dimecres, 29 de novembre de 2017

RESTITUIR

Del resultat de les properes eleccions autonòmiques (i només autonòmiques segons els partidaris del 155), no només se n’hauria de derivar una asèptica restitució formal de les institucions catalanes, sinó, tot justament, una reflexió al més crua possible sobre quines són, amb l’Estatut vigent, les limitacions legislatives del Parlament i, en el mateix sentit, quines competències pot exercir realment la Generalitat. Dic això, perquè si ja és notori que en el temps que ha durat la legislatura avortada abruptament s’han suspès a proposta del govern de l’Estat 11 lleis aprovades democràticament per majoria parlamentària, no m’afiguro què podrà fer un possible nou govern de signe independentista. Recordem les lleis suspeses: la dels impostos bancaris, la llei contra els desnonaments, la de la creació de l’Agència de protecció social, la de la pobresa energètica, la d’igualtat entre homes i dones, la d’impostos als pisos buits, la de consultes populars, la del codi de consum, la del comerç, la reguladora del fràcking i la llei d’audiovisuals. Totes elles representen, fet i fet, el 50% del treball legislatiu. La majoria, amb una càrrega social indiscutible, adreçades a pal·liar pobreses de tota mena, o a assegurar drets fonamentals i a protegir l’ecosistema natural i cultural. I encara hi ha algun cínic que diu que el 2017 el Parlament només s’ha dedicat al procés!

Sense capacitat de recaptar ni de gastar, quin sentit tenen el Parlament i el Govern de Catalunya? Quina restitució de l’autogovern hi pot haver, si el Parlament s’ha de limitar a legislar sobre el sexe dels àngels (que, en realitat tampoc ho pot fer)? Es varen intervenir els comptes de la Generalitat abans del 155 per evitar que el govern es gastés un euro en el procés. Si el procés s’ha acabat, per què continua la intervenció i Montoro preveu que duri més enllà de les eleccions per si de cas els indepes guanyen i no fan bondat? Si el nou govern prorepublicà no pot recaptar ni pot gastar i el Parlament no pot legislar ni validar decrets-lleis, aleshores què caram pot arribar a fer la Generalitat? L’unionisme,en el fons, creu que això de les autonomies és una cosa residual i que l’única reforma de la Constitució ha d’anar en la direcció d’una recentralització total. Què vol dir això que he sentit d’algú del PP i de C’s que si no guanyen ells, les eleccions no valdran?

dimecres, 22 de novembre de 2017

EL COM

Reconegut que no hi havia, a part de l’entusiasme i la voluntat i d’algunes lleis amb nul·la possibilitat de desplegament efectiu, gran cosa a punt per a l’exercici de republicans i de republicanes, la qüestió fonamental és qui governarà Catalunya i com, a partit dels marges estretíssims de l’Estatut que tenim i de l’espasa damoclesina del 155 a sobre de les testes independentistes. Sense ser especulatiu, i al marge que algun dia un tribunal de justícia anul·li la convocatòria electoral perquè sentenciï, per exemple, que el 155 no podia dissoldre el Parlament ni anul·lar la potestat del President Puigdemont de convocar-les, la pregunta del qui només té tres respostes possibles: a) un tripartit, entre els partits/agrupacions electorals independentistes favorables a la República i els no-unionistes-ni-independentistess-però-republicanistes; b) un bipartit, entre els partits i/o llistes cíviques amb els seus diferents matisos independentistes; i c) els unionistes amb pactes contranatura i/o a curt termini fins a les eleccions estatals. Però, possiblement el més important, posats a jugar el joc imposat per Rajoy, és preguntar-se per com es governarà. De fet, la qüestió, des del realisme més a ran de terra i més despullat, les opcions, ensenyades les dents i alguna mossegada del 155, es resumeixen a dues: governar autonòmicament, opció de l’espectre independentista i republicà, que ara s’anomena “democràtic”. O gestionar la Generalitat, en el cas de l’unionisme, provincianament.

Sense entrar en el detall, complex i complicat administrativament, en el cas que guanyi el republicanisme possibilista, de reposar momentàniament i simbòlica el govern destituït per les potències de l’Estat, ara tenim l’evidència absoluta, sense els autoenganys sentimentals ni la fe de l’iniciat, que la governança republicana només pot aspirar a l’autonomisme. A l’autonomisme del peix al cove pujolià o el mateix que va practicar el tripartit, malgrat l’intent de fer un pas més amb un nou Estatut, que, com sap tothom, va ser l’epifania del bo i millor de la Catalunya contemporània, l’augment exponencial de l’independentisme popular, però al mateix del pitjor, la repressió de l’Estat. Perquè pogués esdevenir-se un altra via, l’única possible per sortejar el 155, hauríem de ser el 80% dels electors que féssim confiança a l’opció primera (i encara!).

divendres, 17 de novembre de 2017

Comentari al poema 'PARAULES DE LA NIT' de Màrius Torres

UNA LECTURA de Paraules de la nit

Josep Borrell


1. EL SUBJECTE


Heus aquí l’escenari: la nit, com un oracle, que exhorta l’home, la Humanitat, a limitar-se a seguir la “llei” de la seva natura. Una nit, però, que més que aconsellar, adverteix, mana. I, si ens situàvem en el pla d’un cara a cara, estaríem davant d’una nit admonitòria, que ens amonesta, que ens renya. En l’estructura d’un sonet amb els elegants versos alexandrins, el poeta, des d’una concepció animista, imagina la veu moral representada en el símbol, millor, en l’al·legoria, de la nit. En la veu poètica de Màrius Torres hi ha diverses nits: la nit cruel, com una Mort, que ens encisa i ens enganya del poema La nit dels vagabunds; la nit dels nocturns musicals en què la vida del poeta madura sense témer la fosca de Música llunyana en la nit; o la nit propiciatòria, en somnis o en vigília, del record dels éssers estimats, de la mà que acaricia i el braç que agombola. I altres nits. Nogensmenys, en molts dels poemes de Màrius Torres, la nit, la fosca, les tenebres, solen ser els espais simbòlics i reals habituals, on es desencadena el misteri de la vida i la seua transcendència.

La primera pregunta, doncs, que ens fem per escatir el sentit profund d’aquest poema és: qui o què és aquesta nit que ens parla? El símbol de què, de quin irreal? Què personifica? Amb quina autoritat ens alliçona? El que queda clar només llegir el primer quartet és que existeixen dos nivells de mesures: la mesura dels homes i la mesura del que és més enllà de l’abast dels homes, de l’espècie humana. Si aprofundim una mica més, deduïm que, si bé hi ha una mesura moral dels homes que condicionen (seguint la veu aforística del Arte de prudencia del jesuïta Baltasar Graciàn) la prudència a la casuística i a la probabilitat, en una paraula, a l’ocasió, no ho és menys que existeix, des del punt de partida de la creença del poeta, una regla moral superior, la que regeix l’Univers, la que ordena radicalment la Nit, la mare de totes les coses i de tots els principis –d’acord amb la tradició simbòlica-, que traspassa tota contingència i probabilitat, qualsevol ocasió o oportunitat.

dimecres, 15 de novembre de 2017

LA VIDA ÉS DURA

Per a la gran majoria dels mortals la vida és dura. Treballar per necessitat, per viure, per menjar, per criar la canalla, per disposar d’oci, per aconseguir d’arribar en alguna meta. Tot i que hi ha opinions, poques, que ho veuen al revés, com André Breton quan afirmava que no serveix de de res estar viu si hem de treballar. Evidentment que és més dura la fam si no tens uns sou; és duríssim no tenir feina ni tenir perspectives de trobar-ne a una certa edat. Poca conya!, és dura la vida sobretot si penses diferent i compleixes mandats democràtics. Com ho és la llei: dura lex, sed lex. Com la injustícia quan volem dir que falta justícia. I dura la vida, darrerament, si proclames (potser il·lusament) que et sents més català que espanyol i no diguem si afirmes que només et sents català i no espanyol. Ui, aleshores, com se’t poden posar les coses de la vida si galleges d’aquest sentiment; i ui, ui!, si en fas un pensament, un raonament, un constructe mental, una acció política! És difícil ser un espanyol civilitzat a Espanya. Vull dir ser una persona sociable, respectuosa amb la diversitat i la pluralitat, amb els drets humans, capaç d’empatitzar amb uns i altres. Em refereixo a una persona que té com a premissa vital el diàleg, el pacte, la negociació. Que té curiositat per observar, per pensar, per il·lustrar-se, per saber, per contrastar, per comportar-se amablement i educada. ¿Podria ser que a hores d’ara comportar-se com un espanyol civilitzat fos tant o més difícil que ser un català independentista a Catalunya?

Lavorare stanca, deia C. Pavese. Sí, treballar cansa, mortifica, avorreix, sobretot quan no hi ha incentius ni ascensos socials ni agraïments ni compensacions ni dona fruits immediats. Al treball s’hi associen un munt de virtuts, totes diria. Però arriba un moment que cansa, físicament i psicològicament. I aquest és el problema. Que de tant treballar sense uns resultats palpables, comprovables, satisfactoris, la gent es pugui arribar a cansar de proclamar la llibertat dels presos polítics, de lluitar per la independència, per l’equitat, per la solidaritat. De manifestar-se dia sí dia també per intentar somoure consciències granítiques, d’avergonyir els mesquins i de vèncer la indiferència Sí, treballar és penós, cal entrenament contra la frustració, ser pacient, ser constant, ser tenaç, herculi, i CREIENT.

dimecres, 8 de novembre de 2017

MÁS DURA SERÁ LA CAÍDA

L’Estat paternalment s’ha fet càrrec de l’esgarriada Catalunya independentista que imposava la seua majoria parlamentària per violentar els principis fonamentals i fundacionals de l’Espanya eterna i contemporàniament constitucional. Uns independentistes que, segons els intèrprets de la llei i de l’ordre, es passaven precisament la llei pel forro dels calçotets. Es defensaven dient que eren consegüents (que vol dir coherents) amb el programa electoral pel qual havien estat escollits democràticament (només faltaria!) en les darreres eleccions autonòmiques del setembre de 2015, i que la legitimitat (i parauletes per l’estil) era superior a la llei. Doncs bé, ja ho sabien que la ira dels déus els cauria fulminantment. Aquest seria el relat oficial (més o menys). Ara bé, de tot el procés que ha conduït a l’acollida fraternal espanyola de l’autonomia catalana (sota les amenaces normals en aquests casos) de patir un infern pitjor que el que visità Orfeu per suplicar el rescat de la bella Eurídice, el que no s’acaba d’entendre és per què l’Estat plenipotenciari no va aplicar el 155 el primer dia de funcionament del Parlament? ¿No era un atemptat a la Constitució i, més important encara, a la Unidad de España, el sol fet de conformar un govern separatista? Per què l’Estat no es cregué el resultat de les autonòmiques de 2015?

Doncs bé, sembla ser que no es caurà en el mateix error. Perquè es vigilarà rigorosament que els programes electorals dels partits republicanistes no incorporin paraules o frases que es puguin interpretar com a invitacions a la sedició, rebel·lió i qualssevol altre delicte. Compte, eh!, perquè es tindrà una cura especial en el control (a través de tots els mitjans audiovisuals a l’abast o llogats a les grans potències) i la supervisió de totes les declaracions verbals (i expressions gestuals) en rodes de premsa, mítings i similars que insinuïn, es refereixin veladament (amb l’ús de la metàfora, de l’al·legoria, de la paràbola) o explícita a la secessió, la independència i sinònims. I el més important de tot: si fos el cas remot que les eleccions les guanyessin els partits no unionistes, cosa improbable, insistim, s’hauria de presumir que recaurien en l’error de situar-se fora de la legalitat i, per tant, caldria reactivar el 155. I no cal dir re més perquè tothom ja en sap les conseqüències.

dimecres, 1 de novembre de 2017

DE LA RÀBIA

Ja ha estat proclamada. I el 155, també. Però els més desesperats dels unionistes treuen foc pels queixals. La ràbia els supura per tot el cos. No sols desitgen fervorosament empresonar el president Puigdemont i que li caiguin 25 o 30 anys de presó o, si pot ser la perpètua, sinó que amb l’aplicació del 155 aspiren a esborrar qualsevol rastre de Generalitat, d’Estatut, de llei catalana aprovada al Parlament. I tenen unes ganes tan afamades que s’ensorri l’economia catalana, que no solament han estat animant les empreses perquè traslladessin la seu social, sinó que remoguessin fàbriques, magatzems, utillatges, treballadors i el que faci falta. Estarien disposats, si poguessin, a arrencar les vinyes, tallar els subministraments energètics, llaurar les carreteres i aixecar les vies del tren o desviar el mar i enfangar els rius, perquè quedéssim aïllats, enganats, i emmalaltíssim fins a suplicar clemència, i ens retractéssim de tot. De tot el que hem dit i fet contra la Unitat d’Espanya, nosaltres, els nostres pares i mares, avis, rebesavis, i així fins als pobladors de la Cova dels Moros del Cogul. Sí, hi ha tanta ràbia en les paraules d’alguns dirigents del PP, de C’s i del PSOE, que, ¿és possible que s’ha obert la veda de la caça de l’independentista, perquè se l’enterri el 21 de desembre amb calç viva?

Però, també hem dir que no volem veure el president Puigdemont ni el seu govern tancat a la presó, condemnat a vint-i-cinc o trenta anys. No volem veure com s’haurà arrasat tot, absolutament tot, el que s’ha construït durant quaranta anys a Catalunya. Ni haver d’explicar als qui vindran que per confiar amb Europa ens vàrem precipitar en el buit i vam haver d’inaugurar una altra transició cap a la llibertat que pot ser que duri una altra eternitat. Sí, a Espanya sempre ha estat molt difícil ser català. Un català normal, sense altra aspiració que viure tranquil amb la seua llengua, els seus símbols, els seus artistes, els seus savis, els seus ases, els seus carallots i els seus anònims. Sí, és molt difícil pensar que el govern legítim de Catalunya pot ser que sigui a l’exili. És molt dolorós haver-se de fer càrrec que la desobediència i l’objecció de consciència es castigarà amb violència, sí violència de la dura, de la que et trenca la cara, les costelles, la que t’emmanilla sense contemplacions ni filigranes jurídiques.