere Quart, totes les pàtries són immenses i completes. Deia Vázquez Montalbán que la història pertany als qui la prolonguen, no als qui la segresten.

18 d’octubre del 2017

ELS FONAMENTS DE LES LLEIS

La frase el que no és legal no és democràtic, pronunciada l’altre dia per Mariano Rajoy al Congrés, referint-se al Referèndum de l’1-O i a la vinculació dels seus resultats, a mi em grinyola pertot arreu. Segons el que un batxiller en un país normal ha pogut estudiar i aprendre de qualsevol manual sobre l’origen del dret i de les lleis, la frase no suporta la més mínima anàlisi epistemològica ni conté cap criteri en què es pugui fonamentar el concepte i la pràctica de la democràcia. Les lleis, qualssevol, no descansen en apriorismes, en prejudicis, en axiomàtiques, ni en fórmules projectives de la matemàtica pura, sinó en els valors fonamentals de l’espècie humana i en els que es deriven de la vida en comú i de les dinàmiques socials. En les demandes, les necessitats dels grups humans, de les societats humanes, de la polis i de la plebs, les quals mitjançant fórmules de participació directa o indirecta, confereixen legitimitat als seus representants a partir de l’acceptació o no de les ofertes contractuals que prometen al poble. De manera que, en la mesura que n’esdevenen els representants, se’n positivitza la seua autoritat. De baix a dalt, de la legitimitat a la llei, de la necessitat social i personal a la norma.

Sense context, la frase del president del govern de l’Estat és una falsedat. Els dictadors també en fan de lleis, i moltes. Els sàtrapes, els emperadors. La màfia també té les seues lleis. Però, és clar no totes són legítimes. Ni des de l’ètica ni des de la perspectiva dels fonaments del dret. I en la jerarquia de les lleis, abans que la Constitució, existeixen els drets humans i,entre aquests, el de l’autodeterminació dels pobles. I en un Estat de dret democràtic és de rebut que els tingui en compte tots. Tanmateix, el problema de l’Estat espanyol no és de legalitats, sinó la interpretació que l’Estat fa de la naturalesa de la legalitat. El problema de l’Estat és que la legalitat primordial no s’ajusta a la legitimitat que reclamen alguns dels seus grups humans, que des de fa segles se senten nació i es desenvolupen com a tal, a pesar de tots els obstacles. L’Estat espanyol no ha estat mai un subjecte polític homogeni, una única nació. Ni des de fa cinc-cents anys. I no ho serà mai, per més que ho vulgui encarnar la Constitució o la creença metafísica instal·lada dels seus intèrprets actuals.

11 d’octubre del 2017

NORMALITZAR ESPANYA?

¿Per normalitzar l’Espanya cavernícola, ultramuntana, manipulada fins a extrems inimaginables, caldria, Sr. Alfonso Guerra, tancar TVE, totes les televisions privades, la majoria de grans diaris estatals i algun de català, i cosir la boca a personatges com vostè que, suposant que sap alguna cosa de la història d’Espanya i de Catalunya, s’obstina, amb la fanfarroneria que el caracteritza, a mostrar-se com el més lúcid contumaç i pertinaç ideòleg de la descatalanització secessionista? No sabem què és el que li ha passat per esdevenir un dels més destacats bel·ligerants contra la causa catalana, un dels més emprenyats amb els independentistes i un dels seus més radicals estomacadors verbals. Ens temem que hi deu haver alguna cosa personal en la ràbia de les seues paraules, si no, no entenem la mala llet que l’altre dia degotaven per RNE. Vostè i els seus admiradors no s’han preguntat mai per què el franquisme, que va durar una colla llarga d’anys, no va aconseguir produir l’efecte que vostè creu que s’aconseguiria tancant TV3?

Si el missatge de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, en el temps de la dictadura, no va impregnar les animetes dels nostres pares i mares ni, molt menys, les de la meu generació, creu que rebentant el senyal de TV3 (i de Cat ràdio, és clar) es forjaran autèntics espanyols entre la majoria absolutíssima de catalans i catalanes, en les properes generacions? Vol que li enviïn els milers de pàgines que els diaris oficials d’Espanya i la munió de sentències judicials, han dedicat a prohibir llengua, cultura, institucions, projectes, intencions i voluntats catalanes al llarg dels darrers tres-cents anys? Com és que no se’n van sortir? És perquè els nostres avantpassats no miraven TV3? Una idea similar se li va acudir a l’exministre Wert quan deia que calia espanyolitzar a través de l’escola els nostres minyons. Podia el senyor Wert no adonar-se que des de 1939 fins almenys 1970, bona part de l’escola oficial i de la privada no havia fet altra cosa que espanyolitzar, i tanmateix havia aconseguit uns fruits ben magres i escassos? ¿Com es pot ser tan biliosament sapastre l’hora d’acabar amb l’independentisme? Senyor Guerra, el que vostè vol no és acabar amb el secessionisme, vostè el que es proposaria, si fos nostre Senyor Totpoderós, és acabar amb la catalanitat. I això no passarà mai.

4 d’octubre del 2017

TO BE CONTINUED (Especial Referèndum 1O)

Ja ha passat, però no s’ha acabat. Ja està fet, però no decidit. El que serà històric, un cop més, seran les decisions que es prendran a patir d’avui. Vull dir que el que comptarà de debò serà el que els d’aquí i els d’allà decidiran. Aquí per descomptat, el 80% de catalans i catalanes que volien votar i ho han pogut fer a mitges i amb els sabres al coll, no quedarà satisfet. I els d’allà tampoc, perquè saben que la seua és una pírrica victòria. No hi han guanyat res. En canvi, els d’aquí s’han reforçat com un conglomerat de granit. Ara, ja no es tracta d’emmordassar el govern de la Generalitat, de jutjar-lo severament i portar-lo a la presó, de decapitar els responsables, d’arruïnar econòmicament centenars de càrrecs electes i voluntaris, d’aplicar totalment el 155, o fins i tot d’acarnissar-s’hi amb més sevícia a tenor del que deixa traslluir el senyor Rivera per acabar amb la maldat catalanesca. Ja no es resumeix la qüestió en el fet de tancar la Generalitat, de fer-nos creure que tots els independentistes, (en siguem motu proprio o perquè ho eren els nostres avis o els seus pares o ho són alguns parents o perquè en l’arbre genealògic siguem casualment descendents d’algun supervivent del 1714) seran sospitosos habituals i, per tant, els primers a pagar els plats trencats dels possibles mals que s’esdevinguin al món mundial. No, ara és el moment d’avaluar quant de temps, dies, mesos, anys, lustres, pot durar el problema català.

I és palmari que els qui controlen l’Estat no estan capacitats per a res més que no sigui atiar el foc de la mobilització contínua, permanent, incansable, de la societat catalana. Perquè, si com diuen alguns il·lusos, s’hagués de parar una taula per dialogar, qui creuen que s‘hi hauria de seure? Rajoy. Sánchez, Iceta, Rivera, Arrimadas i Albiol amb Puigdemont?! Després del que ha passat, el que es pugui esdevenir per part dels d’aquí no serà menor que el que ha succeït ja fa una colla d’anys. I des d’allí (i dels d’aquí que combreguen amb les rodes del molí “constitucional”), mentre duri la legislatura d’aquí o d’allà, tampoc. I si als d’allí els puja una mica més la sang al cap i acaben duent les coses al límit, si algun dia algú d’Europa obligués a seure per parlar, no hi haurà un govern de Catalunya, sinó la ciutadania sencera que ha anat a votar la qui s’asseurà en un dels costats.